(Arnau Vilardebò en l’obra ’88 Infinits’. Foto Jesús Atienza)

Es pot veure aquests dies a La Quàntica, saltant pel calendari com una llagosta, el nou espectacle que proposa Arnau Vilardebò per a aquesta temporada, que ha titulat Ket Cabaret. Una actuació que compte amb la intervenció de l’actriu Cristina Ferrera o Labitti amb una obra curta que complementa i fa de contrapunt al treball sempre explosiu d’aquest gran artista de l’escenari que és l’Arnau.

Atenció, que ningú esperi veure aquí titelles ni tan sols objectes. I tanmateix, Ket Cabaret participa d’aquestes característiques que són pròpies dels espectacles tradicionals de titelles: allò que importa del que veiem i escoltem no és el seu argument o la història que se’ns explica, la qual compte lleugerament en alguns casos, per descomptat, però que es dissol ben aviat en el conjunt marcat pel ritme, la música, l’acudit, el contrast, la cançó, el moviment, el relat mitològic, les picades d’ullet, i una interrelació directa amb el públic. No hi ha Finalitat sinó Manifestació, cosa que permet que el públic segueixi l’actuació amb la llibertat i la mirada franca i confiada de qui sap que no l’estan ensarronant amb missatges ocults o evidents, o amb conclusions conclusives, de les que marquen veritats que cal seguir, obeir o escoltar.

Foto Fonfria

Pur cabaret però centrat en una persona, sense plomes ni cuixa, és a dir, circumscrit en l’art intel·ligent d’un gènere tan etern com el que més, conduït per la gràcia d’algú que ha cultivat certes habilitats particulars al llarg dels anys fins assolir una mestria única perquè és radicalment personal i inimitable. És el paper del còmic i joglar de tota la vida, que avui es manifesta sense les disfresses de coloraines sinó com algú sortit d’entre el públic que resulta és l’histrió del grup de gent que allà s’ha reunit.

Com es pot veure, la feina de Vilardebò gira a l’entorn d’una essencialitat teatral arcaica, i potser per això un dels seus leitmotiv més recurrents sigui el relat mitològic, majoritàriament enquadrat en els déus grecs i tots els seus ardits i tripijocs, que són infinits, com bé sabem. Tampoc és atzarós que una de les històries que ens expliqués fos la del naixement de Dionís, pare del teatre i de les disbauxes i, per tant, del cabaret mateix i de les arts de la comèdia.

Foto Fonfría

L’altre motiu que fila el Ket Cabaret és la música i les cançons, la majoria creades pel mateix Arnau, d’una extraordinària originalitat i molt ben executades amb l’ajuda de dues guitarres: el timple canari i el cuatro colombià o veneçolà. Uns instruments que domina amb virtuosa seguretat i que li serveixen per acompanyar qualsevol cançó que se li ocorri cantar.

Quant a la intervenció de l’actriu Cristina Ferrera, ens va oferir una mostra del que podríem anomenar ‘teatre de l’invisible’, i d’aquí el seu gran interès, ja que no hi ha res millor en un escenari que obligar l’espectador a fer ús de la imaginació. En efecte, va presentar una situació d’un diàleg de dues persones, home i dona, en el que l’un era real i l’altre imaginari. La gràcia és que el real, nosaltres els espectadors, no el vèiem, simplement no existia, mentre que l’irreal, imaginari pel seu oposat, sí que el vèiem, en tractar-se de la mateixa intèrpret.

Cristina Ferrera. Foto companyia

Un diàleg en el que l’invisible (el real per a nosaltres) li passa la cartilla al visible (que no veiem), escarnint la seva addicció a les teràpies alternatives. Una situació divertida i intrigant que l’actriu va resoldre amb magnífic tremp, amb la tranquil·litat d’esperit que s’espera d’algú que no existeix, i que es manifesta plenament quan apareix la seva cara.

El Ket Cabaret  va obtenir amb aquesta intervenció una profunditat misteriosa, quasi bé com si una mèdium l’hagués visitat, sempre amb el somriure als llavis, per retornar ben aviat a la manifestació de l’Arnau Vilardebò, reconduint la sessió vers els camins histriònics sota la batuta d’un invisible Dionís que aquella nit va presidir l’escenari de La Quàntica, deixant caure les seves gotes de màgia catàrtica que li són pròpies.

Va rematar la feina el còmic amb dues cançons magnífiques, una amb un text del poeta Enric Casasses que li va cedir a l’Arnau, quan aquest l’escoltà en un recital, i l’última dient-nos tot cantant que volia ser vegà, suggerint, com li havia dit el Damià, que seria bo ser-ho, sí, però no pel segon plat.