(Imatge de Teatro Silfo. Foto companyia)

El segon dia de la Fira de Titelles de Lleida ha transcorregut amb un temps moderadament bo, només interromput per petites pluges que per sort han escampat la boira sense deixar caure massa aigua. Això ha permès que públic i participants nacionals i internacionals poguessin moure’s per la ciutat sense problemes, gaudint dels seus edificis i carrers més emblemàtics.

La Catedral Nova, per exemple, que sempre sol aparèixer tancada, va tenir les seves portes obertes bona part del matí, convidant als interessats a entrar-hi, com aquest cronista va fer, ja que no la coneixia per dins. Una església impressionant, per les seves mides i sobretot per la seva història, assetjada segle darrere segle pels incendis i pels desastres naturals i especialment pels provocats. Cal saber una mica d’història d’Espanya per seguir els desastres als quals ha estat sotmesa, sent l’últim la Guerra Civil del 36, que la va calcinar per dintre. Això explica l’austeritat grisa del seu interior, en haver perdut tots els additaments ornamentals que solen mostrar les esglésies del nostre país, especialment si són catedrals. La nuesa de les seves parets parlava més del drames de la Història que molts dels retaules que solen ornar els temples religiosos, un buit apoteòsic i alhora apocalíptic, indicant-nos que nos ens hem de fiar massa de les inèrcies progressistes dels nostres polítics i activistes, sempre a punt per desfer allò que tant valorem: les Arts i la seguretat pròspera.

Però tornem al nostre quefer titellaire, per concentrar-nos en alguns dels espectacles que vaig poder veure aquest segon dia, tots ells força memorables, atorgant a la Fira un to general de molt bona qualitat, cosa que sempre s’agraeix. Concretament dels següents espectacles: Esencia de Federico, de La Imperdible; El Mago de Oz, de La Canica, Historia de una muñeca abandonada, de Teatro Silfo, ¡Soy salvaje!, de La Maquiné.

Esencia de Federico, de La Imperdible

Va ser una sorpresa i un plaer retrobar-me amb aquesta companyia històrica de Sevilla, que pels anys vuitanta van capitanejar José María Roca i Gema López, amb un petit teatre que portava el mateix nom, La Imperdible, una de les primeres sales alternatives del país. Amb el pas de les dècades, Gema va deixar la companyia i Roca s’ha especialitzat en les tecnologies audiovisuals de l’espectacle. I és en aquesta direcció que va presentar a Lleida una instal·lació de diferents hologrames que, mitjançant l’ús d’uns auriculars, reproduïa alguns dels poemes de més impacte de Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca.

No és fàcil entrar en aquests textos del gran poeta granadí, foscos i que van marcar la seva última línia d’escriptura, com les tres peces de l’anomenat Teatro Imposible: El Público, Así que pasen cinco años y la Comedia sin título. La instal·lació de La Imperdible ens ho facilita activant el registre visual a través de l’animació 3D creades per Rodrigo Roca, la construcció de José Pipió i la veu extraordinària de Joan Mora, signant la composició, idea i direcció del projecte José María Roca.

Foto companyia

Els poemes, seleccionats entre alguns dels que tenen més força visual i emotiva (Vuelta de paseo, Ciudad sin sueño, Nocturno de Brooklyn  Bridge, El Rey de Harlem, Luna y panorama de los Insectos, o Navidad en el Hudson, són alguns dels triats per Roca), entren a la percepció acústica a través de la veu de l’actor Joan Mora, d’una dicció impecable i una tonalitat que s’ajusta al contingut de les paraules sense caure en cap afectació ni sentimentalisme, cosa impossible per altra part amb aquests poemes de Lorca.

Una percepció que ve íntimament acompanyada per unes imatges que ens parlen del ‘dins i del fora’, en les que veiem una reproducció 3D del poeta en clau de figura animada quasi bé sempre tancada en un interior, d’una copa, o d’una gerra, o en tot cas, d’un dispositiu lumínic en forma de caixa on es reprodueixen les imatges. D’alguna manera ens indiquen indirectament les claus bàsiques d’aquesta última poesia de Lorca, en la que l’autor s’obstinà a crear un llenguatge complex capaç d’expressar realitats que només s’expliquen a través de la paradoxa i la contraposició d’oposats i complementaris que s’escapen de les lògiques consensuades.

Només cal veure com arrenca Poeta en Nueva York, amb el seu primer poema titulat Muerte:

 ¡Qué esfuerzo!
¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!
¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!
¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!
¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!
Y el caballo,
¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,
¡qué rosa gris levanta de su belfo!
Y la rosa, ¡qué rebaño de luces y alaridos
ata en el vivo azúcar de su tronco!
Y el azúcar,
¡qué puñalitos sueña en su vigilia!; y los puñales,
¡qué luna sin establos, qué desnudos!,
piel eterna y rubor, andan buscando.
Y yo, por los aleros, ¡qué serafín de llamas busco y soy!
Pero el arco de yeso, ¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,
sin esfuerzo.

