(Imatge de ‘Dos Llops’, d’Engruna Teatre. Foto companyia)

Acabem amb aquesta crònica el relat d’aquesta 36na edició de la Fira de Titelles de Lleida. Per descomptat, no hem pogut parlar del cent per cent de les propostes presentades, cosa impossible en una Fira com la que ens ocupa, però si d’algunes de les més rellevants i representatives. I iniciarem aquesta quinta crònica parlant de l’exposició del fotògraf Jesús M. Atienza al vestíbul del Teatre de l’Escorxador, en col·laboració amb el MAE de l’Institut del Teatre (el Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona).

A continuació comentarem els següents espectacles: Dos Llops, d’Engruna Teatre; L’Adelina i en Hop, de Txo Titelles; Alex Barti, de Alexander Theatre; Point, de Jordi Bertran; i Vai Via, de Xirriquiteula Teatre.

Titelles, un llenguatge universal, de Jesús M. Atienza

Feia falta una exposició com la de Jesús M. Atienza, ben situada al hall del Teatre de L’Escorxador de Lleida, no només per la rellevància de les imatges i dels moments que aquestes testimonien, o per la importància de la figura d’en Jesús Atienza, algú que ha dedicat bona part de la seva vida professional als titelles i als titellaires, sinó també perquè posa de relleu el fet d’haver existit un festival com el de Barcelona, iniciat entre els anys 1973-74, que al llarg del seu temps d’existència va tenir diverses denominacions.

Cartell de l’exposició. Foto T.R.

Un festival que va ser pioner a tot l’Estat Espanyol, i clau en el despertar de moltes vocacions titellaires, en tractar-se d’un esdeveniment de caire internacional, de manera que entre els anys 70, 80, 90 i 2000, van passar- les millors companyies del món per Barcelona.

Fotografía de Jesús M. Atienza. Companyia TOF Theatre (França) 2002. Foto T.R.

Val la pena citar el text de l’exposició on s’expliquen algunes dades sobre la trajectòria de Jesús Atienza:

En aquesta mostra fotogràfica de vint-i-nou instantànies d’entre 1986 i 2006, el fotògraf expert en titelles i titellaires Jesús Atienza fa una selecció retrospectiva on es presenten alguns dels records més càlids i emocionants d’un festival tant internacional, com proper i de casa.

Fotografía de Jesús M. Atienza. Companyia Andreu Carandell. Espectacle Turruquena 1998. Foto T.R.

En Jesús Atienza ha viscut amb titelles i titellaires des de 1977, quan, buscant les marionetes de Harry V. Tozer es va trobar amb les marionetes de Pepe Otal. I des d’aquell moment va viatjar amb els titellaires i les titellaires en les seves pròpies furgonetes, va menjar i dormir amb ells i amb els seus ninots. Per tot Catalunya, per tot Espanya i per bona part d’Europa.

Fotografía de Jesús M. Atienza. Companyia Els Tres Tranquils (Mallorca). Espectacle ‘Un pagès molt viu’, 1986. Foto T.R.

El 1978 va fundar, amb l’equip del seu mestre Albert Guspi, el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, el CIFB. Allà, amb els millors fotògrafs del moment, va aprendre a fotografiar el món. Van triar la fotografia social, no la fotografia plàstica. I, dins de l’àmbit social, Atienza va optar per allò més lligat a la vida i a la mort: el circ, el tatuatge, la carn, les marionetes.

Fotografía de Jesús M. Atienza. Companyia Stuffed Puppet Theatre (Holanda). Espectacle ‘Frankenstein’, Teatre La Puntual. 2004. Foto T.R.

Unes paraules que ens situen l’autor de les imatges exposades a Lleida, en Jesús M. Atienza, que ha aconseguit reunir en els seus arxius, avui cedits bona part d’ells al MAE de l’Institut del Teatre, no només la història de la creació titellaire al nostre país amb força presència d’Europa i altres llocs del món, sinó també la dels seus protagonistes. Les seves fotografies ens parlen d’una època i de diverses generacions de titellaires, un testimoniatge imprescindible per conèixer el passat, el present i el futur d’aquesta modalitat teatral, avui en dia tant en alça.

