(Fotografia de Jesús M. Atienza)

En l’anomenat Centre de les Arts Lliures, que ocupa tot l’espai de l’antiga Seca de Barcelona, s’ha pogut veure aquests dies la nova creació de Joan Baixas, ben conegut artista i mestre titellaire, basada en textos de Perejaume i del mateix Joan Brossa. Una obra que ha fet en directe col·laboració amb Marina Baixas, que signa la co-direcció, el material escènic i la il·luminació, i interpretada per les tres joves actrius Joana Vulart, Anna Capacés i Agnès Jabbour.

Fotografia de Jesús M. Atienza

Crec que ens trobem davant d’una obra que pertany a la que podríem considerar ‘segona maduresa’ de Baixas o, si es vol, la seva ‘postmaduresa’. És a dir, hi trobem aquí les constants d’heterodòxia i agosarament que ha caracteritzat tota la seva carrera artística, però condensades i emmarcades en una forma quasi bé clàssica de qui ja no té la necessitat de trencar cap plat, perquè ja n’ha trencat prou al llarg de la seva vida, amb un disciplinat i ben arquitecturat creuament de textos, imatges, materials, objectes i gestualitats que composen el retaule que ha volgut aixecar a l’escenari. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Es tracta d’un retaule on la paraula poètica vola damunt les imatges que les tres actrius van confeccionant, com si les paraules fossin el ciment metafísic que lliga l’estructura, en un procés iniciat per una gènesi que parteix de les dues dimensions de les ombres. Magnífica la projecció de les imatges primordials que recorden l’art parietal del primer Neolític, punt de partida que arrela la construcció del retaule en la mitologia arcaica. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

El ciment volàtil de la poesia de Perejaume, que combina la reflexió, el misticisme pagès de la paraula enfocada a la natura i el mirall de l’autoconsciència, serveix per bastir un espai cada vegada més complex i bell, un homenatge a la natura i als llenguatges secrets del bosc, que acabarà formant un retaule ple de sacralitat pagana, i que de sobte es convertirà en retaule tradicional de titelles. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Abans d’arribar-hi, les tres actrius s’han de deslliurar dels seus hàbits quasi bé sacerdotals, indispensables per exercir les funcions rituals de hierofantes, que imposen un parlar lent i quasi bé majestàtic, com si volguessin velar els èmfasis i les emocions de la paraula. 

Només quan es despullen dels seus abillaments ministerials, i baixen a la condició popular del teatre de saltimbanquis i bufons, amb les individualitats ben diferenciades de l’època moderna, només llavors poden introduir-se dins del retaule i treure d’una maleta típica de titellaire els titelles que conté, unes talles populars de fusta de les que sempre s’han utilitzat per representar els personatges de les farses i comèdies teatrals fetes amb ninots. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Una transformació, la de les tres actrius, molt reeixida i que anticipa un dels moments més brillants de la representació, l’obra de putxinel·lis de Joan Brossa titulada La barba de cordills o les olles a l’escut. Una obra que el poeta va regalar a La Claca als anys setanta, i que ara Joan Baixas ha tret del calaix. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Un text segurament més pensat per a la lectura que per a la representació, que ha necessitat de l’esmentada ‘postmaduresa’ del titellaire Baixas per ser posat en escena. En efecte: només quan s’ha aixecat a l’escenari el retaule que abans hem vist com s’anava component i s’ha convertit en aquesta meravellosa imatge que ja de per si val tot l’espectacle, només llavors Baixas ha considerat que podia deixar sortir dels papers en llibertat les paraules d’aquesta obra de Joan Brossa: una poesia de girs i metàfores que barreja lo popular amb l’aleatorietat de ‘les arts lliures del futur’, com li agrada dir a Baixas i als responsables de la mateixa Fundació que porta el nom del poeta. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Poden llavors les paraules sortir del paper i barrejar-se amb el primitivisme dels titelles en un ball promiscu que es sosté en la més pura i arcaica tradició titellaire. Una seqüència que les tres actrius borden amb una més que magnífica interpretació, com ho demostra l’excel·lent domini, fresc i segur, de la gestualitat, la veu i la manipulació dels titelles. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

A destacar la il·luminació de Marina Baixas, impecable, així com la qualitat estètica dels materials i objectes utilitzats. També és magnífica la música, del Portrait-Frederic Mompou de Jordi Sabatés i la Impro-dansa nº 9 de Xavier Albertí, que omplen l’espai d’una sonoritat preciosa i imponent. 

Fotografia de Jesús M. Atienza

Crec que Joan Baixas ha aconseguit armar amb Una pedra a la sabata, una de les seves obres més ben construïdes, d’un barroquisme contingut, una contradicció només a l’abast dels artistes que han assolit aquesta estranya condició de l’esmentada ‘postmaduresa’. Podria ocórrer que el pes cultural dels grans noms tapés a vegades el màgic primitivisme ritual de la proposta, però el bon ús fet de la paraula poètica, convertida en volàtil ciment per a la construcció, deixa els noms ben posats en l’argamassa del seu morter alquímic, activant encara amb més força la seva capacitat d’alçar-se. 

Una obra per a pal·ladars exquisits amb ganes de mirar el futur sense perdre l’arcaisme ritual del teatre de sempre.

Crèdits de Una pedra a la sabata

Concepció i direcció: Joan Baixas
Textos: Perejaume (fragments de Mareperlers i ovaladors) i Joan Brossa (La barba de cordills o les olles a l’escut)
Intèrprets: Joana Vulart, Anna Capacés i Agnès Jabbour
Codirecció, material escènic i il·luminació: Marina Baixas
Escenografia: Joan Baixas
Vestuari: Antoni Miró
Espai sonor: Júlia Mata
Música: Portrait-Frederic Mompou de Jordi Sabatés i Impro-dansa nº 9 de Xavier Albertí
Gravació: Estudi Oido
Imatges: Estudi Nueveojos
Fotos: Mariona Omedes
Documentació: Associació La Claca-Teatre del Bosc
Assessorament: Glòria Rognoni
Coordinació de la producció: Marina Baixas
Producció: Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures