(Imatge de ‘Bravura’, de la cia. Moviments. Foto Pau Caracuel)

Acabem les cròniques del 24è Festival de Teresetes de Mallorca amb aquest article en el que es parla dels següents espectacles: En traits mêlés, de Théâtre Désaccordé (França); Bravura, de la cia. Moviments (Mallorca); El lloc? de ser nosaltres, de Pep i Sira Aymerich (Catalunya); Concert Paradís, de Joana Gomila i Laia Vallès (Mallorca); Magdalena, la otra Frida, de la cia. Mondomeraki (Mèxic); Cometagiroavió, de Centimets Teatre (Mallorca); i Sobre el novè mes, de Piki Theatre (Eslovàquia).

En traits mêlés, de Théâtre Désaccordé

De França va venir aquest bombó  de la companyia Théâtre Desaccordé titulat En traïts mêlés (Línies entremaliades) per als nens més petits (segons el programa, públic familiar a partir de 1 any) però que en realitat va encantar a tothom, petits i grans, tal era la sensibilitat i el gust poètic mostrat per les dues actrius que defensaven l’obra a l’escenari: Sandrine Maunier i la catalana Sònia Pintor. El director, Rémi Lambert, també estava present a càrrec de les llums.

Nens dibuixant. Foto Pau Caracuel

Es tracta d’una proposta d’aparença molt senzilla però que amaga una sofisticada elaboració tant tècnica com poètica d’altíssim voltatge. Imaginem-nos els espectadors, especialment els més petits, convidats a dibuixar ratlles i línies al seu lliure arbitri sobre una superfície plàstica transparent, i veure com aquestes ratlles i línies es converteixen en els protagonistes d’una aventura visual poètica que una de les actrius, Sònia Pintor, ens fa viure davant nostre. No revelarem els detalls, ja que una descripció mataria tot l’encís de l’espectacle, d’una originalitat extraordinària.

La precisió i la netedat de la posada en escena són elements crucials que els membres del Théâtre Desaccordé han treballat amb enorme rigor, a fi i efecte de traslladar en la intimitat de l’espai escènic un petit univers davant del qual els espectadors ens quedem amb la boca oberta, encantats en tots els sentits de la paraula. Amb un humor fresc i subtil, l’obra va més enllà del simple espectacle per a infants, i ens situa en aquesta cruïlla on la pràctica del dibuix, les arts plàstiques i visuals, les ombres i el teatre es combinen per oferir una petita obra mestre sobre la base d’allò més senzill que hi ha en les arts: la línia.

Foto Pau Caracuel

Bravura, de la cia. Moviments

Ens trobem davant de la proposta més poderosa de les provinents de Mallorca, que amb la seva combinació de circ, teatre, videoprojecció i tereseta, va entusiasmar al públic que va acudir al Teatre Xesc Forteza de Palma.

Foto Pau Caracuel

Rosa Forteza i Alejandro Navarro son els dos artífexs de la cia. Moviments, autors junt amb Alba Sarraute de la proposta, amb la música de Joan Vila. L’obra, centrada en l’extraordinària feina física d’Alejandro Navarro, tracta un tema profundament titellaire: com la confrontació amb un doble, una marioneta en aquest cas, aconsegueix transformar el personatge, tancat en una obsessió monolítica.

Foto Pau Caracuel

Hi ha una referència bàsica de partida al mite de Teseu, el Minotaure i el Laberint, el qual sembla vist de la següent manera: la necessitat d’afirmació masculina de Teseu s’associa íntimament amb la bravura del Minotaure que regne al Laberint. Són d’impacte les imatges inicials del protagonista que apareix completament immers en la potència viril de l’univers taurí. Hi ha una completa identificació del personatge amb la força del Minotaure, podríem dir que està posseït per la seva bravura. La imatge que ens mostra l’actor és la d’un home ‘de pelo en pecho’, com es diria en castellà. Però de seguida comencem a advertir una constant: vagi on vagi, acaba xocant contra una paret, una porta que es tanca, un obstacle que no havia vist, la saca de boxa l’acaba sorprenent pel darrere… De sobte, el veiem tancat en una mena de laberint sense sortida, on els xocs i les resistències que troba no fan més que esquerdar aquesta masculinitat brava i taurina, la qual no claudica, però la veiem trontollar i relativitzar-se irremeiablement.

