El Mercat de les Flors va obrir el dia 27 de desembre el seu cicle dedicat a les ‘Poètiques de la Il·lusió’, nom amb el que vol denominar aquelles formes escèniques situades en la cruïlla de diversos llenguatges, com són la dansa, el teatre d’objectes, els titelles o la màgia. Un cicle comissariat per Jordi Fontdevila i que ha rebut també la complicitat del IF Barcelona i de l’exposició Figures del Desdoblament que es pot veure encara aquests dies fins el 10 de gener a Arts Santa Mònica.
Imatge de Insomni, de Xavier Bobés. Foto Ping Lin.
Els títols proposats pel Mercat són realment interessants i obren un ventall molt gran de tècniques, estils i llenguatges. Fins el dia 10, es podran veure dues figures rellevants del teatre d’objectes i poètic d’aquí, com són Xavier Bobés (companyia Playground) i Shaday Larios i Jomi Oligor (companyia Oligor&Microscopía), l’espectacle Hullu de la companyia francesa Blick Théâtre, una meravella que vam poder veure abans d’ahir, Cabo San Roque en intersecció amb la ballarina Rocío Molina (Premi Nacional de Dansa) i Lluís Danès amb l’estrena de Nàufrags. Parlarem aquí de dos dels espectacles que aquest cronista ha pogut veure aquests primers dies.
Hullu, de Blick Théâtre.
Hem dit abans que era una meravella. En efecte, aquest insòlit espectacle que junta la manipulació corporal de titelles amb el circ i el clown, va enlluernar el nombrós públic que va acudir ahir al Mercat de les Flors. Una companyia que prové del món del circ però que ha treballat l’especialitat dels titelles en una línia ‘del més difícil encara’, de manera que les fites aconseguides en aquest espectacle són d’un virtuosisme realment extraordinari.
L’obra parteix d’un estudi preliminar de malalties mentals com són l’autisme i certs trastorns de dissociació, i a partir d’aquí els actors creen un món doble i inquietant en el que la realitat és envaïda per presències estranyes que surten dels mateixos cossos dels actors, o dels racons i plecs amagats dels objectes o del mateix espai. Els espectadors som així traslladats a una visió al·lucinada de la realitat, en la que alguns objectes prenen vida autònoma, com el plat que acaba volant, o les cadires que caminen i treuen el cap pel darrere. L’espai es pobla d’éssers dobles de rostres anònims -qui són, d’on surten, què signifiquen?- que ens interroguen i ens obliguen a situar aquestes dualitats o multiplicitats nostres que veiem encarnades en l’escenari.
Una obra de desdoblaments múltiples que inquieten als personatges. Els rostres anònims d’aquests dobles, igualats pels seus trets geomètrics, ens indiquen que són uns totals desconeguts. Ens sorprenen i ens angoixen, perquè no els sabem donar cap identitat clara. Són part dels personatges, semblen sortir d’ells, però a la vegada són uns totals desconeguts. Només el personatge femení, el més díscol i lliure dels tres que surten a escena, sembla tenir alguna mena d’empatia amb algun d’ells. La repressió que els dos actiors apliquen a la noia se’ls hi torna a la contra quan apareixen els personatges dobles. Podríem situar l’obra com en una fase prèvia al reconeixement de les dualitats pròpies, quan els dobles apareixen i ens espanten, en no saber-los identificar. La seva acció, llavors, consisteix en posar barreres, inútils com totes les barreres, representades en l’obra per una imponent paret de caixes de cartró.
Hullu (que vol dir ‘boig’ en finès) ens obliga a reflexionar sobre temàtiques claus del nostre segle, i que podem considerar com lligades a l’essència mateixa del teatre de titelles. En aquest sentit, la ressonància que es crea entre l’obra i l’exposició Figures del Desdoblament és en aquest sentit tan afortunada com il·lustrativa.
Insomni, de Xavier Bobés.
No coneixia aquest espectacle de Bobés, sens dubte un dels més impactants d’aquest artista innovador que té per costum interrogar els objectes i interactuar amb allò que aquests li diuen. Un diàleg que sempre es posa als límits de l’experiència humana, buscant zones de conflicte i de tensió entre les paraules i les forces que sorgeixen d’aquesta interrogació.
En aquest cas, Bobés es capbussa en un univers de ruïnes d’una casa de pagès abandonada i molt trepitjada pel temps. Convertit l’artista en arqueòleg de restes que li ‘parlen’, no en un sentit històric sinó vivencial i de segones i terceres veus, es dedica a seleccionar aquells que més li interessen i més ‘xerraires’ són: un llit del que queden només els quatre ferros de l’esquelet, molles que li pengen de la panxa buida, vidres trencats, cordes podrides per la humitat, eines d’altres temps, una joguina caiguda d’algun arbre mort de la memòria, i un fotimer d’estris, sorra, vidres trenacts i chatarra que ni tan sols tindria cabuda en cap de les parades més barates dels Encants.
Foto Ping Lin.
Amb aquestes deixalles construeix el seu món Bobés, misteriós i intrigant, en el que el temps és el gran protagonista. Un temps fòssil o congelat que tanmateix segueix actiu, com no podria ser d’una altra manera tractant-se del Temps, desenvolupant línies diferents a les línies temporals estàndards. És com si la deixalla, deixada de la mà de déu -o de l’artista, en aquest cas-, organitzés un món propi, repetitiu i cacofònic, en un inquietant grinyol de ferros, plats abonyegats, culleres que imposen el seu ritme de menjar sopes…
Foto Ping Lin.
L’arrencada de l’espectacle ens situa en el registre de l’auto-observació: l’intèrpret s’observa a través d’una càmera que porta enganxada a la mà, de manera que veiem allò que passa des de fora i des de dins de la mateixa acció, en una pantalla que podria ser la de la consciència de l’actor. El recurs s’abandona més tard, però ja ens ha dit que un tercer ull de la persona que està a escena segueix mirant allò que fa. Ara bé, qui és aquest actor? Quin personatge encarna? Cap en un sentit estricte i dramàtic clàssic. Ni una paraula surt de la seva boca. La interpretació és, en tot cas, visceral, nerviosa, quasi bé epilèptica, incoherent i absurda. Més aviat encarnaria un paper de mèdium dels objectes que l’envolten, amb els que té una relació catàrtica, no se sap si alliberadora o subjugadora, depèn de la perspectiva amb què ho mirem.
Foto Ping Lin.
Però el resultat ens dóna alguna pista: l’obra acaba amb la composició d’un espai propi definit per la deixalla. És a dir, aquest món de ruïnes i ferralles es converteix en un espai de desassossegada estètica, bell i poderós. El temps que semblava fòssil en realitat ha fet una pirueta, una trampa a la linealitat convencional per imposar el seu ordre barroc i complex, en el que les coses mortes agafen un especial relleu i una significació poderosa d’ordre estètic i de significats profunds i hermètics, quasi bé ocultistes.
Foto Ping Lin.
Llavors, si apliquem aquesta lectura, l’obra es converteix en un ritus catàrtic d’alliberació creativa: l’actor és en efecte el mèdium utilitzat pel temps parat i avorrit, quan a aquest se li regiren les entranyes i decideix dir la seva, xerrant i creant a través de les andròmines més caduques i rovellades. L’actor, posseït per aquestes intencions secretes del temps, simplement fa de catalitzador del procés creatiu d’un espai poètic prenyat de significacions misterioses que neix del no-res.
Brillant i altament creatiu!
