Ens hem proposat en aquesta tercera part de la sèrie d’articles dedicats a les dones titellaires, parlar de l’actualitat, és a dir, de titellaires dones de generacions més joves, les que van començar com a molt aviat a mitjans i finals dels anys vuitanta fins avui. A causa del nombre de titellaires que hem pogut comptabilitzar a Catalunya, hem decidit dividir aquesta part del treball en dos articles, per no carregar massa el lector amb un excés de dades.

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria insistir en la importància que té i ha tingut el projecte anomenat La Revolta dels Titelles, per les entrevistes realitzades a la majoria dels titellaires més rellevants de Catalunya, una llista en la que encara en manca bastants (veure aquí).

Aquestes entrevistes són imprescindibles per entendre els grans canvis i les novetats que hi ha hagut al mapa titellaire català. Recomano veure o reveure les entrevistes a les 37 dones titellaires que apareixen, uns testimonis molt potents i imprescindibles, que expliquen millor que res aquesta emergència del gènere femení al món dels titelles. Les 37 entrevistades són: Valentina Raposo, Miren Larrea, Anna Valls, Laura Pérez, Arantxa Azagra, Aurora Poveda, Marga Carbonell, Dora Cantero, Mina Ledergerber ‘Trapp’, Mireia Frnández, Ruth García, Esther Prim, Esther Cabacés, Kerstin von Porat, Núria Benedicto, Olga Jiménez, Joana Clusellas, Pilar Gálvez, Mercè Framis, Mercè Gost, Monserrat Tintó, Núria Mestres, Emília Lang, Mercè Alemany, Mariso García, Pilar Casalengua, Clara Dalmau, Roser Vila, Pilar Prieto, Susanna Rubio, Teia Moner, Teresa Travieso, Maria Hervàs,, Carme Valvet, Anna Albiol, Glòria Arrufat i Paulette San Martín.

Com es pot veure són 37, però encara en falten moltes, que els responsables de La Revolta dels Titelles tenen en ment entrevistar en un futur, si el temps, les forces i les condicions acompanyen.

Consideracions estadístiques

Una primera consideració general a tenir en compte és el salt enorme que hi ha hagut en les últimes dècades pel que fa a la presència femenina al món dels titelles. Una realitat que ens fa pensar fins i tot en una actual preeminència de dones titellaires per davant del gènere masculí. De fet, l’Estudi sobre el Sector del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes (TTVO) realitzat recentment per l’equip de Títeredata (veure aquí) ens indica clarament aquesta preeminència tenint en compte el cens titellaire a tot l’Estat. Hem retallat dos gràfics de l’Estudi que així ens ho indiquen:

El segon d’aquests gràfics també ens diu clarament que en l’apartat dels qui porten la batuta dels projectes o se senten responsables dels mateixos, encara predominen els homes, malgrat estar en minoria, menys en l’apartat dels Museus.

Si tenim en compte que en el cens global de companyies a tot l’Estat, Catalunya és la Comunitat Autònoma que en té més, hem de suposar que hi haurà igualment una semblant proporció de dones titellaires a Catalunya. Vegin el gràfic sobre la distribució territorial a tot Espanya:

Una realitat, per tant, força estimulant i que representa un salt qualitatiu molt important en el camp del TTVO, superant a més, segons les xifres de l’Estudi, la proporció de dones respecte a la totalitat de les arts escèniques.

Ens pertoca ara centrar-nos en la realitat dels noms i dels projectes per acabar de delimitar aquesta temptativa, promoguda per la UNIMA Catalunya, de disposar d’un mapa de la realitat titellaire a Catalunya, des de la perspectiva del gènere femení.

Per orientar-nos i ordenar una mica aquest allau impressionant de personalitats femenines titellaires, parlarem primer de les que van començar abans del canvi de segle, y en una segona etapa, de les que van començar a partir de l’any 2000. Abans, però, parlarem d‘una figura titellaire que, sense ser titellaire, és com si ho fos: la Roser Vilà.

Roser Vilà

Vet aquí una persona que ha sigut clau durant molts anys en la consolidació de l’ecosistema titellaire de Catalunya i de tot Espanya: l’encarregada de centenars de produccions relacionades amb el món del teatre de titelles, visual i d’objectes (a més a més del circ i del teatre de carrer), i sobretot en la venda i distribució d’espectacles d’aquí i de fora, per tot l’Estat i per tot Europa.

Roser Vilà, al mig, entre els seus dos socis de 23 Aers: Jordi Fàbregas i Domingo Martínez

Va començar la Roser els anys 70 treballant en feines de producció amb qui eren els seus veïns a Sant Esteve de Palautordera, allà on vivia: amb Teresa Calafell i Joan Baixas de La Claca, una companyia a l’entorn de la qual es va configurar la seva vocació de representant artística. Una feina, però, que ella sempre va entendre com una col·laboració entre amics i col·legues, ja que això eren per regla general els actors i titellaires amb els qui ha treballat i segueix treballant.

Roser Vilà, al mig, rep el premi especial a la trajectòria dels Premis de Umore Azoka 2010,

Després de La Claca, va representar a Jordi Bertran, Tortell Poltrona, Circ Perillós, Escarlata Circus i Teia Moner, per citar-ne només uns quants d’aquesta primera etapa. A poc a poc el seu cercle de contactes, companyies, teatres, gires i festivals es va anar ampliant, i han estat molts els artistes que han passat per les seves mans.

Roser Vilà. Foto de Jesús M. Atienza

Si al principi es deia Roser Vilà Produccions, en un moment determinat es va ampliar l’equip amb l’entrada del seu fill Jordi Fàbregas i més endavant amb Domingo Martínez, de Vila-Real. El resultat és l’empresa 23 Arts, fundada el 1992, nom que prové del número del local del carrer Xuclà de Barcelona que durant una època l’empresa va llogar com a magatzem i lloc de treball.

Interessant la seva relació íntima amb el teatre d’ombres. Quan la Mercè Gost va complir 60 anys, va fitxar a la Roser com a representant. I un dels seus grans orgulls és haver treballat en diverses gires amb aquest gran mestre de les ombres que és Richard Bradshaw.

Actualment, la Roser segueix al peu del canó, viatjant als més importants festivals de titelles (com ara el de Charleville), i distribuint companyies de molta qualitat, entre les que destaquen alguns noms com ara Eudald Ferré, Txo Titelles, Giramàgic, la cia. Francesa de L’Échelle, Borja Ytuquepintas, Pelele, Mimaia Teatre, Jordi Bertran, Efímer, per citar-ne només uns quants en el camp dels titelles.

Abans de l’any 2000

Pilar Nieto – Sim Salabim

Creada l’any 1990 per Lluís Petra, Sim Salabim és una companyia històrica d’Arenys de Mar que ha sabut combinar la màgia amb els titelles i el teatre musical. Va ser l’any 1994 quan entrà a l’equip Pilar Nieto, la qual va introduir a la companyia la seva experiència en els camps de la dansa i del teatre.

Lluís Petra i Pilar Nieto, de Sim Salabom. Foto de Jesús M. Atienza

Des de llavors, s’han succeït els títols estrenats, sempre en un format molt exigent de cant i música en directe, amb elaborades escenografies que construeixen ells mateixos. Han col·laborat amb forçà freqüència amb titellaires veïns, com són en Biel Porcel, de la cia. Binixiflat, o el gran constructor i titellaire Martí Doy.

Vet aquí algunes de les obres en cartell de Sim Salabim: Hansel i Gretel, Platero y yo, Els músics de Bremen, El follet i el sabater, Les set cabretes, L’avet feliç, El Conte de Nadal. Una feina, que, com diu la mateixa companyia, està feta de nervis, il·lusió, satisfacció, esforç, por, aprenentatge, dedicació, preparació, implicació, viatges, hotels, emoció, èxit i no èxit.

Pilar Casalengua

Pilar Casalengua és la fundadora i cap visible de la companyia La Closca, nascuda l’any 1996. Amb una equip en el que destaca Xavier García, encarregat de la direcció, l’escenografia i els titelles, Pilar Casalengua va iniciar la seva carrera de titellaire a partir de la seva faceta d’autora literària de contes per a nens, quan va sentir la necessitat de posar en escena i donar vida als seus personatges.

És així com han nascut obres com El Cargol Mossi i el Cuc, espectacle que encara segueix en cartell i que va marcar el camí de la companyia. Altres títols han estat La Formiga Pipa, Filumí, caçador de mosques,o El Rusc de la Melinda, entre altres, els quals destaquen pel colorit i la força dels seus personatges.

Una feina que Pilar Casalengua exerceix com a actriu manipuladora solista, ja sigui en els seus espectacles de butxaca per a sala, o en els de carrer. La cura de les seves posades en escenes, en les que destaca una molt estudiada il·luminació, ha donat un gran prestigi a La Closca, consolidant-se com una companyia sempre present a les programacions de teatre per a nens i públic familiar.

