(A l’esquerra, el gegant més vell de Valls, un dels més antics de Catalunya, anomenat el Roba Faves, i a la dreta un que prové dels ninots de l’Ingenio, al vestíbul de l’Ajuntament. Foto T.R.)

Suggereixo en aquesta crònica traslladar-nos a Valls, la capital de la comarca de l’Alt Camp, a la zona coneguda com Camp de Tarragona. No és una decisió capritxosa en absolut. Valls és una ciutat de molta categoria festiva i titellaire, per tres raons bàsiques: 1- disposa d’un digníssim festival de titelles anomenat Guant, creat i dirigit pel titellaire Eudald Ferré, nascut de la mateixa ciutat de Valls, del qual parlarem més endavant. Un festival que se celebra en coordinació amb diferents poblacions dels voltants, i que té com a escenari predilecte el no menys digne i recent restaurat Teatre Principal, una meravella de teatre a la italiana inaugurat el 1850 que podríem definir com una bombonera teatral de dimensions mitjanes ; 2- és la capital dels Castellers, una de les tradicions festives més importants de Catalunya que no només es manté molt viva, sinó que ha escalat unes posicions que transcendeixen les mateixes fronteres catalanes; i 3- és la capital que ha inventat els calçots i les calçotades, una menja a base d’unes cebes allargades i molt gustoses que se solen cuinar directament sobre brases, i que constitueixen una llaminadura gastronòmica per la qual la gent es torna boja per cruspir-los durant els mesos d’hivern.

Placa situada a la la Plaça del Blat, davant de l’Ajuntament de Valls. Foto T.R.

La ciutat té més coses, per descomptat, tenint en compte que ha estat una de les poblacions més actives de la zona, amb una indústria poderosa, i que a mitjan segle XIX va ser la quarta ciutat de Catalunya darrere de Barcelona, ​​Reus i Tortosa. A l’apartat dels tresors icònics, hem de destacar, entre moltes altres, la visita obligada a la Capella del Roser, situada al carrer de la Cort, en ple centre urbà, on ens espera una agradable sorpresa: uns panells amb rajoles de ceràmica policromada vidriada del segle XVII que reprodueixen amb molt de detall la Batalla de Lepant.

La Capella del Roser

La Capella del Roser és una curiositat per als amants de les estranyeses: una capella gòtica del segle XIV que després de successives transformacions va acabar sent el lloc de trobada dels gremis dels mestres de casa de la ciutat. Però el més singular que té, a banda d’un balcó lateral que va fer construir Joan Bellver el 1654, un veí que vivia al costat per poder seguir la missa des de casa, oferint a canvi un lloc propi per a la sagristia, són els dos murals de ceràmica policromada vidriada que es van posar l’any 1634.

La Capella del Roser de Valls. Foto T.R.

En un dels costats de la Capella, es pot veure un enorme panell adossat a la paret on sobresurt l’escena en visió panoràmica de la Batalla de Lepant (1571), amb les dues flotes enfrontades cara a cara: a la part superior, les naus de la flota turca, amb sis impressionants galeres venecianes al centre, naus davanteres de la flota cristiana, la qual apareix situada a la part inferior, amb la galera reial al centre on Joan d’Àustria posa amb una espasa alçada enardint els seus homes.

La Batalla de Lepant. Foto T.R.

A l’altra banda de la Capella, es reprodueix l’escena del lliurament de l’estendard de la Lliga Santa a Joan d’Àustria, lliurat pel Papa Pius V. Tot i que la majoria d’aquests murals ceràmics eren de factura anònima, alguns especialistes suggereixen que els rajoles de la Capella del Roser podrien ser obra de la família Passoles, que en aquell temps treballava a Barcelona.

Detall de la Batalla de Lepant. Foto T.R.

La Capella va ser saquejada durant la Guerra Civil el 1936, però per sort es van salvar els murals amb totes les seves peces guardades en un magatzem. Després de la guerra, la Capella va ser reoberta el 1955 i els murals ceràmics posats de nou al seu lloc, sobre panells adossats per garantir-ne la bona conservació.

Detall de l’escena de Joan d’Àustria rebent l’estandard del Papa Pius V. Foto T.R.

Centrem-nos ara en aquesta gran peculiaritat que són els Castellers, que consideren Valls com la seva capital indiscutible.

Els Castellers

Per entendre amb una certa profunditat aquesta curiosa i espectacular tradició d’aixecar veritables torres humanes proveïdes de moltes formes i estructures diferents, cal haver-les vist en directe alguna vegada, en una plaça o al carrer de qualsevol ciutat de Catalunya, quelcom relativament fàcil, donada la seva presència en bona part de les festes populars de tot el país català, i segon: visitar el flamant i recentment inaugurat (el 2023) Museu Casteller de Catalunya, també dit del Món Casteller, ubicat ben a prop de la Plaça del Blat de Valls, on s’expliquen no sols els seus orígens sinó totes les seves característiques tècniques, artístiques i humanes. Un museu que fa honor a la capitalitat que usufructua Valls com a ciutat principal i primerenca de la tradició castellera de Catalunya.

Edifici del Museu Casteller. Foto T.R.

L’espectador que es troba per atzar amb la construcció d’un castell comprovarà que, per moltes objeccions i antídots que tingui en relació als rituals d’unió col·lectiva, acabarà indefectiblement posseït per una emoció estranya i poderosa, d’un arcaisme humà difícil de descriure, que pot assolir extrems inaudits. La intimitat és indispensable per entrar en la profunda dimensió humana de veure actuar a un grup de persones de totes les edats i gèneres, des dels més petits d’entre cinc a deu anys, fins a fornits veterans amb unes quantes dècades a sobre, passant per joves dels dos sexes i de totes les edats i configuracions corporals, els quals s’organitzen per alçar amb els seus cossos una torre que pot assolir fins a vuit, nou o deu pisos d’altura. Ho fan deixant que el més marrec del grup sigui l’últim a enfilar-se, pujant en un tres i no res a dalt de tot, per aixecar la mà i baixar de seguida, mentre la torre es va desfent pas a pas, tot en un ordre tan serè com estudiat i assajat.

Entrada del Museu Casteller. Foto T.R.

És una proesa que ajunta la fascinant voluntat d’un grup de persones decidides a tot per desafiar les lleis de la física, amb fragilitat d’aixecar una torre que només es pot mantenir el temps que la naturalesa humana ho permet, sotmesa com està a la implacable llei de la gravetat. Això exigeix un ritme precís en la construcció, sense saltar-se les mesures estrictes de seguretat imposades per la física. Un cop s’ha constituït la base, que pot tenir un, dos o tres pisos, l’alçat es fa a una velocitat inaudita i amb una seguretat realment extraordinària dels joves que escalen fins a configurar el cim. No és estrany que la Unesco hagi declarat els Castellers Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Camisa i escut de la Colla Joves Xiquets de Valls. Foto T.R.

Camisa i escut de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Foto T.R.

El polític, escriptor i músic Josep Ansel Clavé (1824-1874) va definir el fenomen casteller amb les següents paraules: Força, Equilibri, Valor i Seny, quatre valors que han quedat com els principals associats a la pràctica castellera. Actualment els Castellers es consideren una valuosa eina d’integració per als joves, tant locals com immigrants.

De vegades la torre cau, en un espectacular enderroc de cossos que es van desplomant els uns sobre els altres, en algunes ocasions des d’altures considerables. Els escaladors més petits porten casc de protecció, els altres ja saben com han d’encaixar les caigudes. Per exemple, els que són a la base, han de baixar els caps per protegir les seves cervicals, fent una pinya amb els cossos, ja que damunt d’ells cauran els altres. Però la mitjana de torres aixecades és increïblement elevada respecte a les fallides.

Una de les imatges del Museu. Foto T.R.

Quin és però l’origen d’aquesta pràctica festiva?

