(Fotografia de Jesús M. Atienza)
El teatre La Puntual de Barcelona acaba d’estrenar un nou espectacle concebut i dirigit per Néstor Navarro i interpretat pels dos joves actors Maria Ballús i Sergi Gibert. Es tracta d’una producció que podríem anomenar ‘marca de la casa’, en comptar amb uns formosos titelles construïts per Eugenio Navarro i Jordina Salvany, i pintats per Eugenia Susel, la qual s’ha encarregat també del propi disseny dels personatges i de l’escenografia. Per altra part, signa la música Mariona Sagarra, nom també habitual en algunes de les produccions de La Puntual.
El resultat d’aquesta combinatòria de talents no pot ser més airós i atractiu, una petita joia que la joventut dels dos intèrprets titellaires aixeca en una tonalitat plena de frescor i de simpàtica vitalitat, sustentada per un llenguatge àgil i ple de jocs de paraula i rodolins. Això crea un efecte de distanciament perfecte per a què els adults s’hi enganxin i segueixin la història en paral·lel a l’entrega dels nens.
La història segueix amb fidelitat inicial la del clàssic conte dels tres porquets, amb un factor afegit: els tres són músics que un dia es troben al carrer i decideixen buscar-se la vida fent el que saben fer. Però són artistes independents i cadascun necessita la seva casa… I, per descomptat, hi ha el llop, el quart personatge en litigi, un bonic titella d’esplendorosa cua, i que entra en acció quan així ho mana el guió. Encara hi ha un cinquè titella, el d’un corb que resideix en un niu damunt de l’escenari i que és l’observador que s’ho mira tot des de dalt, mentre va rendint comptes d’allò que passa a baix. Un personatge molt aconseguit, al qual Maria Ballús dona veu i moviment amb molta perícia.
No volem desvelar més l’argument, amb un desenllaç que s’aparta del tradicional. Però sí que podem destacar el caire alegre i festiu que va agafant la història a mesura que avança, amb les seqüències musicals que justifiquen el títol de l’obra. Tot un conjunt de característiques que marquen el rumb de l’espectacle i que mostren les intencions de l’autor, d’explicar un conte clàssic com és Els Tres Porquets, amb un segell propi que surti dels camins habituals i s’endinsi per uns paràmetres de festa participativa, amb un llenguatge ple de picades d’ullet a grans i petits. És a dir, dirigint-se al públic sense titllar-lo d’infantil, amb el respecte de sobreentendre que no té un pèl de ruc.
L’obra s’ha encaixar en aquesta recerca que ja fa anys va emprendre La Puntual de crear un tipus d’obra adreçat al públic familiar, intentant obrir el màxim el ventall de les edats i respectant les línies mestres que avui exigeix la societat en les qüestions de principis i fonaments, però sense perdre contacte amb les fonts eternes de l’espectacle, aquelles que es nodreixen de la festa, del carnaval, dels rituals de vida i llibertat, i dels instints de burla i sàtira que sempre han donat ales als escenaris. Unes fonts de les quals el teatre de titelles sempre ha sabut beure.
Penso que aquesta nova obra de Néstor Navarro és un bon pas endavant en aquesta recerca, amb un espectacle que satisfà totes aquestes necessitats i que aconsegueix mantenir un feliç equilibri entre els extrems de la correcció i de la disbauxa, amb un balanceig ben trenat per les constants picades d’ullet del text i per l’estil propi de la casa, que sap com connectar amb el públic des de la vitalitat, la transgressió continguda i la ironia. Un estil que l’Eugenio Navarro va bordar i que ara el seu fill Néstor està desenvolupant amb un estil propi i amb la llibertat de qui s’atreveix a mirar vers el futur.
Una obra que assenta amb força la trajectòria de l’autor i que encaixa de ple en allò que els espectadors esperen avui del teatre de titelles per a públic familiar. La reacció de pares i nens així ho corroborà, amb un entusiasta agraïment per la feina i l’esforç pels titellaires.
