(Tablao flamenco. Marionetes d’Andreu Carandell. Exposició ‘Figures del Desdoblament’, 2015.)

La parada forçosa que la pandèmia del COVID19 ha provocat a tot el món, convida a exercir una pràctica que, en la batalla ferotge del dia a dia, poques vegades executem: reflexionar. Un exercici que, tot i ser un element tan important i decisiu, sembla haver caigut en el paquet d’allò ‘que caldria fer però deixem per a un altre dia, ja que no hi ha temps per a això’. Perquè si alguna cosa requereix l’exercici de la reflexió és precisament ‘temps’, aquest bé universal que la nostra actual cultura ens regateja i oculta.

El Temps. Marioneta de Pepe Otal. Obra ‘El Gran Teatro del Mundo’.
Fotografia de Jesús Atienza.

Temps de reflexió, paraula que ve de reflectir, és a dir, de mirar el mirall dels esdeveniments a veure si comprenem una mica allò que s’esdevé. Paraula doncs molt titellaire, en el sentit de que una reflexió és a la realitat allò que un titella és a la persona: un desdoblament de la mateixa. Ja vam comentar en l’anterior editorial alguns reflexos del mirall del COVID19. Volíem en aquesta ocasió reflexionar en una direcció diferent: la que sorgeix de la nostra mirada als titelles, els titelles que ens envolten a casa, aturats per la contingència actual, i penjats com objectes inerts i sense vida.

Marionetes del Marionetarium, companyia Herta Frankel.

És com si de sobte les nostres cases s’haguessin convertit en museus particulars, ja que els titelles, en comptes d’actuar als escenaris, han de romandre en les seves caixes, o penjats a les parets, al sostre o a les barres i burres del taller. La reflexió consisteix aquí a dialogar amb aquestes marionetes immòbils, que ens miren sense dir res. Què són? Deia Joan Baixas en l’entrevista que s’acaba de publicar a Putxinel·li, parlant dels titelles als museus (veure aquí), que no són cadàvers, però sí una representació de la Mort. Sempre s’ha dit dels titelles que indirectament són una imatge dels morts als quals s’atorga veu i moviment quan se’ls anima -quan se’ls dóna ànima. De vegades són la mateixa Mort, quan llueixen una calavera al cap i vestit fúnebre, però sempre són figures inertes que representen a éssers sense vida. Que la majoria dels titellaires d’ofici tinguin una calavera en el seu repertori de marionetes, és una clara indicació que aquestes especulacions tenen una base sòlida i real.

Escena de calaveres a la Porta de la Mort, exposició Figures del Desdoblament. Marionetes de Jordi Bertran i de Lope de Alberdi. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Tot això dóna a la professió titellaire un curiós caràcter ontològic, pel qual la disjuntiva entre Ésser i No Ésser es converteix en una cosa quotidiana, del dia a dia -encara que no es visqui des de la consciència. També se’l podria adjectivar de ‘transcendent’, en el sentit d’una interrogació constant sobre la vida i la mort. La nostra professió s’assembla a la dels enterradors als cementiris, però a l’inrevés: en comptes d’enterrar, desenterrem. Traiem de la naturalesa rudimentaris trossos de fusta i els tallem per aconseguir una figura a la qual poder animar, donar vida. L’escultor fa el mateix però l’animació de la figura, un cop acabada, és passiva, ha de provenir de la mirada i la imaginació de qui la mira. El titellaire va més enllà, i la seva comesa és la de donar vida, i amb ella, mite, història, a la manera d’un paisatge o context on encaixar aquesta vida. Per aquest motiu el titellaire és també moltes vegades un rondallaire o narrador d’històries.

Figura del déu Rama. Tailàndia. Exposició realitzada al Museu da Marioneta de Lisboa sobre les tradicions sud-asiàtiques de teatre d’ombres. Estiu de 2018.

En moltes tradicions, especialment en les del teatre d’ombres, com el Wayang Kulit d’Indonèsia, els titelles són directament una representació dels esperits dels personatges: déus, diables, herois, monstres, animals, reis, guerrers… Les dues dimensions de les siluetes a la pantalla expliciten aquesta naturalesa d’esperits que són i no són, d’estar vius i morts alhora, i els mestres titellaires els donen vida en animar-los perquè expliquin les seves gestes, les seves aventures o les seves veritats ocultes. Per aquest motiu abans i després de la funció es realitzen petits rituals d’invocació i de respecte sacre a allò que no veiem, els esperits, però als qual som capaços de portar a la vida a través del teatre. Al Japó, molts xamans actuen amb titelles del tipus Bunraku per a les seves cerimònies d’encantament, de celebració i de tota mena, figures que representen a determinats déus, cadascun amb la seva pròpia especialitat.

Sambaso, personatge relacionat amb les dances del mateix nom, molt utilitzades en els rituals shinto al Japó. A través d’aquest personatge, s’invoca als déu per augurar un feliç any nou o per beneir una casa nova, una marioneta utilitzada en vells rituals xamànics i amb un caràcter, per tant, sagrat (imatge extreta del blog de Mimaia Teatre).

Aquesta reflexió ve al cas sobre la qüestió de si els museus de titelles tenen un sentit o no. Molts diuen que veure titelles ‘morts’ a les vitrines, no té cap gràcia. Per a ells, els museus no serien més que unes morgues de titelles difunts. I, no obstant això, també podem donar-li la volta a l’assumpte, i en comptes de veure el got mig buit, veure’l mig ple: aquests ‘dipòsits de cadàvers’ no serien de titelles en el seu estat difunt, sinó de titelles situats en aquest sensible fulcre de la balança entre la vida i la mort. Un equilibri que, amb una bona il·luminació i un fons adequat, aconsegueix mostrar indicis vívids d’un estat nou de l’ésser, el que és i no és alhora, és a dir, el de l’Ésser i el No Ésser quan tots dos coincideixen. Seria alguna cosa comparable a la indeterminació quàntica, quan es diu que una partícula està i no està en un lloc determinat. Depèn de la mirada, de l’observador. Com amb els titelles, que també depenen de la mirada de l’espectador.

Gat, titella de la tècnica catalana, colecció de Paco Paricio. Aquest gat és un titella que podria ser un cap momificat de l’antic Egipte. A qualsevol moment sembla que podria obrir la boca…

Sempre he pensat que aquest estat intermedi entre l’Ésser i el No Ésser és un dels secrets ‘màgics’ dels titelles, però també una de les conquestes que els humans hauríem d’aconseguir. És a dir, viure la paradoxa d’aquesta unió de la principal oposició existent, com un nou patró de conducta capaç de fer-nos entendre que les contradiccions no sempre s’han de resoldre des de les clàssiques posicions d’exclusió, de rebuig, de lògica binària. Els titelles, vistos des d’aquesta perspectiva, sorgeixen com figures que representen no només a la Mort, sinó, sobretot, aquesta radical ambigüitat entre l’Ésser i el No Ésser. Una pedagogia essencial que ja existia en les velles tradicions -el teatre d’ombres del Wayang Kulit és exactament això, com ho és el mateix Teatre Bunraku clàssic del Japó-, una pedagogia que, ja sigui mitjançant alguns dels espectacles contemporanis, o ja sigui a través d’alguns dels museus de titelles més interessants, val la pena de tenir en compte.

Etiquetas: ,