Dins del marc del 15è Festival Putxinel·lis d’Hivern 2020, que organitza cada any La Puntual de Barcelona, del 28 de febrer a l’1 de març, hem pogut veure l’últim títol programat, Bidouille Ex Machina, a càrrec de la companyia Théâtre MU de Perpinyà. Una obra amb direcció i escenografia d’Ivan Pommet, que actua també i anima els titelles junt amb Agnès Bonnissolet.

En la tragèdia grega, l’expressió llatina deus ex machina tenia el significat del personatge diví que entrava amb una grua a l’escenari, és a dir, per un efecte de tramoia. Els membres del Théâtre MU han canviat deus per la paraula Bidouille, que en francès significa un objecte fet de bricolatge, adaptant l’expressió llatina al llenguatge emprat en l’escenari, amb titelles fets en efecte per una feina de bricolatge. Han mantingut la idea de maquinària o grua escènica que introdueix elements a l’escenari, en la figura d’una màquina o toro de càrrega molt aconseguida, amb un braç articulat que intervé entrant i sortint d’un magatzem.

Una proposta, per tant, molt al dia que anticipa allò que molta gent diu que passarà aviat en el teatre: la intervenció de robots en substitució dels actors o d’alguns d’ells. I especialment, el drama de les relacions humanes quan intervinguin els androides i els ginoides. En l’obra dels francesos, el tema robòtic és l’excusa per parlar dels sentiments, en aquest cas amorosos, entre una persona discapacitada i una de normal, que viuen un ‘amor a primera vista’. Un amor que ha de trencar els prejudicis que la societat arrossega en aquests casos.

Els espectadors s’acosten a l’escenari. Fotografia d’Eugenio Navarro.

Allò que fa tan atractiu ‘Bidouille Ex Machina’ és sens dubte l’estètica emprada pels dos artistes de MU Théâtre, uns titelles que semblen joguines robòtiques per a nens, amb una acurada construcció feta de fusta i metall, amb un seguit d’elements molt senzills sortits d’una caixa d’eines: cargols, filferro, claus… Hi ha també tot un treball d’animació robòtica d’alguns dels titelles, simple però molt eficient.

El joc teatral dels dos actors-manipuladors, que s’incorporen amb un cert registre de clown com dos personatges més de l’obra, va com anell al dit per fer comprensible la història, que pràcticament no necessita de paraules. El públic hi entra en facilitat, sense que el missatge sobre la discapacitat quedi massa evident o explícit, de manera que tot i centrar l’argument de l’obra, no la sobrecarrega de contingut alliçonador. Pel contrari, l’obra transcorre amb frescor, amb un bon sentit de l’humor i amb prou distanciament com perquè nens i grans la gaudeixin, atrets pels estranys i originals personatges i les seves cuites personals.

Els espectadors s’acosten a l’escenari. Fotografia d’Eugenio Navarro.

Els aplaudiments del públic de La Puntual, sensible i intel·ligent, així ho va demostrar, amb una enorme curiositat, una cop acabada la funció, per veure d’a prop els robòtics titelles. Els dos actors de Théâtre NU no els van defraudar.

Etiquetas: , , , ,