Llúcia Cerdà i Beatriz Fabregat, intèrprets de Fragile 3.0. Foto de Aina Àlvaro

S’han presentat aquests dies passats diversos treballs dels alumnes de 4rt curs de L’Institut del Teatre, de Barcelona, en les especialitats de Visual, Físic i Teatre de Text. Parlarem aquí dels dos primers: Fragile 3.0, dirigit per la professora convidada Anna Ros, de la cia. Labu Teatre, i Hotel Paradiso, dirigit pel professor convidat Hajo Schüler, de la cia. Familie Flöz.

Són dos treballs que han posat en escena espectacles coneguts de companyies de referència, com són en aquest cas Fragile 3.0, creat per la reconeguda companyia Labú de teatre visual, i un clàssic ja del teatre contemporani de màscares, com és Hotel Paradiso, de la també ben coneguda companyia Familie Flöz.

Fragile 3.0

Es tracta d’un treball de dues alumnes de 4t d’interpretació de visual i d’escenografia, concretament les actrius Llúcia Cerdà i Beatriz Fabregat, conjuntament amb Eric Manchia i Gina Moliné, que han estat dirigides per qui van ser els creadors de l’espectacle, Anna Ros i Andreu Sans, de Labú Teatre.

Un calc de l’espectacle amb unes diferències substancials: mentre la versió de Labú estava interpretada per Anna Ros i Andreu Sans, és a dir, una dona i un home, aquí les actrius han estat dues dones. I, en tractar-se d’un treball final d’escenografia, també aquesta ha estat diferent a la de l’estrena.

Imatge de Fragile 3.0. Foto de Jordi Vidal

Això ha fet que l’obra adquirís una verdadera autonomia en relació a l’original copiat, en ser un espectacle sense paraules, plenament visual de dansa, gest, música, objectes, algun titella i escenografia, obert per definició a múltiples lectures dels espectadors.

Per exemple, mentre la versió original expressa uns sentiments de fragilitat i d’incomunicació entre dues persones de sexes oposats, en aquesta el fet de ser dues noies les intèrprets protagonistes en condueix vers uns sentiments també de fragilitat i d’indefinició que tanmateix en transporten més a processos d’emmirallament i de desdoblament de potser un únic personatge.

Per altra part, la nova escenografia que destaca per unes formes tubulars que penjaven cargolades en l’espai, ens han fet pensar en conductes orgànics interiors del cos de les intèrprets que es movien per l’escenari, una mena de ‘budells del temps’, tenint en compte que en el teatre, tot allò físic i espacial de mena tubular, sigui rectilini o cargolat, té a veure sempre amb una representació física del temps. Sobretot si en un moment determinat, un titella, que hem de suposar com una presentació del personatge desdoblat, és cruspit per un d’aquests tubs, i desapareix al seu interior.

La idea de desdoblament es manifesta també amb el joc que les dues actrius fan amb una tercera cara que apareix com una mena de màscara corpòria autònoma que qüestiona als dos personatges.

Diu Labú de l’obra: Un delicat retrat de la fragilitat, la incomunicació, la desconnexió amb un mateix i amb l’altre, la violència i tot allò que ens porta a la corda fluixa de la vida.

Uns continguts que Llúcia Cerdà i Beatriz Fabregat borden amb una generosa perícia, sempre envoltades d’uns ventiladors que en fer voleiar les seves faldilles i camises, augmenten la sensació de fragilitat o en tot cas de volubilitat i lleugeresa, immerses en una inquietant escenografia que sembla voler-les succionar. Va ajudar molt a crear aquestes sensacions tant la il·luminació, com la música, un element que els de Labú Teatre sempre han cuidat el màxim. Igualment el vestuari, que ha comptat amb la mestria d’Elisa Echegaray.

Fitxa tècnica:

Autoria, traducció i adaptació:
Anna Ros
Andreu Sans 
Música original:
Joel Condal
Marcel Fabregat 
Arranjaments musicals i espai sonor:
Joel Condal 
Intèrprets:
Llúcia Cerdà
Beatriz Fabregat
Escenografia:
Eric Manchia
Gina Moliné
Cap: Llúcia Cerdà
Titella: Gina Moliné
Attrezzo: LaBú Teatre
Professorat de l’ESAD:
Professor de Projecte Escenogràfic 4: Xavier Erra
Professora de Realització de la Indumentària 2: Elisa Echegaray
Professor de Construcció Escenogràfica 2: Enric Planas
Professor de Pràctiques d’il·luminació 2: Guillem Gelabert
Equip Tècnic de Teatres:
Coordinació tècnica: Oriol Partagàs
Tècnic de llums: Carlos Lucena
Tècnic de so: Toni Suñé
Agraïments:
Eudald Ferré, Patxo Urlezaga, Judit Vidal, El nen de collserola, Vilma López, Allegra Abril, Marcel Puigví, Mario Barroso, Judith Barneda.
Fotografia:
Aina Àlvaro
Durada: 50 minuts

Hotel Paradiso

Ens trobem aquí amb un treball de final de curs de l’alumnat de 4rt de teatre físic o de gest, que s’ha proposat posar en escena la primera obra de la companyia Familie Flöz, Hotel Paradiso, creada el 2008 i carregada de premis, títol que va inaugurar el seu conegut estil de màscara expressiva o de caràcter integral, és a dir, que cobreix tot el cap de l’actor. Un tipus de màscara que els Flöz han desenvolupat en els seus diferents espectacles i que altres companyies europees i espanyoles han fet seves a posteriori.