La Mort i l’Amor serien potser les dues paraules que emmarquen el contingut d’aquest poemari que Lorca situa a Nova York, on l’allau de sensacions només es deixa expressar a través d’una superposició d’imatges contradictòries, que ressonen en els mons interiors del poeta i del lector. D’una banda, l’epidermis de la pell que capta les sensacions que arriben de fora, sempre a la recerca de l’amor, i d’altra banda, els mons interiors de profunditats abismals on la Mort roman al seu tro contemplant des de la distància els petits drames dels humans.

De tot això ens parlen les paraules i les imatges que La Imperdible ofereix en aquesta exquisida instal·lació, que la Fira va situar a l’Aula de Teatre, en una atmosfera de concentració fosca, on llum, so i un aire perfumat de misterioses essències ens convidava a deixar-nos portar per la força de les paraules del poeta. Com diu el seu títol, pura Esencia de Federico.

El Mago de Oz, de La Canica

Cal canviar de registre per situar-nos en aquesta nova producció de la històrica companyia de Madrid La Canica, dirigida pel gran mestre Pablo Vergne i interpretada per la seva filla Alba Vergne i Daniela Saludes. Amb La Canica, cal parlar sempre dels titelles, ja que un dels seus signes d’identitat més rellevants és la manera en què estan fet, sempre amb objectes anodins que tanmateix els seus autors, concretament Eva Soriano i Ricardo Vergne, aconsegueixen convertir en personatges de veritat.

Foto companyia

I què millor que recórrer a una història com el Màgic d’Oz, en la que els seus protagonistes busquen coses com el cor, o la intel·ligència, o la força…? Cosa que necessiten, en efecte, els objectes per esdevenir personatges creïbles. Tot i que ja des del primer moment, aquests titelles tenen una vida que moltes vegades supera a qualsevol altre figura de característiques més humanes.

Centrem-nos però en el muntatge per indicar com de rellevants són dos dels components bàsics del treball de La Canica: l’extrema qualitat de les actrius que hi solen actuar i l’humor tan enginyós com sorneguer del seu director, Pablo Vergne.

Perquè és de caixó que aquests objectes a l’escenari, per obtenir la vida que els converteix en personatges versemblants, necessiten d’uns manipuladors, en femení en aquest cas, d’una gran força i personalitat. Tant Daniela Saludes com Alba Vergne excel·leixen en aquesta qüestió, amb una presència i una força que va creixent a mesura que avança l’obra, fins assolir uns màxims en les escenes finals, que deixen als espectadors entregats al seu quefer.

Pel que fa a la feina de Pablo Vergne, amagat darrere la tècnica i des de la discreció que el caracteritza, només podem dir que és d’una saviesa poques vegades vista en el teatre de titelles del nostre país. Un humor discret i alhora punyent, que acaba cobrint tot l’espectacle d’una capa d’intel·ligència que mai vol figurar però que s’acaba imposant en la ment dels espectadors com un dels elements essencials de l’espectacle.

El públic, admirat i entregat, va aplaudir enardit a les dues intèrprets i a l’equip que les sustenta.

Historia de una muñeca abandonada, de Teatro Silfo

De Murcia va venir el Teatro Silfo, una companyia que des de fa anys s’està imposant als escenaris del teatre de titelles dirigit al públic familiar, com una de les més sòlides i inspirades del país. Especialment aquesta última obra que han estrenat fa poc, titulada Historia de una muñeca abandonada, basada en una obra d’Alfonso Sastre.

D’entrada, els titelles, d’una factura preciosa dissenyats per Fabrizio Azara, que en l’inici i al final de l’espectacle apareixen penjats a l’escenari com si d’una exposició es tractés. Fets de fusta amb materials diversos trobats d’aquí i d’allà, l’espectacle, interpretat per Sara Sáez, Nadia Clavel y el músic Jesús Victoria, té la gran virtut de situar-nos en una realitat que antigament havia existit al nostre país, i que a poc a poc ha anat desapareixent: la de les Clíniques o Hospitals de Nines. No sé si en queda algun al nostre país, abans n’hi havia a les principals ciutats, però crec que han desaparegut totes o quasi totes. Em consta l’Hospital de Bonecas que existeix sempre a Lisboa, a la Praça Figueroa, que fins i tot té una vessant museística (veure aquí).