Ens ho explica el Museu Casteller amb claredat: prové d’unes danses populars procedents de València, les coreografies de les quals acabaven en torres humanes. Se sap que a finals del segle XVII van aparèixer al Camp de Tarragona les primeres notícies del Ball dels Valencians, considerat com l’antecedent dels Castellers. Un folklore que al llarg del s.XVIII va arrelar a la zona de Tarragona. Les seves torres, construïdes com a apoteosi de les coreografies, van arribar aquells dies fins als sis pisos d’alçada. El primer esment documentat del Ball dels Valencians és del 1687, referit a un grup de deu individus que van actuar a Bràfim (Tarragona). I el 1790 està confirmat que Valls tenia un Ball de Valencians propi.

Un component important dels Castellers és la música, no per res els seus orígens procedeixen d’unes danses populars. Les que sonen actualment són transcripcions fetes per músics folkloristes dels segles XIX i XX, i s’utilitzen dos instruments bàsics: les gralles i el tambor. La gràcia de les seves melodies és que acompanyen el procés d’alçat del castell, indicant amb diferents tocs les fases de construcció, cosa important, ja que els participants de la torre no veuen el que passa sobre els seus caps.

Imatge històrica de castellers. Museu Casteller. Foto T.R,

La música marca els temps: toc d’atenció per començar, Part 1 com la melodia que acompanya la construcció del castell, l’Aleta, toc d’atenció que indica que l’anxaneta (el nen que culmina la torre) ha aconseguit la seva comesa, Part 2 , que acompanya la descàrrega del castell, i el toc de sortida, quan tot s’ha acabat. Hi ha moltes variants i models, i cada torre té els seus ritmes d’elevació, que la música s’encarrega de marcar.

Els Castellers constitueixen un fenomen social de mobilització important, amb locals propis i moltes associacions que s’instauren com a colles, avui presents a pràcticament tota la geografia catalana. Cada colla es distingeix pel color de la camisa i un escut particular. Segons sembla, a molts llocs hi ha llistes d’espera per entrar a una colla, tal és l’afició que s’ha creat al seu voltant. Avui, la Generalitat i els ajuntaments subvencionen el moviment casteller, cosa que els permet sufragar les despeses associatives, de viatge, etc. Per descomptat, les dues Colles de Valls són de les més prestigioses de Catalunya, malgrat l’enorme competència que hi ha al sector. Són la Colla Vella dels Xiquets de Valls, fundada el 1791, i la Colla Joves Xiquets de Valls, fundada el 1813.

Imatge històrica de castellers. Museu Casteller. Foto T.R,

Es considera l´Edat d´Or dels Castellers els anys entre 1851 i 1893, una etapa pletòrica, amb el naixement de moltes noves colles a Tarragona, Vilafranca del Penedès, Montblanc, Igualada, Torredembarra i l´Espluga de Francolí. L’any 1851, per exemple, a Valls s’aixeca per primera vegada un castell de nou pisos, i els castellers s’institueixen com un dels fenòmens bàsics de la cultura tradicional catalana.

També passa per una etapa de decadència, entre el 1894 i el 1925, quan els castells són vistos com una pràctica anacrònica i poc adequada a les exigències del nou segle. Hi influeix la decadència del camp, l’auge de la indústria i un canvi en les maneres de divertir-se i actuar dels joves. Li succeeix un renaixement entre el 1916 i el 1936, afavorit per la creació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, el 1926, que alhora revitalitzen les velles colles de Valls. La Guerra Civil trenca aquesta tendència.

Imatge històrica de castellers. Museu Casteller. Foto T.R,

Entre el 1939 i el 1968, el règim franquista fomenta i exhibeix la pràctica castellera com una activitat folklòrica sana per a la joventut. D’altra banda, uns concursos realitzats als magatzems Can Jorba de Barcelona tornen a despertar l’interès del públic i del món de la cultura.

Entre el 1969 i el 1980, l’interès i la pràctica castellera comencen a pujar, renovant-se les seves tècniques, i amb una explosió de noves colles a molts punts de Catalunya. Es disparen els concursos de manera que es crea una sana competició que obliga les diferents colles a refinar i millorar les seves tècniques. S’arriba així a una nova Edat d’Or entre el 1981 i el 1992, que culmina a la Cerimònia d’Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, ​​quan catorze colles van carregar els seus castells totes alhora davant d’un atònit i admirat públic mundial.