És fantàstica la feina que fa Alejandro Navarro en aquesta pugna per afirmar-se xocant sempre contra la realitat, que l’atura a cada moment. Un constant estat de xoc que va minant, no la seva bravura, però sí la seguretat del mascle que pot amb tot, de manera que lentament s’imposa una ambigüitat que segueix sent optimista i alegre en el seu desig d’afirmació, però que porta al seu interior el desassossec del dubte, l’obertura de la subtilesa que encarna amb tanta bellesa el titella que porta Rosa Forteza. No és gens fàcil representar aquest bravura esquerdada per dins, i Navarro ho fa amb una mestria exemplar, buscant la imperfecció de l’absolut masculí i dels seus tòpics de gallardia.

Foto Pau Caracuel

Tornem al doble que se li apareix i que com un cuc mina l’interior de l’heroi tauromàquic. Es tracta d’una meravella de titella construït per l’Alfred Casas i l’Eudald Ferré, que personifica el principi femení en tota la seva complexitat: inclou el matís, la sensibilitat, la finesa i per descomptat la generació. Ho il·lustren magníficament les imatges que es projecten en el ciclorama de l’espai, d’una factura impecable i preciosista.

Foto Pau Caracuel

Si seguíssim amb la idea del mite, al titella li correspondria el personatge d’Ariadna, l’encarregada de guiar a Teseu fora del Laberint. Las seva feina és separar Teseu del Minotaure, cosa que en efecte fa, però sense castrar-lo. En realitat, amplia l’estretor d’una bravura monolítica que ara sap aprofitar les espirals tauromàquiques per escalar nous espais, noves realitats…

Foto companyia

Podríem seguir buscant símils i metàfores a aquest muntatge tan ben realitzat i pensat que vam poder veure al Xesc Forteza, amb una música molt ben posada i una virtuosística sincronització entre gest, so i imatge. El ritual catàrtic aconsegueix finalment transformar al protagonista, i amb ell, a tots els espectadors que hem seguit la seva aventura iniciàtica. El veiem pujar per l’espiral unificadora junt amb Ariadna vers l’infinit de l’espai lliure, mentre el banquet de la generació es manifesta visualment en l’explosió floral de la vegetació. Magnífic!

El lloc? de ser nosaltres, de Pep i Sira Aymerich i Concert Paradís, de Joana Gomila i Laia Vallès

Dins les activitats paral·leles de l’exposició Ressò (veure aquí), n’hi havia dues que van tenir lloc la nit del dissabte 21 de maig, en hores ja de foscor, al pati del Casal Solleric, segurament un dels llocs més màgics de Palma on fer-hi representacions que no necessiten un escenari equipat. Clar que el Festival va posar una tarima pels artistes, un equip de llums i de so, i unes quantes cadires pels qui no volíem seure a terra, sobre les velles lloses de pedra que caracteritzen amb tanta personalitat aquest racó del Casal, allà on cavalls i cotxes deurien descarregar nobles, dames i altres convidats.

Foto Pau Caracuel

Van ser dues propostes molt diferents però que van encaixar a la perfecció, una darrere l’altra, per descomptat. La primera, una conjunció de tres disciplines de les més difícils i estrictes, com ho són la música a l’entorn de l’univers violoncel, la dansa i l’ebenisteria, totes tres en la seva pràctica més sublim i refinada; la segona, una conjunció de música electrònica, cançó, poesia, joc  i improvisació.

Ja coneixia l’obra de la proposta de Pep i Sira Aymerich junt amb els violoncels de Marc Alomar, que té per títol El lloc? De ser nosaltres (veure aquí), una mena de declaració de principis en la que s’afirma que en aquell escenari no s’hi ha de buscar res fora del que hi ha: tres persones que s’han ajuntat per fer un curiós nosaltres.

Foto Pau Caracuel

Allò que hi ha ho diu tot, realment. Una escenografia curiosa: un arbre creat per l’ebenista Pep Aymerich el tronc del qual és en realitat un xel·lo, és a dir, que té el seu buit toràcic i les cordes corresponents, una mena de contrabaix de forma arbòria que gemega quan l’arc de Marc Alomar fa vibrar les cordes. A un costat tres violoncels, els que toca junt amb l’arbre xel·lo Alomar, un d’ells també creat per Pep Aymerich. Però l’escenografia continua amb dues figures articulades, una de les quals muntarà peça per peça el seu autor, que en realitat són dos dobles de Pep i Sira Aymerich. Figures d’un acabat impressionant, unes marionetes de mida natural que recorden les figures que utilitzaven els professors de dibuix del segle XIX per mostrar l’anatomia humana als seus alumnes.