Helena de Sola

Helena de Sola s’inicià com a titellaire l’any 1998. Directora de les companyies La Manofactoria i la Sola&Tully Co., ha treballat també amb el Marionetàrium Herta Frankel, Nessun Dorma, Los Lunnis, TEI de Sant Marçal, i els irlandesos McBride & Sons, amb qui guanyen el Drac d’Or de Carrer a la Fira Titelles Lleida 2013.

Imatge de CircOland. Foto de Jesús M. Atienza

Després dels seus anys associada al titellaire irlandès Ronan Tully, amb qui va crear, entre altres, l’excitós espectacle Menut Cabaret (veure aquí), l’Helena va crear l’any 2018 una nova companyia, La Sola Cia., amb l’estrena de l’espectacle CircOland (veure aquí). Treballa conjuntament amb l’actriu titellaire i tècnica Mireia Nogueres,

Imatge de ‘Menut Cabaret’

El seu interès pels titelles l’ha dut a estudiar les seves aplicacions educatives i terapèutiques. Com a Directora de Lleure, ha dissenyat i realitzat diversos cursos i tallers de teatre de titelles i objectes amb entitats com LaborActori del Teatre Principal d’Olot, Centre de Formació Teatral El Galliner, Creu Roja Catalunya, Fundació Barça, Fundació CEPAIM, Recursos educatius de Figueres, Facultat de Magisteri de la Udg, Facultat de Magisteri de Chongqing, Shenzhen Little Orange Castle, i nombroses escoles i centres educatius catalans. 

També s’ha format en fotografia, dansa, escultura, direcció en educació en el lleure, i gestió i producció teatral. La seva figura creativa i emprenedora constitueix avui un dels més preciosos puntals de la present afirmació feminista en el món dels titelles.

Mariso García i Iris Pascual

Tot i que Mariso García forma part d’una companyia de Murcia, s’ha considerat sempre que Periferia Teatro és també una cia. catalana: la raó és que poden actuar indistintament en català o castellà, i que Juanma Quiñoneros, director-fundador de Periferia, és oriünd de Barcelona. Per això se la va entrevistar també dins La Revolta dels Titelles. Passa el mateix amb la titellaire Iris Pascual, companya de Mariso en Periferia Teatro.

Imatge de ‘Guyi-Guyi’

Aquestes dobles identitats seran cada vegada més comunes en les societats del futur, com és de lògica suposar. Un realitat força present en moltes de les titellaires que apareixen en aquest article, posseïdores de nacionalitats múltiples. Un orgull per a Barcelona, poder ser una ciutat que afavoreix aquestes interseccions de la identitat, claus generalment per explicar les enormes capacitats creatives que desperten.

De Periferia Teatro n’hem parlat a bastament a Putxinel·li i Titeresante. Veure l’entrevista que se li va fer en el context de l’Estudi del Sector (clicar aquí). Sobre els seus espectacles, veure aquí.

Després de l’any 2000

Elena Mesa – La Micro Troupe

Elena Mesa i Joan Gispert són els dos components que l’any 2000 van fundar la companyia La Micro Troupe, instal·lats a Sant Pere de Riudebitlles, a l’Alt Penedès. Amb formació d’actriu, mim i titelles a les escoles El Timbal, Col·legi de Teatre i La Casona, i havent participat en nombrosos cursos i taller, Elena és també llicenciada en Història de l’Art i s’encarrega en la companyia de la construcció dels titelles, decorats així com en la pintura dels mateixos.

Elena Mesa darrere el castellet. Foto de Joan Gispert

Per la seva banda, Joan Gispert, també manipulador titellaire, s’encarrega més de l’escriptura dels guions i de posar veu a les funcions de narrador i presentació.

Elena Mesa en plena actuació

Dotada d’una gran sensibilitat plàstica per a la construcció i una magnífica desimboltura física com actriu de molt bona presència, l’Elena és també una pintora reconeguda que signa amb el nom de Elenamusa.

Pintura d’Elenamusa

Darrerament la companyia està embarcada en crear diverses històries al voltant del seu personatge Pitu, un titella fet segons la tècnica del titella català, seguint aquesta tendència dels titellaires catalans de posar nom propi als seus herois putxinel·lescos.

Elena Musa i Joan Gispert, després d’una actuació de titelles a La Puntual. Foto T.R.

