(La primera taula sobre cinema a la TV. amb Aina Zuazasga, Ferran Bex, i Ismael Luna, productor executiu de La Naranja Biònica. ModeraBel Albertí, cap de producció de la sèrie. Foto T.R.)

El primer i el segon dia del Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca han estat marcats per la convocatòria de les Jornades Professionals que cada any el Festival organitza per propiciar la trobada i l’intercanvi entre els convidats nacionals i internacionals amb les companyies i els titellaires de ses illes. Aquesta vegada, les Jornades s’han realitzat a Can Alcover, prop de la Catedral.Tot això es produeix a través de diverses taules rodones on companyies d’aquí i de fora han presentat els seus projectes, mentre que alhora una de les taules reunia a diversos responsables de les administracions balears, convocats per explicar les seves polítiques d’ajuda i suport a la creació i exhibició d’espectacles de teatre visual, objectes i titelles.

Comentarem breument en aquesta crònica les diferents trobades del primer dia, destacant els punts tractes més importants. Continuarem en la següent crònica detallant aquestes interessants Jornades

Com treballar les teresetes a la TV

La primera taula va reunir als responsables de l’estrena televisiva de Club IB3 Júnior, la nova sèrie d’IB3 protagonitzada per dos muppets. Van estar presents Aina Zuazasga, creadora i protagonista de la sèrie; Ferran Bex, director i guionista, i Ismael Luna, productor executiu de La Naranja Biònica. Va moderar BNel Albertí, cap de producció de la sèrie.

Hem de recordar que IB3 Júnior és el nou projecte destinat al públic infantil que l’Ens Públic de la Ràdio i la Televisió de les Illes Balears han posat en marxa. Consisteix en la creació d’un espai que, amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, reunirà contingut d’entreteniment infantil i educatiu i, alhora, alfabetitzarà en matèria audiovisual alumnes de diferents centres escolars. El contingut, produït per Mom Works, es por veure per IB3 Televisió, pel canal de YouTube d’IB3 i en un futur per la plataforma d’IB3 (OTT).

Com van explicar els membres de l’equip, els escolars són clau en aquest projecte audiovisual perquè faran una part del contingut audiovisual d’IB3 Júnior. Per això, s’han posat en marxa els tallers d’alfabetització audiovisual a les aules de diferents centres escolars. Els primers a participar en aquests tallers han estat els alumnes del CEIP s’Aranjassa, que han rebut tallers teòrics fets a l’aula i uns de pràctics, com l’elaboració del guió del reportatge i l’enregistrament posterior.

Un dels principals protagonistes d’aquest nou espai infantil d’IB3 és la mascota Júnior, un muppet en forma de moix que serà l’encarregat de guiar els més petits en continguts educatius i d’entreteniment, amb la voluntat de promoure la curiositat i l’aprenentatge d’una manera divertida i interactiva. Júnior arriba a IB3 de la mà de l’actriu Aina Zuazaga.

Els membres de l’equip van explicar els detalls de la producció així com múltiples anècdotes per emfatitzar el bon ambient assolit durant la producció, no sols entre ells, sinó també amb els nens que van participar en les diverses trobades tingudes.

Presentació de nous espectacles. Residències al Teatre Sans

Va iniciar aquesta interessant ronda de noves propostes una figura històrica del teatre mallorquí, Pepa Ramon, una de les fundadores del Teatre Sans de Palma i avui coordinadora de residències i programació del mateix teatre.

Pepa Ramon

Els seus 40 anys d’experiència en el Teatre Sans van aclarir moltes coses, explicant com la sala va néixer per la necessitat de la companyia amb la que llavors treballava de disposar d’un lloc propi d’exhibició, en una època en la que era tan difícil trobar espais i poder presentar els espectacles amb condicions. Llavors encara era possible llogar o fins comprar un espai al centre de les ciutats, quelcom avui impossible, a causa de la pujada de preus i la pressió del turisme.

Interior de la sala gran del Teatre Sans. Foto companyia

Pepa Ramon va explicar com el Teatre Sans s’havia compromès en oferir-se com espai per a residència dels joves creadors que ho necessitaven. A diferència d’altres llocs d’Europa, les seves residències no impliquen una aportació econòmica a la companyia resident, però si que tenen oberta la possibilitat de programar l’obra al teatre en el cas de que els resultats així ho permetin. Veure aquí per saber més de les residències del Teatre Sans.

Pati del Teatre Sans. Foto companyia

Va passar la paraula llavors a dos artistes emergents que estan fent residència al Teatre Sans:

Angela Malvasi amb Beaucoup d’amour

Angela Malvasi és una actriu titellaire italiana que resideix a Bèlgica, amb una experiència ja al seu darrere, havent treballat per exemple amb els belgues de TOF Théâtre.

Angela Malvasi en plena feina. Foto companyia

El seu és un interessant treball solista de recerca que fa amb robes, una reflexió sobre la vida i el moment titulada Beaucoup d’amour. Basat en el record que té de la seva àvia sempre envoltada de robes, parla de temes com l’Amor, que tracta d’una manera molt general, i el bordat, disciplina que practica des de l’època de la COVID. Per a ella, les parts del cos es poden considerar objectes manipulables, que d’alguna manera se separa del cos deixant les seves cicatrius.

Foto companyia

La idea és composar el cos de nou, sense les cicatrius d’aquesta caiguda. La seva idea és que l’obra es pugui estrenar a finals de 2026, de manera que hi haurà temps suficient perquè Angela el pugui acabar.

Leo Alburquerque, amb Imaginaris monstruosos

Aquesta artista de Mallorca, que també fa una residència al Teatre Sans, treballa en la línia trans que s’oposa a la divisió de les persones en dos únics gèneres, el masculí o el femení, reivindicant l’ambigüitat fonamental que existeix en aquesta qüestió, especialment quan els rols socials encara no s’han imposat en les persones.

La consciència trans del cos ens porta a lo ‘monstruós’, quan la mirada és incapaç d’assimilar formes híbrides d’identitat i no pot deixar de veure les inversions com posicions monstruoses del cos. El projecte en el que està treballant es titula Ce n’est pas une poupée, i està basat en el treball efectuat a través d’una Beca de Creació del Teatre Principal de Palma amb el títol de Imaginaris monstruosos. Diu el text de promoció d’aquest treball:

‘Imaginaris monstruosos’ comença quan Pinotxo ja ha aconseguit convertir-se en un nen de carn i ossos. Tot i això, viu amb el temor de ser descobert, la vergonya d’haver nascut titella. Potser Pinotxo està condemnat a ser de mentida mentre segueixi intentant ser un nen valent, veraç i desinteressat.

La peça és una versió de Pinotxo que deixa al descobert el monstre que empresonem al nostre interior per emmotllar-nos als valors de la cultura sota la creença inconscient que, si mostrem la nostra part defectuosa, patirem rebuig. A través d’aquesta figura ens submergirem en allò que és considerat artificial i, per tant, imitació d’una autèntica naturalesa.

Toni Rumbau amb A Mans LLiures

Toni Rumbau, director de Putxinel·li i titellaire que aquest any celebra els seus cinquanta anys de professió, va explicar que aquest mes de setembre estrenarà al Teatre La Gleva de Barcelona la tercera obra de la seva Trilogia de les Mans titulada A Mans Lliures, la qualsucceeix a A Dues Mans (1987) i A Mans Plenes (2009). 

Va explicar com només amb el pas dels anys ha arribat a entendre amb més coneixement de causa els dos primers espectacles. Amb A Mans Lliiures vol integrar conceptualment tots els elements que han intervingut en els dos espectacles anteriors, amb una mirada que aprofundeix els seus significats.

En aquesta obra, el castellet és l’ànima del titellaire a l’interior de la qual habiten els principals oposats de la vida, sempre en constant disputa entre sí. És d’aquest humus arquetípic d’on sorgeixen els dos titelles que en realitat són les dues mans del titellaire. Les mans, amb aquestes disfresses que juguen als oposats de la vida, sempre dramàtics i enganxosos, s’alliberen de la murga arquetípica a través de l’humor i de les pulsions llibertàries i vitalistes del llenguatge dels titelles populars de tota la vida.

Parlant sobre el tema de les residències, va indicar que aquest espectacle ha comptat amb dues residències, l’una al Museu Internacional del Titella a Catalunya, a Palau-Solità i Plegamans, i l’altre al Convent de les Arts d’Alcover.

També va explicar com han canviat les condicions per a les companyies que comencen, si es comparen els anys 70-80 amb els actuals. Llavors, tot semblava més fàcil i de fet ho era, en haver-hi preus més baixos pel lloguer o fins i tot per la compra de locals. Ara això s’ha tornat prohibitiu, especialment a les ciutats d’èxit turístic, i per tant són indispensables aquestes polítiques de residències adreçades a les noves companyies emergents.

