Val la pena visitar aquest museu imprescindible del Joguet a Figueres, no només per veure les seves col·leccions de titelles, notablement interessants, sinó per gaudir de les múltiples joies que s’hi exposen, amb peces insòlites i impactants, d’una qualitat totes elles d’alt voltatge. Un museu que parteix d’una col·lecció privada, la del seu director, Josep Maria Joan Rosa, però que s’ha anat enriquint amb l’adquisició de moltes altres col·leccions, fins trobar el seu lloc al paisatge museístic de Figueres i del país, convertint-se en el Museu del Joguet de Catalunya.
Sens dubte el mèrit d’aquest museu és haver sabut combinar l’ordre i la serietat que tot museu ha de tenir, amb un contingut basat en les joguines i en altres elements relacionats amb el joc, l’esbarjo i els divertiments íntims, privats i públics, un món que no es deixa fàcilment atrapar pels afanys taxonòmics de la cultura.
Crec que un dels grans encerts és haver associat moltes de les peces amb les persones reals que les van utilitzar, noms alguns d’ells de personatges força coneguts del país, creant un interès doble d’intimitat biogràfica i de relleu intrínsec dels objectes, que es carreguen així d’una subjectivitat que difícilment tindrien sense l’ombra oculta però real dels seus usuaris.
Els titelles.
Em va sorprendre veure els noms d’uns titellaires i constructors dels que no en sabia res i que no solen sortir als llibres habituals en la matèria. Un exemple són els magnífics caps de titella català signats per un tal Canela, ebenista de Figueres dels anys 40.
Titelles de l’ebenista Canela.
També vaig trobar molt interessants els caps de titella fets el 1925 per Pompeu Audivert de l’Estartit i Josep Planes Cases de Torroella de Montrgí, a partir d’una idea original de Ramon Mas Ferratges de Barcelona. Uns titelles de fusta tornejada molt ben treballats, amb un aire cubista dels anys vint que recorden els titelles fets per Hermenegildo Lanz i que va utilitzar el poeta Federico García Lorca a la mateixa dècada a Granada. El més curiós és que aquests titelles provenen d’una donació del Casal Català de Buenos Aires. Uns titelles, per tant, que han viatjat i s’han exhibit ben lluny del seu lloc d’origen.
Titelles Pompeu Audivert de l’Estartit i Josep Planes Cases de Torroella de Montgrí.
Singulars i de molta qualitat són també uns titelles que es presenten sense autoria, dels que només s’indica una data, 1900, i que estan fets a Catalunya. Peces cedides al museu per Josep Maria Joan Rosa.
Al costat d’aquestes talles de fusta, apareixen també altres conjunts de titelles, la majoria de cartró o de pasta, de principis del segle XX i sense autoria coneguda, tots de molt interès. Titelles alguns que deurien entrar en la categoria de joguines per a la canalla, mentre d’altres se’ls ha de situar en aquesta zona ambigua a la que pertanyen també els teatrins de fusta o de paper, fets perquè hi juguin tant els grans com els petits.
Els teatrins.
I ja que parlem de teatrins, ens hem de detenir en aquest apartat del teatre petit o de sala i alcova, davant la magnífica col·lecció que ens presenta el Museu.
Decorat d’un teatrí de Seix Barral.
D’entrada, estan tots els models del Teatro de los Niños de Seix Barral, amb profusió de decorats i en un estat magnífic de conservació.
També n’hi ha del conegut Teatro Español de Isidre Paluzié, de Barcelona, datats del 1900, així com els Diorames de Ediciones Barsal, de Barcelona, de l’any 1930.
No podien faltar les ombres, amb un teatrí de l’editorial parisenca Caussine Editeur, de 1926, amb la coneguda imatge de Le pont cassé.
Com a raresa procedent dels inicis del Franquisme, un teatrí madrileny de l’any 1940 de ‘Flechas y Pelayos’.
Una col·lecció, la que presenta el Museu del Joguet, que només podria competir amb la de Los Titiriteros de Binéfar i els seu Museo de Títeres del Pirineo, a Abisonda, la qual col·lecció, com vam poder veure en l’exposició presentada al TOPIC de Tolosa aquesta tardor passada, era impactant i completíssima.
La vitrina dedicada als teatrins i altres curiositats, com una capsa de màgia de fabricant desconegut, cedides per Joan Brossa és un dels punts àlgids d’aquesta part del Museu.
Les pepes.
Impressionants són les pepes o nines que s’exhibeixen en una gran vitrina davant l’ala dels titelles.
Sempre m’han fascinat aquestes figures que volen reproduir en petit el món femení dels adults, i no només femení, d’un realisme a vegades desconcertant, i veure com han anat evolucionant en el temps.
Una figuració que va des de l’imaginari dels capellans i de l’església, amb aquestes petites capelles perquè els nens vagin aprenent els codis de la devoció religiosa, fins als hospitals, amb les seves taules d’operacions i de serrar membres, d’alguns oficis, o de la mateixa guerra, com ho mostren les figures d’unes nines que reprodueixen un grup de soldats, homes i dones, amb uniformes de la Guerra Civil espanyola.
