(Alfred Casas al taller de L’Estaquirot Teatre, en un assaig)

No podia faltar, en aquest conjunt d’entrevistes fetes en ocasió de l’Estudi del Sector del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes, la figura de l’Alfred Casas, una de les persones claus de l’ecosistema del Sector, la d’algú que durant més de quaranta anys ha sostingut uns dels seus pilars fonamentals com és el de la Formació, centrada en l’única escola oficial que en tot el país ha tingut en compte l’ensenyament dels titelles, entesos en el seu sentit més ampli i genèric: l’Institut del Teatre. Una escola superior que a més de l’ensenyament, va organitzar des de l’any 1972 el primer Festival Internacional de Titelles de tot l’Estat, malauradament desaparegut en la primera dècada del segle XX.

Un personatge discret de feina segura i silenciosa, sempre situat en un segon pla, però per les mans del qual han passat una llarga llista de diverses generacions de titellaires i de gent del teatre, amb noms tan coneguts com els Farrés Brothers, l’Àlex Ollé de la Fura dels Baus, Pep Ramis de Mal Pelo, Mercè Framis, Kerstin Von Porat, Disset Teatre de Mallorca, Teatre Nu, El Príncep Totilau, Martí Doy, Eudald Ferré, Arnau Colom…, per citar-ne només uns quants. Amb molts d’aquests noms hi ha col·laborat després dels estudis directe o indirectament, ja sigui ajudant-los en la construcció dels titelles o de l’escenografia, ja sigui en tasques de consultaria activa.

Alfred Casas en una classe de visual a l’Institut del Teatre.

Per a moltes d’aquestes companyies, l’Alfred Casas ha estat una persona clau, no sols pel que els ha ensenyat en les classes a l’Institut, sinó per la seva dimensió humana, per l’obertura i per l’empenta vocacional que els ha donat.

Ara bé, si amb algú ha estat fidel i amic incondicional al llarg dels anys, és amb l’Estaquirot Teatre, de Vilanova i la Geltrú, de manera que es pot dir que forma part de l’staff fixe de la companyia, no pel que fa a les actuacions sinó en les tasques prèvies a la creació de l’espectacle, en el disseny dels titelles i l’escenografia, la construcció i el procés d’assaig. Són moltes les aventures que han viscut junts i les que encara tenen per viure.

Orígens.

Els seus inicis en el món dels titelles estan íntimament relacionats amb l’Institut del Teatre, del que va ser alumne l’any 1975, en l’època inicial de la llavors coneguda com Escola de Titelles, que dirigien Joan Andreu Vallvé i Josep María Carbonell. Va participar d’aquesta manera en la companyia creada per l’Escola amb la que va viatjar per tot Europa amb títols com El criat de dos amos, de Goldoni, o Miles Gloriosus, de Plaute. Una aventura extraordinària, ja que van actuar a Itàlia, França, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Bèlgica, Polònia, o al mateix Teatre Grec, durant un dels Festivals Grec de Barcelona.

Cartell de l’espectacle Miles Gloriosus.

Diu Casas: ‘La meva entrada a l’Institut va ser de rebot, arrossegat per una amiga que en tenia moltes ganes. Clar que venia d’una família que m’hi predisposava, el meu pare era ceramista i sempre m’havia interessat l’escultura. Vaig voler provar. I m’hi vaig enganxar. Teníem de professors al Joan Andreu, al Carbonell, al Nogueres i a la Coralina Colom de veu. Però el millor va ser formar part de la companyia de l’Escola. De sobte ens vèiem passejant per Europa i descobrint meravelles als festivals on actuàvem’.

‘Aquella va ser una època molt divertida, tot estava per fer. I a ningú se li acudia dedicar-se als titelles, era descobrir coses noves cada dia, tot molt original, va ser una obertura, el que em va agradar era que tenies la sensació de que allò no s’acabava mai, que sempre n’hi havia més, més coses noves, i gent molt interessant, i coneixíem a totes les companyies del moment…’

Abans d’entrar de professor a l’Institut del Teatre, va treballar amb la companyia Plantxet i Cia. Diu Casas: ‘van ser uns quants anys treballant amb ells, una companyia que de fet va sortir del mateix Institut, en Xavier Lafitta, l’Esther Prim, la Marta Balaguer, el Ricard Casals, l’Agnès Tries, fèiem bàsicament teatre de carrer. De ben segur vam ser dels primers a fer aquest tipus de teatre, recordo que érem unes tres o quatre companyies: El Setrill, de Manresa, Picatrons de Gràcia, Els Comediants i el Pepe Otal i vosaltres més centrats en les marionetes al carrer. Va estar bé, en aquella època van posar coses que han quedat, alguns elements que encara s’usen, com les gralles en els espectacles de carrer’.

Gegant de la companyia Plantxet i cia.

TR- Si haguessis de comparar aquella època amb l’actual, què destacaries a grosso modo?

AC- Ara tot és més complicat, està més establert. Els anys en què vaig començar, va ser una època molt salvatge, recordo que els riscos laborals no existien, la pirotècnia s’utilitzava i per sort mai passava res, això de pagar impostos era una entelèquia, els bolos es cobraven amb una bossa de plàstic on l’organitzador hi posava la recol·lecta. Allò era un far-west cultural, fora de quatre coses institucionals, lo nostre era un campi qui pugui…, fèiem moltes coses que ara no es podrien fer, i això ens donava una gran llibertat… On eren els límits? Muntaves una tarima, pujaves, bellugaves un dit, i tenies 40 persones encuriosides, entusiastes, mirant el que feies.

Ara hi ha molt oferta i veus que la gent va una mica farta… ja no existeix aquella curiositat. Llavors tothom era molt curiós, t’atrevies a tot, podies fer qualsevol animalada, sempre hi havia algú que s’ho mirava amb atenció. Ara la gent busca certeses, no tenen curiositat, busquen només allò que els agrada, van a veure la cultura amb la certesa de que veuran allò que busquen…

Visió general del Sector.

TR- Com veus el sector dels Titelles i del Teatre Visual? Creus que existeix? Com veus aquestes polaritzacions que el defineixen i marquen el seu espai?

AC- Existeix el sector? Si, per descomptat. Clar que és interessant que hi hagi els dos pols. Però crec que la tradició, en el sentit antropològic, pràcticament no existeix, almenys a Catalunya. Mira els Vergés, que són els que més conserven una forma de fer titelles tradicionals, ells mateixos ja estan mirant de trencar-la. No treballen en un sentit patrimonialista. Aquí no conec a ningú, com per exemple si que hi ha a Itàlia, amb els pupis, per exemple, on hi ha normes que s’han de complir, on la tradició s’ha de mantenir amb els ets i uts, o el cas dels Bonecos de Santo Aleixo, el Guignol de Lyon, el Betlem del Tirisiti, o la mateixa Tia Norica, però aquí a Catalunya, no conec ningú que faci la tradició, en el sentit de repetir una forma teatral de manera continua i cercant la fidelitat. Hi ha gent que arrisca més o menys, però tothom acaba experimentant.

Imatge de ‘L’Abric’, taller a l’Institut del Teatre (2005), dirigit per Alfred Casas.

Crec que intentar treballar amb la tradició, perfeccionar-la i estilitzar-la i convertir aquesta tradició en una forma establerta i reconèixer-la per ella mateixa, es podria fer, podria ser molt bé una línia de treball, no cal experimentar sempre, experimentar en el sentit de fer evolucionar cap a coses diverses…

Crec que els titelles són escultures, arts plàstiques que s’expressen i es mouen en el temps, i de fet les arts plàstiques evolucionen molt per elles mateixes, considero que és innat en el mitjà.

Classe de visual a l’Institut del Teatre, professor Alfred Casas.

Per altra part, no veig que hi hagi cap tensió entre avantguarda i tradició. Tot els artistes, més o menys, experimenten, fins companyies que són més clàssiques, més formals, que no cerquen trencar sinó mantenir una línia, també evolucionen.

TR- Potser aquesta sigui una de les peculiaritats del teatre de titelles.

AC- La recerca constant que considero innata en els titelles podria ser-ne una característica. Fixa’t que això de ser fidel a la tradició i de polir la forma fins deixar-la perfecte, fer-la brilla el màxim, es dóna més en el teatre de text que en els titelles. En el text hi ha molt casos en que es repeteix una mateixa fórmula, que es mirar de perfeccionar. Gira més en la tradició el teatre de text que els titelles, que s’enfronten a nous reptes i tot és més complicat. També ho determina que no existeixi un repertori de referència prou important.