Vartell de les Festes de Tarragona de l’any 1894. Museu Casteller. Foto T.R.

Des de llavors fins ara, l’evolució del moviment casteller ha viscut un creixement espectacular, passant de les 26 colles de 1992 a les més de 100 de l’actualitat, amb alçament de torres mai assolides i la recuperació de les fites del segle XIX més espectaculars. Avui hi ha colles castelleres no només a Catalunya i Mallorca, sinó a molts altres països del món, des de Xile fins a la Xina. Un fenomen en expansió que no para de créixer. Un indici d´aquest fenomen de progressió imparable és la mateixa creació del Museu Casteller de Valls, ubicat en un nou edifici d´atractiva i moderna factura, obra de l´arquitecte Dani Freixes Melero, un capolavoro d´aquest faedor de museus (ha creat també el Museu del TOPIC de Tolosa, el del Cinema de Girona, així com el Laberint de Miralls del Tibidabo, entre altres) que ha sabut donar forma castellera als volums del nou i flamant edifici.

Els guies de Valls que acompanyen els visitants, abans d’entrar al Museu Casteller, donen una volta per la Plaça del Blat, on es troba l’ajuntament de la ciutat, i al centre del qual una làpida a terra indica que ens trobem a el Quilòmetre Zero del Món Casteller. Una mostra de l’orgull que senten els habitants de Valls per exercir aquesta tan humil com singular capitalitat de les altures humanes.

Rauxa, Equilibri, Seny: un paradigma dels propòsits humans

Força, Valor, Equilibri i Seny. Aquests són els quatre valors fonamentals establerts pel gran Anselm Clavé, com abans hem indicat, i que els castellers han fet seus. Sens dubte Clavé va donar al clau amb aquesta succinta definició dels Castellers. Vist amb perspectiva, crec que es podrien resumir en tres: Rauxa, Equilibri i Seny.

Gralles. Museu Casteller. Foto T.R.

La paraula Rauxa, que se sol contraposar a Seny, significa en català una disposició d’esperit que ajunta força, atreviment, creativitat, bravata, bogeria, rampell, valor i risc. Mentre que Seny ens remet a un ventall de qualitats com sensatesa, mesura, realisme, judici, distància i prudència. Vist així, els Castellers serien una pràctica que neix de la pura Rauxa, però que necessita l’equilibri del Seny per poder-se exercitar. És a dir, tota l’energia i l’atreviment possibles per enfrontar-se al repte i al deliri de voler aixecar una torre mitjançant una suma aglomerada de persones, però alhora fer-ho buscant l’equilibri físic dels pesos, contrapesos i forces, i des de la prudent sensatesa d’un estudiat càlcul per no allargar-se massa en el temps i poder desmuntar la torre pas a pas per a no malferir als seus participants.

En aquest sentit, podem considerar Els Castellers, en unir Rauxa, Equilibri i Seny, com el paradigma de qualsevol festa popular que, en efecte, sol respondre a aquesta fórmula de disposicions oposades, amb l’Equilibri sempre al mig. Ho veiem, per exemple, en l’Aquelarre de Cervera, pura Rauxa (inclinada a la bogeria en aquest cas) que s´equilibra amb el Seny molt ben organitzat per l´Ajuntament amb els seus negocis de fires alternatives, concerts, tallers, etc. Quan una festa es passa de Rauxa, i perd el Seny, sol triomfar al seu deliri inicial, però acaba sempre enfonsant-se i caient en el fracàs i en l’irrepetible, com els passa als castells. Qualsevol extravagància que es vulgui mantenir com a tal, ha de seguir aquesta fórmula. És la llei de qualsevol propòsit humà efímer: voluntat i Rauxa per dur-ho a terme, equilibri de les disposicions i possibilitats, i el Seny de saber-ho desmuntar a temps, sense pèrdues ni desgavells, per iniciar, potser, un nou propòsit en un altre lloc i moment. Podríem analitzar cadascuna de les festes i de les extravagàncies el nostre país, que són moltes, i estudiar-les des d’aquesta perspectiva, analitzant com, les que s’han perpetuat en el temps, han sabut trobar el recte equilibri entre la gosadia de la Rauxa i la prudent sensatesa del Seny.