Reproduïm aquí algunes imatges de pepes que resulten tan atractives com intrigants, i que mostren un gust, una mestria i una verdadera intenció artística dels fabricants, absolutament introbables avui.
L’Osito Marquina dels Dalí.
Una peça insòlita i fascinant és el petit ós de peluix amb un vestidet de nina que va pertànyer als germans Dalí (Anna Maria i Salvador) i que va enamorar a García Lorca, gran amic en el seu temps dels dos germans. Un osset que el poeta va batejar amb el nom de Don Osito Marquina, i a qui va dedicar moltes paraules carinyoses, com mostra en la carta que va escriure als Dalí l’any 1928 en la que diu ‘A Don Osito Marquina le contestaré muy pronto. Es mono y remono’.
El Museu li ha dedicat tota una vitrina, amb fotografies del pintor, de Don Osito, de García Lorca, i del Cadaqués de l’època.
El maletí viatjant de quincalla.
Em va fascinar aquesta maleteta de jugar que no és més que una caixa de magatzematge on ficar-hi tot allò que li vingui de gust al nen o a la persona usuària, incitant l’afany col·leccionista i la curiositat que acompanya sempre aquesta afició.
Un lloc on guardar inutilitats que tanmateix tenen una especial significació, la majoria de les vegades críptica i només entenedora per la persona que les ha recollit, un artefacte dirigit a despertar la imaginació i la mirada poètica, vet aquí una joguina imprescindible -i tanmateix, avui en dia obsoleta, o potser no?…-, que ens parla d’una època en la que el temps encara es deixava estirar mandrosament. Avui en dia trobem aquestes caixes als Encants i als Rastros de les ciutats, reculls de deixalles que segueixen despertant l’interès dels col·leccionistes i dels que pateixen el virus de la curiositat i la poesia. Des d’aquestes pàgines de Putxinel·li i de Titeresante n’hem parlat diverses vegades, i la poètica de l’objecte perdut, caduc o abandonat constitueix tota una zona d’interès de la que uns quants artistes n’hi treuen molt de suc (veure els textos de Shaday Larios o les referències a les obres de Xavier Bobés).
Uns escacs de la necessitat.
No podíem deixar d’esmentar el joc d’escacs tallat per Damàs Calvet Serra (Figueres, 1012-1989) durant el seu exili i la seva estança als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i d’Argelers, l’any 1939, en fugir a França al final de la Guerra Civil. Uns escacs nascuts de la necessitat d’un jugador que va trobar en aquesta tasca la seva manera de no resignar-se a la derrota.
Un exemple de creativitat i de resistència que els humans treuen en els seus moments més difícils, i que em va recordar els titelles de talla de fusta construïts per soldats alemanys als camps de presoners després de la Segona Guerra Mundial, que vaig veure especialment al TheatreFigurenMuseun de Lübeck, a Alemanya (veure aquí).
Un simple i senzill joc de escacs que tanmateix emociona profundament per la càrrega de vital tenacitat i el geni que s’hi amaguen.
Una sala pels trens.
Com a curiositat per als amants dels trens, una afició secreta més prodigada del que ens pensem, el Museu del Joguet de Catalunya els hi ha dedicat una sala sencera. Conté una maqueta ferroviària analògica d’escala H0, construïda a Barcelona per Andreu Costa Pedro entre els anys 1994 i 2013, vitrines amb diverses locomotores i un doble circuit escala 1/32.
Brossa i Frèfoli.
La visita del museu ofereix alguns racons secrets -que només es poden visitar quan s’entra a la sala d’actes- en els que el director del Museu, el senyor Josep Maria Joan Rosa, hi ha posat les parts més entranyables de la seva col·lecció. I una d’elles prové de la relació personal d’amistat que va tenir amb el poeta Joan Brossa, gran amant del món dels joguets, dels objectes estranys, de la màgia i de les curiositats obsoletes. Va ser el mateix Brossa qui va voler deixar al Museu del Joguet tota la seva col·lecció de textos, cartells, fotografies i objectes relacionats amb el gran transformista italià Leopoldo Frègoli, que sempre havia fascinat al poeta.
Al costat de la vitrina on reposen tots aquests tresors sentimentals, dues siluetes de mida real s’alcen imponents: la de Frègoli i la del mateix Brossa. Els dos presideixen la sala d’actes del Museu, a les parets de la qual hi penja una inaudita col·lecció de cartells de l’italià.
Josep Maria Joan Rosa, director del Museu, amb la imatge de Joan Brossa.
El món de Frègoli, com el de Joan Brossa, com el de Josep Maria Joan Rosa, ens incita al joc i a la imaginació, a la mirada doble i triple que sap veure més enllà de l’evidència i de la obvietat, sense necessitat de trair la fresca ingenuïtat de la infància. No és això també el que ens proposa el Museu del Joguet?
Una visita tan recomanable com indispensable.
