(Imatge de la instal·lació de Galiot Teatre ‘Gira Volta’)

El tercer i últim dia de la Fira va continuar mostrant espectacle rere espectacle al nombrós públic lleidatà que va respondre a la crida de la oferta teatral amb una entrega entusiasta. També els espectadors van sentir idèntica eufòria a la sentida pels titellaires, després dels mesos d’abstinència per no dir de penitència pel que fa a l’esbarjo i a l’entreteniment social. Aquesta eufòria s’ha traduït amb cartells de ‘Tot venut’ a les taquilles dels teatres.

Parlarem en aquesta crònica dels següents espectacles: Kalek de El Retablo; La ‘petita’ Moby Dik d’Eudald Ferré; la nova instal·lació de Galiot Teatre Gira Volta Titelles; la pel·lícula documental de Zero en Conducta Anima, Animae, Animam; Espejismo de El Espejo Negro; i l’última creació de carrer del Centre de Titelles de Lleida Kujira.

Kalek de El Retablo

Aquesta era la segona obra dirigida per Pablo Vergne que s’ha presentat a la Fira de Titelles, un senyal inequívoc de la gran capacitat creadora d’aquest titellaire argentí instal·lat a Madrid des de l’any 1987 (veure entrevista a P. Vergne aquí) que ha donat tants títols memorables al llarg del temps.

S’ha presentat aquesta vegada sota el nom de la seva companyia de referència, El Retablo, amb una obra que el director/autor ha creat al llarg dels mesos de confinament pandèmic i amb una intenció clara: a través del format d’un conte, explicar les vicissituds d’una vida entre la necessitat, la dependència i la llibertat.

Ho fa Vergne amb uns titelles molt senzills però alhora plens de poesia (obra del seu germà Ricardo Vergne), amb una posada en escena inspirada en el llenguatge del dibuixos animats. Es nota aquí la influència que el cinema té en l’autor, com ell mateix ha manifestat diverses vegades, que en Kalek es manifesta en el ritme que ve marcat per la música, generalment de piano: diferents obres de grans compositors (Ravel, Debussy, Satie, Prokóvief, entre altres) en unes seqüències que recorden el cinema mut. Segons vaig saber, les primeres funcions es van fer amb un pianista tocant en directe, cosa que sens dubte li deuria donar encara més aquesta ressonància del cinema mut que busca l’autor.

Daniela Saludes y el mateix Pablo Vergne són els manipuladors. Saludes s’estrenà en la versió catalana del text, amb les precioses tonalitats del seu origen valencià, i amb el seu característic domini de la interpretació com actriu manipuladora de titelles; mentre que Vergne manifestava l’humor del seu estil lacònic a través d’onomatopeies i sons succints dels personatges humans.

La vida del cavall Kalek, des de la seva infantesa fins a la seva mort, ens mostra un patró de vida universal, en el que les persones -i els animals- ens veiem obligats a baixar del burro, derrotats en les nostres pretensions de màxims, mentre ens anem adaptant paulatinament a les exigències del guió que la fatalitat imposa. Les aspiracions de volar en llibertat pels espais del somni es queden reduïdes a la mera dependència, subjugats pels qui tenen el poder i manen sobre nosaltres.

Kalek, però, no renuncia a la seva dignitat, i quan se l’obliga a l’obediència assassina del ramat, opta pel major gest de llibertat que hi pot haver: la mort.

Com es pot veure, sota un conte aparentment ingenu de la vida d’un cavallet, El Retablo ens parla del drama de la vida i de dilemes fonamentals que tenen a veure amb allò que ens fa realment humans: enfrontar-se a la submissió del ramat i apostar per la llibertat individual.

L’obra, acabada just d’estrenar, va mostrar la força del seu tremp poètic, i el públic, entusiasmat, així ho va corroborar amb els seus aplaudiments.

La ‘petita’ Moby Dik d’Eudald Ferré

Sabíem que el titellaire Eudald Ferré havia estat els últims temps de retirada forçosa preparant una nova peça de la que pocs en sabien res. Conegut pels seus treballs amb el titella català de guant -i la seva voluntat de sortir del castellet i mostrar la feina del titellaire al descobert-, un es podia imaginar alguna nova troballa d’aquest despullament teatral dels titelles. Ningú, però, s’hauria imaginat la gosadia de la seva nova proposta, que trenca literalment tots els motllos titellescos habituals (dramatúrgics, objectuals i espaials) i s’embarca en una aventura marinera d’alt voltatge com és de caixó que sigui, quan entra en joc un personatge de la talla de la balena Moby Dik.

