(Participants a les Jornades realitzades a la sala d’actes de Can Alcover, a Palma. Foto T.R.)

En aquesta segona crònica del Festival Internacional de Teatre de Teresetes 2025 de Mallorca, parlarem del segon dia de les Jornades Professionals. En primer lloc de la taula constituïda per parlar dels Circuits Escènics de l’Estat Espanyol, i del circuit Interilles. I en segon lloc, dels demés festivals convidats a assistir al de les Teresetes: el de Titiriguada de Guadalajara, Schaubude d’Alemanya, l’encontre de Montemor-O-Novo a Portugal, l’IF Barcelona, el Titirimadroño i el Festival Maboule, de Bèlgica.

Parlarem igualment dels dos working progress que vam poder veure al pati de Can Alcover: el de la companyia Coloradas, de Mallorca, titulat Anaralcamp; i el de la companyia Sardina de Fuente, amb el títol Infinitiu, també de Mallorca.

Circuits Escènics de l’Estat Espanyol, i del circuit Interilles

Va ser una taula força nombrosa la que es constituí per parlar dels Circuits Escènics de l’Estat Espanyol, i del circuit Interilles: Llorenç Perelló, Director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Guillem Ginard, Director Insular de Cultura del Consell de Mallorca, Nieves Portas, Directora-Gerenta del Teatre Principal de Maó, Núria Pladevall, gestora i programadora d’arts escèniques de la Fundació Xarxa (Catalunya), Edu Borja, companyia (País Valencià) i Fàtima Riera, presidenta d’Illescena (Mallorca). Va moderar Jordi Alomar.

La taula va resultar ser molt interessant tot i que a vegades una mica difícil de captar-ne els detalls, en oir les posicions de les principals administracions de les Illes Balears, i constatar el verdader interès que van mostrar tots ells per facilitar la comunicació cultural entre les illes, així com en potenciar els circuits tant locals com interilles.

Cartell d’Illaescena. Foto companyia

Hi ha un dèficit en aquesta facilitat de girar, tot i que existeixen circuits ben establerts amb normatives clares, que les companyies professionals poden utilitzar, malgrat els pressupostos baixos que hi ha en el sector cultural, una rèmora que afecta a tot el país, com bé saben els que es mouen per aquests senderis de la cultura.

En efecte, són múltiples els mecanismes i les ajudes que existeixen perquè les companyies puguin traslladar-se a les altres illes, o girar pels circuits que hi ha en cada una d’elles. Amb paciència i detall, els responsables administratius de l’assumpte van explicar als presents aquests mecanismes, indicant que l’objectiu és sempre anar a més.

Vam poder comprovar els oients que els responsables tècnics i polítics tenen molt bones intencions i que si no es fa més per arreglar les coses no és per manca de voluntat sinó de mitjans. Una situació que exigeix una enorme tenacitat d’aquests responsables, molt sovint superats per la complexitat que avui mostra el món de la creació, ja que constantment neixen noves línies d’actuació i gèneres que fins ara no existien.

Ses Illes Balears. Imatge extreta de l’Enciclopèdia.cat

Segurament una de les coses més difícils deu ser saber com moure’s i organitzar aquesta complexitat, sense caure en els reduccionismes burocràtics de la logística administrativa, que busca simplificar per moure’s amb un cert coneixement de causa per aquestes realitats laberíntiques, alhora que s’apliquen les normatives arribades de la UE. Ja sabem que la IA és la millor eina per organitzar la complexitat, però també sabem avui que és el camí més fàcil i el que ofereix més perills de reduccionisme i simplificació banal. La conclusió és que per bellugar-se en aquests àmbits es necessita una enorme claredat mental i una voluntat d’enfrontar-se a aquesta complexitat sense perdre de vista el detall i els casos personals, ja que en el món de la creació, l’aportació individual i molt sovint subtil és la més difícil de percebre, malgrat ser la més important i d’on surten les sorpreses.

La intervenció de Núria Pladevall, una de les responsables de la Fundació Xarxa de Catalunya, va ser una de les que creà més impacte, en exposar un projecte com és la Xarxa d’Espectacles, que compta amb un pressupost anual d’uns 900.000 euros per programar espectacles per als infants i la joventut. Com ja va explicar el dia anterior, els responsables de la programació són els 49 grups que hi ha en 49 poblacions de tot Catalunya, els quals actuen amb total autonomia i amb unes característiques molt especials: tots ells són voluntaris, exactament en un nombre de 338 voluntaris implicats, sent només dues persones alliberades les que cobren per les feines jurídiques, comptables i administratives. Aquestes 49 programacions mouen a unes 150 companyies l’any, amb 314 espectacles que veuen unes 65.612 persones. Tot plegat, un cas únic a Espanya i segurament a tot Europa.

Si hi afegim la creació de dos projectes de trobades transversals, com és el Tast d’Espectacles, que reuneix a programadors i companyies en un clima desimbolt i de convivència, més la important Mostra d’Igualada, avui una de les fires més importants de l’Estat, es pot veure aquesta singularitat que és la Xarxa, que sense cap burocràcia, aconsegueix uns resultats tan espectaculars.

