(Imatge de ‘Thauma’, de La Mula. Foto companyia)
Continua el nostre relat sobre els espectacles vistos a la Fira de Titelles de Lleida d’aquest any, que de nou ha obtingut uns resultats espectaculars d’assistència, amb una programació de molt alta qualitat. En aquesta crònica parlarem dels següents espectacles: Nanay de la China, de la cia. Pérez&Fernández; Numa, del Teatre Nu; Le guaratelle di Pulcinella, de Gianluca Di Matteo; Camelva, de la cia. Campi qui pugui; i Thauma, de La Mula.
Nanay de la China, de la cia. Pérez&Fernández
De Galícia va arribar aquesta companyia constituïda pels dos actors Victoria Pérez i Manu Fernández, els quals van presentar l’espectacle Nanay de la China, una obra guardonada amb el premi María Casares al millor espectacle de titelles, atorgat per l’associació gallega d’actors i actrius.
Foto companyia
I és que si alguna cosa s’ha de dir ja d’entrada és l’alta qualitat dels dos intèrprets, una característica que se sol trobar en les companyies de titelles de Galícia, el fet de que la majoria siguin a més de bons titellaires, molt bons actors. Això és el que permet que l’obra que ens ocupa es representi amb un llenguatge mixta on l’actor i el titella comparteixen escenari en un pla d’igualtat. En aquest cas, la companyia ha incorporat també la figura del músic o sonorista que, assegut a un costat de l’escenari, fa tots els sorolls complementaris a l’acció, a més d’algunes veus en off i altres qüestions tècniques.
L’obra ens mostra a Nanai, una nena que va néixer una nit sense lluna, cosa que sembla ser era nefast a la Xina, segons deien les velles tradicions. Veïns i veïnes la rebutgen des del dia que va néixer per pura superstició. I per aquest motiu, ella ha après que l’única resposta vàlida és sempre dir No! Resulta també que ajuda el seu avi a cultivar l’arròs més deliciós d’aquesta riba del Yangtsé, en companyia de Chispum, un búfal simpàtic d’aigua. Un arròs cobejat per tothom, fins i tot per l’emperador, el qual li promet l’oro i el moro si el vell camperol li revela el secret de com es fa aquest arròs tan excel·lent.
Foto companyia
Dona gust veure com el petit castellet que centra l’escenografia de l’espectacle es va convertint en diferents espais i usos. A més de la casa de Nanay, o de l’avi, també és la botiga on es ven l’arròs, el propi palau de l’emperador o la cadira que es posa damunt de l’elefant que transporta els personatges d’una geografia a l’altra.
L’obra despulla i denuncia els prejudicis amb els que les societats es pleguen a les supersticions més infundades, per martiri dels qui es veuen condemnats a ser-ne víctimes, com li passar a Nanay. Però ho fa sense donar lliçons, amb el clàssic procediment dels contes i les rondalles populars, que saben perfectament com s’alliçona sense alliçonar.
Amb el seu bon ofici d’actors, Victoria Pérez i Manu Fernández van conquerir el cor dels espectadors, contents d’haver assistit a una obra tan ocurrent i plena de pinzellades poètiques.
Numa, del Teatre Nu
De la factoria teatral que el Teatre Nu ha creat a Sant Martí de Tous va venir aquest arrodonit i preciós espectacle titulat Numa, el nom d’un nen que, a partir d’un regal fet per la seva mare, descobreix els poders compositius i teatrals de la imaginació. Una obra creada per Irene Santos i Víctor Borràs, i dirigida per Maria Hervàs i Víctor Borràs.
Foto companyia
I de nou ens trobem aquí amb una magnífica interpretació, a càrrec de dues joves actrius, Laia Borràs i Mireia Moncunill, junt al músic, narrador i també actor Pau Senserrich, els quals excel·leixen en la seva feina de dirigir-se als nens i explicar-nos la història de Numa, entusiasmat amb el teatret i els titelles que una amiga titellaire dita Irene els deixà per si un dia se’n volien servir.