Trastam: Arantxa Azagra, Marga Carbonell i Aurora Poveda

L’aventura de Trastam, protagonitzada per tres titellaires d’una extraordinària potència a l’entorn dels anys 2002-2003: Arantxa Azagra, Marga Carbonell i Aurora Poveda, va inaugurar, en certa manera, tota una època de companyies constituïdes per noies titellaires (veure aquí). És una mica atrevit dir això, ja que hi havien hagut altres experiències semblants, però crec que el trio Trastam va catalitzar indirectament i sense voler-ho, en  conjunció amb l’allau de  noves titellaires eixides del Taller de Marionetes de Pepe Otal, el moviment d’afirmació femenina que cristal·litzà uns anys més tard amb l’aparició d’Anita Maravillas, de les Hermanas Trapp, de Las Feas, de Mireia Nogueras, de La Canija, de Irma Borges, de Paulette San Martín i de Glòria Arrufat, de Dora Cantero, de les dues titellaires de la companyia Ele, Raquel Batet i Marta Lorente,  Marieta Rojo, Laura Cortés, Alicia Muñoz, i de tantes altres artistes del Taller de Marionetes i d’altres llocs.

Imatge de ‘Coses de La Vida’ de Tratam. Foto de Jesús M. Atienza

Arantxa Azagra va entrar a la secció de Gest a l’Institut del Teatre i allà va descobrí el món de les marionetes, que des de llavors ja no ha deixat. Amb estudis previs de teatre a l’Escola Municipal de Teatre de Zaragoza, Azagra, després de la seva aventura barcelonina amb Trastam i altres episodis teatrals, ha retornat a la capital aragonesa per acabar sent l’actual directora de la mateixa escola on va començar.

Imatge de ‘Coses de La Vida’ de Tratam. Foto de Jesús M. Atienza

Aurora Poveda ha estat sempre una dotada manipuladora que va trobar amb Trastam l’equip perfecte per poder desenvolupar les seves habilitats. La seva presència en altres combinacions titellaires ha estat una constant a Barcelona, com ho indiquen els treballs fets amb Irma Borges, Naku BCN, entre altres formacions.

Imatge de ‘Coses de La Vida’ de Tratam. Foto de Jesús M. Atienza

Marga Carbonell, titellaire malgré elle, artista plàstica i alhora ballarina de flamenc i persona interessada en un ampli espectre d’activitats artístiques (dibuix, modelatge, construcció, música, ritme, ball…), va trobar en Trastam una manera fresca i sobretot divertida de fer teatre.

Imatge de ‘Coses de La Vida’ de Tratam. Foto de Jesús M. Atienza

Aquest esperit alegre, desenfadat, gens pretensiós, però a la vegada ple de rigor en la composició i l’assaig dels números de Les Coses de la Vida (títol de l’espectacle de Trastam) va ser la clau del seu èxit, una obra que girar durant ben bé uns vuit o deu anys per tots els festivals d’Espanya i de bona part d’Europa, a Rússia i al Brasil.

Més tard parlarem de La Canija, una altra creació de Marga Carbonell i Miren Larrea.

Animata Cabaret

Un punt d’arrencada d’aquesta confluència de la que hem parlat en referir-nos a Trastam, va ser l’espectacle Animata Cabaret presentat a La Puntual el juliol del 2008 (veure aquí). Feia temps que no es veia a Barcelona un cabaret tan gamberro, llibertari i d’una afirmació feminista tan desenfadada i vitalista. Al petit escenari de La Puntual van anar pujant successivament les tres titellaires de Trastam amb alguns números del seu espectacle d’objectes, uns esquetxos de los Sueños de Leonor de Valentina Raposo i Miren Larrea, el punky perro-flauta i la mort irreverent d’una brillant Mireia Nogueres, l’explosiu número de La Canija de Marga Carbonell i Miren Larrea, mentre presentava i omplia de música els interludis l’orquestra disparatada de las Hermanas Trapp, amb l’acordió  de Mina Trapp i el violí d’Agostino Aragno, que per no desentonar i d’acord amb la filosofia femenina de las Trapp, anava vestit de dona.

Mireia Nogueras amb la seva marioneta

Després, aquest mateix esperit s’ha vist i reproduït en mil i una versions als genials cabarets muntats pel Taller de Marionetes, obrint l’aixeta a aquesta emergència de dones titellaires moltes de les quals sortien del mateix Taller. Artistes com Paula López,  Raquel Batet, Marta Lorente, Laura Cortés, Laura Galli, Cristina Robledillo, Eva Navarro, Alicia Muñoz, Maria Planas, Marieta Rojo, Nisa Quintana, Tamara, Ola Muchin, per citar-ne només unes quantes, han continuat aquesta ratxa. N’anirem parlant al llarg d’aquest article.