Va parlar també Edu Borja, titellaire de València, que va explicar amb una radical sinceritat la situació que viu el sector des del seu punt de vista i experiència. Un veterà, Borja, que ha patit aquesta impossibilitat de viure dels titelles d’una manera professional, cosa que l’ha portat al món del doblatge, pel qual té unes grans aptituds naturals.

Edu Borja amb una de les seves marionetes, al Pati de la Misericòrdia de Palma. Foto T.R.

Edu, que ha actuat també al Festival (parlarem en una altra crònica del seu impressionant espectacle de marionetes de fil), va manifestar que el problema principal és la manca de formació, que alhora implica també una manca de reconeixement social de la professió. Un dèficit que actualment el món titellaire està intentant arreglar, incorporant la possibilitat que la formació en teatre de titelles, visual i d’objectes pugui ser tractada per les Escoles Superiors de Teatre del País com una especialitat més, al costat de la Interpretació, el Gest, la Dramatúrgia o l’Escenografia.

Festivals convidats a Mallorca

Alberto San Andrés, festival Titiriguada, de Guadalajara, Espanya

Alberto San Andrés és l’esforçat activista de la cultura i dels titelles que dirigeix aquest festival de la ciutat espanyola de Guadalajara, tot i que darrerament ha hagut de parar la seva darrera edició, per manca de suport de l’Ajuntament. Tot i així, el festival ha seguit realitzant-se en diferents localitats de la província.

Va explicar com aquest any hi va haver fins i tot una manifestació de centenars de persones que reclamaven el festival, en haver esdevingut un esdeveniment molt popular i estimat pels veïns de Guadalajara.

El Festival organitza sempre un mercadillo per als artesans, siguin de titelles o de qualsevol altre producte del camp o dels oficis. Per a l’any proper, per exemple, han convidat a un taller mallorquí que venia els seus titelles al Pati de la Misericòrdia, durant les Teresetes. Aquest mercat s’acompanya de tallers per a les  famílies.

Palacio del Infantado, Guadalajara. Foto Wikipedia

El festival és molt participatiu. Amb un pressupost fins ara d’entre 15.000 i 50.000 euros, esperen que el proper any es pugui realitzar una nova edició.

Moltes de les funcions del Festival es fan en el marc de l’impressionant Palacio del Infantado o Palacio de los Duques del Infantado, un palau d’estil gòtic isabelí amb elements renaixentistes. Va ser ordenat construir per Íñigo López de Mendoza i Luna, segon duc de l’Infantado, a la fi del segle XV. Un marc envejable que dona molt caràcter a les representacions teatrals.

Una altra característica és l’organització d’un cabaret títere-poético, inspirat en els que es feien i es segueixen fent al Taller de Marionetes de Pepe Otal a Barcelona.

Tim Sandweg, del Teatre Schaubude, Festival Theater der Dinge, d’Alemanya

El director artístic del reconegut teatre alemany de Berlín Schaubude, Tim Sandweg, és també el responsable del festival que el teatre organitza a la tardor.

En efecte, cada tardor el teatre organitza el Festival Internacional de Teatre Contemporani d’objectes i Figures “Theater der Dinge”, una font d’inspiració per als desenvolupaments actuals del gènere.

La propera edició del festival tindrà lloc del 31 d’octubre al 5 de novembre de 2025. Theater der Dinge 2024 va tractar el tema dels esperits del 6 a l’11 de novembre.

Va explicar Tim que l’estructura del teatre compta amb un equip de 12 persones més el director artístic, i 4 a temps parcial. El nombre d’espectacles programats a l’any són uns 200, amb un percentatge del 60% dedicat al públic familiar i infantil, i el 40% al públic adult.

El Teatro Schaubude de Berlín. Foto Teatro

El seu concepte de la marioneta és molt ampli, ja que parteixen d’un enfoc pluridisciplinari del gènere. Els seus projectes conviden sempre a artistes d’altres disciplines, i es busca que hi hagi utilització d’objectes i de materials diversos. És una mirada molt contemporània que no s’ocupa de les formes tradicionals del gènere, que ja compten amb altres plataformes.

El festival busca sempre un tema per a cada edició. El del 2024, per exemple, va ser el món dels fantasmes i dels esperits, i van convertir el teatre en una mena de casa encantada. Per al 2025, el tema serà els objectes autòmats.

El Festival és internacional i l’any passat, per exemple, va programar a la companyia catalana Cabo San Roque amb Dimonis, i a l’artista escenògrafa Xesca Salvà, de Mallorca, amb Häuser.

Amándio Anastácio, de Montemor-O-Novo, Portugal

Amándio Anastácio es el director del Encontro Internacional de Marionetas Montemor-o-Novo, de Portugal. Una ciutat històrica situada a la regió del Alentejo, a no gaires kilòmetres d’Èvora, l’altra ciutat de ressonàncies titellaires de la regió.