Foto companyia
Una història senzilla per desenvolupar els mons de la sofisticada imaginació de Numa, que també són els dels petits i grans espectadors que estan a l’altre costat de la representació. I és en aquesta senzillesa de partida, per altra part magníficament posada en escena en el teatrí on té lloc l’acció, allà on destaquen els tres intèrprets, que conquereixen el cor, les mirades i tota l’atenció dels espectadors, gràcies a una actuació impecable: tres actors plens d’una positivitat contagiosa i prodigiosa, que s’imposa i regna tant a l’escenari com a la sala.
Foto companyia
Ni una mosca es va sentir volar al llarg de la funció, entregats tots al quefer quasi bé màgic del teatre i dels titelles dels tres intèrprets del Teatre Nu, una companyia que aplica els principis artesanals del teatre amb una cura extraordinària.
Le guaratelle di Pulcinella, de Gianluca Di Matteo
Va ser tot un luxe, per al públic de Lleida, poder veure a un dels mestres més sòlids dels famosos guaratelles napolitans, nom amb el que es coneix a Nàpols l’ofici popular dels titelles: Gianluca Di Matteo, nascut a Nàpols, i resident avui a Torí, al nord d’Itàlia.
Un titellaire que conec des de fa anys i que ha assolit un domini podríem dir absolut de la tècnica guaratellera, indispensable per poder recrear les rutines tradicionals d’aquest tipus de teatre, que són de les més difícils d’executar i que exigeixen unes dots especials de sincronització, ritme i disciplina tècnica.
Gianluca Di Matteo. Foto T.R.
Avui, Di Matteo es mou per tot el món amb el seu espectacle. En ser les guaratelle un tipus de teatre bàsicament cinètic i d’acció, que utilitza molt poques paraules i que a més es serveix de la llengüeta per parlar, cosa que molt sovint dificulta la seva comprensió i que per això la paraula té una importància relativa, qualsevol públic de qualsevol país i cultura és capaç d’entendre-ho i de participar de l’espectacle sense cap problema.
I com sempre, després del ball amb Teresa, l’enamorada de Pulcinella, l’acció es centra en el joc amb el gos, que és alhora ball i rutina, i que exigeix altes dosis de virtuosisme per poder-lo interpretar. I així successivament van apareixent els demés personatges fins arribar a l’escena del mort, del taüt i de la Mort, que es vol emportar a Pulcinella, per acabar a la fi estomacant-la tal com mana la tradició.
Foto T.R.
Gianluca Di Matteo va bordar la seva feina, i el públic va gaudir d’un teatre tradicional de titelles que, per molts segles que porti a sobre, sempre és rebut com si es veiés per primera vegada, tan ple com està d’un instint de rebel·lia i de vitalitat.
Camelva, de la cia. Campi Qui Pugui
Va ser al pati del Teatre de l’Escorxador on vam poder veure aquest últim espectacle de la companyia lleidatana Campi Qui Pugui, una de les més reconegudes en els espectacles de carrer, tot i que també es prodiguen dins dels teatres.
Una feina de clown teatral centrada en una atmosfera d’atracció de fira, anomenada Camelva, el contingut de la qual no es desvela fins que no s’han acabat els preparatius tècnics, que són el preàmbul circense i ple d’humor de l’obra.
Foto companyia
Però quan la comicitat es dispara vers les més altes cotes és quan comencen els jocs competitius de fer avançar els camells, muntats pels seus genets de carrera. Haig de dir que feia temps que no reia tant en un espectacle, de carrer o d’interior. L’espectacle crea unes situacions realment hilarants en l’actuació dels genets i els seus camells, les quals van pujant de to vers l’absurd i el disbarat majúscul, fins arribar a una apoteosi explosiva on pràcticament tot salta pels aires.
