(Escenografia de Carlos Gallardo de ‘Ells i jo’, de Jordi Font)

La segona tanda d’espectacles del IF Barcelona 2021 s’ha fet en dos llocs diferents: al centre cultural Ca l’Estruch de Sabadell, i al Teatre Alegria de Terrassa, amb tres títols: Ells i jo, de Jordi Font; Fulla Blanca de Marina Baixas i Júlia Mata; i Murmut, de Jordi Palet i Toni Ubach. D’ells parlarem a continuació.

Ells i jo, de Jordi Font

Amb el subtítol de o aquella sensació que els arbres et miren, Jordi Font, actor i titellaire format a l’institut del Teatre i que ha format part d’altres projectes i companyies (com el col·lectiu Mambo Project o la cia. Cal Teatre, veure aquí), ha presentat Ells i jo, de la que és l’autor i l’únic intèrpret, i codirector junt amb Nina Solà Carbonell, que també signa el disseny audiovisual, d’una presència important en l’obra. La il·luminació corre a càrrec de Mario Andrés.

Una menció especial mereix l’escenografia, ideada i construïda per Carlos Gallardo, per la gran importància que té i per l’enginy amb la que està feta, en tractar-se d’una mena de moble que alhora és una casa, un poble, una família i una mena de còmoda o calaixera que guarda espais exteriors i interiors de la vida del personatge.

La idea de Jordi Font ha estat construir un espectacle que parla de la importància que pot arribar a tenir una família, de ‘moltes tietes’ en aquest cas, en la imaginació i les vivències d’una persona. Reivindica alhora el dret a recuperar aquestes vivències quan ja ets adult, a fi de reviure un passat que encara està viu i que no es vol ni s’ha de perdre. Ho fa Jordi Font inspirant-se en la seva pròpia família, que ha agafat com material poètic d’aquest viatge per la memòria d’un mateix.

I en això radica el mèrit i el gran encert de l’espectacle, en haver sabut tractar un tema que d’alguna manera pertany a la intimitat de l’autor, sense que grinyolin les alarmes de la impudícia o de l’exhibicionisme auto-referencial. Per aconseguir-ho, Font ha recorregut a les formes distanciades del teatre d’objectes, que li permeten tractar des de la poesia, l’humor i la ironia els diversos personatges, representats majorment per bobines o rodets de fil de diferent gruix, entre altres objectes que li serveixen de metàfores per indicar personatges o situacions.

L’altre recurs utilitzat per Font és el que s’anomena Live Cinema, una càmera que capta imatges de fotografies, dibuixos o elements petits, i les llença a través d’un videoprojector sobre la casa-moble dels records, convertida així en una pantalla fragmentada de la memòria. Un ardit que apareix molt ben dissenyat en aconseguir una naturalitat que fuig de la tecnologia sense amagar-la.

El contrast entre la ironia dels objectes metaforitzats i les imatges reals de velles fotografies de la infància, és clau per donar profunditat i versemblança al relat, alhora que la manera de mostrar-la es fa des de la distanciació, distància del llenguatge escènic emprat (el teatre dit visual i d’objectes) que es correspon a la distància de la memòria del passat que es contempla des del present. També és clau el text, que puja i baixa pel temps en llibertat, fraccionant el discurs diacrònic però sense perdre el fil d’allò que s’està explicant, i ple de pinzellades poètiques que basculen entre la ingenuïtat, la senzillesa i una humilitat sincera.

Carlos Gallardo, Jordi Font i Nina Solà Carbonell

Tot aquest engranatge de distanciacions i apropaments està molt ben articulat per una interpretació que sap combinar el registre alegre o trist de qui reviu moments entranyables i importants de la seva vida, amb un registre de contenció pròpia d’una ironia intel·ligent. Això fa que l’actuació sigui una verdadera delícia, que la jovialitat i simpatia de l’actor augmenten i ajuden a mantenir.