No convé desvelar els detalls d’aquest muntatge tan potent i genuí -l’element sorpresa és fonamental-, en el que Eudald Ferré, amb la col·laboració d’aquest altre gran titellaire que és Arnau Colom, ha sorprès a tot el món i ens convida a una aventura-juguesca on es barreja la poesia i el món novel·lesc de Melville i Julio Verne, en un format d’espectacle-instal·lació que requereix la participació activa dels espectadors.

En aquest treball s’imposa la potència de la imatge i alhora la ingenuïtat d’una mirada que es deixa portar pel gaudi de l’afabilitat càndida, irònica i gentil. Per altra part, hi ha una profunda càrrega d’humor trapella i de fresc divertiment en aquesta ‘petita’ Moby Dik, molt ben servida per Eudald Ferré en el seu paper de vell llop de mar ‘bombista’, és a dir, el que manipula la bomba d’aire dels submarinistes que baixen a les profunditats marines amb escafandre.

Com he dit abans, s’ha de deixar que sigui l’espectador qui descobreixi en la realitat presencial els secrets d’aquest espectacle tan insòlit com reeixit, un enorme pas endavant en la recerca sempre atrevida del titellaire de Valls. Nous espais dramatúrgics que busquen connectar amb els nous espectadors ansiosos de sortir dels vells esquemes i trobar distintes maneres de percebre els mons de la imaginació. Eudald Ferré, fidel a la seva voluntat d’innovació, s’enfronta a aquest repte sense perdre el contacte amb la realitat més genuïnament titellaire. Châpeau!

Giravolta Titelles, de Galiot teatre

Realment, és immensa la tenacitat de Jordi Monserdà, director de Galiot Teatre i responsable també del MITMO, Mostra Internacional de Titelles de Mollet, en crear estructures autònomes pensades per donar a conèixer l’art dels titelles i les seves múltiples tècniques i tradicions. Ja són diversos els tinglados muntats per ell que van en aquesta direcció -la Carpa Món Titella amb les instal·lacions Cal Titella, Món Titella i  Munta Titella-, sempre construïts amb materials nobles (fusta i ferro bàsicament) i utilitzant tota mena d’objectes reciclats (aixetes, panys, mànecs, calaixos, corrioles, …).

Com sempre, la Fira mostra diverses instal·lacions de carrer adreçades a l’entreteniment juganer del públic familiar i, per assegurar les condicions restrictives dels protocols de seguretat, aquest any les ha concentrat al pati del Convent de Santa Clara, convertit en l’Espai Instal·lacions. Diverses són les companyies i productores que hi han presentat les seves ofertes, des del Puck Cinema Caravana, La Caixeta d’Holoqué, o Un Teatre al Jardí, de la Cia. Minimons. Parlarem aquí de l’última creació de Galiot Teatre amb el seu muntatge Gira Volta Titelles, que ocupa un dels espais del pati.

En aquesta ocasió, Galiot Teatre ha presentat una instal·lació que en realitat és un antic carrusel d’època que no porta cavallets, sinó cinc teatrets autòmats. Cada un d’aquests teatrets té capacitat per a tres o quatre persones -una família, generalment-, les quals, fent girar el carrusel, es van trobant amb cinc diferents escenaris, cada un dels quals explica un conte conegut, que tots els nens i pares coneixen. Però la gràcia és que el conte se l’expliquen ells mateixos, accionant els diversos comandaments i palanques que van movent els titelles segons indicacions específiques.

Els contes són: Pinotxo, L’aneguet lleig, Els tres porquets, El sabater i els follets, El soldadet de plom.

Sorprèn i meravella l’exquisidesa de la factura dels diferents escenaris, amb els seus mecanismes a prova de nens, i tota la logística desplegada per fer possible i funcional el rodament del carrusel i la successió dels escenaris. Cada teatret amb el seu conte està explicat amb una tècnica diferent del teatre de titelles, de manera que els participants van aprenent alguns dels trets característics de les diverses tradicions titellaires.

Una perfecte atracció de fira de sofisticat contingut que va tenir a les famílies participants enganxades a les banquetes del carrusel, gaudint de l’enginy d’uns titellaires, els de Galiot Teatre, decidits a donar a conèixer l’art dels titelles.