Foto companyia
Què més es pot demanar en un espectacle de carrer que també és una curiosa i extravagant atracció de fira? Amb direcció de Jordi Magdaleno i interpretat per cinc actors, sent el seu elenc Alicia Buil, Cristina Garcia, Marc Cartanyà, Marc Espinosa, Max Magdaleno, Erik Varea, Aitana Giralt i Jordi Pedrós, Camelva, lluitant aquell dia amb els elements del cel, va conquerir als espectadors que omplien de gom a gom la plaça, els quals no van deixar de riure tota l’estona. Magnífic!
Thauma, de La Mula
Va sorprendre, xocar i admirar aquest espectacle de la cia. La Mula, dirigit per Andreu Martínez i Magda Puig, amb autoria dels dos directors més Jorge Gallardo. Coproducció del Teatre Lliure, Nilak i La Mula, Thauma és un espectacle que demana un escenari mitjanament gran, i per això es va programar a la Sala 1 del Teatre L’Escorxador.
Ens trobem davant d’una obra que podríem situar sense equivocar-nos massa en l’apartat de l’anomenat teatre visual, en el sentit de que a l’escenari ‘passen coses’ que s’allunyen de les convencions teatrals en ús i que busca més la creació d’imatges i una estètica visual determinada. Un teatre, per tant, de creació.
Foto companyia
Ara bé, això no vol dir que ens trobem davant d’uns continguts aleatoris sense relació entre si. Crec que Thauma persegueix un fil temàtic que dona coherència i unitat al fluir de les imatges que van apareixent: jugar amb la percepció del públic, crear situacions visuals estranyes que obliguen a plantejar-nos què és el que estem veient, alhora que provoca el trompe l’oeil, quan la percepció es perd i les proporcions es giren del revés o simplement ens condueixen a visions falses o equivocades.
En aquesta mena d’espectacle, les paraules sobren i tot es centre en la imatge i el so. Potser l’artista que més ha treballat en aquesta línia de ‘teatre de la percepció’, per dir-ho d’alguna manera, sigui Macarena Recuerda Shepherd, amb espectacles com Cosa (1923), ¡Ay! ¡Ya! (2018) o The Watching Machine (2020).
Foto companyia
La Mula ha volgut treballar amb imatges grans d’impacte, jugant amb els colors i sobretot amb les proporcions, amb la figura humana sempre coberta per vestits elàstics els quals amaguen els seus trets, o bé cisellant formes impossibles, com el magnífic estruç, o la dona de grans faldilles, o la figura de doble cara.
Hi ha un component distòpic en la proposta, quan veiem les figures humanes situades en una zona indefinida i impersonal, mentre la humanitat humana apareix en figuretes de miniatura, que es belluguen per l’escenari com joguines en mans d’uns jugadors abstractes i el·líptics, que veiem però no comprenem perquè es mouen per lògiques absurdes o inassequibles.
Un teatre que demana una atenció especial a l’espectador: no obstinar-se en voler trobar continguts versemblants ni històries ni fils argumentals, i aplicar aquesta atenció envers el desconegut, una mica semblant a l’atenció que demana la bona música contemporània, que fuig dels dispositius emocionals automàtics de la música tradicional i romàntica. Fugir de l’emotivitat en el discurs visual és potser encara més difícil que en el sonor, o si més no, és quelcom al que no hi estem acostumats. D’alguna manera, ens proposa substituir l’emotivitat per la sensibilitat, cercant més la sensació que l’emoció, tot acceptant que qualsevol sensació, per abstracte que sigui, té inclosa la seva emoció, ni que sigui aquesta molt fina.
El resultat és un seguit d’imatges inquietants, que ens mostren continguts dubtosos i que ens obren altres possibilitats de percepció. Potser el gran volum de les formes i l’esclat lumínic i sonor tapin part de la subtilesa d’aquesta mirada obligada a passar del detall a l’amplitud del conjunt, però sens dubte guanya en impacte i immersió perceptiva.
Una feina extraordinària tant dels autors com dels tres intèrprets, que a vegades semblen verdaders mutants de l’escenari. Una obra que mereixeria exhibir-se més temps del que ho ha fet fins ara.
.
