Entrada del MIT – Masia Can Falguera. Teia Moner acull els nens que entraran a la visita. Foto T.R.
Va ser a finals del 2021 quan el Museu Internacional dels Titelles de Catalunya va obrir les seves portes, (veure aquí), una iniciativa duta a terme per la companyia de Teia Moner i Miquel Espinosa, junt amb Cristina Bertran. Des de llavors fins ara, el projecte ha desenvolupat la seva primera fase de rodatge, indispensable per a què una iniciativa tan complexa com aquesta s’assenti i s’acomodi a l’ecosistema cultural i geogràfic que l’envolta. Uns anys de molta activitat per donar a conèixer l’espai, ampliar la seva col·lecció, organitzar trobades i mil diferents ocurrències, i aconseguir els mínims suports necessaris per tirar endavant.
Una feina a la que els seus responsables hi han dedicat moltíssimes hores i energies, amb uns resultats que a hores d’ara només es poden qualificar d’espectaculars. Així ho vaig poder constatar l’altre dia, quan vaig tenir l’ocasió d’acompanyar la visita d’una escola de Parets del Vallès amb nens de 3 i 4 anys, guiats pels dos principals artífexs del projecte, la Teia Moner i en Miquel Espinosa.
Un Museu pels titellaires i pels que s’interessen en aquest gènere teatral
Abans d’entrar amb els nens i seguir la ruta guiada per les diferents sales, val la pena emfatitzar com el MIT s’ha convertit en un espai obert a tots els titellaires de Catalunya però també de tot el món, en esdevenir ara per ara l’únic museu català capaç d’acollir peces de les companyies locals i exhibir-les, potser no totes -farien falta quatre o cinc Can Falgueres- però si les més importants i representatives.
La Masia de Can Falguera, avui el Museu Internacional dels Titelles de Catalunya. Foto Jesús M. Atienza
Hi ha peces de la majoria de les companyies d’aquí, amb una fluència constant de noves adquisicions cedides voluntàriament pels seus propietaris, per regla general en caràcter de cessió, de manera que si alguna companyia necessita algun titella o peça cedida, la pot retirar quan vulgui per portar-la de nou més tard o substituir-la per d’altres.
Això obliga a moure i refer els espais, mantenint les sales sempre vives i actives, amb novetats i petits canvis que no fan més que dinamitzar el conjunt de la col·lecció. En conseqüència, és evident que ben aviat el MIT necessitarà ampliar els seus espais per donar cabuda a una col·lecció que no para de créixer.
Siluetes de Teia Moner i Miquel Espinosa en una finestra del MIT. Foto Jesús M. Atienza
Però ja sabem que avui en dia un Museu de marionetes no té sentit si no s’acompanya d’un programa d’activitats diverses que el justifiqui. Es tracta d’un nou concepte museístic que s’allunya dels antics mausoleus de la cultura, i que aposta per espais que estiguin plens de vida. I és en aquest apartat que el MIT ha aconseguit posicionar-se com un dels llocs més dinàmics, junt amb la Fira de Titelles de Lleida, dedicat al món dels titelles.
Trobada de titellaires el Dia Mundial dels Titelles de 2023. Foto MIT
Aquest dinamisme avui és una plena realitat: residències per a companyies joves o establertes (ja són moltes les que hi han passat i omplen el calendari del Museu), organització de cursos i tallers especialitzats, una atenció a la temàtica Titelles, Educació i Teràpia, amb diverses trobades internacionals realitzades, celebracions d’encontres titellaires en dies especials, com és la del Dia Internacional dels Titelles, que es celebra cada 21 de març i que organitza conjuntament amb la UNIMA Catalunya, col·laboració amb festivals (com el que realitza puntualment amb l’IF Barcelona), etc. I el que és més important, exhibició d’espectacles a la seva sala de treball i assaig, una programació que compaginen amb un altre espai del museu, un teatre a l’aire lliure on es fa el festival d’estiu: “Sota l’encís de la lluna”. Tot plegat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans que ha apostat per aquesta iniciativa cultural i patrimonial tan important.