Preguntat si per a ell havia estat més fàcil muntar l’obra avui, va dir que en trobar-se de fet fora del mercat i sense una estructura estable, les condicions eren semblants a les de totes les companyies, llevat que en ser un vell gat, coneix pràcticament a tothom.

Primera tanda de presentació de Festivals convidats

Marie Normand, del festival Momix

La jove directora del Momix, Marie Normand, va presentar el seu festival que es celebra a la ciutat de Kingersheim, a la regió d’Alsàcia, França. 10 dies d’espectacles multidisciplinaris que es presenten a la capital però també a moltes altres localitats de la regió. Està tot ell dirigit a públic infantil i familiar i sempre són espectacles de sala, en realitzar-se durant el mes de gener, una època en què la climatologia fa impossible actuar a l’aire lliure.

En el Momix, cada companyia realitza entre 15 i 30 funcions distribuïdes entre les distintes poblacions participants. En general, s’arriba a uns 17.000 espectadors. El nombre d’espectacles convidats pot ser entre 20 i 22, els quals es presenten durant els 10 dies de duració del festival. També hi assisteixen programadors francesos i de tot Europa, en un nombre d’uns 100 convidats.

Va explicar Marie Normand que l’equipo organitzador està composat de 4 persones més ella, que és la directora. El pressupost és d’uns 900.000 euros, dels quals 200.000 estan dedicats a la programació.

Maria Núria Pladevall, de la Fundació la Xarxa, de Catalunya

 Maria Núria Pladevall va presentar el projecte Xarxa, que existeix a Catalunya des del 1995, quan es va fundar La Fundació la Xarxa arran d’una escissió del Moviment Rialles, creat el 1972.

Es tracta d’un projecte únic, gosaria dir, no sols a Espanya sinó a tot Europa, en tractar-se d’una xarxa de grups d’organitzadors i programadors d’espectacles per als infants i la joventut, bàsicament teatre familiar,  que són tots ells voluntaris, però que programen espectacles professionals respectant preus i condicions.

Si tenim en compte que en aquests moments hi participen 49 poblacions de tot Catalunya, amb un total d’uns 338 voluntaris implicats, amb només dues persones alliberades que cobren per les feines jurídiques, comptables i administratives, amb programacions que impliquen a unes 150 companyies l’any, amb 314 espectacles que veuen unes 65.612 persones, podem comprendre la singularitat i l’enorme impacte del projecte.

Va explicar Maria Núria Capdevall que els diferents grups locals són complertament autònoms. La Fundació coordina la xarxa de grups, amb un consell assessor que s’encarrega d’anar a  Fires i Festivals per trobar propostes d’espectacles que els encaixi en els seus idearis de programació. La Fundació crea un catàleg de companyies al qual els grups programadors poden recórrer.

Va impressionar també que de La Xarxa d’Espectacles hagi nascut la Mostra d’Igualada, que s’ha anat convertint en una fira de les més importants de tot l’Estat Espanyol, avui amb una autonomia pròpia donada la seva rellevància i el seu abast.

També han creat El Tast d’Espectacles, que ofereix un cop l’any en una localitat diferent una trobada festiva de companyies que volen presentar els seus projectes amb petites demostracions o explicant-los en persona, i els programadors dels diferents grups locals que hi poden participar. Una iniciativa que porta ja 13 edicions i que s’ha consolidat com una de les idees més profitoses per a les dues bandes: la professional i la dels programadors.

Els oients van quedar molt admirats d’una iniciativa d’aquesta rellevància i envergadura.

Nieves Portas, del Teatre Principal de Maó, Menorca

Va ser molt interessant descobrir aquest teatre de Maó, originalment dedicat a l’òpera -està considerat el primer de tot Espanya de teatre a la italiana creat l’any 1829 específicament dedicat a l’òpera-, una verdadera bombonera teatral que roman intacte amb les seves riques tapisseries i les seves llotges. Va ser l’encarregada de presentar-lo la seva actual directora, Nieves Portas, la qual va explicar als oients de la primera Jornada Professional tot els detalls de la seva programació.

