(Mare de Déu amb el nen. Castella entre 1340-1350. Figura d’alabastre amb restes de policromia. Museu Marés de Barcelona. Foto T.R.)
És una obvietat dir que mai havíem viscut un Nadal tan estrany. Per al món de teatre i per a tots en general, el que ens toca viure en aquests dies del calendari, quan se celebra el solstici d’hivern i el naixement del nen Jesús, va contra la lògica que fins ara havia presidit aquestes festes: retrobament familiar, unió de les persones, deixar que l’estranger entri a casa teva, viure la calor de la comunió entre les persones. Tot això, avui, està vetat per una raó objectiva: la pandèmia i els perills de contagi del Coronavirus ens obliguen a aïllar-nos, a no interactuar amb els nostres veïns, amics i familiars, a ‘estranyar-nos’ a nosaltres mateixos. Una obligació que ens és imposada a més pels poders públics, de manera que l’obligació es converteix en prohibició de contacte i convivència. Una situació que curiosament és acceptada sense massa problemes per la població mundial, amb les naturals reserves i excepcions, minoritàries per regla general.
Estrany, paraula que ve del llatí extraneus, que significa ‘exterior’, ‘aliè’, ‘estranger’, i que deriva d’extra, ‘fora’. És a dir, ens auto-imposem la condició de ser estrangers de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies ciutats, d’estar dins però fora, de ser aliens a la nostra naturalesa animal-humana que tendeix a la unió familiar i grupal.
Per als qui odien el Nadal i els agrada portar la contrària, és el paradís, la utopia feta realitat, per fi un aïllament que ja no requereix de l’exercici de voluntats rebels, sinó que arriba imposat pel mateix poder social. Per als qui estimen aquestes dates de calor humà i retrobament familiar i amical, és un cop sever a la línia de flotació pròpia de les nostres societats, que necessiten aquests moments del calendari per trencar amb els ‘estranyaments’ de la vida laboral i quotidiana de la nostra civilització urbana, ja prou acusats i soferts.
Per als qui viuen del teatre, és el pitjor dels escenaris imaginables, el món a l’inrevés, un malson fet realitat. La calor i la proximitat del públic són substituïts per la distància i la separació entre les persones que intervenen en el ritu. Es refreda la catarsi i es deixa nua la mecànica de la comunicació teatral. Tot grinyola i de sobte, allò que havíem considerat com un dels nuclis més sòlids de la nostra activitat cultural, el teatre!, esdevé prescindible. Els públics s’acontenten i sobreviuen amb el ‘On Line’, el digital substitueix sense més l’actuació presencial, i tothom diu que ‘comença una nova època’.
L’estranyament’ ens envaeix arreu, tot el que fins ara era normal i saludable, de sobte es torna problemàtic i qüestionable. I el més curiós és que els entesos en sociologia futurista els agrada alliçonar-nos sobre què serà a partir d’ara allò normal: relativitzar la relació directa de el tu a tu, sumant-hi la relació indirecta del digital. Serà així, en efecte, el futur? Viurem immersos en aquest vaivé paradoxal entre la unió i la distància, entre el real i el virtual? Estar a cavall entre el sí i el no, el que es toca i el que només es veu, entre el cos real i la imatge duplicada, entre dos espais i dos temps diferents…
L’estranyament d’aquest ‘estrany’ Nadal ens obliga a pensar i a experimentar totes aquestes preguntes i paradoxes, causa de tants desgavells psicològics i no pocs desassossecs.
Des de Putxinel·li, desitgem a tothom unes festes de Nadal en què estranyament i convivència, distància i unió, trobin els seus punts de trobada i d’equilibri. I desitgem ferventment que la força de teatre sàpiga vèncer l’escomesa del relativisme que cerca convertir-nos en prescindibles.