La Canija – Marga Carbonell i Miren Larrea

Val la pena fer aquesta menció a aquest personatge creat per Marga Carbonell i al qual li va donar veu Miren Larrea, sent alhora totes dues les manipuladores visibles a escena. La raó és el gran èxit que va obtenir, una ballarina de flamenc, La Canija, amb una capacitat d’improvisar extraordinària, de manera que es podia enfrontar a públics de tota mena.

Miren Larrea i Marga Carbonell amb La Canija al centre. Foto de Jesús M. Atienza

La Canija va participar no sols a molts festivals de titelles i de teatre, sinó també a molts festivals de flamenc on sempre era rebuda amb un gran entusiasme, cosa que demostra no sols la qualitat dels seus balls sinó també l’encert de la seva parla.

La Canija. Foto de Jesús M. Atienza

Igualment va ser una presència molt buscada en programacions nocturnes de cabaret de titelles o de petit format. Na néixer el 2008 i es va mantenir en cartell fins ben bé el 2011.

Anita Maravillas

Aquesta companyia va néixer quan la xilena Valentina Raposo va obrir la porta del Taller de Marionetes de Pepe Otal un dia de l’any 2005 a Miren Larrea, arribada del País Basc amb ganes de conèixer l’ambient teatral de Barcelona. Valentina, amb estudis teatrals a Xile, i havent estat dos anys a l’Institut del Teatre en un màster de doctorat en combinació amb la Universitat Autònoma, ansiosa de passar a la pràctica, va descobrir l’any 2003 el taller de Pepe, i allà s’arrelà aprenent la tècnica del titella de fil. Ja tenia al cap la idea de Los Sueños de Leonor, i en conèixer a Miren Larrea, els cables es van creuar, i les dues van trobar la seva partner artística. Uns aliança que encara dura, instal·lades ara al País Basc.

Imatge de ‘Pintto Pintto’

Una altra escola per a les dues titellaires va ser la seva estança durant uns quants anys en l’equip de la companyia del Marionetàrium Herta Frankel, al Tibidabo, on van aprendre tots els secrets de la manipulació.

Anta Maravilla /veure aquí) ha estat un exemple de tenacitat i coherència creativa, sempre des d’una perspectiva clara d’afirmació femenina, primer amb los Sueños de Leonor, després amb les obres Sarean Sun Sun i Blue Bird, fetes quan va entrar a l’equip Mireia Nogueres. I més tard, ja fusionades amb el director i productor Ivan Alonso, de Portal 71, i l’il·luminador Ion Chávez, amb les obres Pintto Pintto, Jon Brawn i Las Cotton, instal·lades al País Basc.

Cristina  García – Campi Qui Pugui

Cristina García i Jordi Padrós són els cofundadors i directors de la prestigiosa companyia de Lleida Campi Qui Pugui, nascuda el 2006. Havent-se format en diferents mètodes teatrals a escoles de París, Barcelona i Lleida, els dos actors titellaires han creat al seu voltant un equip d’actrius i actors amb els que munten els seus espectacles, molts d’ells de carrer i sense quasi bé paraules.

Imatge de ‘Manneken’s Piss’

Això els ha permès viatjar per tot el món, esdevenint una de les companyies catalanes més internacionals. Han estat a Austràlia, Canadà, Xina, Corea del Sud, Dinamarca, Regne Unit, Alemanya, Romania… Com diu la mateixa companyia: Viatjant amb els nostres espectacles hem descobert que allò què ens uneix és més important que les diferències; I en les emocions i la infància, no existeixen.

Imatge de Rats

Són espectacles coneguts de la compañía títols com Manneken’s Piss, Pigs, Camí a l’escola, Asteriod, Rats, Cacos, Neenaw, Més enllà del bosc, entre altres. El seu últim treball, de sala i dirigit per Rosa Díaz, l’estrena del qual es va haver de suspendre pel COVID19, és Camí a l’escola.

Mina Trapp – Mimaia Teatre

Ens trobem davant d’una figura excepcional, la música, cantant, cineasta, dissenyadora de vestits, titellaire i performer Mina Ledergerber més coneguda com Mina Trapp, personatge clau a l’entorn de la qual s’han constituït multitud de projecte i iniciatives escèniques de múltiples registres. Esperit lliure i heterodoxa, ha estat radicalment fidel a una visió descarnada de l’art, fugint sempre de les estètiques melindroses i dels acabats polits.