Una mica d’història

Seguint amb la història del teatre, existeixen testimonis documentals que demostren com durant el segle XVIII els espectacles d’òpera i de teatre ja es representaven, amb certa freqüència, a la ciutat de Maó. Només es disposen de pinzellades inconnexes, que fins a la data, no han permès reconstruir una història del teatre de Maó durant aquest període inicial. Però sí se sap que al Museu de les Arts Decoratives de París es conserven unes pintures anònimes que representen un “Teatre de la Comèdia de Maó” durant l’època de l’ocupació francesa de la illa (1798 – 1802). Es tracta de dos quadres que mostren la sala d’espectacles des de punts de vista diferents. En el primer, s’observa la representació de la comèdia “Le malade imaginaire”, de Molière; en el segon, a la sala, un nombrós públic acomodat gaudeix de l’obra.  

Quadre amb el públic del antic teatre de Maó. Imatge extreta de la web del Teatre Principal de Maó

Aquesta tradició tan consolidada explica que a principis del XIX l’empresari d’òpera Giovanni Palagi, establert a Maó, va dissenyar i impulsar un projecte d’un nou teatre, a l’estil dels italians, que s’ubicaria en el lloc de l’anterior. El nou edifici es va inaugurar el 15 de desembre de 1829; un teatre amb una sala en forma de ferradura, un pati de butaques rodejat de 14 arcs i 2 proscenis que sustentaven tres pisos de llotges, més un galliner, amb una capacitat per gairebé 1.000 espectadors.  

L’actual teatre de Maó. Foto Teatre

L’obra va ser realitzada pels mestres Alfons Hernàndez i Josep i Pere Pons, sota la direcció de Palagi. De la decoració escènica se n’encarregà l’artista Andreu Galbis. El nou teatre, al llarg del segle XIX, va anar realitzant millores: ampliació amb l’adquisició d’immobles veïns (1845); reforma de l’interior i construcció de l’enfront neoclàssic conservat actualment (1845); o dotació d’enllumenat elèctric (1894). 

A destacar el valuós arxiu de velles partitures, llibrets i altres documents que conserva el teatre, d’una gran importància per a la història de l’òpera a Europa.

Una programació híbrida

Va explicar Nieves Portas com la programació que organitza al teatre és de naturalesa híbrida, en haver de satisfer les demandes i necessitats d’una ciutat que compte només amb un teatre de gran escenari. El nombre d’espectacles oferts és entre 80 i 90 l’any, i compta amb un Festival de Teatre Infantil el mes d’abril, en el qual hi solen participar companyies de teresetes o que n’utilitzen en els seus muntatges.

Vestíbul del Teatre de Maó. Foto Teatre

El teatre compte amb 3 patrons: l’Ajuntament de Maó, el Consell de Menorca i el Govern de ses Illes Balears. Una característica de la seva feina és que Nieves Portas és a la vegada la directora artística i la gerent del teatre. Compta amb una consolidada política de mecenatge, gràcies a la complicitat mantinguda amb moltes empreses locals, que senten partícips responsables de la riquesa cultural de Maó i Menorca.

El teatre compte també amb una amistosa col·laboració amb el Teatre de Ciutadella, amb el que comparteixen sovint programació.

Òptiques i gèneres diversos al servei de la creació

Amb aquest títol es va realitzar una taula en la que van participar artistes procedents de molt diverses especialitats teatrals, concretament Luís Ortas, del sector audiovisual, Joan Cassanyes, del món de la màgia,  i Laura Lliteras, de la dansa contemporània, els tres de Mallorca; Alexis Rouvre, del món del circ, de Bèlgica, i Biel Porcel, veterà titellaire de Mallorca. Moderar la sessió Toni Rumbau.

Luís Ortas, cineasta

Luis Ortas, veterà cineasta de Mallorca que va estudiar cinema a Los Angeles, UCLA i va treballar per a diverses produccions a Hollywood, alhora que director i productor de documentals, sèries, comercials, curtmetratges, videoart i instal·lacions experimentals, va explicar com el cinema és de fet un llenguatge absolutament multidisciplinari, quan ja des dels mateix naixement del cinema, amb Georges Méliès, van intervenir disciplines com la de la màgia, i per descomptat tots els elements visuals propis de les arts escèniques. Sempre ha estat una amalgama de llenguatges diversos.