Karim Dakroub durant el curs ‘Titelles i Transformació Simbòlica’ fet al MIT, l’agost de 2022. Foto T.R.
Tot aquest volum d’activitats avui no és un desig ni un simple propòsit, com era al principi, sinó una realitat consolidada, i crec que es tracta d’un dels principals punts forts del projecte MIT. Una feina gegantina que ha estat duta a terme per la voluntat dels seus artífexs de que així sigui, i que requerirà un indispensable recolzament institucional per assegurar el seu present i futur.
Em deien la Teia i en Miquel que amb tanta dedicació al Museu, estaven descuidant la creació de la companyia. No se n’adonen que aixecar un projecte d’aquesta mena supera el propi concepte de creació, en haver d’aplicar unes dots d’inventiva i fabulació que requereixen ingents processos d’execució diaris i constants. Una tal dedicació té a veure amb això que sempre és tan difícil, fer realitat la imaginació, la qual cosa constitueix un acte de creació d’unes qualitats que no tothom sap assolir: volar tocant de peus a terra.
L’altre gran mèrit del MIT és haver creat tot això no des de la política, les administracions i els seus despropòsits burocràtics -segurament la principal rèmora que té la cultura al nostre país-, sinó des de la iniciativa privada i la voluntat particular i individual de qui es deixa portar per la vocació.
Però anem a la visita.
Un immersió al món dels titelles
Això és en efecte el que vaig sentir en acompanyar els nens de l’escola de Parets del Vallès en el seu recorregut pel Museu: una verdadera immersió en aquest món tan ampli i complex que avui són els titelles.
Miquel Espinosa i Teia Moner reben als nens al vestíbul del Museu. Foto T.R.
S’inicia la visita amb un cara a cara amb els nens, en el que la Teia explica no sols què és un titella sinó què és un museu i què vol dir visitar-lo, i per tant, com s’ha de visitar. I ho fa en el vestíbul de la Masia, on hi ha la taquilla, el merchandising i les imatges i objectes de benvinguda, acompanyada per un titella: la Princesa Dormilega. Ja d’entrada, la Teia recorre a la seva llarga experiència titellaire creant un petit esquetx amb aquest ninot, posant-li veu i moviment. La immersió de partida és total, ja que la Teia domina les veus com ningú, i deixa els nens atrapats per la fantasia d’aquell ninot que els parla i dialoga amb ells i amb la titellaire.
Teia Moner amb la Princesa Dormilega. Foto T.R.
En Miquel, a un costat del grup, activa algun mecanisme, posa llums, encén una llanterna per il·luminar una figura, i ens indica que ja podem passar a la primera sala del Museu, que es troba a la mateixa planta baixa.
Hi trobem titelles de la companyia Zipit, alguns que han sortit per televisió, d’altres que han actuat al Liceu i un magnífic decorat fet per ser projectat en ombres, vist pel darrere, també de Zipit. Encara hi ha altres peces de Josep Carmona “Nona”, Pavel Ortega i alguns artefactes de màgica escènica dels que utilitza la Teia en els seus espectacles de màgia. Segueix la Teia explicant històries d’aquests titelles, com es mouen, fent algun joc de mans, etc.
La primera sala del Museu, amb el decorat de teatre d’ombres de Zipit a l’esquerra. Foto T.R.
De sobte, d’un altell de la sala on abans hi havia la cuina i hi ha dos castellets, d’un d’ells, un antic de fusta dels Vergés (l’altre és dels Babi), surten dos titelles de la dita tècnica del Titella Català, pertanyents a Sebastià Vergés: en Perico, l’heroi històric de la tradició catalana, i un porquet. En Miquel és qui s’amaga dins del castellet i executa unes rutines clàssiques de titelles de garrotada, explicant així als nens aquest gènere teatral antiquíssim que es troba a totes les tradicions del món.
Titelles de garrotada amb el castellet i els titelles de Sebastià Vergés, moguts per Miquel Espinosa. Foto T.R.
El grup llavors es divideix en dos: l’un conduït per la Teia, i l’altre pel Miquel. La visita guanya així en qualitat i atenció, ja que són moltes les coses que s’han de veure. Segueixo de moment amb la Teia, i entrem a l’espai de les sitges, amb dos dipòsits de gra fets de pedra que són una de les joies arquitectòniques de la Masia.