Foto companyia

Perquè l’espectacle del Teatro Silfo va per aquest camí: la diferència que hi ha entre una mentalitat que sap apreciar els objectes trobats o regalats, acceptant que ells també s’espatllen o emmalalteixen, com fem les persones, i que es poden curar o reparar ni que sigui portant-los al corresponent hospital o especialista en la matèria (un sabater i un drapaire en el cas que ens ocupa, oficis ancestrals que sempre toquen la materialitat del mon i saben romandre de peus a terra); i la mentalitat contemporània de l’objecte d’ús i tirar, que s’espatlla a la de tres i que ràpidament és llançat a les escombraries i substituït per un de nou, sempre més fràgil i efímer que l’anterior.

I ho fa atorgant tota la poesia que aquestes dues mentalitats demanen, amb personatges entranyables els uns, i menyspreables els altres, però tots plenament humans. Les dues titellaires intèrprets de Silfo borden la seva actuació donant vida als personatges que són tots titelles que podrien haver nascut a un d’aquests hospitals de nines del segle XXI o XXII, quan el record dels vells ninots fets a mà és o sigui ja un record llunyà.

Per la seva part, el músic Jesús Victoria excel·leix en el seu paper d’home orquestra que utilitza qualsevol objecte o petit truc manual per crear totes les sonoritats de l’obra, a través de la seva ampliació acústica.

Una obra que Situa al Teatro Silfo en un dels seus millor moments, catapultant la companyia al parnàs de les més singulars i d’alta inspiració.

¡Soy salvaje!, de La Maquiné

Hi havia expectació per veure el nou treball de La Maquiné de Granada, després del gran èxit assolit per Estación Paraíso, la seva darrera producció que va entusiasmar a tothom. La sala gran del Teatre de l’Escorxador estava plena de gom a gom i s’ha de dir que ¡Soy Salvaje! no va defraudar en absolut, valorant el públic el gran atreviment de la companyia d’enfrontar-se a un tema com l’escollit, dedicat a la relació humans/animals, concretament en la figura d’un goril·la que recull un bebè humà i el cria fins a la pubertat.

Foto companyia

No s’arruga la companyia granadina a l’hora d’escollir temes polèmics i d’actualitat. Algú dirà que hi havia un cert sentit d’oportunitat en tractar la relació animalística dels humans, un dels ítems de les esquerres més de moda. I sens dubte hi  ha una part de veritat en aquesta suposició, però no ens hem d’oblidar que la raó per la qual els primats van deixar d’anar a l’escola de l’evolució, cosa que no va fer la família minoritària dels homínids, és un dels misteris de la història humana encara per desxifrar. Crec que plantejar aquest enigma és un dels resultats indirectes de la proposta de La Maquiné, no tant perquè se’n desprenguin línies concretes de pensament, sinó per les preguntes que susciten a l’espectador.

En què som diferents els humans dels animals que ens són més propers, com és la família dels grans primats? Com ens podem imaginar el comportament animal des de l’òptica física i mental dels Sapiens? Com es pot caracteritzar la sensibilitat i la intel·ligència dels nostres germans evolutius del Regne Animal? Fins on arriben els seus trets emotius? Perquè són capaços d’apropar-se i considerar com iguals a determinats humans acollits per primats, individualment o en grup?

Foto companyia

Preguntes que van quedar penjades en la boira que envoltà les primeres escenes de l’espectacle, les que passen a la selva, i que continuaren interrogant-nos un cop acabada la funció.

L’obra, però, ofereix una transició d’escenari, la que passa de la selva a la civilització, creant alhora una nova dualitat, que es superposa a la de l’humà/primat: la dicotomia Civilització versus Naturalesa. I per realitzar aquest canvi  de situació, els autors de l’obra han optat per fer lliscar el llenguatge escènic en la direcció del còmic, una manera correcta i intel·ligent de tractar les temàtiques que la companyia ha volgut plantejar en la seva segona part: la defensa de la naturalesa davant l’ús cada vegada més invasiu de la tecnologia, conduïda per l’egoisme més barroer del capitalisme sense fre.

I ho fa servint-se dels dos únics actors, que es veuen enfrontats a un repte majúscul, com és ocupar tots els diferents papers de l’obra, una desena potser, mitjançant canvis constants de vestuari i amb màscares integrals, de les que cobreixen el cap sencer. Aquest traginar constant de personatges atorga a l’obra un plus d’àgil comicitat, que tan bé encaixa amb el llenguatge del còmic i del cinema d’animació.

En aquest sentit el treball d’Ángela Cáceres i de Noé Lifona és realment excepcional, ella encarnant la nena salvatge educada per una bèstia, i ell el goril·la que la protegeix i l’educa a la manera selvàtica. També la il·luminació és bàsica per crear les diferents atmosferes de l’obra, a càrrec de Joaquín Casanova, així com l’escenografia, obra dels dos mateixos directors de la proposta i de La Maquiné, Elisa Ramos i Joaquín Casanova.

Els espectadors van agrair la divertida i alhora inquietant indagació de La Maquiné amb calorosos i sentits aplaudiments.