Jesús M. Atienza. Foto de Montse Ayza, extreta de ‘Fotografia a Catalunya‘

Dos Llops, d’Engruna Teatre

Vet aquí un dels espectacles, estrena absoluta a la Fira, més esperats i que alhora va suscitar un gran interès per la temàtica tractada.

Foto companyia

En efecte, no sol passar que una companyia que fa espectacles per a nens a partir de 3 anys, es plantegi una qüestió tan fonamental en els temps que corren i alhora tan evitada i menystinguda: la polarització, aquesta tendència avui aparentment indefugible per la qual sempre ens dividim en oposats, quan bé sabem que la polarització de base i de partida es troba a l’interior de nosaltres mateixos. Portem els oposats dins nostre, però en ser incapaços de viure amb ells, els traiem afora, exportant la baralla interior a l’exterior.

És un assumpte espinós i de mal rosegar, que els titellaires coneixem indirectament a través de l’exercici de les dues mans en les obres de garrotades (els que s’estomaquen són les dues cares ocultes del titellaire, que les seves mans encarnen), però que la societat defuig i tracta com necessari i inexorable. Cosa que explica aquesta mania en criticar la famosa ‘cachiporra’ dels titelles de garrotada.

Foto companyia

Disculpin aquest proemi a l’entorn d’un tema que bé podríem titllar de ‘quòdlibet’, aquesta curiosa paraula que significa ‘qüestió a tractar’ i, per tant, a resoldre, però que ens sona misteriosa i desconeguda, com ho és allò a què ens referim.

L’Engruna Teatre, amb dues úniques actrius, Maria Ballús i Núria Olivé, amb la direcció de Mireia Fernández i la música en directe de Jordi Sala, ens exposa la qüestió de la dualitat interior amb el recurs d’una llegenda que es veu que procedeix dels indis cherokee d’Amèrica, la qual ens diu que tots tenim a dins dos llops, l’un tranquil i generós, l’altre agressiu i batallador. Els nens solen apanyar-se amb aquests contraris, fins que un dia, quan les energies s’inflen i aquests dos principis augmenten de potència i es fan insuportables, es deixen posseir per un d’ells, generalment l’agressiu-batallador, i es treuen l’altre de sobre.

La llegenda diu que el secret de la vida és acceptar els dos llops que portem a dins, per arribar a conviure amb ells. I L’engruna Teatre mostra com es pot aplicar aquesta solució al drama dels oposats en el cas dels dos personatges posats en escena.

Foto companyia

Hem de destacar la gran mestria mostrada per la companyia en l’escenificació d’aquestes transicions, primer quan el costat fosc surt del seu racó per imposar-se, i després la presa de consciència de les dues protagonistes en arribar a un cert pacte, per finalment entendre i acceptar aquesta dicotomia interior. Ho fa l’Engruna servint-se de colors però també de les ombres, les quals tenen una profunda significació simbòlica dels assumptes tractats.

Crec que el gran mèrit de la proposta és haver parlat d’aquests afers generalment foscos i poc coneguts des del llenguatge visual de les ombres, amb els colors com punts de referència més explícits pels espectadors. Les ombres, en aquest espectacle, adquireixen una significació profunda, zones de foscor on habiten els nostres dimonis que ens acompanyen sempre, però que tanquem a les masmorres on habita allò que no ha de ser vist ni conegut.

L’Engruna Teatre ha aconseguit crear una obra de gran impacte i d’un enorme interès, que interessarà a tothom en tractar temes de tanta actualitat des d’una narrativa visual i amb el recurs d’una llegenda, que és com situar a actors i espectadors en el terreny del mite, el lloc adequat on les paradoxes i les contradiccions poden plantejar-se i resoldre’s, o trobar una solució de convivència. L’espectacle adquireix llavors una interessant forma de ritual immersiu i metamòrfic, en el que grans i petits estem convidats a capbussar-nos-hi, per viure i comprendre realitats que ens sobrepassen i que exigeixen poderosos processos de canvi. Processos aquí passats pel temps teatral, l’únic que accepta i justifica el ‘dit i fet’ mutant de les transformacions evolutives.