En realitat, és un paradigma aplicable als propòsits humans col·lectius: l’eufòria i la Rauxa del grup en el seu rampell per determinat objectiu o propòsit, que necessita tanmateix del Seny capaç d’equilibrar la balança i permetre que es desmunti a temps, sense presses, però sense pauses, per no trencar el fràgil equilibri que sosté l’efímer de qualsevol voluntat col·lectiva.

Tabals. Museu Casteller. Foto T.R.

És sabut que amb les paraules Rauxa i Seny s’ha volgut definir el caràcter propi del català, i crec que coincideix força amb la realitat. Tots els artistes que a Catalunya s’han significat amb permanència en el temps en la seva especialitat és perquè han sabut combinar a la perfecció les dues disposicions de Rauxa i Seny. El problema és quan s’encarnen per separat en les persones: les dues qualitats portades al seu paroxisme porten a estavellar-se contra la realitat i per tant a la inviabilitat, ja sigui per excés de Rauxa o per excés de Seny.

Un exemple curiós de Rauxa amb Seny és el de Gaudí amb la Sagrada Família. No hi ha dubte que com a projecte arquitectònic és fruit d’un rampell pujat de Rauxa de voler escalar les altures d’una ciutat amb figures arquitectòniques inspirades en les formes de la natura i amb la pedra com a material bàsic. Però en fer-ho amb un propòsit religiós i eclesiàstic, mitjançant l’única sustentació de l’Església i de les aportacions voluntàries, va posar el Seny que representava a la seva època l’Església Catòlica al costat de la bogeria de les pedres. Un fals Seny, diran alguns, i en certa mesura és veritat, i per això l’enorme extravagància d’aquest singular edifici, que potser és un dels pocs del món que ha aconseguit alçar-se i fins avui mantenir-se drets, alternant les disposicions de Rauxa i Seny entre si. Doncs si per una banda podríem considerar que el projecte arquitectònic és un atreviment majúscul de Rauxa i la seva finalitat religiosa un contrapès de Seny, de l’altra la voluntat de Gaudí de convertir la pedra en Esperit, com va afirmar en diverses ocasions, invertiria la relació : Rauxa seria aquesta quimera mística de convertir el seu edifici en una construcció espiritual, i Seny el fet de fer-ho des de les més estrictes lleis físiques i matemàtiques amb què els arquitectes actuals segueixen en el seu imparable alçament que s’hauria d’acabar el 2026. Un Seny sustentat pel mannà de l’aportació turística, que no para de rajar gràcies als milions i milions de visitants arribats de món sencer.

La Sagrada Familia vista des del Passeig Gaudí. Foto T.R.

A tenir en compte que Gaudí era de Reus, una ciutat veïna a Valls, i que sens dubte coneixeria de petit el fervor dels Castellers, un exemple en carn humana d’allò que ell va voler fer amb pedra. ¿És que potser no és la Sagrada Família un gegantesc Castell fet de pedra, que requereix per sostenir-se de la pinya voluntària de molts braços i mans sumant les seves forces, en la naturalesa de les quals prima tant la Rauxa de la seva gosadia, l’Equilibri indispensable perquè no caigui, i el Seny que requereix el seu alçat i manteniment?

La dimensió humana: el titellaire Eudald Ferré

No seríem justos, estant Valls, no esmentar aquells individus concrets, els quals, un a un, i en les seves respectives professions i especialitats, marquen fites que serveixen a les futures generacions per avançar més lleugers d’equipatge i amb algunes coses apreses. Dit en altres paraules, aquelles persones que s’han trencat les banyes o han tingut la idea genial d’iniciar allò que els ha sortit de la mollera en les hores lluminoses d’inspiració.

Eudald Ferré al seu taller de Valls. Foto T.R.

