(Dibuix original de Franz Kafka, amb el títol de: “El Pensador”. Foto: Editorial Sexto Piso.)

El dibuix que acaba d’obrir aquest article va ser  publicat a la contracoberta del nº 19 de la revista de les arts escèniques: Hamlet. Publicació mensual en els anys 2010 i 2011, que en suport paper editava Arola Editors, amb direcció de continguts de Damià Barbany, el mateix que ara i aquí fa anar els dits per sobre el teclat de l’ordinador.

Del Franz Kafka escriptor -nascut a Praga l’any 1883 en el sí d’una família d’origen jueu i mort en un sanatori de Viena l’any 1924- ho sabem tot o “quasi”… Les seves obres son arxiconegudes i venerades: El procés, La muralla xinesa, La metamorfosi, El castell, Un metge rural, Informe per a una acadèmia, La sentència, etc. Però formant part del “quasi”, existeix una faceta de l’escriptor força ignorada, la de dibuixant.


Coberta del llibre publicat per la “Editorial Sexto Piso”, amb el títol de “Dibujos”. “  Foto: Editorial Sexto Piso

Quan la seva vida era prop d’extingir-se ja molt malalt de tuberculosi, Kafka s’oposava a que s’editessin les seves obres literàries, considerava que no feien cap servei a la societat. Afortunadament, va ser una oposició sense èxit. En algun moment  també es va oposar a que es donessin a conèixer els seus dibuixos. El seu amic i editor Max Brod, no solament es va negar a estripar-los, sembla ser que va ser ell qui els va qualificar com a: Marionetes negres de fils invisibles. Marionetes?

Dibuix que du per títol:“Home assegut amb el cap baix”. Un fil, o un parell, o tres, o millor quatre. Quatre fils  serien més que suficients per aconseguir que la figura s’alcés tota ella i passés a l’acció. Foto: Editorial Sexto Piso.

El paral·lelisme que Brod establia entre dibuixos i marionetes és encertat, inclús es podria dir que indiscutible, ja que no costa gens imaginar les seves figures en moviment mitjançant el joc dels fils.

Els dibuixos de Kafka centren la seva principal expressivitat en el cap i els membres superiors i inferiors de la persona, al igual que el moviment d’aquestes mateixes parts del cos humà constitueix l’entitat principal –tant expressiva, com tècnica, com estètica- de les marionetes i el seu llenguatge. Així, doncs, aquest és el fil conductor que ara mateix ens ocupa.

Si l’esgrima de floret és elegant, subtil, i determinants els moviments del canell i la mà que atorguen ràpida filigrana a l’acer del combatent, no és menys elegant i subtil l’esgrima de moviments del canell i la mà d’aquell o aquella que subjecta la creueta de fusta: d’on neixen uns fils de transmissió que –com si fossin artèries i venes- atorguen vida orgànica a la marioneta.   

Dibuix que Kafka va titular: “Esgrima”. Foto: Editorial  Sexto Piso.

Al igual que passa amb la seva faceta de dibuixant, tampoc no és massa sabut que Kafka va ser al llarg de pràcticament tota la seva vida funcionari d’una companyia de Seguros. Aquesta activitat tan convencional no tenia res a veure amb la seva inquieta creativitat com escriptor, però resultava molt satisfactòria per a Hermann Kafka, el pare de Franz.

Hermann Kafka era un home alt, corpulent i de complexió atlètica, –tot el contrari de l’esllanguida anatomia del seu fill- extremadament autoritari i intimidador. De professió pròsper comerciant especialitzat en la venda a l’engròs i totalment contrari a les aficions literàries del seu fill.

“Dos que esperen”. Dibuix de Franz Kafka. Foto: Editorial Sexto Piso.

El dibuix, amb el títol de “Dos que esperen” , recull dues figures. Una d’elles, de dimensions molt superiors, podem associar-la –segons la nostra lliure interpretació-  amb la personalitat prepotent i repressiva de Hermann Kafka. I l’altra, amb la de l’escanyolit Franz.

Potser una i altra figura “esperen” un apropament patern filial que mai no es va produir. Dues marionetes, que –dotades de fils- podrien protagonitzar més d’una escena tensa i conflictiva…

Sobre la falta d’entesa amb el seu progenitor, Kafka escriu l’any 1919 la famosa Carta al Pare.

Malgrat la personalitat aclaparadora de l’intransigent Hermann Kafka, en tot moment el seu fill va procurar ordenar o desordenar la seva vida seguint el seu criteri. Les seves diverses aventures amoroses també eren vistes pel seu pare amb manifesta desaprovació. No és aquest article però, el lloc apropiat per a endinsar-nos en aspectes biogràfics, així que passem al següent  dibuix.

“Home amb el cap damunt la taula” Extenuat?, entristit? impotent? És un personatge de ficció o ve a ser el mateix Kafka, deprimit per una salut cada vegada més feble? Foto: Editorial Sexto Piso.

Els primers a editar els dibuixos originals de Franz Kafka, van ser Niels Bokhove i Marijke van Dorst. Segons va explicar Bokhove, la majoria van ser realitzats a l’època universitària, quan per persistent i agressiva influència paterna, Kafka estudiava la carrera de dret. Les assignatures l’avorrien i s’entretenia dibuixant.

“Home entre reixes” és el títol. Foto: Editorial Sexto Piso.

Certament, la figura que acabem de contemplar sembla, com indica el seu títol, estar empresonada, reclosa a l’interior d’uns límits de la mateixa manera que molts dels seus personatges literaris es troben presoners d’estranyes circumstàncies, de situacions absurdes, insòlites, arbitràries i angoixants.

Si fins aquí hem anat -pantalla a pantalla- centrant el protagonisme en uns dibuixos susceptibles de ser vistos com a marionetes, continuem ara amb la signatura, o firma, o rúbrica de Kafka, que al cap i la fi, -com totes les signatures poc llegibles o il·legibles del tot- no deixa de ser un dibuix particularíssim.

Així signava. En observar les sinuositats de cada lletra i els enllaços entre elles, un expert grafòleg sens dubte aportaria un bon grapat de dades sobre la creativa, introspectiva i turmentada personalitat de l’escriptor. Firma: Franz Kafka.

A propòsit de la firma, puc imaginar una superfície del tot rígida i alhora del tot translúcida, -a manera de pantalla útil per a una representació de Teatre d’Ombres- on es visualitza l’acció d’una silueta plana i d’aparença humana que, -amb un autèntic retolador o similar adherit a la seva mà sense volums- va traçant la seva firma en viu i en directe sobre l’esmentada superfície. L’acció es desenvolupa, doncs, -parlant en un sentit de posada en escena- en un present absolut, en un directe que va sorgint lletra a lletra.

L’efecte escènic d’un personatge escrivint in situ en un suposat espectacle de Teatre d’Ombres. Dibuix: Damià Barbany.

De la mateixa manera que el veiem signant, el personatge-silueta podria escriure qualsevol altra frase, per exemple aquesta: “Quan Gregorio Samsa va despertar-se un matí, després d’un somni intranquil, es trobava en el seu llit, transformat en un monstruós insecte” I ja amb la frase escrita, -la primera de la inquietant narració de La metamorfosi–  podríem trobar-nos en l’inici d’una adaptació per a Teatre d’Ombres del terrorífic  argument que ofereix la transformació d’una persona  humana en una mena d’escarabat…

És un insecte? Una mosca? Un escarabat? És Gregorio Samsa? És la metàfora d’un marginat? La d’un inadaptat? Foto: Ambientum.

Les grans possibilitats expressives del Teatre d’Ombres podrien recrear amb precisió i poètica totes les característiques morfològiques  de la transformació que Kafka va exposant amb detall en el seu inquietant escrit de La metamorfosi: metàfora de com la gent amb vocació de ramat i pensament únic, tendeix a excloure els altres, els que considera “diferents”. Els “diferents” que volen viure amb una llibertat personal de criteri, sense subordinacions a postulats col·lectius estrictes i excloents.

Els “diferents”, que han nascut amb un altre color de pell. O bé han nascut en un altre país.  O els “diferents” que parlen un altre idioma.  O els que practiquen una altra religió.  O els que sobreviuen amb economies sota mínims. O els “diferents” assenyalats per la intolerància de torn, disposada a imposar-se peti qui peti…

“Home amb bastó”. Si ens mirem el dibuix, podem coincidir amb  Max Brod, i pensar que nomes falten els fils per tal que aquesta marioneta negra es posi a caminar. Foto: Editorial Sexto Piso.