Una altra característica del sector dels titelles, molt important al meu parer, és que funciona molt a partir de companyies, mentre la resta del teatre pràcticament les ha abandonat. La forma que té la companyia de ser un grup de gent que treballa al voltant d’una idea i que la desenvolupa en el temps per anar millorant amb més o menys les mateixes persones, això el teatre ho ha abandonat, treballa més en produccions efímeres. Sí, estic convençut que en un dels pocs llocs on es manté el concepte de companyia, que en teatre és la millor manera de treballar, és en el camp dels titelles. Aquí va entrar un concepte molt defensat pels socialistes en el seu moment que és el de indústries culturals, posant-ho en valor en detriment de l’artesania. Penso que el concepte d’artesà i artesania s’ha de tornar a reivindicar. Crec que és molt important i que constitueix un dels temes que l’administració hauria de vetllar, el manteniment de les companyies, hauria de ser una prioritat.

Alfred Casas al taller de la companyia L’Estaquirot Teatre.

És una forma més artística, més creativa, no com la productora, que és una forma més comercial. En tot artista hi ha aquest desig d’anar evolucionant, polint, incrementant reptes, d’anar adquirint experiència i d’anar-la sumant, la companyia ho permet… Veus les companyies als seus inicis i al final, i veus com han anat evolucionant. La productora no permet aquesta riquesa del col·lectiu creador.

Això de les companyies sembla com que haguessin passat a la història, quan significa una gran riquesa artística. Crec que s’hauria de protegir.

TR- Parlem ara del Sector comparant-lo amb altres països. Com ho veus?

AC- No sé… No veig que estigui massa fort, si el comparem amb França, on se sap reivindicar molt, on constitueixen realment un sector molt fort, aquí no. Parlo de Catalunya, que és el que conec. Considero que els titellaires ara mateix són els treballadors de l’espectacle, estan més ubicats com a treballadors que com artistes. Amb el que això pugui comportar a nivell de reconeixement. Tothom hi compte, però són com els homes i les dones de fer feina, els treballadors domèstics, es lleven a les 6h del matí, fan més bolos que ningú, però no són reconeguts, no surten enlloc. El reconeixement com artista és menor en el treballador. I mira que molts teatres salven la programació per les companyies de teatre familiar, que donen una regularitat econòmica que les d’adults no donen. Per això dic que els titellaires són els treballadors de l’espectacle. De fet,  no m’ho he inventat jo, això, ho diu l’Olga Jiménez, dels Estaquirots, que sempre diu que som això, uns treballadors de l’espectacle. Anem a picar pedra, cada dia, aixecar-se aviat, i a fer un munt de funcions. És clar, això va lligat al fet de que els titelles estan molt relacionats amb el teatre familiar, i en aquest camp el reconeixement d’artista no es dona tant, per no dir gens. I si les companyies no fan teatre per adults, és  perquè no hi ha sortida. Ho sé pels Estaquirots, per les coses que han fet per adults, o els Farrés, ha sigut perquè n’han tingut ganes, les han fet i no han vist mai un duro, només per donar-se el gust de fer-ho, és un hobby. Mira els Farrés, la Visita de la Vella Dama, els Equilibristes… obres magnífiques, les han fet, però… No hi ha circuit per això. Va lligat al fet de que aquí, el públic busca certeses, això dels titelles per a adults, ui…, això és una incògnita, massa incertesa.

Imatge de ‘L’Abric’, taller a l’Institut del Teatre (2005), dirigit per Alfred Casas.

L’altre gran problema que té el sector és que no es forma. No inverteixen en formació. Si en cursets, però no en una formació a fons. És una de les mancances. Et pots formar de múltiples coses, no cal que sigui en titelles. Crec que el teatre de titelles és un teatre de síntesi d’altres arts, et pots formar en dansa, belles arts,  teatre físic, en circ, en teatre…, molta gent que està anant als titelles venen del món dels actors. Tenim el cas de la Marta Puig, una jove actriu que també és dissenyadora gràfica, ara està començant a experimentar barrejant la feina d’actriu amb els coneixement del món plàstic del disseny gràfic, i està fent coses molt interessants.

Circuits, Teatres, programadors…

TR- Parlem dels Circuits, dels programadors.

AC- Les dificultats de moure’s, de girar, no crec que sigui tan un problema de circuits com de societat. Els circuits no deixen de donar una sortida econòmica al tipus de societat. Si la gent només mira futbol o òpera, doncs no mirarà res més. Ara tot es basa en la certesa, no hi ha curiositat, ni risc per part dels espectadors, per tant, els programadors no arrisquen. Ho veig perquè estic a la comissió del Teatre Principal d’Arenys de Mar, quan ens reunim, la majoria diu, sí, sí, segur que això que dius està molt bé, però vindran 40 persones, i què farem de caixa? Res a veure amb l’època dels vuitanta de la que parlàvem abans, quan tot estava per fer. Ara tot està regulat i estandaritzat, qualsevol cosa necessita estudis de mercat, els riscos han de ser coneguts per tothom, s’ha de valorar cost i benefici, els programadors no són rucs, si fas un espectacle amb un actor televisiu, ja sap que les entrades es venen el dia següent que ho anuncies, perquè és mediàtic, i omplirà el teatre i el programadors, que no tenen un pèl de tontos, quedaran contents.

Alfred Casas manipulant un titella en la sèrie de TVE Los Aurones (1987).

Has d’entrar en aquesta roda. Els programadors fan la feina que han de fer: triar espectacles que omplin  els seus teatres. I això ho decideix el públic, que té unes tendències, i el programador treballa en funció d’aquestes tendències. Potser de tant en tant faci algun atreviment, però no crec que ho hagi de fer ell.

Aquest assumpte no té solució immediata. Passa també amb el cinema, la gent no va al cinema, perquè estem enganxats al telèfon, a les sèries. És la societat de la certesa, que no sap gaudir de la curiositat, de la incertesa.

Dues imatges del taller Minimal, dirigit per Alfred Casas. Institut del Teatre (2008).

La dansa, en una època tenia quotes, quan estaven més forts, els programadors havien de programar un percentatge de dansa per rebre determinades ajudes, això va ser un moment, ara però, el tema s’ha relaxat i no crec que les quotes se segueixin aplicant per un igual.

No ho sé, si s’hauria de fer el mateix amb el teatre visual i de titelles… No sé si és la solució… En tot cas, si que estaria bé tenir un espai on això es pogués veure, crec que per la dansa ha fet i fa més l’existència del Mercat de les Flors que les quotes. El Mercat té el seu públic, i estic segur que el teatre visual també el tindria, però li falta un lloc.

També crec que ara mateix, el sector dels titelles no té la força suficient com per donar un cop de puny sobre la taula, no hi ha un potencial prou important, com per dir que som 50 companyies que girem per tot Europa. Crec que no es dóna el cas. Són poques les companyies que giren pel món, i a moltes d’elles no els interessa el sector en sí.

Dues imatges del taller ‘Un hombre viejo’, dirigit per Alfred Casas. Institut del Teatre (2010).

La solució pot venir a la llarga, donant a la cultura la importància que té en el moment que toca, que és quan et formes. Si el teatre estigués molt dintre de l’escola, com ho està l’esport, això es podria anar revertint. A França, la cultura té un pes molt important al sistema educatiu. Crec que és l’única manera de revertir la situació, per canviar aquesta realitat sociològica, s’ha d’apostar perquè a l’escola es faci dansa, circ, teatre, titelles… i esdevingui una necessitat.

També, clar, el fet de que els titelles siguin majorment fet per al públic familiar, és un estigma.

Els Festivals.

TR- Què penses sobre els festivals? Com creus que haurien de ser?

AC- Per a mi, els festivals han de fer venir allò excepcional,  poder ensenyar el millor. Bàsicament, més que fomentar les coproduccions o la producció, crec que el que ha de fer un bon festival és portar aquí el millor, perquè la gent ho vegi, donar referents, ho veig pels alumnes de l’Institut, que no en tenen. És molt important donar referents, fer veure que hi ha ‘això’. Posar el punt de mira alt.

Cartell del Festival de Barcelona de l’any 1984.

A més de donar referents, un festival ha de saber crear un marc en el que la gent es trobi, on hi hagi intercanvi entre professionals, crear aquestes sinèrgies, vincular-ho amb propostes de formació, seminaris, cursos, però insisteixo crec que la feina principal és ensenyar allò que hi ha de millor en el sector. Ara no hi ha gaires festivals que facin això. Aquesta moda de que els festivals es converteixen en productores i fan produccions, penso que ja hi ha productores, no és el festival el que ha de fer això, comprenc que la gent s’hi apunti, per rascar algun calé, però el festival ha de mirar mes lluny i portar el millor que hi ha en tots els àmbits, a nivell mundial, és una condició bàsica per a la salut del sector. Però també és important pel públic, per educar-lo i fer-los veure el que s’està fent a fora. Quan al Grec es veu alguna cosa de Circ que destaca, això fa pujar l’atenció sobre aquest gènere. Els festivals han de ser un aparador del millor.