A tall d’exemple del que diem, vull esmentar aquí el titellaire Eudald Ferré: algú que neix del teixit humà i cultural d’una ciutat, Valls, per alçar el seu propi vol als difícils espais de la pràctica titellaire. És fantàstic veure com de determinant pot arribar a ser la influència d’una família de diverses generacions de ceramistes, quan els forns per fabricar les peces s’anaven desplaçant de lloc després d’esgotar les existències de la terra que extreien per convertir-la en fang que servirà per ser modelat, o posat en motllos i finalment cuit, de manera que els tallers de terrisser en aquesta zona tenien sempre localitzacions provisionals i canviants. És el cas de la família d’Eudald, els avis i besavis de la qual van exercir aquesta activitat, fins a instal·lar-se a l’últim forn emplaçat molt a prop de la ciutat de Valls, al voltant del qual s’hi va instal·lar també la família. El pare de l’Eudald, Ignasi Ferré i Cabré, va decidir canviar d’ofici, però sense allunyar-se gaire dels avis: es va fer dibuixant i escultor, i va ser professor d’ambdues disciplines tota la vida a les escoles de Valls.

Així va créixer Eudald, amb un llapis en una mà i amb fang per modelar a l’altra, envoltat de motlles centenaris de peces del mobiliari urbà de mil llocs diferents, unes línies mestres que en creuar-se van marcar un rumb que ell va seguir al peu de la lletra, amb escassa consciència al principi, però aviat atrapat per un destí que va tenir encara un altre tret contaminant: el teatre. La suma d’aquests factors, empès per la fisiologia d’un cos amb ganes de moure’s i amb un esperit dels que aquí anomenem cul-inquiet, d’aquells que sucumbeixen als encants de la curiositat i de les llunyanies, van acabar empenyent-lo indefectiblement cap a l’ofici dels titelles.

Part del taller de l’Eudald Ferré. Foto T.R.

El vell obrador de l’avi, situat a prop d’un rierol d’aigües cristal·lines, amb un forn enorme, ja callat, que baixa dos pisos per sota del nivell del terra, és avui el taller del titellaire Eudald Ferré, allà on neixen i es creen els personatges de les múltiples obres. En una estança contigua, ja buit dels vells aparells del terrisser, hi ha la sala d’assajos. Tot restaurat a mà per l´últim representant d´aquesta família d´artistes. Atenció, els dos fills de l’Eudald han seguit idèntics passos, centrats de moment en les arts del dibuix i de la pintura com a punts de partida, oberts a les arts plàstiques que ja comencen a practicar amb increïble perícia.

Avui, Eudald Ferré, a més de ser un titellaire d’èxit amb diversos espectacles que es presenten als millors escenaris del país, és també professor de titelles a l’Institut del Teatre de Barcelona. Per a la seva ciutat, va crear al seu dia el festival Guant de Teatre de Titelles, un dels més entranyables dels que es fan a Catalunya i dels pocs que hi ha a la zona de Tarragona.

Calçots i calçotades

Ens trobem en una ciutat que destaca per una menja, de cebes en aquest cas: els calçots. Si Lleida és la capital dels cargols, sens dubte Valls ho és dels calçots. Però què tenen els calçots de particular? El seu gust exquisit i tota una història gastronòmica erigida al seu voltant. Com sinó explicar els més de 80.000 calçots que s’arriben a cuinar i menjar durant la jornada dedicada a aquesta tasca, el darrer diumenge de gener de cada any, quan tota la ciutat es converteix en cuina i menjador d’aquestes suculentes cebes estirades per a milers i milers de persones que acudeixen famolenques de tot arreu, ansioses de cruspir-se quants més calçots sigui possible?

Calçotada. Foto de Sílvia Martín. Extreta de Vikipèdia

És una invenció, o més aviat, un descobriment recent. En efecte, el calçot va ser descobert per un tal Benaiges, ciutadà de Valls, més conegut com el ‘Xat de Benaiges’, qui a finals del segle XIX li va donar per coure a la flama els tendres brots nascuts de la ceba vella cultivats especialment per ser cuits a la flama. Va ser ell també qui va inventar la salsa que, amb algunes variants, avui acompanya els calçots.