Anima, Animae, Animam, de Zero en Conducta

La companyia Zero en Conducta, ben coneguda a la Fira en haver estrenat en l’edició de 2019 el seu últim espectacle Eh man hé (veure aquí), ha presentat aquest any no un espectacle sinó una pel·lícula documental titulada Anima, Animae, Animam. Ho ha fet al cinema de Lleida Espai Funàtic.

L’origen de la proposta prové d’un encàrrec que va rebre la companyia per fer algun treball de vídeo i poder així participar en una convocatòria On Line d’un festival a Polònia que es va haver de suspendre. Decidits a respondre a l’envit, van produir un documental fet per la companyia i basat en la seva feina però centrat en una temàtica més universal sobre l’art dels titelles. Ara bé, la idea ha estat fer-ho amb una clara voluntat artística, o més ben dit, cinematogràfica.

El resultat és una pel·lícula d’una mitja hora de duració amb imatges extraordinàries, amb textos concisos que parlen d’alguns dels trets bàsics i essencials dels titelles -el desdoblament, la mort com un tema nuclear, la materialitat de l’objecte, el cos i la gestualitat com objecte expressiu, la distància…-, tot executat pels propis membres de la companyia, amb direcció de Julieta Gascón, José Antonio Puchades (Putxa) i amb la col·laboració dramatúrgica de qui dirigeix els seus espectacles, David Maqueda.  

Les imatges inicials situades entre les tombes del cementiri de Montjuic són realment d’impacte, amb l’actor Ramón Rodenas (Teatre de l’Abast) ballant amb un esquelet, un tema clàssic del teatre de marionetes tractat amb l’estil propi de Zero en Conducta mitjançant un muntatge cinematogràfic impecable.

L’obra es va preparar i rodar durant els mesos que van seguir al primer confinament fruit de la pandèmia el 2020, de manera que hi va haver una voluntat de sortir i buscar els millors escenaris interiors i exteriors, feina que Julieta i Putxa van fer durant els mesos d’estiu. A més del cementiri ja esmentat, s’ha rodat al Teatre Maldà, al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles, a la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal, i a altres exteriors pescats al vol.

El rigor i l’alt grau d’exigència que Zero en Conducta aplica als seus espectacles s’ha traslladat íntegrament en el rodatge del documental, cosa que explica l’extraordinària qualitat i la força tremenda de les imatges. Esperem que la pel·lícula, encara en fase de producció, es pugui veure ben aviat a les pantalles de la ciutat i als festivals tant de cinema com de teatre i titelles.

Espejismo de El Espejo Negro

Per fi he pogut veure aquesta producció de El Espejo Negro, una de les últimes creacions d’Ángel Calvente, que se’m va escapar quan va ser a Barcelona, en ocasió del festival Ròmbic.

I comprenc l’interès i fins i tot el furor que ha despertat des de la seva estrena allà on s’ha presentat, en tractar-se d’un espectacle que d’alguna manera ve a ser una introspecció reflexiva i retrospectiva de la feina de El Espejo Negro des de que va començar l’any 1989 (veure entrevista a Ángel Calvente aquí).

En efecte, Espejismo no fa més que recrear d’una manera casi bé explícita l’univers d’allò que ha estat la companyia i que el seu mateix nom indica: un mirall mòbil i distorsionat que reflecteix i deforme les realitats humanes que ens envolten. Evidentment, hi ha aquí una referència als ‘espejos cóncavos del Callejón del Gato’ de Valle-Inclán, que li van servir per definir l’Esperpento.

En un esforç de síntesi magistral, Ángel Calvente ha sabut concentrar tot el seu univers en l’espai circular-esfèric del seu mirall negre, mentre alhora ens explica la seva noció dels titelles, els quals no són més que dobles nostres, espectrals unes vegades, caricatures pures i dures unes altres, imatges crues i despullades de les nostres misèries i grandeses, dels nostres deliris, vicis i presumpcions. I ho fa ajudant-se de tres magnífics actors-ballarins-manipuladors, un d’ells el seu fill: Carlos Cuadros, Laín Calvente i José Vera, els quals són els encarregats de donar veu, moviment i vida als diferents personatges que van sortint del forat negre del mirall.

Com diu el programa, en l’univers del Espejo Negro hi viuen ‘criatures elegants, irreverents, tendres, perverses, solitàries, provocadores, ànimes plenes d’humor corrosiu i burleta’. Hi ha un conductor o mestre de cerimònies, un personatge androgin amb el rostre blanc dels artistes de cabaret, el qual encarna la consciència viva del mirall: ell coneix la seva realitat fosca, ens l’escup a vegades d’una manera provocadora, i se’n riu de la decadència que veu al seu voltant i en ell mateix. De fet, tot l’espectacle és una immensa riallada alhora apassionada i despectiva, d’algú que veu el món del revés, és a dir, que veu la cara fosca i oculta de les aparences, que treu les màscares de les respectabilitats buides, i que de tant en tant ens convida als espectadors a treure’ns nosaltres també la màscara i a deixar-nos portar pel forat negre del mirall.

La Mort és l’altre personatge principal, de fet, un alter ego del mateix presentador: les ressonàncies entre els dos són intenses i constants. Tot acaba en la Parca, la reina d’aquest forat negre on la vida és una lluita constant per ser i no rendir-se a la decadència i a l’engany. Malauradament, lo grotesc i l’esperpent solen manar al món, l’aliment bàsic d’aquest cabaret de fi del món del mirall negre.

És espectacular la feina que fan els tres actors, amb una manipulació coreografiada al mil·límetre que s’acompanya de l’altre gran actor de l’obra: la llum. Amb disseny d’Antonio Regalado i Laín Calvente, la il·luminació de l’espectacle és bàsica i fonamental, una verdadera exhibició de recursos tècnics d’última generació, amb uns resultats que busquen la confluència del teatre, el cabaret i la discoteca. Els llums giren, s’eixamplen i es concentren, agafen totes les tonalitats i colors inimaginables, i creen l’espai escènic amb els efectes de contrallum necessaris per produir la foscor absoluta d’on surten els personatges, sense que es vegin els manipuladors. No sempre, perquè molt sovint aquests es deixen veure, com personatges secundaris del show.

Ángel Calvente ha creat amb Espejismo segurament una de les seves millors obres. Potser d’altres tindran més desplegament escènic i més densitat argumental, penso en les obres per a públic jove i familiar, d’una riquesa exuberant i acabats preciosistes, però sense aquesta austeritat radical d’Espejismo, on forma i contingut s’acoblen en la metàfora feta realitat del mirall negre de l’esperpent segons Calvente. Un esperpent crític, sarcàstic i corrosiu, que l’autor vesteix amb altes dosis d’imatgeria andalusa, malaguenya i espanyola feta de toros, Setmana Santa, legionaris, panderetes, folclòriques, flamenc, més l’ambient gai i trans de carrer. Un univers que en definitiva no fa més que resumir els més de trenta anys que Ángel Calvente i la seva companyia practiquen la disciplina del mirar, enfocar i pensar el món a través del Mirall Negre.

Kujira, del Centre de Titelles de Lleida

El Centre de Titelles de Lleida sempre sol presentar un espectacle durant la Fira, ja sigui una estrena o una reposició d’alguna obra anterior. Aquest any, ha optat per presentar el titella gran de carrer que tenien preparat per a l’edició anterior i que vaig poder veure durant el Nadal de 2020 (veure aquí): la balena blava Kujira, una bonica figura de 5,5 m de llargada, 3,7 m d’alçada i 2 m d’amplada dissenyada pel gran mestre titellaire de la casa: Joan-Andreu Vallvé. Succeeix a un altre animal gegantí, l’elefant vermell Hathi.

Com vaig dir arran de la seva presentació al Moll de la Fusta de Barcelona, ‘El Centre de Titelles de Lleida ha mostrat un cop més la seva fidelitat a un estil de disseny acurat, precís i sintètic, capaç d’ajuntar l’abstracció amb una figuració realista de mínims que estableix perfectament els trets definitoris de la balena. Es serveix per això d’una simple però eficaç estructura amb rodes servida per tres únics manipuladors, encarregats de moure el conjunt i donar vida a la boca i al cos del gran mamífer marítim’.

En ser un animal marítim, no podia faltar l’aigua, un element que permet jugar amb el públic i donar encara més vida a Kujira. En aquesta ocasió, l’espai on s’ha exhibit el mamífer més gran del planeta ha estat la Plaça de la Llotja: les seves dimensions han permès que actors, balena i públic es moguessin amb total seguretat, amb gran divertiment dels nens, entusiasmats de jugar amb una figura gegantesca d’aquestes mides.