La sala de les sitges, amb les figures de Miquel Gallardo. Foto T.R.
Allà hi ha marionetes de Miquel Gallardo, el gran titellaire solista que feia titelles de desdoblament amb enorme mestria, i que ens deixà fa uns anys. També hi ha ombres a la paret, i al mur oposat, un artefacte titellaire fet per la cia. Aquilinos, basat en el llibre de Květa Pacovská, Teatre de Mitjanit.
El teatre dels Aquilinos. Foto T.R.
La Teia fa demostracions de com funcionen aquests titelles, amagats en l’escenografia i que es mouen pel darrere.
Pugem al primer pis. Però l’escala és també un espai d’exposició, no només pels animalets que s’enfilen per la barana, sinó perquè veiem a les parets coses molt interessants: titelles televisius de la mena ‘bocones’ (de boca gran articulada), com diuen els argentins, que representen els personatges de Mafalda creats per Romà Martí. A l’altre costat, uns preciosos titelles i marionetes de Jordi Bertran. I damunt de tot de l’escala, els titelles originals de l’obra Malic Enamorat o el Retorn de Putxinel·li, de la cia. La Fanfarra.
Els titelles de Mafalda, i les marionetes de Zipit. Foto T.R.
Entrem en una de les sales del primer pis: allà viuen unes quantes marionetes de la companyia Teia Moner, algunes realment espectaculars, com les de l’espectacle Que n’ets de Bèstia!, amb uns animals que van vestits com per anar a l’òpera: un mussol, una libèl·lula i un mosquit. Ah, i una representació de les quatre estacions amb al·legòriques marionetes molt ben resoltes, de l’obra Xefs.
Els titelles de ‘Que n’ets de Bèstia!’, de la cia. Teia Moner. Foto T.R.
També hi ha un impressionant panell ocupat per múltiples titelles florals i vegetals, que es mouen pel darrere, de l’obra Somni d’una nit d’estiu, de la cia. Teia Moner.
El decorat-teatrí amb els titelles de ‘Somni d’una nit d’estiu’, de la cia. Teia Moner. Foto T.R.
Canvio llavors de grup i entro a una de les sales de la mateixa planta dedicada als titelles tradicionals de tot el món: hi ha ombres de la Xina, d’Indonèsia, de Grècia i de Turquia, molt ben posats en pantalles il·luminades de metacrilat, que les destaca exhibint tot el seu colorit. I, tal com ens va explicant en Miquel, en diferents vitrines veiem algunes de les joies del museu: al mig, un Guignol que és un dels originals del creador del personatge: Laurent Mourguet; en un altre bloc hi ha titelles del Punch and Judi, un altre són els del Guinyol lionès, també veiem els guaratelle napolitans, i altres titelles de tradicions encara més allunyades: Brasil, Àfrica, la Xina, Índia…
Ombres gregues del Karagosis. A la dreta, ombres turques del Karagöz. Foto T.R.
En una part alta de la paret, veiem titelles catalans de la família Anglès, i altres dels Vergés. I una figura misteriosa, el fantasma del museu com se l’anomena: una figura marcada en una placa de mirall que es projecte en una pantalla amb la llum d’un alot, obra de Tadeusz Wierzbicki.
Entrem, a l’altra sala: aquí es troba una col·lecció d’impacte de titelles creats per psicòlegs i terapeutes per treballar amb infants i adults. Però també hi ha el pupi sicilià, marionetes de l’Àsia, i molts altres titelles de múltiples procedències. Vietnam, Nepal, Xèquia, Togo, Mali, Xina, Bèlgica, Indonèsia, Tuníssia…
Titelles del Guignol lionès. Foto T.R.
Llavors els nens surten a una galeria oberta però protegida per un sostre, amb cistelles plenes de titelles per jugar i algunes robes per disfressar-se, que ells poden agafar i usar com volen. Al fons, dos castellets a una alçada apropiada per als petits, i unes taules on també fer moure els titelles.
S’ha acabat la visita, però encara queden dues parts importants.