Foto companyia

Quant al procés creatiu de la proposta, és important citar aquestes paraules d’Engruna Teatre en les que es pot constatar el rigor amb el que han treballat i s’ha construït l’espectacle:

DO2 LLOPS  s’ha nodrit del projecte Camins vius del Teatre Artesà del Prat de Llobregat, on la companyia ha participat en un treball de mediació amb infants de I5 diferents escoles del Prat. Aquesta experiència ha esdevingut un eix central en el procés creatiu de l’espectacle i ha permès aprofundir en noves formes de creació participativa i en la relació entre els infants i l’experiència teatral.

A través de sessions de mediació i exploració sensorial, Camins vius ha facilitat un espai de diàleg i experimentació que ha enriquit la proposta artística de DO2 LLOPS i ha reafirmat el compromís d’Engruna Teatre amb un teatre vivencial i en constant evolució.

L’Adelina i en Hop, de Txo Titelles

Ens trobem davant d’una obra nova i alhora antiga, en tractar-se del primer muntatge que va fer la companyia Txo Titelles l’any 1998, titulat L’Alè, en Hop, la Caputxeta… i el llop?, amb direcció de la Teresa Calafell. La que s’ha estrenat a Lleida aquests dies, tot i comptar amb el mateix fil argumental, es titula L’Adelina i en Hop, és a dir, el protagonista de l’obra és ara una dona, una velleta titellaire, en comptes del vell Alè d’abans.

Foto companyia

Però deixem que siguin els mateixos responsables de l’espectacle, l’Esther Cabacés i en Narxi Azcargorta, els que ens ho expliquin:

L’any 1998 vam estrenar ‘L’Alè, en Hop, la Caputxeta… i el llop?’, el primer espectacle familiar de TXO TITELLES. Ens el va dirigir la Teresa Calafell, fundadora de La Claca, i reconeguda titellaire. Vam fer centenars d’actuacions, moltes campanyes escolars i vam guanyar uns quants premis a diferents festivals. Poc temps després de l’estrena, malauradament, la Teresa va morir, i en pocs anys la van anar seguint altres fantàstiques dones titellaires: la Mariona Masgrau de La Fanfarra, l’Àngels Valero de Trac-Trac, la Mercè Gost de La cònica lacònica, l’Empar Claramunt de Teatre Buffo… completament diferents, i avantguardistes del seu temps.

Per totes elles, amigues i admirades, hem decidit fer renéixer el nostre primer espectacle, aquesta vegada amb la protagonista femenina. Sí, perquè cap d’elles ha pogut arribar a ser una velleta titellaire… i els volem retre un homenatge sincer.

Foto companyia

Una obra que és perfecte per copsar la riquesa del teatre de titelles que es feia a la dècada dels noranta a Catalunya, en tractar-se d’un muntatge d’una gran complexitat dramatúrgica i alhora plena de frescor i d’una simpàtica i alegra desimboltura.

Com sinó definir una història que ens parla de com una titellaire ja anciana, acompanyada del seu gos Hop, arriba a la plaça d’un poble on hi planta la parada del seu teatret? Sempre ajudada per Hop, la vitalitat del qual contrasta amb la serena tranquil·litat de l’Adelina, que ja està de tornada de tot, aquesta crida al públic i decideix començar la funció.

Una situació de teatre dins del teatre, en la que veiem com una marioneta de taula, com és la vella titellaire, mou els titelles de guant de la representació que es proposa fer: la Caputxeta Vermella.

Foto companyia

Però com sempre sol ocórrer quan són els propis titelles els que s’encarreguen de fer titelles (una redundància que constitueix el cor de l’espectacle), les coses s’emboliquen i acaben com el rosari de l’aurora.

En Narxi i l’Esther brillen en la seva feina de moure els titelles i posar veu als personatges, cadascú amb el seu estil, sempre divertits i sorneguers. Destaca el gos Hop que es mou a la perfecció, ple d’un nervi especial que a vegades és més creïble i visible que els propis titellaires: obre, tanca i gira els ulls de meravella, i mostra unes ganes increïbles de viure i d’estar dalt de l’escenari.

Els anys que l’espectacle té a sobre, si es noten, és per la mestria dels seus dos manipuladors, que han adquirit un savoir faire tranquil i formidable, i per la seguretat i la sofisticació del maneig i dels mecanismes dels titelles, una feina en la que en Narxi ha destacat sempre. L’empremta de l’Esther es nota en la delicadesa dels moviments, d’en Hop, per exemple, unes qualitats que li venen de quan va formar aquella memorable companyia història junt amb la Núria Mestres, Zootrop.