L’obra esdevé així tot un exercici de com poder parlar de coses personals en un escenari a través de les eines de distanciació del teatre d’objectes i visual. O dit en altres paraules, com mantenir la tensió pròpia d’un relat autobiogràfic que es mira d’a prop i de lluny. I potser sigui aquesta oscil·lació entre màxima proximitat i màxim allunyament, un dels secrets de l’espectacle, un vaivé que manté el dramatisme i, en definitiva, la tensió viva de l’obra.

El públic, encantat i seduït per la proposta, va corroborar aquestes impressions amb els seus càlids aplaudiments.

Fulla blanca, de Marina Baixas i Júlia Mata

També a la sala d’exhibició de Ca L’Estruch (i en dies anteriors, al Teatre Alegria de Terrassa), es va poder veure el dissabte dia 13 Fulla Blanca, de Marina Baixas i Júlia Mata amb la mirada de Joan Baixas, obra de la que ja l’any passat l’IF Barcelona en va mostrar un primer tast a Santa Coloma de Gramenet, quan encara estava en procés de creació.

Fulla Blanca és el primer espectacle personal de Marina Baixas (després d’haver col·laborat en nombrosos muntatges del seu pare, Joan Baixas) i de Júlia Mata, que d’alguna manera es manifesta com una obra iniciàtica i primera incursió en l’univers del teatre visual-poètic que sembla ser el que aquestes dues joves artistes volen abraçar. I què millor per començar que una fulla en blanc, el lloc idoni i obligatori per a qualsevol començament?

Interrogar una fulla en blanc és enfrontar-se a una imatge que ens porta al buit, al no-res. L’autor hi ha de posar allò que aquest buit li diu o li provoca. En certa manera, és un mirall en blanc, que per molt que t’hi posis al davant, no reflecteix la teva imatge, sinó que li has de posar tu. Davant d’aquesta fulla en blanc, abans de posar-hi res, la Marina i la Júlia han decidit escoltar què els diu, i allò que han sentit i potser vist és la multiplicitat infinita del món vegetal que proveeix la matèria prima de la que estan fets els fulls de paper. Una multiplicitat de formes, textures i colors que, passada per les premses de la indústria del paper, ha quedat en blanc.

De fet, la multiplicitat de les formes vegetals no deixa de ser una imatge o metàfora de la multiplicitat de la vida, i per extensió, de la matèria i de tot allò que conforma l’univers. I és en el joc i en l’oposició d’aquests conceptes antagònics però alhora complementaris en l’espai creador d’una fulla en blanc, allò de què va l’espectacle, el seu motor simbòlic format per aquesta paradoxa primordial que associa el tot amb el no-res, l’1 a la multiplicitat, o el 0 a l’1.

L’altre component que també fuig de les paraules i que serveix per pintar aquest zero en blanc del paper premsat, són els sons creats per Júlia Mata, que apareixen amb el moviment: els sons naturals del temps quan arruga les coses, quan juga a transformar-les, ja sigui de la seva pròpia mà o de l’actriu oficiant, que accelera els ritmes lents de la transformació.

Uns continguts o una temàtica que només es poden expressar a través d’imatges i sonoritats lleus, mitjançant el joc entre el gest, el soroll i el silenci, entre l’objecte i la vida, el cos i la matèria. Això és el que fan la Júlia i la Marina, creant un ritual escènic en el que les formes humanes de dues joves oficiants vestides de blanc reten homenatge i dialoguen sense paraules amb el buit de la fulla en blanc que representa la multiplicitat del món vegetal i de la vida.

Experiència estètica que entra pels ulls i pels sentits de l’espectador, convidat aquest a participar en un bell ritual quasi bé iniciàtic d’encontre poètic amb la imatge en blanc de la natura, que és tant com dir amb la imatge del zero de la vida.

Un espectacle que oscil·la entre la mística i l’estètica, i que converteix l’art en un exquisit ritual artístic d’escenari. Dirigit a espectadors sensibles amb ganes de deixar-se portar pels silencis i els murmuris de la imatge. A Ca’l Estruch, por sort, el públic va respondre a aquest supòsit, i els aplaudiments van sonar càlids i sincers.