A Barcelona, el festival va desaparèixer per una opció política dins de l’Institut del Teatre, La direcció va prendre la decisió de canviar el nom, donar-li un caràcter més ambigu, i, en perdre especificitat va provocar que al cap de pocs anys s’acabés morint per falta d’interès. Val a dir que me’n sento una mica responsable, per no haver lluitat prou de cara a evitar-ho, però en aquell moment les meves prioritats estaven més centrades en protegir els estudis que també perillaven.

La Formació.

TR- Parlem de la Formació, un tema que coneixes prou bé.

AC- Hi ha un dèficit, com abans he dit. Però també crec que la gent que vol fer titelles, ha de començar per unes bases més sòlides que no estan relacionades necessàriament amb una tècnica específica de titelles. Tal com ha anat evolucionant el món dels titelles, que s’ha eixamplat tant, ja no et serveix fer una formació molt específica de fil, o de guant, pots fer-ho, però et quedes molt tancat, limitat. Crec que per dedicar-se al teatre de titelles, al visual, necessites una formació més àmplia, em refereixo a la formació de base. Una tècnica tradicional de titelles, de base, no és suficient, et quedes una mica curt.

Classe de Visual, pofessor Alfred Casas, Institut del Teatre.

Charleville juga amb avantatge. L’Institut International de la Marionnette es nodreix de gent que ja ha tingut una molt bona formació, parteixen d’un nivell molt alt. Hi ha una selecció molt dura i escullen a partir d’un nivell alt i de gent bona, i poden afinar molt. No és una formació d’algú que acaba un batxillerat.

Crec que l’Institut del Teatre, a Barcelona, ara mateix està donant una molt bona formació de base. També crec que la podríem donar millor, es perd a vegades el temps amb coses que després no tenen tanta importància, em refereixo a coses molt generalistes que podrien ser més específiques, però la realitat és que dóna molt bona formació.

Dues imatges del taller ‘Meumainmio’, dirigit per Alfred Casas (2018).

Ara mateix, algú que vol ser titellaire ha de tenir molt bona formació corporal, ha de tenir un cos expressiu, disponible, alliberat, ha d’haver fet un treball d’actor dúctil, amb un imaginari ric i hàbil en la improvisació així com en la relació amb món plàstic i l’escena. Cal que conegui també el màxim de referents possibles en el món dels titelles. Abans d’aprofundir en una tècnica concreta, penso que ha de tenir una formació de base molt sòlida, i a partir d’aquí anar-se especialitzant.

Insisteixo que ara l’Institut pot donar aquesta formació de base: les classes de veu són bastant exhaustives, es fa un treball corporal molt fort amb diverses tècniques, un treball teòric considerable sobre història del teatre, que és molt important, ja que els nanos venen del batxillerat i tenen molt pocs referents. Quan acabes, tens una bona base per llavors especialitzar-te en allò que voldries, et dona un bon punt, llavors pots anar a Charleville o qualsevol altre centre on et puguis seguir desenvolupant. També hi ha la part de plàstica que crec s’hauria de millorar més. Els problemes són les ‘guerres interiors’: si vols donar més plàstica, què deixes de donar?…

Alfred Casas dirigint el taller ‘Meumainmio’, Institut del Teatre (2018).

Ara és relativament fàcil adquirir una bona base de cos i d’actor, hi ha escoles a Madrid, per exemple, que segueixen la tècnica Lecoq i que funcionen molt bé… L’important és que t’has de formar. Però veig que la gent no ho fa això. I llavors, clar, si no et formes, igual pots sobreviure com treballador de l’espectacle i dedicar-te al teatre per a nens, però no t’empeny a ser més ambiciós, per fer un teatre més d’art… el nivell de tolerància en l’infantil és molt gran, i les coses colen. La gent ara s’està formant molt, en dansa, en teatre musical, en Circ,  en teatre de text… El teatre visual no hauria de ser menys.

Si no tens aquesta bona base i et presentes a Charleville, et fumen un cop de peu al cul, perquè la gent que s’hi presenta té molt nivell.

El tema de les residències o de les pràctiques amb companyies ja establertes, és important, però és la part segona de l’ensenyament, l’especialitat. Com això del Compagnonage que fan a França, que facilita la professionalització de les companyies que comencen.