També ho ha sigut el llenguatge de les ombres, como és el cas de l’extraordinari treball de Lotte Reiniger. El cinema aquí va tallar els fils i les tiges amb les habitualment es mouen els titelles i les ombres, i mostrà l’animació de les figures com si fos real, a través de les tècniques del Stop Motion. Això genera fins i tot una nova narrativa,

També va parlar del cinema que es fa als països de l’est europeu, amb casos com el de Jan Švankmajer, que no sols va treballar en el cinema d’animació a través d’un ús magistral del Stop Motion, sinó també amb marionetes i titelles en moltes der les seves pel·lícules, com la del Faust que aquí presentem:

Les possibilitats que donen els titelles, des d’aquesta manera d’utilitzar-los en el cinema com fa Švankmajer s’allunyen i superen en profunditat els efectes que pugui fer la IA i els efectes digitals.

També va parlar de l’ús que s’ha fet de les marionetes en el gènere cinematogràfic de terror. El fet d’humanitzar un objecte, per exemple, omple les escenes d’un misteri difícil de crear amb altres recursos.

Joan Cassanyes, actor, mag, dramaturg i logicofobista

Joan Cassanyes, un reconegut mag mallorquí titulat en els estudis superiors d’Il·lusionisme al RCU Reina Maria Cristina de El Escorial i en Interpretació a l’ESADIB, així com format en creació escènica a la Sala Beckett de Barcelona i a l’ESTC de Lisboa, va explicar que per a ell, la màgia era en certa manera com una modalitat pròpia del teatre d’objectes, en el que a l’objecte li passen coses. Va parlar de l’anomenada màgia perversa, en la que els objectes es rebel·len contra el mag, en agafar vida i adquirir una personalitat. En certa manera els poden qualificar de titella, amb la diferència que aquí els fils no es veuen.

Va recordar una imatge d’un espectacle de Philip Genty, en la que una marioneta anava tallant els fils que la sostenien, fins arribar a moure’s en llibertat sense cap fil.

Va mostrar el seu interès en els efectes òptics, segons els quals la imatge que es veu no és tant la realitat de la cosa en si sinó allò que nosaltres ens pensem o imaginem que és. Els mags aprofiten els errors de percepció del públic per ficar-hi en aquestes escletxes la seva trampa, el truc.

Va parlar per exemple de l’efecte basat en el ‘negre sobre negre’, segons els qual la imatge negra desapareix en un fons negre. Un truc escènic que els mags utilitzen per fer aparèixer coses, desaparèixer o canviar.

Laura Lliteras

Laura LLiteras, ballarina de dansa contemporània i creadora de la companyia Unaiuna junt amb Marina Fullana, va parlar de com es plantegen les seves creacions, concretament de l’últim dels seus espectacles, Scroll, del que les dues components de Unaiuna van fer la direcció.

Scroll és una immersió en l’imaginari col·lectiu de les xarxes socials i les virtualitats tecnològiques, un paisatge mutant que ja forma part de la nostra manera d’entendre’ns i relacionar-nos. Quatre intèrprets davant del mirall de les xarxes socials i les pautes amb què aquestes ens coreografien. Un retrat alhora íntim i algorítmic, en què el sentit de l’humor i la tragèdia gairebé es toquen.

Va explicar com l’obra en si es va creant en combinació amb els assaigs i els intèrprets, com és el cas de l’escenografia, la qual es va definint segons les necessitats de les diferents seqüències.

Alexis Rouvre, de la companyia Grosso Modo de Bèlgica

Alexis Rouvre dirigeix la companyia belga Grosso Modo. Va explicar que la seva formació en circ, que s’ha concretat en el malabarisme, ha estat sempre als límits del gènere, buscant una zona on poder tenir ressonàncies amb altres disciplines escèniques. El fet de treballar en malabars ha fet que l’objecte centri sempre l’atenció del que faig. De fet hi ha molt punts d’unió amb l’univers de les marionetes.

El treball que fa es basa finalment en el cos i en aplicar a l’escenari allò que s’ha après en la formació més acadèmica de cadascú. L’element material l’interessa molt. De fet, l’espectacle que ha presentat al Festival de Teresetes desenvolupa un concepte de malabars insòlit, en utilitzar materials molt diversos, cadenetes en aquest cas, fils, gerres, pedres…

Biel Porcel, titellaire, de la companyia Binixiflat, de Mallorca

L’últim a parlar del seu treball va ser Biel Porcel, històric titellaire de Mallorca de la companyia Binixiflat, que també té seu a Catalunya, on ha residit durant molts anys.