Des dels seus respectius més enllà, les titellaires homenatjades deuen estar molt contentes de veure com les coses han canviat a la superfície terràqüia, assistint a una Fira en la que gran part de les companyies participants estan constituïdes per joves dones titellaires.

Alex Barti, de Alexander Theatre

Què podem dir d’aquest espectacle que ja no ho haguem dit abans en moltes altres ocasions, tant a Putxinel·li com a Titeresante (veure aquí)? Bàsicament el següent: és tal la versemblança de la marioneta Barti, tanta és la vida que agafa quan es mou, que per molt que l’hagis vist, caus atrapat per la seva gràcia i la seva sornegueria una i altra vegada.

Alex Mihailovski i Mister Barti. Foto companyia

Això és el que em va passar de nou en veure’l fer de les seves a la placeta que hi ha al costat de la Catedral Nova, un lloc protegit i fantàstic per els espectacles de carrer. No cal que l’Alex Barti faci masses coses: en sortir del piano on sol dormir, caminar davant del públic, mirar-lo amb els seus ulls irònics amb la flegma que el caracteritza, acostar-se a un nen, una senyoreta o un senyor d’edat vetusta, amb això en té prou per posar-se el públic a la butxaca.

Però quan es prepara pel seu concert de cant i piano, o amb la guitarra arrencant-se en un cante jondo rabiós i estripat, llavors ja no hi ha qui el pari, a ell i als riures del públic, incondicionalment entregat al petit senyoret que és aquesta marioneta la qual, quan actua, té més vida que l’alt senyor que el porta, el qual el passeja d’un racó a l’altre d’aquest món amb displicència i resignació.

No cal dir que els espectadors haguessin volgut tenir a l’impecable Míster Barti hores i hores a l’escenari, però quan arriba el moment i la marioneta mira l’hora d’un rellotge que no porta, i no després de fúmer un cop d’avís a la cama del seu servidor, no dubta ni un minut a posar-se de nou dins la capsa del piano, badallar, esgotat després de la seva actuació, i inclinar-se per dormir tancat al seu caixó fins al proper bolo.

Des dels seus somnis de marioneta en estat de repòs, deu seguir escoltant els aplaudiments dels espectadors, que agraeixen així la feina de qui  s’encarrega del seu manteniment, el senyor Alex Mihailovski, natural d’Eslovènia però resident a Dinamarca i a Mataró, segons les temporades.

Point, de Jordi Bertran

El gran mestre català de les marionetes, conegut pels seus acurats espectacles de manipulació, i que destaca també per les seves intervencions en clau de clown quan no directament musicals, va presentar a la Fira l’espectacle Point, a partir d’uns números anteriors que s’han anat depurant i transformant per acabar convertint-se en una petita obra d’art escènica que ha volgut dedicar a qui va ser el seu mestre, Pepe Otal.

Bé, potser estic fent una mica d’spoiler, ja que en l’obra, en Jordi no diu mai el nom de l’afamat titellaire d’Albacete, però si que surt una imatge seva, i per això m’he atrevit a citar-lo.

Foto companyia

En Jordi Bertran té la capacitat de sorprendre i meravellar sempre al públic, per la seva facilitat de comunicar-s’hi i per la mestria de la seva manipulació, sent un dels seus secrets la recerca de la senzillesa, amb un to ple d’una humil naturalitat que li obre la confiança dels espectadors.

I de nou podem veure com li agrada creuar les dues vocacions que han marcat bona part de la seva carrera d’artista: la musical i la manipulació de titelles, siguin de fil o siguin simples boletes blanques, una manera minimalista de representar la figura humana. Per això la guitarra i les boletes blanques constitueixen els elements d’alguns dels números de l’obra.

Foto companyia

Perquè es tracta d’això: amb una simple boleta blanca, crear la il·lusió d’un ésser viu que els espectadors veuen ple d’emocions humanes, senzilles i primordials i, per tant, comprensibles per a tothom. I ho fa en Bertran gràcies a la llarga experiència d’una vida d’estar actuant en un escenari, de manipular marionetes i objectes de tota mena, i alhora de saber interactuar amb els seus personatges i amb els espectadors, des de la naturalitat i la modèstia, sense les pretensions que a vegades tapen l’ofici.