Pel que fa a Sira Aymerich, la seva aportació és el seu propi cos a través de la dansa, disciplina que estudia i practica des de petita, havent esdevingut una ballarina d’una qualitat excepcional.

Així ho vam veure al Casal Solleric quan després de confrontar-se amb la seva figura doble, que va mantenir a terra en una bonica relació de mutu reconeixement, s’alçà empesa pel violoncel de Marc Alomar que tocà una meravellosa peça de Bach. La música va fer volar i girar a Sira amb una gràcia insòlita pel petit escenari, un cos que expressava el fulgor brillant de la joventut.

Sentir els gemecs roncs de l’arbre buit extrets per l’arquet de Marc Alomar mentre l’ebenista Aymerich va muntant la figura de la seva pròpia persona, descomposta en trossos a l’escenari, és d’un efecte colpidor. Però encara ho és més veure’l, de costat al seu doble de fusta, intentar articular una paraula sense aconseguir-ho, mentre alhora no hi ha manera de mantenir recta i digna la marioneta que el representa, la qual finalment cau a terra vençuda per la gravetat en una cruel mostra de l’entropia dels anys.

El concert era un homenatge al compositor Xavier Carbonell, traspassat fa pocs mesos i bon amic dels tres intèrprets, autor d’una de les peces que va tocar Marc Alomar, i també present a l’exposició Ressò, a la qual hi va intervenir en els seus últims dies. En memòria seva, es va col·locar a l’escenari, en acabar la peça, una cadira buida que havia pertangut a l’il·lustre músic, mentre els aplaudiments omplien el pati del Casal Solleric.

El Concert Paradís de Joana Gomila i Laia Vallès va trencar l’atmosfera tensa, distant, lírica i alhora tan propera de la proposta dels Aymerich-Alomar, per entrar en un registre del tot diferent, el de la música que entra en un codi d’informalitat obert a la improvisació, i que busca una complicitat generacional de connexió amb el públic.

Foto Pau Caracuel

El concert es va centrar en el disc que han tret les dues artistes, Joana Gomila, cantant i teclats, i Laia Vallès en els sintetitzadors més altres intervencions, titulat Paradís, amb cançons que fan referència a la illa de Mallorca, vista des d’una mirada crítica, irònica i alegre a la vegada, cançons gens convencionals i que tenen molt a veure amb la música experimental que fuig del rock per entrar en altres dimensions de creació personal. Una línia en la que les dues intèrprets se sentien ben còmodes i que va connectar amb un públic molt entregat, ansiós de tastar coses noves i sortir dels camins trillats.

Magdalena, la otra Frida, de la cia. Mondomeraki

Es presentà al teatre Catalina Valls l’obra Magdalena, la otra Frida, una creació de la companyia mexicana Mondomeraki, composta per Luisa Aguilar i Gustavo García. Una proposta per al públic familiar que va conquerir a tots els espectadors que omplien la sala, davant la claredat honesta de la posada en escena, que va saber explicar la infància de Frida Kahlo, com la seva família va arribar a Mèxic, i el seu caràcter rebel i inconformista.

Foto Pau Caracuel

Va ser molt reeixida la connexió latent que s’establí entre aquest aspecte de la personalitat de la gran artista mexicana, tossuda en seguir el seu propi camí, i la pròpia tossuderia dels dos artistes en crear una obra sobre la temàtica de la creació i que els ha permès girar pels escenaris del seu país i ara venir a Europa.

Foto Pau Caracuel

Tant Luisa Aguilar com Gustavo García van mostrar unes dots interpretatives molt convincents, ajudant-se amb tota mena d’imatges i objectes per a acostar-nos a l’univers personal de Frida Kahlo, amb un llenguatge molt directe i concís, que va posar un preciós nervi rítmic i dramatúrgic a l’obra. Sense concessions massa infantils i amb un discurs ben centrat en els trets importants de la història, van conquerir no sols l’atenció del públic, sinó tot el seu fervor, en transmetre aquest missatge tan important de respectar la llibertat vocacional dels nens i deixar que brolli l’art d’aquells que el porten a dins.

Cometagiroavió, de Centimets Teatre

La companyia de Mallorca Centimets Teatre va presentar al Teatre Sans una obra sobre un interessant personatge històric, en Pere Sastre Obrador (1895-1965), més conegut a sa Illa com en Pere de Son Gall. Es veu que aquest inventor mallorquí, pagès autodidacte de Llucmajor, va inventar quan tenia vint anys l’helicòpter, que ell anomenà Cometagiroavió, una màquina voladora que s’elevava verticalment i aterrava en molt poc espai.

Foto companyia

La seva història té un punt novel·lesc, ja que el 1921 va escriure al capità general de l’Exèrcit, aleshores el mallorquí Valerià Weyler, per demanar finançament. Va enviar el projecte i els càlculs a Madrid per ser estudiats. Segons ens indica la Wikipèdia, ‘la resposta del general en cap de la Secció Aeronàutica del Ministeri de la Guerra va ser que la idea de Pere Sastre «no té utilitat pràctica». El mateix Pere faria notar que, curiosament, el ministre de la Guerra d’aleshores era Juan de la Cierva y Peñafiel, pare de Juan de la Cierva y Codorniu, que, poc temps després, donaria a conèixer la invenció del seu autogir, que volà per primera vegada el gener de 1923. És cert que l’autogir de De la Cierva no tenia elevació ni descens vertical (no era un helicòpter); però s’hi aplicava el mateix principi del cometagiroavió per a reduir la carrera d’enlairament’.

Foto companyia

Un tema prou atractiu com per crear al seu entorn una obra per a infants, en la que es posa tot l’èmfasi en l’afany d’en Pere de Son Gall per aconseguir el seu objectiu. Irene Soler i Xisca Puigserver, amb la direcció de Pau Cirer, van ser les dues actrius tereseteres de la companyia Centimets Teatre encarregades de defensar el personatge a l’escenari. Amb teatre d’objectes, màscares i titelles de mà, van explicar la història, que van derivar en l’aventura amorosa amb la noia que el defensava i que va acabar sent la seva esposa.

Foto companyia

Un obra de molta acció i paraula, en la que les dues actrius, plenes d’energia, posen totes les veus dels personatges mentre alhora parlen elles mateixes sobre la situació i la història d’en Pere de Son Gall.

El públic va agrair amb els seus càlids aplaudiments saber sobre un personatge tan atractiu, força conegut a la Illa segons sembla, una vida de llegenda que va existir de veritat i que sens dubte constitueix un bon exemple pels nins de Mallorca.

Sobre el novè mes, de Piki Theatre

Va tancar el festival el diumenge a la tarda al Teatre Sans de Palma la fabulosa actriu còmica Karatina Aulilisová, de la companyia Piki Theatre, d’Eslovàquia, amb l’espectacle Sobre el novè més.

Foto Pau Caracuel

Una obra en la que se’ns explica tot el procés de gestació d’un nadó dins la panxa de la mare en un original registre de clown, sense sortir en cap moment del món del circ i del teatre, sent substituït el ‘bombo’ de la mare prenyada per un bombo de pallasso,  que en realitat és una capsa rodona, que també és un rellotge, a l’interior del qual hi ha l’habitatge del nadó durant els seus nou mesos de gestació.

Foto Pau Caracuel

Una idea brillant de la que l’actriu eslovaca en treu un profit immens, en establir una relació entre ella, la mare que espera el nen, i l’inquilí que habita Al seu bombo de pallassa. Per exemple, dins la caseta del nadó hi ha una aixeta a la que aquest s’hi penja de seguida que ella beu alguna cosa, per a gran alegria seva o disgust. L’obra està plena de detalls d’aquesta mena, com quan una mà invasiva, segurament la del ginecòleg, explora els interiors del ‘bombo maternal’, mà que entra en l’habitacle  de la caseta per a sorpresa i enuig del seu habitant.

Foto Pau Caracuel

Cal destacar la vivacitat de l’actriu i les seves habilitats clownesques, esbojarrades i sempre ocurrents, capaç de crear un món propi al qual els espectadors estem convidats a participar, combinant el somriure amb la riallada pura i dura. Igualment el fet insòlit de que Karatina Aulilisová fes tota la funció en català, amb una clara dicció que va permetre seguir molt bé la funció, cosa que ens indica l’alt grau de professionalitat que hi ha en les tradicions teatrals centre-europees.

Com és lògic, pares i nens van gaudir de valent mentre es partien de riure davant les boges situacions amb les que se’ns explicava la gestació dels nou mesos d’un nadó. Se’n va anar de la sala ben envoltada d’un núvol d’aplaudiments.