Però com es va estendre el fenomen calçots fora de Valls? Segons sembla, l’epicentre de les seves ones expansives cal situar-lo a Can Bou, una Masia  restaurant de Valls on un grup d’amics artistes, conegut com La Penya Artística L’Olla de Valls, entre els quals hi havia Ignasi Ferré i Cabré, pare del titellaire Eudald Ferré, feien amb regularitat una calçotada, tal com era costum fer a totes les masies del lloc.

Els artistes portaven any rere any molts convidats de Barcelona i d’altres indrets, persones de les arts i de la cultura, encantats de participar en aquell tiberi de cebes dolces. Entre aquests, no van trigar a venir periodistes i gastrònoms coneguts de la revista Destino, com Néstor Luján, Josep Pla o Josep M. Espinàs.

Paret de calçots. Foto de Laia Solanellas. Extreta de Wikipedia

Va ser el senyor Josep M. Gatell Roda, més conegut com Pepito, membre fundador del grup d’artistes i amo de la Masia, qui va veure les possibilitats comercials dels calçots i va saber com promocionar-los. Ho va fer amb l’humor i la intel·ligència que li propiciaven els seus convidats il·lustres, que van ser els seus millors altaveus. Per exemple, un dels homenatjats fou el mateix Salvador Dalí, que va ser declarat Calçotaire Major de la República de Can Bou, segons explica Jordi Salvà en un article publicat a Nova Conca. És fàcil imaginar-se el genial i boig Dalí davant les muntanyes de calçots que li prepararien els seus amics artistes de Valls, treure’s la corbata i les gales que solia portar, posar-se el pitet de rigor, i després de deixar la seva teatral bogeria a la guarda-roba amb els seus bastons i barretines, vegem-lo arremangant-se les mànigues de la camisa per atipar-se de les suculentes cebes, mentre comparteix amb els seus col·legues artistes de Valls acudits, xafarderies i riallades.

Retall de la revista digital Nova Conca, on apareix el senyor Pepito. Article de Jordi Salvà

Però no es creguin que és fàcil això de cultivar calçots. Llegiu aquí l’explicació tècnica de com s’han de plantar, segons la web de La Gran Festa de la Calçotada:

“El procés de conreu del calçot comença quan, els darrers mesos de l’any, se sembra la llavor de la ceba blanca. Quan la ceba ha germinat i ha crescut, s’arrenca del terra que l’acollia i es torna a plantar en una altra terra apropiada perquè vagi creixent. Cal esperar que tregui el cap com una ceba normal, aleshores s’arrenca una altra vegada (hem arribat al temps d’estiu), es guarda unes setmanes i llavors s’esmicola el tros de dalt i es torna a plantar, de manera que quedi mig soterrada, mostrant la blancor de la planta a l’exterior. Hi ha un precepte agrícola que diu “la ceba ha de sentir les campanes”, cosa que vol dir que, en plantar la ceba, s’ha d’enterrar molt poc. Segons els pagesos, és millor plantar els calçots en època de lluna vella. A mesura que creix la planta, cal anar-la calçant, és a dir, envoltant-la de terra (aquesta operació de calçar els calçots es repeteix diverses vegades). Els calçots es cullen preferentment entre els mesos de novembre i abril”.

Com podeu comprovar, uns requisits complexos de producció. Pel que fa a com es menja aquest plat fort i campestre, a tenir en compte que sol servir-se amb un pitet perquè el comensal es protegeixi de les cendres i de la carbonissa enganxada a la ceba, que ho taca tot. Un plat, avui, present a multitud de restaurants de tota Catalunya, i és normal que a molts barris de Barcelona s’organitzin calçotades populars, un poderós reclam festiu per als dies freds de l’hivern. Lo millor, estimat lector, és passar a l’acció i anar a una calçotada quan arribi l’hivern, millor si és a Valls, per saber el que es perden els que encara no ho han tastat.