Mina amb un titella seu

Mina participa plenament de l’esperit otalià del Taller -allí va començar el 2004, un any després de la seva arribada a Barcelona, la seva formació titellaire i sempre ha considerat a Pepe Otal com un dels seus mestres. L’altre i potser el principal és Pep Gómez, amb qui va començar a treballar a l’entorn del 2006-2007, havent participat com a música en moltes de les seves obres.

Mina al contrabaix

Mina és una artista polifacètica que ha participat en tota mena de formacions musicals -Hermanas Trapp, Zafrán, las Oh!diosas, entre altres-, ha acompanyat tota mena d’espectacles, del Animata Cabaret fins a molts dels cabarets del Taller de Pepe Otal.

Mina performer

El 2011 coneix a Dora Cantero, de Mimaia Teatre, amb qui comença a treballar posant música a l’espectacle Arbequina. De seguida la química entre les dues creadores es dispara i neix Adiós Bienvenida, una obra que va disparar la fama de Mimaia. El segon títol nascut de Mina i Dora és Roig Pèlpoig, igualment tocat per la gràcia de l’èxit. (Sobre Mimaia Teatre, veure aquí a Titeresante i aquí a Putxinel·li)

Com a cineasta, Mina Trapp és l’autora de dos curts d’animació de marionetes que han tingut una gran acceptació en els mitjans especialitzats: Guirilàndia i A Cero (veure aquí).

GUIRILANDIA from mina trapp on Vimeo.

Els últims anys, Mina ha obert l’espai Can Pink, seu i taller de diversos artistes i titellaires, un lloc que pretén dinamitzar les arts escèniques i visuals a Mataró.

Interior de l’espai Can Pink

Amb el músic i artista de circ Matteo Frau, està en aquests moments muntant un espectacle de música, micro-cinema i clown. Igualment col·laborar amb la companyia de circ Les Pénélopés.

Dora Cantero –  Mimaia Teatre

De nou ens trobem davant d’una de les figures principals de l’escena titellaire a Catalunya, la directora, autora i dramaturga Dora Cantero, de Murcia, instal·lada a Barcelona des del 2010. La seva presència aquí va venir primer de la mà de la companyia Periferia Teatro, amb la que va col·laborar intensament amb alguns dels seus espectacles, com a dramaturga i manipuladora. Però va ser arran del seu espectacle Arbequina (veure aquí) que s’inicià la seva carrera personal d’autora i creadora escènica.

Imatge d’Arbequina, de Dora Cantero

En els dos muntatges de Mimaia Teatre fets conjuntament amb Mina Trapp, Adiós, Bienvenida, i Roig Pèlboig, Cantero ha sabut trobar un estil i una veu pròpia, una manera personal de parlar d’un tema i desenvolupar-lo sense renunciar a la paraula. La seva aposta per posar la intel·ligència, l’esperit crític  i l’auto-observació d’allò que es fa a l’escenari és un dels trets principals del seu treball. Una manera de fer que ha sabut trobar en el distanciament/apropament de Mina Trapp la còmplice perfecte per a aquesta voluntat de caminar per camins d’ambigüitat. És sobretot en Roig Pèlboig on aquestes característiques han arribat més lluny, posant la pròpia figura de l’autora al centre de l’obra.

La feina de Dora Cantero, però, no s’atura amb Mimaia Teatre, sinó que s’ha prodigat en diversos projectes com a directora i dramaturga. Concretament, ha col·laborat com a dramaturga amb les següents companyies: Néstor Navarro, de La Puntual, la Zipit Company, Cal Teatre, la cia. Suïssa-catalana Guignol à Roulette en una producció que es va fer a Burkino Faso. També, com abans s’ha dit, amb Periferia Teatre, amb la que ha col·laborat en diversos muntatges, així com amb Lluís Danès en un programa de TV3, i amb Zero en Conducta, entre altres companyies.

Dora Cantero. Foto de Jesús M. Atienza

Durant la pandèmia, Dora Cantero ha creat un nou espectacle que estrena aquesta tardor al festival Títeremurcia: El tiempo de las tortugas. Com diu la mateixa Dora en el text de presentación de l’obra, es un espectáculo poético musical que Joan Bramon Mora y yo hemos creado entre las corrientes marinas de Cadaqués y Arenys de mar, en sincronización con un nido de tortugas bobas que anoche empezaron a nacer en la playa de Arenys.