Ara mateix podria preguntar-me i em pregunto: Kafka aprovaria aquestarticle? M’atreveixo a respondre que sí, ho faig basant-me en les aficions de joventut de l’escriptor, quan sovint freqüentava els petits cabarets de Praga: El Daurat, El London, El Trocadero, El Llantoner.

El jove Kafka era bon client d’aquells antres de fum, alcohol i bohèmia. I les nits se li feien curtes… engrescat en la contemplació de les cantants i ballarines, totes amb un vermell intens als llavis, fascinants vestits de lluentons i llargues cames revestides de mitges reixades o de seda… En resum, Kafka gaudia del gènere teatral més popular i alhora més capaç de ser crític i càustic: el cabaret.

Una imatge ben teatral de l’actor Jizchak Löwy, el qual va poder comptar en una ocasió amb la col·laboració de Franz Kafka. Foto: Created With Sketch.

La relació de Kafka amb el teatre no es va limitar però a la condició d’espectador en la seva joventut. L’any 1912, col·labora amb el seu amic i gran actor Jizchak Löwy, quan aquest posa en escena un espectacle per a mostrar i promocionar el teatre jueu expressat en la llengua yiddish i alhora per a mostrar també una actitud del tot contraria a un corrent  antisemita que s’anava estenent perillosament per tot Europa…

L’actor i director Jean Louis Barrault, en una versió teatral de “El Procés” de Franz Kafka. Foto: Libreria Editorial Argos.

D’altra banda, els professionals del teatre sempre han fet aproximacions a l’obra de Kafka des d’escenaris d’arreu del món. Entre d’altres, Jean Louis Barrault amb El procés, Roman Polansky amb La metamorfosi, o Vittorio Gassman amb Informe per a una acadèmia.

Convençut , doncs, que Kafka donaria el seu vist i plau aquest l’article, també s’escau fer-me aquesta altra pregunta: Quin seria el material més idoni per a construir corpòriament les marionetes negres de fils invisibles que l’escriptor va plasmar sobre un paper? Llistó de fusta rodó?, llisto de fusta quadrangular?, barra rodona d’alumini?, barra quadrangular d’alumini?, porexpan endurit?, poliuretà?, polietilè?, un altre material?

“Home davant d’un mirall de peu”. En un escenari, l’home-marioneta veuria els espectadors reflectits en el mirall. Foto: Editorial Sexto Piso.

M’he preguntat sobre l’opinió de Kafka respecte aquest article, sobre possibles materials de construcció per a les seves marionetes negres, i em pregunto també, quin seria el millor sistema per a la llibertat de moviment de les articulacions? Vull dir, quin vindria a ser el sistema més indicat per a que les, -diguem-ne frontisses- atorguessin un bon joc de moviments a braços, cames, caps i etc. ? Com assenyala la dita popular: doctores tiene la iglesia, per tant deixo a criteri dels professionals constructors de marionetes unes  respostes tan decisives…   

Manipuladors i manipuladores del món, les marionetes negres de fils invisibles de Franz Kafka us esperen! Poseu-hi fils, si us ve de gust!

“Passejant sense pantalons per la teulada” Foto: Editorial Sexto Piso.

Què fa un home enfilat damunt d’una teulada? Passeja? Sense pantalons? Una situació totalment insòlita i que ens ve com anell al dit, per a servir-nos –una vegada més- de la tan recurrent i tan utilitzada “explicació” per a fer entenedor tot allò que se’ns fa estrany o absurd:  “trobo que és molt kafkià”

Acabo ja, i ho faig –no podia ser d’altra manera- amb un dibuix. En aquest cas, l’autor no és Kafka, sinó David Levine, amb el seu retrat de Kafka en la modalitat caricatura. Publicat l’any 1978 a la New York Rewiew.

Retrat-caricatura de Franz Kafka. Dibuix de David Levine.

Mentre tant, Franz Kafka habita en el paradís reservat a la genialitat, compartint copes nocturnes i cabareteres  amb –entre d’altres immortals de l’escriptura contemporània- Marcel Proust, James Joyce, Thomas Man, Herman Hesse, Jean Paul Sartre i Albert Camus. Aquests sis escriptors, en algun moment de la seva vida van manifestar ser admiradors incondicionals de Franz Kafka.

Etiquetas: , , ,