Va parlar de l’ofici de titellaire, que va qualificar de renaixentista, en el sentit de que normalment els titellaires estan acostumats a fer una mica de tot, escriure les seves obres, construir els titelles, l’escenografia, preparar o fer la música, etc, de manera que es pot dir que els titellaires toquen totes les arts en un exercici plenament interdisciplinari. També és propi en els espectacles usar els trucs de la màgia, efectes del cine o fins i tot seqüències filmades, aplicar els principis del moviment de la dansa. També el circ està present en l’imaginari de molts titellaires, així com el carrer considerat com una escenografia natural que molts han escollit, on es poden emprar titelles gegants, com el Bread and Puppet i tants altres.

Va remarcar que els titellaires som poetes, filòsofs, constructors, ballarins, acròbates, músics, som una mica de tot, som com un Leonardo da Vinci que utilitza totes les arts escèniques. Al Biel li encanta recórrer a tots aquests elements per poder hipnotitzar al públic, expressar coses noves. Per això estem obligats sempre a aprendre molts d’aquests llenguatges. Però a més, també s’ocupen de la gestió i de tantes altres coses que avui determinen la feina teatral. A part de les arts, hi ha igualment els oficis manuals que el titellaire ha de tenir, coneixements de fuster, de pintor, d’electricista…

Per resumir la trobada, el moderador va parlar d’uns conceptes que havien rondat en les diferents intervencions: la paraula ofici, jugar amb la percepció, el trompe l’oeil, l’art total, l’interdisciplinari, i la disciplina en el seu sentit d’esforç en la pràctica dels diferents llenguatges.

Remat final

Va dir Luís Ortas que tenia molta enveja d’aquesta possibilitat de poder fer una mica de tot, ja que en el cine les feines estan molt compartimentades, i hi ha especialistes per a qualsevol funció. En canvi, va dir que les noves tecnologies digitals donen de fet una extraordinària llibertat d’actuació que abans no es tenia i que s’hauria de poder utilitzar, per fer més lleugera la feina del cineasta, i dotar-la d’atributs procedents d’altres llenguatges. Va considerar que potser un dels futurs del cinema sigui aquesta nova manera de filmar i crear pel·lícules.

Joan Cassanyes va dir que el pitjor de la màgia sempre és el mag. No hi ha avantguarda en la màgia. No expressa coses noves. Sempre vol repetir els mateixos trucs, alguns d’ells molt difícils, i per això esdevenen reptes pels mags. Ell busca que la màgia no sigui el mag, sinó un espectacle, capaç d’omplir un escenari de teatre. Jugar amb allò que és substancial a la màgia: l’ambigüitat perceptiva, l’engany de la mirada de l’espectador, la il·lusió de realitats que no existeixen però que el públic veu, fer que els objectes parlin i es belluguin i es barallin amb nosaltres…

Laura Lliteras indicà que ja fa molts anys que la dansa ha trencat aquells estereotips academicistes, i que s’ha obert a noves maneres d’expressar-se amb el cos i el moviment. A vegades la gent es pregunta si és dansa allò que presenten en els seus espectacles, perquè per a molta gent no ho és, però per a ella és obvi que la dansa ha de poder jugar avui en dia amb el moviment i el cos amb una llibertat absoluta.

Alexis Rouvre va indicar que aquests perills de quedar-se en l’academicisme que té la dansa, el cinema o la màgia, també passa en el circ, ja que existeix una inèrcia històrica d’allò que s’entén per les arts circenses. Un ofici que busca sempre ser el millor en cada una de les tècniques, com ell va viure als començaments, aquest desig de ser el millor malabarista del món, etc.

Al final te n’adones que aprendre una tècnica no és fer art ni crear un espectacle. Clar que tenir un bon bagatge tècnica és una cosa molt bona, casi indispensable. El seu interès, però, és desenvolupar noves tècniques amb nous materials, que li permetin desenvolupar espectacles diferents amb propòsits específics.

Biel Procel, per la seva part, va rematar l’interessant intercanvi d’opinions indicant que en els titelles també hi ha un cert classicisme, com és la dels que es volen cenyir en una sola tècnica, el fil, per exemple, o el guant, o les ombres, per esdevenir llavors virtuosos en cadascuna d’aquestes disciplines. A ell, però, li agrada més el combinat de llenguatges diferents, de manera que cada espectacle sigui diferent a l’anterior, utilitzant també tècniques diverses segons la necessitat de la proposta. També és interessant treballar amb altres llenguatges, músics, ballarins, artistes plàstics, etc, com ell ha fet en diverses ocasions.