Ivo G. Sunyer

Si parlem només de Mimaia Teatre, cal ajuntar el nom de Ivo G. Sunyer, peça fonamental de la companyia en encarregar-se de la il·luminació i exercir de tècnic durant les funcions.

Lindes Farré – companyia Deliri

Aquesta activa titellaire de Barcelona, alma mater de la companyia Deliri, és diplomada en Educació Social, Postgraduada en Teatre Social i Diplomada en Art dramàtic pel Centre de Formació i Investigació Teatral La Casona. També s’ha format en la disciplina del clown, i actualment treballa com a Pallassa d’hospital (PALLAPUPAS) professió a la qual es dedica des de fa 10 anys.

L’equip de ‘Les sirenes són calbes’: Gerard Garcés, Ramón Pascual, Úrsula Hernández i Lindes Farré. Foto de Comunicació Teatre Casal de Vilafranca

Com a titellaire ha treballat al Teatre Capítol i al Tivoli amb l’espectacle de “Los Lunis” i de Cover en TVE, sèrie “los Lunis”. Ha dirigit l’espectacle de Titelles per adults Ros. Melógamo Mínimoi ha format part de la companyia Butruf i la companyia d’espectacles familiars QuasiPunt.

Imatge de ‘Les Sirenes són calves’. Foto de de César Candilejo

Junt a un equip format pel músic actor Gerard Garcés, l’actriu titellaire Úrsula Hernández i l’il·luminador Ramón Pascual, Lindes Farré ha muntat i dirigit l’obra Les sirenes són calbes (veure aquí), un espectacle còmic i alhora poètic que explica el viatge de dues persones adultes, immerses en el ritme frenètic de la societat actual, a un món oníric a través d’una rentadora a la recerca d’uns mitjons desaparellats.

Durant el confinament del COVID-19, Lindes Farré, junt amb Ramón Pascual, van crear tota una sèrie d’episodis amb el personatge Lia de protagonista, amb un gran èxit d’audiència (veure aquí).

Lia i Lindes Farré

Irma Borges

Arribada a Barcelona l’any 2001, la dramaturga i directora veneçolana Irma Borges és llicenciada en Arts Escèniques per la Universitat Central de Venezuela i va obtenir un màster en Teoria i Pràctica de la Dramatúrgia de l’Institut del Teatre  i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Irma Borges en ‘Pin Up’. Foto de Jesús M. Atienza

La vocació envers els titelles i el teatre visual prové de la seva participació en companyies veneçolanes com Teatro Tilingo(Fundación Teatro de Marionetas de Venezuela) i Teatro Naku, on es va formar amb Sonia González. Ja a Barcelona, ha col·laborat amb diverses agrupacions entre les que destaca la companyia de Jordi Bertrán(com a titellaire, dramaturga i directora d’escena). El 2004 funda amb Miri Yeffet Teatro Dejavu, companyia amb la que participa en diversos festivals nacionals i internacionals. Més tard reprèn l’estètica de cabaret amb Aurora Poveda i Jordi Pardo amb l’obra Chez la poupée, que obté un gran èxit.

Amb l’espectacle Darwin, L’Origen de la Vida, que compte amb la participació de Lídia Clua, guanya el Premio Nacional de Ciencias en Acción.

A més de les seves feines de direcció i dramatúrgia, en les que destaca un profund coneixement de l‘ofici dels titelles, ha publicat diverses obres i escrit també poesia per a nens i narrativa breu per a adults. Des del 2017 col·labora com articulista amb la revista Putxinel·li i Titeresante.  

Aurora Poveda i Irma Borges actuant a La Rambla de Barcelona

A destacar el premi que ha rebut del concurs internacional literari per a nens Narrating Equality pel seu conte La faldilla lila, que publicarà l’Editorial NubeOcho.

Mireia Fernández i Ruth García – Engruna Teatre

Fundada l’any 2006, Engruna Teatre és fruit de la complicitat entre les actrius Mireia Fernández i Ruth García, sortides les dues de l’Institut del Teatre on van conèixer, a través dels tallers de l’Alfred Casas i de la René Baker, les possibilitats del llenguatge del teatre visual i de titelles.

Mireia Fernández i Ruth García en ‘La nina del cap pelat’

Amb els anys, i a través d’una carrera plena d’exigències i amb un profund coneixement de l’ofici teatral, Engruna Teatre ha anat creat el seu propi repertori d’espectacles basats moltes vegades en contes.