Com ja vaig dir una vegada, les boletes blanques podrien ser notes escapades de les cordes de la guitarra, que tretes del pentagrama, es perden per la guitarra vista com un objecte i no com un instrument que fabrica boletes abstractes, rodones, blanques, negres, corxeres i semicorxeres. Dins del pentagrama no necessiten l’assistència de les mans, però fora, es converteixen en uns objectes amb vida pròpia que han de lluitar per la seva supervivència. I junt a les boletes, la guitarra mateixa constitueix l’espai i l’escenografia d’aquesta curiós actuació.

Un espectacle que és també un emotiu homenatge a l’amistat, en aquest cas a qui va ser el seu mestre i amic, en Pepe Otal, mestre del fil i de la vida, i que tant va influir en diverses generacions de titellaires, d’aquí i de tot Europa. Un verdader regal per al públic de Lleida.

Vai Via, de Xirriquiteula Teatre

Ja vam parlar una vegada des de Putxinel·li de Vai Via, de la companyia catalana Xirriquiteula (veure aquí), una coproducció amb la companyia de Dinamarca ZeBU, de manera que no ens estendrem en la seva menció. Amb interpretació solista de Iolanda Llansó, també responsable del disseny escenogràfic i del vestuari, i direcció escènica de l’holandès Marc van der Velden. Signen l’autoria Marc van der Velden, Iolanda Llansó i Daniel Carreras.

Foto companyia

Vai Via és el relat d’una vida, des de la infantesa fins a la vellesa i la mort, d’algú que acaba els seus dies en la indigència vivint al carrer. Un tema sempre delicat que es pot prestar a moltes manipulacions simplistes i sentimentals, però que Xirriquiteula i ZeBU han conduït magníficament pel camí que és el més just i alhora difícil: centrar-se a explicar-nos la vida d’una dona en un moment de la història europea on hi havia guerres, però que també ha viscut els fulgors de l’espectacle, de la música, dels viatges i les migracions, per finalment caure en la desemparança actual dels qui no tenen recursos per subsistir.

Però allò que més sorprèn i colpeix de l’obra és que acompanyi sempre a la indigent el contrabaix que va ser el seu instrument quan estava activa. Un contrabaix imponent, que en realitat és només la seva caixa, que veiem buida per dins, i que Rita, la protagonista, ha convertit en la seva casa. Una casa que també és el seu taüt, com finalment així es desvela.

Foto companyia

La imatge de la caixa-casa-taüt és imponent i sens dubte constitueix la clau de volta visual i temàtica de l’espectacle, una troballa que l’obra explora en profunditat, extraient-ne un gran partit.

És interessant constatar que la música de l’obra està composada per Lola Ybran, contrabaixista de professió i filla de la Iolanda Llansó, la intèrpret protagonista. Una coincidència curiosa que podríem definir també com una curiosa ressonància, la que plana damunt l’obra entre música i acció, entre el contrabaix el·líptic del que només veiem la caixa però sentim el so, i la vida fictícia d’una persona del segle passat. I què hi ha de més ressonant que la sonoritat de les cordes d’un contrabaix, d’una gravetat que arriba a les parts més fosques i profundes de la nostra percepció?

És aquesta suma d’imatges i de correspondència simbòliques entre els objectes, el so i la trama vital de la protagonista allò que vertebra Vai Via, i converteix l’obra en un magnífic relat, concís i sintètic, de múltiples registres sobre la vida d’una persona.

Acabo aquesta ressenya citant el final del text escrit arran de la seva presentació al Teatre Sant Andreu:

L’obra, que durant la representació no para de créixer gràcies a l’excel·lent interpretació de Iolanda Llansó, fa de sobte un salt quan, en tancar el cercle i arribar de nou a la vellesa de Rita amb la seva caseta-taüt, ens adonem d’aquest canvi de significació simbòlica del personatge i de la seva ombra que té forma de funda de contrabaix. El conjunt agafa sentit i s’omple d’una immensa munió de continguts, un preciós regal perquè grans i petits podem seguir pensant i assaborint en sortir del teatre.