La gràcia de la proposta és que tant les màscares com l’escenografia han estat les originals de l’espectacle y que un dels seus directors, Hajo Schüler, que també és el constructor de les màscares, ha vingut a Barcelona com a professor convidat per l’Institut per dirigir l’obra. L’escenografia, el vestuari i la il·luminació han estat a càrrec d’Ona Grau Cirera, i la coordinadora graduada d’escenografia, Mercè Lucchetti. Una feina, el d’aquests últims, d’una gran precisió i perícia.

Imatge de Hotel Paradiso. Foto Jordi Vidal

S’ha de dir que per a un inexpert en el teatre de màscares com és aquest cronista, el treball dels sis actors em va semblar realment magnífic, per no dir increïble: sense utilitzar cap paraula, només amb l’expressivitat dels gestos i del moviment del cos més l’expressió de les màscares, el resultat va resultar espectacular. Certament hi havia el pòsit de les moltes funcions que deu haver fet la companyia original i de com es deuen haver refinat i polit tots els detalls, convertint cada gag en infal·lible. Però a la vegada, això carregava d’una tremenda responsabilitat als sis joves actors que van fer tots els papers de l’obra, potser uns quinze o més personatges, sense mai defallir i amb uns pics de gran teatre i comicitat, plens d’un sentit de l’humor negre i macabre.

Em va sorprendre aquest ús de la màscara dita expressiva o de caràcter, que amaga tot el cap de l’actor. Sens dubte una troballa fantàstica amb uns resultats impecables d’eficàcia teatral, que escamoteja completament el rostre de l’actor en amagar-se dins la màscara, la qual podríem qualificar també ‘d’immersiva’. És com si la màscara antiga, que sempre deixava veure part de la cara del seu portador, després de separar-se del rostre i adquirir autonomia, esdevenint un titella, de sobte decidís retornar a la cara però per menjar-se-la tota, digerint l’actor al seu interior. L’actor llavors sembla convertir-se en un titella de cap gran amb els seus trets exagerats dotat d’un cos orgànic. Una màscara que, en ser estàtica sense moviment propi, ha de ser i actuar com ho fan els titelles, exagerant les seves característiques facials i amb una temporalitat especial en el moviment i les mirades. El resultat, en el cas d’Hotel Paradiso, s’acosta a una caricaturització còmica, lírica i grotesca del personatge, que aconsegueix un gran impacte, gràcies com ja s’ha dit a la seva sofisticada construcció, amb jocs subtils d’asimetries molt ben calculats.

Es tracta de la primera obra de la companyia Flöz, amb la que van inaugurar aquesta manera innovadora de treballar amb les màscares. Una obra que a vegades fa pensar en l’estil dels còmics il·lustrats. Desconec els seus posteriors treballs, però em consta que Hajo Schüler ha seguit explorant les possibilitats teatrals de les seves màscares, amb temàtiques diverses que s’acosten més al drama i a reflexions de temes més profunds. Serà qüestió de posar-se al dia.

Penso que ha estat tot un luxe, per els estudiants que hi van participar, i per al públic que va tenir la sort d’assistir a alguna de les sessions, veure aquesta obra primigènia de la Familie Flöz. Meravelles d’aquest tipus de teatre, que mostra les increïbles possibilitats de la màscara, i que els alumnes de 4art de gest de l’Institut del Teatre ens van mostrar, amb una interpretació que només es pot qualificar d’extraordinària.

Fitxa Tècnica:

Autoria:
Sebastian Kautz, Anna Kistel, Thomas Rascher, Frederik Rohn, Hajo Schüler, Michael Vogel, Nicolas Witte
Adaptació i direcció:
Hajo Schüler 
Ajudant de direcció:
Carlos Ulloa Marín
Intèrprets:
Enric Costa Senz
Celena Griñó Conde
Stefán Halldórsson Boira
Paula Molina Hontangas
Guim Oliver Juher
Laura Mar Roura López
Escenografia, vestuari i il·luminació:
Ona Grau Cirera
Coordinadora graduada d’escenografia:
Mercè Lucchetti 
Equip Tècnic de Teatres:
Coordinació tècnica: Oriol Partagàs
Tècnic de llums: Carlos Lucena
Tècnic de so: Toni Suñé 
Agraïments
Christine Wilhelmine Schmutz, Peter Leicht, Reinhard Hubert, Thomas Wacker, Gianni Bettucci 
Durada: 90 minuts