Mireia Fernández i Ruth García. Foto de Jesús M. Atienza

Tres són les línies del seu treball: espectacles de Sala, de Carrer i Conta Contes. Destaquen obres com La nina del cap pelat, dirigida per Marta Soler, Codi Postal 00, un dels seus muntatges de més èxit, o El secret de la detectiva Klaus, interpretada per Anna Farriol (veure aquí)

Cristina Robledillo i la Mostra de Titelles Dones i Mans, a la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal. Exposició Dones i Mans de Jesús Atienza

Va ser una iniciativa de la titellaire Cristina Robledillo, membre de l’associació que porta el Taller de Marionetes, la de crear l’any 2010 una Mostra de dones titellaires que es va titular Dones i Mans (veure aquest article sobre l’acte a càrrec de la mateixa Cris Robledillo). La idea va ser organitzar un acte d’un dia de duració al carrer Guàrdia, consistent en diverses actuacions, tot un programa d’animació al carrer a càrrec dels marionetistes de la casa, amb la instal·lació d’un escenari just davant de les portes del Taller. Es va comptar amb la col·laboració de les administracions locals i del mateix Ajuntament.

El programa va ser de luxe, amb la participació de les següents titellaires: Lídia Clua, Núria Mestres, Payasa Lilina, Dali Muñoz, Helena de Sola, Teatre Dejavu, Teia Moner i les dones del mateix Taller de Marionetes.

La Mostra va tenir una segona edició el 2011.

Alhora, dins del Taller es va instal·lar l’exposició de fotografies de Jesús Atienza Dones i Mans, que s’ha pogut veure després en diverses ocasions (veure aquí el reportatge de l’exposició a la Sala Fènix el novembre de 2016)

Fotografia de l’exposició Dones i Mans amb les participants de la I Mostra Dones i Mans. Foto de Jesús M. Atienza

Cristina Robledillo, després de passar uns anys viatjant per Amèrica i uns altres a l’Argentina, està de nou instal·lada a Barcelona, a la ciutat de Sabadell, on està preparant un niu espectacle amb la col·laboració d’Inés Pasic.

Zipit Company – Glòria Arrufat i Paulette San Martín

Aquesta companyia creada per Glòria Arrufat i Paulette San Martín l’any 2011, i ampliada més endavant amb l’entrada del titellaire i il·luminador Ivo G. Sunyer (persona clau en diverses companyies de titelles en ser també l’il·luminador i tècnic de Mimaia Teatre i haver col·laborat assíduament amb Periferia Teatro, Jordi Bertran i la cia. El Dit al Nas), s’ha constituït al llarg del seus anys de treball en una de les que trepitgen amb més força els escenaris catalans però també els de tot Espanya i arreu del món.

Glòria Arrufat, Ivo G. Sunyer i Paulette San Martín, de Zippit Company

Va començar amb l’obra Monstres, seguit de Mil Bocins i Jai el Mariner. Els seus espectacles es caracteritzen per la cura de les seves posades en escena -sempre treballades amb dramaturgs i directors de prestigi, com Symon Macintyre, Eudald Ferré o Dora Cantero, amb la música de Mina Trapp, així com per una realització artística d’un gran refinament i auto-exigència.

Glòria Arrufat

Ens trobem davant de dues dones de personalitat forta i molt creativa, amb distints recorreguts d’aprenentatge.

Paulette San Martín

La xilena Paulette San Martín, arribada a Barcelona l’any 2003, ha centrat la seva carrera artística en el disseny, vestuari, construcció i manipulació d’objectes i titelles, inspirada per Mariona Masgrau, Taller de Marionetes Pepe Otal, alhora que  s’especialitza en marioneta de fil amb el mestre Jordi Bertran i amb la Cia Herta Frankel al Marionetarium del Tibidabo. El 2009 presenta el seu espectacle El barret Foradat, creació conjunta amb Aurora Poveda i Jordi Bertran, i amb dramatúrgia i direcció d’Irma Borges.

La barcelonesa Glòria Arrufat va començar la seva aventura titellaire amb la cia. Escocesa The Puppet Lab amb la que presenta un espectacle d’ombres. Més endavant crea la seva pròpia companyia amb Lídia Clua, Plum Teatre (2006-2010), amb la que munten les obres Un altre Sant Jordi i Roxanne i Cyrano, records d’una absència. A la vegada, de 2006 a 2011 treballa amb la companyia Herta Frankel al Marionetarium del Tibidabo com a manipuladora, i amb La Puntual, munta El Patufet.

Article encarregat per UNIMA Catalunya

Etiquetas: , ,