Dues imatges del taller ‘La Dama de Reus’, dirigit per Alfred Casas. Institut ddel Teatre (2012).

Allò que es planteja, avui, és una nova concepció del titellaire. Tu pots fer teatre tradicional, però si abans t’has format i disposes d’aquesta bona base, llavors pots fer evolucionar aquestes formes tradicionals i anar més enllà. És el que fa, per exemple, Luca Ronga, que te una bona formació de tècnica Decroux i de titella de guant i ara pot portar els guaratelle a noves dimensions, fer que creixi, que escumegi.

També es pot fer fil al Taller del Pepe i anar tirant, però crec que si no tens una base més complerta, et quedes en allò i et costa més evolucionar. No vull amb això menystenir el que pugui fer el taller de marionetes o altres centres, ni molt menys, però si te n’adones del nivell de formació que s’exigeixen la gent de circ o de dansa… pots pensar que els titelles no haurien de ser menys.

Alfred Casas al taller de l’Estaquirot Teatre.

També et pots formar en enginyeria, en Belles Arts, però finalment, necessites una formació teatral. S’ha de tenir en compte que el teatre és un ofici  i que s’ha d’aprendre, pots tenir molt bones idees, però aniràs coix. Necessites la base.

També veig que està sortint gent molt bona. És el cas de l’Andreu Martínez, per exemple, que es va formar primer a Madrid amb la Mar Navarro, que fa Lecoq, i després en teatre visual a l’institut del Teatre. Té una bona base, i pot treballar amb qui sigui, com està fent, amb les millors companyies d’Europa.

Un altre cas és l’Adrià Girona, format a l’Institut i que ara és a l’escola de Charleville, que està molt bé. Ha fet un recorregut lògic: Institut i Charleville. I molts altres que sembla que van sortint, persones que miren més enllà, que ja no estan en el paper maixé.

Imatge de ‘La pèrdua’, taller dirigit per Alfred Casas, Institut del Teatre (2011).

A l’Institut, en un futur imminent, està entrant amb molta força el tema de l’escena digital i la tecnologia en l’espectacle, que ho incorporarem en el recorregut, unes temàtiques amb les que s’experimentarà molt, és el món de la imatge, que dona molt joc, perquè la imatge la pots treballar tant amb ordinadors com amb titelles de guant. En essència, els titelles són imatges en moviment, en un temps determinat, i tot ajuda a crear aquesta dialèctica de la imatge, que no sigui literària, que sigui visual,

Avui, el teatre visual està tornant a agafar molta presència en el món de l’espectacle. Ara hi ha grans creadors que treballen sota aquest epígraf i és el que fan els titelles, crear a partir del visual. Uns venen de la dansa, uns altres del circ, de l’actor, crec que això ajuda, que pot ajudar a potenciar els titelles, però els titelles haurien de saber trobar el seu paper en aquest àmbit ja que té tots els condicionants per liderar el sector del teatre visual i veure que és una cosa que va més enllà. Té una potència total. A França, Anglaterra, Austràlia ho han fet millor que nosaltres.

Recomano veure un vídeo de Dimitris Papaioannou, que és un dels grans creadors del teatre visual ara mateix, Dimitris Papaioannou, the great painter, que ho explica tot molt bé. Ell va estudiar per pintor i va entrar al món de la dansa. Ell crea a partir de la pintura, concep els espectacles com un quadro, un quatre amb moviment i amb un tempo., és molt interessant el que explica, les referències que fa sobre l’art.


Si els titelles es tanquen sobre sí mateixos i es redueixen exclusivament a la Tradició, viuran una mort lenta. Però no és el cas, al contrari, avui està abocat a obrir-se i a hibridar-se. Els mateixos Farrés Brothers, en el seu últim espectacle utilitzen imatges d’animació.  Tothom va explorant coses.

La hibridació és molt important. Però quan hibrides, hi ha d’haver un curro, hi ha d’haver un treball per fer la mula, ja que el cavall és molt cavall i el burro molt burro, per això has de tenir molt clar d’on surts, quines son les teves fortaleses, el Dimitri treballa molt a partir de la imatge, però a vegades la imatge sorgeix de la pintura, uns altres cops emana de la dansa, o del circ… la hibridació és fantàstica.

Imatge de ‘L’Abric’, taller a l’Institut del Teatre (2005), dirigit per Alfred Casas.

Tornant a la formació, crec t’ha de donar eines perquè facis una cosa molt bé, però també perquè t’obris el màxim possible. Avui, una formació estrictament especialitzada, no és aconsellable, no té cap sentit. Has d’obrir finestres, donar una base perquè a partir d’aquí puguis triar el teu camí. Crec que és una idea general de la pedagogia d’avui en dia.

Els Museus.

TR- Parlem dels Museus. Com ho valores?

AC- Tampoc es pot emmagatzemar tot… Moltes coses es poden llançar. Més que les coses, importa el coneixement, deixar testimoni, documentar, jo d’això soc un zero a l’esquerre, això ho ha de fer un museu, el MAE ja ho està fent. Com dic, no tinc criteri per parlar dels museus, però veient-ho des de la barrera, veig que no es pot guardar tot.

Titella de Juli Pi. Fons del MAE. Exposició sobre Ramon Casas i els IV Gats al MNAC.

El MAE va fent la seva feina, emmagatzemar, digitalitzar, al catàleg digital hi trobes de tot, periòdicament van traient coses. Això d’exposar titelles, no ho acabo de veure clar… Importa molt el discurs, com s’explica, a vegades és més interessant el discurs que l’exposició. Els titelles, són l’anti obra d’art penjada, és trair els titelles tenir-los penjats immòbils, és contraproduent, quan recordo uns titelles en actiu, i els veig després penjats, et desil·lusiona. Un exemple, dels espectacles de Pepe Otal, bona part del seu material, si ara els veiessis penjats, pensaries, de quina xatarreria venen, l’objecte en si té un interès relatiu, com a  obra plàstica, però posat en moviment, poden sortir coses meravelloses. Exposar té el perill de que perd interès. S’ha de seleccionar molt bé. I millor deixar passar bastants anys. També passa a vegades una cosa a la inversa, que a mi m’ha passat, veure objectes que penjats i exposats com una obra d’art tenen molta força, però que quan els havies vist en directe i amb vida, no en tenien cap, de gràcia. Hi ha una traïció, quan no estan animats, una cosa molt bona, la veus cutre, i al revés, un espectacle molt dolent pot donar uns titelles molt bons, hi ha una traïció, per a bé i per a mal…

El Museu té la virtut d’emmagatzemar fotografies, imatges… I la interactivitat fa que els museus avui puguin ser molt diferents, això és cert. Hi ha també la teatralitat virtual…

Però sí que val la pena guardar la memòria.

Organitzacions.

TR- Parlem ara de les organitzacions: Unima, TTP…

AC- S’hauria de fer un sindicat. De fet, ja s’està gestionant, amb la TTP, està més ben organitzat que abans, fa falta una organització professional, i ficar-hi a dins els Jordàs Farrés, els Bobés, el Serrano… Això demana un filtre per sota. Per aconseguir que els de dalt s’apuntin, has de filtrar per baix. Hi ha un avantatge, els que volen més alt tenen els mateixos problemes que els altres,  per no dir que els Estaquirots, per exemple, treballen més que els Serranos, aquí, de manera que fer una associació professional forta podria convenir a tothom, s’hauria de vendre bé, de lligar bé, mirar de treure allò que no té nivell.

El Circ s’ha organitzat molt bé, i la dansa també, són exemples a estudiar. Seria interessant que el sector s’unís i lluités una mica més. Però s’hauria de dialogar per veure com els Grans Artistes poden conviure amb els treballadors de l’espectacle, trobar la manera. Els números són els que igualen.

Alfred Casas al Taller de l’Estaquirot Teatre.

Es important, però no sé si és el millor moment, potser valdria la pena esperar a veure si hi ha un relleu generacional que agafi més força, més veu, més prestigi, que s’ho cregui més. També és cert que els treballadors de l’espectacle tenen uns números molt potents, ja que treballen molt i volem créixer. Crec que és defensable. Passa que d’aquí a poc, hi haurà una jubilació en massa, perquè ja fa molts anys que vam començar, i molts estan per plegar. A veure els joves com ho gestionen això… És important que la professió es reivindiqui, passa que s’hauria de poder establir el marc, si és teatre visual, si és titelles, si s’opta per la valentia d’agafar el terme titella per definir el teatre visual. Els francesos ho han fet, però ho pots reivindicar si ets prou fort, i a França hi ha un substrat cultural i una pràctica titellaire molt més forta.

19 de febrer 2020

Etiquetas: , , , , , , ,