(Imatge de ‘El Pescador’. Foto companyia)

Va començar ahir dijous dia 1 de maig la 26a la 36a edició de la Fira de Titelles de Lleida, que organitza el Centre de Titelles sota la direcció d’Elisabet Vallvé i Oriol Ferre. Una edició que compta amb una afluència extraordinària de programadors de tot el món (21 països estan representats aquest any) i per descomptat de Catalunya i de tot l’Estat Espanyol. També s’ha vist en els actes inaugurals, que s’han iniciat a les 19:30 a la plaça davant del Teatre La Llotja, un gran quantitat de titellaires i companyies catalanes però també de Múrcia, València, Madrid, Aragó, Mallorca, Portugal i de tot Catalunya, que han vingut a Lleida per no perdre’s una de les trobades titellaires més importants del país.

La inauguració ha anat a càrrec de dues companyies: els alemanys de Pantao amb l’actuació de Windhorses, quatre cavalls que s’han desplegat per la plaça de la Llotja galopant entre la canalla, i Pescador, de la companyia xilena Silencio Blanco, a la sala gran de la Llotja.

Les autoritats parlen

I com cada any, el ritual d’obrir oficialment l’acte inaugural va corre a càrrec dels seus directors, Elisabet Vallvé i Oriol Ferre, envoltats dels polítics i tècnics que van acudir representant les diferents administracions que recolzen la Fira.

En aquest cas, van ser les següents persones: el Paer de Lleida, el senyor Fèlix Larrosa, la consellera de cultura de la Generalitat de Catalunya, la senyora Sònia Hernández, la Vicepresidenta del Institut d’Estudis Ilerdencs, la senyora Estefania Rufach Fontova, i el subdelegat del Govern d’Espanya a Lleida, el señor José Crispín.

ntervenció dels represedntants institusionals. Foto T.R.

El Paer de Lleida va mostrar un cop més el suport i el reconeixement que han donat i seguiran donant a la Fira de Titelles, que tant ha fet per situar Lleida al mapa mundial de les Arts Escèniques.

També la jove consellera de cultura Sònia Hernàndez va marcar amb molta determinació la importància de la Fira i el reconeixement que les administracions li deuen, destacant el fet de que el Centre de Titelles rebrà els pròxims dies una ben merescuda Creu de Sant Jordi per la seva feina en la defensa i promoció del teatre de titelles, a través de la seva Fira anual.

Tots els polítics van mostrar el seu incondicional suport a la Fira, demostrant un cop més l’encert de la seva actual direcció.

Windhorses, de Pantao

Va impressionar la cavalcada dels tres cavalls blancs de Windhorses, eteris èquids dels que només vèiem els caps, ja que el cos s’esfilegava en vaporosos filaments com si realment la velocitat del seu cavalcar sumada al vent que havien de travessar (per sort, un vent només ‘metafòric’, ja que el clima de la tarda a Lleida va respectar la festa inaugural), desfés el cos dels cavalls en pures cues i crineres.

Foto companyia

Això els convertia en unes presències de caire fantasmal, que ens feien pensar en els cavalls de les Walkiries wagnerianes quan apareixen al cel creuant els mons, però sense les aguerrides amazones al damunt.

Si baixàvem els ulls i miraven allà on hi haurien d’haver les potes dels cavalls, veiem a sota de cadascun d’ells una figura potser encara més fantasmal, de suposada naturalesa humana, ja que anaven coberts per unes túniques que recordaven les dels tuaregs del Sàhara. Com si fossin portaestendards d’algun exèrcit espectral del segle XXII, sortien d’ells dues barres que sostenien les parts del davant i del darrere dels cavalls. Eren uns cavallers a l’inrevés, en comptes d’anar sobre el cavall anaven a sota, conduint-los a través d’unes brides fixes encarnades en els dos pals llargs que aixecaven el cavalcar de les seves criatures a l’alçada dels núvols, també mirats en un sentit metafòric, clar.

Foto compañía

Aquest contrast entre ‘els que caminen a ran de terra’, creuant deserts i terres estranyes, i els que volen pels aires, va crear una profunda impressió poètica als espectadors que miraven l’actuació, sorpresos i estranyats d’aquest curiós sistema de moure titelles. Es plantejava aquí la típica pregunta de ‘qui manipula a qui’, els cavalls i el vent, o els realistes portadors que tocaven de peus a terra. Hom pensaria que aquests segons, però bé sabem com la realitat sorprèn sempre a la lògica, i si creuaves els ulls i miraves una mica de través i de reüll, era fàcil imaginar que qui realment marcava la direcció eren els cavalls, els quals a la vegada controlaven el vent que els empenyia.

En comptes de música wagneriana, els de Pantao van proposar músiques etèries de caire més aviat meditatiu, cosa que va tranquil·litzar als espectadors, espantats alguns d’ells que no fos cas que les walkiries d’Odín haguessin decidit baixar a la terra lleidatana, amb segones i terceres intencions.

Amb direcció de Markus Eisolt, els tres cavalls eteris de Pantao van entusiasmar als espectadors que romanien dispersos per la plaça, esperant la majoria el moment d’entrar al teatre i veure el primer espectacle d’escenari de la Fira.

Pescador, de Silencio Blanco

Va ser una sorpresa l’espectacle inaugural a la sala gran de La Llotja, a càrrec d’una jove companyia de Xile, Silencio Blanco, amb l’espectacle Pescador, amb direcció de Santiago Tobar. Sorpresa perquè l’obra es va centrar en una imatge, la d’una barca i el seu barquer pescador, un home vell de barba blanca, que després d’amarrar la seva embarcació, es fica mar endins, en una atmosfera envoltant d’espessa boira i remors portuàries de fons, sense fer cas dels perills de la mar que acaben manifestant-se en una devastadors tempesta.

Foto companyia

Dues són els grans troballes de la proposta: la cura dels elements que apareixen a l’escena, feta amb materials nobles i reciclats, sempre amb el referent marítim de les arts de la navegació -la mateixa barca és una meravella de construcció que val la pena veure de ben a prop per descobrir els seus detalls- i la manera tan original que han trobat de representar la força dels elements aquosos del mar, mitjançant els cossos tapats de negre dels cinc o sis manipuladors de la companyia, en una feina coreogràfica molt ben estudiada que demanava una bona preparació en teatre físic i dansa.

Aquesta presència entre fantasmal i tèrbola de les entranyes poderoses de la mar, que durant l’hora de representació no van parar ni un moment de moure’s seguint el ritme d’un oneig que anava de la tranquil·litat a la tempesta més ferotge, va crear un estrany moviment escènic de caire profundament hipnòtic que va mantenir el públic atrapat fins a l’últim minut.

Un les podia veure a vegades com anònims servidors del Neptú hipocondríac dels relats homèrics, o bé com les mateixes forces de l’element aquós que curiosament s’adaptaven a l’element humà que representava la barca i el seu barquer. Com si hi hagués un vell pacte mitològic de mutu respecte entre l’espècie humana, representada pel vell pescador, i l’àmbit natural d’on va néixer la Vida, el mar i els oceans, un pacte mutu d’acceptar llurs destins, amb una certa inclinació per intentar salvar a l’humà que s’aventura sol i sense por a conviure amb els elements desfermats.

Bé sabem que quan els humans s’hi enfronten en grups o en masses, o des de les sofisticades tecnologies, els resultats solen ser desastrosos i apocalíptics. Però quan ho fa l’individu des de la llibertat que li dona l’ofici i la solitud, llavors la balança s’inclina vers la benvolença.

Foto companyia

Tal és allò que va quedar en l’atmosfera del teatre de La Llotja, una sensació hipnòtica d’haver assistit a una mena d’estrany ritual en el que, des de l’acció col·lectiva d’un grup de teatre de joves actors, es celebrava la dignitat de l’individu humà que s’enfronta en llibertat i a cos descobert al perill dels elements, amb la confiança que dona l’experiència i l’ofici dels anys.

Cosa que explica també que tots els actors humans anessin completament coberts de negre, manifestant el seu desig d’invisibilitat, conscients de que, a més ser els fidels servidors de l’hipocondríac Neptú (el qual mai acceptaria rostres humans descoberts entre els seus servents domèstics), també ho eren del savi vell pescador, de qui celebraven la seva dignitat humana.

A destacar també la música de l’espectacle, a càrrec de Ricardo Pacheco, que va saber combinar a la perfecció les atmosferes hivernals que a vegades recordaven els violins de l’estació d’hivern de Vivaldi, amb les potents i retronants sirenes de grans vaixells, que quan se sumaven creaven un efecte absolutament wagnerià. Uns efectes ben recolzats per l’excel·lent il·luminació de la proposta, que et situava ja al port, amb les intermitències de la llum d’un far, o a alta mar.

El públic va despertar del trànsit produït per l’obra amb calorosos aplaudiments.