L’actuació
Els nens baixen per les escales i van entrant a la sala gran on es fan les representacions. La Teia ha preparat un petit escenari de titelles de taula, i tot un seguit de seients de plàstic pensats per als nens els conviden a ocupar-los. L’espai és molt gran, té llum natural, però unes cortines permeten tapar la gran claraboia i es fa fosc.
Teia Moner en plena representació. Foto T.R.
Comença l’espectacle. Un conte preciós que la Teia explica amb la gràcia i la mestria que li donen els seus anys d’experiència, L’estrella que volia tenir cua, de Jaume Cela. En Miquel posa el so al costat. Deu durar uns quinze minuts. El silenci és total, ja que per primera vegada veuen els titelles en acció.
Sota el mar. Foto T.R.
Quan acaba l’obra, reparteixen als nens uns peixos de colors, de pintura fluorescent, s’apaguen els focus i se n’encenen uns de llum negra. Tots es belluguen per l’espai, creant una misteriosa coreografia com si fossin dins del mar acompanyats per un so d’onades i una música atmosfèrica.
Petit taller de titelles
Però la visita de l’escola té un final inesperat. Quan surten de la sala, entren al pati interior de la Masia de Can Falguera, on hi ha un escenari i unes taules que esperen als nens. Hi seuran per fer cadascú els seu titella. Una figura mínima, amb elements que els venen donats, però que els permetrà emportar-se un record del Museu amb el que poder jugar a casa a fer titelles.
El taller. Foo T.R.
Al final de tot, els mestres poden fer la fotografia de família dels nens pujats en grup dalt de l’escenari.
Els espais a l’aire lliure
Els entorns de la Masia estan enjardinats amb uns quants arbres i gespa, un espai ideal perquè en acabar la visita, els nens s’entretinguin a córrer i a jugar, a dinar si se l’han portat, mentre esperen l’autobús que els ve a buscar.
La Masia roman oberta durant aquest temps, per si algú necessita els banys o per si el temps no els deixa estar fora.
Un recorregut amb mil relats
La gràcia d’aquesta visita, a més de la immersió en el món dels titelles, com abans s’ha dit, radica en que el seu recorregut està farcit de mil relats de diferents procedències i autories. Aquí les peces destaquen no sols per la seva pròpia factura, colorit i forma, sinó també perquè cada una d’elles forma part d’una història, d’un espectacle, d’un relat, d’una època o d’una cultura llunyana i misteriosa. L’explicació que fan els guies, en aquest cas la Teia i en Miquel, s’adapta a les edats dels visitants, oferint un ventall enorme de significacions múltiples, que tenen la virtut de despertar-nos la imaginació.
Miquel Espinosa i Teia Moner davant la porta del MIT Foto Jesús M. Atienza
Igualment les tècniques i formes que presenten els titelles procedents de distintes cultures i civilitzacions, ens parlen de com al llarg de la Història, els humans ens hem representat a nosaltres mateixos. Totes aquestes figures no són més que desdoblaments i projeccions creades pels diferents pobles en les seves necessitats d’explicar-se el món i de poblar els respectius espais imaginaris de déus, esperits, dimonis i altres éssers sobrenaturals. Personatges que necessiten materialitzar i fer-los actuar als escenaris o projectats en les pantalles d’ombres, amb la finalitat de crear els rituals que els permetin identificar-se a través dels contes, els mites i les llegendes.
L’actual teatre de titelles segueix fent el mateix, en l’escala que els correspon segons l’època, el públic i les intencions dels actuants.
Conèixer aquests procediments i posar-los en els diversos contextos que ens permetin situar-los i entendre’ls, és una de les tasques més importants que poden arribar a tenir els museus de titelles. Per sort a Catalunya, existeix el de Palau-Solità i Plegamans, un lloc que té una importància i una significació molt per damunt del que puguin pensar les majories illetrades dels nostres dies, absortes en una altra immersió, la del món digital i les seves pantalles, que els buida per dins i els converteix en titelles perquè els poderosos hi puguin jugar.
Sí, val la pena saber què és un titella i què significa que un s’hi converteixi.