Murmut, de Jordi Palet i Toni Ubach

La tercera estrena de la setmana que es va poder veure el diumenge 14 de novembre al Teatre Alegria de Terrassa, és l’encapçalada pel dramaturg, dibuixant i director d’escena Jordi Palet, i per l’actor, il·luminador, escenògraf i músic Toni Ubach. Diversos universos, els de la paraula, el so, la llum i la imatge, que s’ajunten a l’entorn d’aquest altre univers que són avui els objectes, quan es posen en un escenari i es deixen interrogar, convertits en la clau d’un coneixement inèdit que ens sol mostrar allò que no veiem, amaguem o hem oblidat.

Jordi Palet i Toni Ubach

Muntatge sorgit en una època de confinaments i inseguretats, que precisament ha posat a molta gent cara a cara amb allò que els envolta quotidianament, aquesta acumulació de coses la major part d’elles absurdes, d’altres de vital importància, i que constitueixen les pròtesis amb les que ens anem vestint i configurant, l’expressió més genuïna de les nostres pors, ansietats, necessitats íntimes, manies i vergonyes.

En una situació semblant es situen els dos intèrprets de Murmut, Ubach pendent sobretot dels sons i dels ritmes en què els objectes i les escenes es van desplegant, i Palet obstinat en extreure significats i un sentit als objectes que va traient d’un mur de caixes de plàstics que conforma l’escenari. De les caixes surten tota mena de coses, que a vegades transporten als dos intèrprets al passat de les cases familiars, amb els seus menjadors amb còmoda, calaixeres i prestatges on sempre hi havia les mateixes coses, aquesta acumulació de records que vistos des de la distància mostren tant els seus costats absurds com els entranyables.

Hi ha una dimensió de joc en la proposta, com si els seus executants haguessin decidit posar-se a jugar amb aquests objectes arreplegats, però un joc que té al darrera el neguit constant de la recerca, de la interrogació, de la incertesa, d’anar més enllà d’aquest silenci absurd de la cosa treta del seu context. Dos elements que es combinen a la perfecció: el joc dinàmic i físic, i l’ambigüitat significativa de les coses escollides.

En efecte, aquest element del joc ens porta a un registre casi de clown en alguns moments de relació amb els objectes i dona una reeixida dimensió catàrtica a la representació, és a dir, hi ha una implicació profunda de l’actor, que busca crear aquesta situació de catarsi vivencial i cognitiva a fi d’obtenir el mateix efecte en els espectadors. Una catarsi, però, continguda i subtil gràcies als jocs de distanciació irònica provocats per les ambigüitats simbòliques dels objectes. I és la mestria en l’ús aquesta subtilesa en els diferents significats desvelats pels objectes, allò que fa de Murmut una obra memorable, que casi bé sense paraules, diu molt i aconsegueix atrapar i emocionar l’espectador.

De què parla? De la por, de la incertesa, de la inseguretat a on ens porta el pas del temps i els continus canvis i mutacions d’una època que banalitza tot allò que toca, de la resistència a perdre la innocència i la ingenuïtat d’èpoques pretèrites de joventut, d’enfrontar-se a la realitat del temps que passa, de començar a conèixer la mort a través de la mort de les coses que sempre ens han envoltat, un coneixement que es converteix llavors en catarsi alliberadora. I ho fa accentuant aquest registre moltes vegades naïf de qui s’esforça a treure’s totes les màscares possibles amb les que ens presentem al món.

Hi ha moments on amb només quatre paraules, es resumeix el desvari de tota la incertesa que plana al llarg de l’obra, com el ‘Per si un cas’ que vehicula i vertebra l’espectacle, i que s’expressa a través d’imatges i objectes que passen volant per l’escenari.

Podem afirmar que Murmut -que bé podríem dir és un ‘murmuri mut’, és a dir, quan tota la xerrameca de les coses que ens envolten perd el seu significat i esdevé un parlar mut, el zero de la incertesa més radical que ens interroga- va aconseguir tots els seus propòsits, almenys amb el públic que omplia fins a la bandera el Teatre Alegria, entregat i fascinat per l’espectacle. Serà interessant veure com els diferents públics van encaixant Murmut en l’aventura dels bolos que ara comença, i que sens dubte serà llarga i gloriosa.

Etiquetas: , , , , , , , , , , ,