Està organitzat per l’associació Alma de Arame, la qual a més del Encontro, també s’encarrega de moltes altres activitats, per exemple, un programa de residències que manté des de fa anys. S’inicià el 2008 com un petit festival amb espectacles portuguesos només de carrer, i a poc a poc ha anat creixent. El 2013 va començar a rebre ajudes del Govern  fins arribar al 2022, quan va obtenir el seu màxim desenvolupament.

Iglesia de Montemor-o-Novo. Foto Wikipedia

El Festival programa entre 20 i 25 companyies, amb força presència internacional. L’associació compta actualment amb un pressupost de 500.000 euros l’any, cosa que els ha permès créixer i sostenir-se, a l’entitat i al festival.

El Festival busca especialment un tracte de convivència amb els artistes convidats, que alhora són molt ben rebuts per la població. Montemor-o-Novo és una ciutat amb una població d’uns 16.000 habitants.

A teniren compte que durant els segles XV i XVI, Montemor-o-Novo va ser residència de diversos reis i va arribar a comptar amb quatre parròquies i fins a vuit convents, cosa que ens parla de la seva gran importància.

Castelo, Montemor-o-Novo. © Celestino Manuel. Extraido de Turismo em Portugal

A dalt de tot de la localitat apareix l’imponent Castell de Montemor-o-Novo, al qual s’accedeix per la Porta da Vila. Des de l’elegant Torre do Relógio s’obtenen boniques vistes sobre les ruïnes del que va ser el Paço dos Alcaides, antiga residència de diversos reis, i del nucli antic de la ciutat.

Sara Serrano, festival If Barcelona

Va ser molt especial la presentació del festival IF Barcelona a càrrec de la seva actual directora, en trobar-se presents a la sala els seus dos fundadors, qui escriu aquestes ratlles, Toni Rumbau, i Jordi Alomar, que en va ser director fins fa poques edicions, en ser nominat director del Museu de la Música de Barcvelona.

Sara Serrano ens va convidar a intervenir, i així els dos vam poder explicar els seus orígens, arran de la magna exposició Figures del Desdoblament, realitzada el 2015 al Centre Arts Santa Mònica, de Barcelona.

Jordi Alomar va exposar les línies vertebrals del IF Barcelona, quan es va establir el senderi actual dedicat al creuament de les distintes disciplines escèniques que tenen a veure amb la imatge, l’objecte, la figura i el moviment, sense perdre de vista les profundes relacions que hi ha amb els teatres tradicionals de titelles d’arreu del món, per la qual cosa el Festival intenta cada any convidar a alguna companyia d’aquestes característiques.

Sara Serrano, per la seva banda, va exposar els trets característics de les últimes edicions, en les que el Festival ha crescut i ha esdevingut un referent del teatre visual i de figures a l’escena barcelonesa, amb un èmfasi donat a les trobades transversals entre programadors, artistes, investigadors, sociòlegs i altres disciplines.

Aquesta tendència que l’ha conduit a col·laborar íntimament amb un espai com és la Fundació Joan Brossa de les Arts, situada a la Ceca, i a organitzar la plataforma Teixidores des de diversos espais, com l’antiga presó Modelo, el Centre Arts Santa Mònica i per descomptat amb l’Institut del Teatre, col·laborador habitual de l’IF. També amb les obertures a altres ciutats de la perifèrie de Barcelona, com és Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Sabadell o Terrassa.

Andrea Judith Waitzman García, de Titirimadroño, Madrid

Va parlar en representació de la direcció del Títirimadroño, el Festival de Títeres de Madrid que organitza Unima Madrid, la titellaire Andrea Judith Waitzman García. Va explicar que cada any es crea una comissió de la Unima Madrid per dirigir el Festival.

El festival, que es fa durant el mes d’octubre, es programa a través d’una convocatòria pública oberta, i té lloc en múltiples espais de la ciutat, bàsicament en els centres culturals dels 21 districtes que té Madrid. Un d’aquests districtes, el de Puente de Vallecas, ha esdevingut el central del Títirimadroño, que compta ja en el seu haver 16 edicions.

El Festival també organitza moltes trobades entre les companyies, propiciant el debat entre elles, el públic i els programadors. Igualment hi ha un apartat dedicat a la formació, amb diversos tallers programats.

Hi ha uns criteris bàsics del Festival centrats a l’entorn de l’Accessibilitat, un aspecte que els interessa molt cultivar.

És important destacar què significa Títirimadroño en números. En l’edició de 2024, van ser els següents:

10 companyies, 7 espectacles, 2 instal·lacions interactives i 1 taller intensiu de 5 dies.
8 Estrenes a Madrid. Un d’ells, estrena a Espanya.
2 Companyies internacionals.
Propostes per a públic adult i familiar
Totes les activitats són d’accés lliure i gratuït.

My-Linh Bui, del Festival Maboule, de Bèlgica

Va ser My-Linh Bui, responsable de programació del Maboule, l’encarregada de presentar el Festival, que es realitza a la ciutat de Genappe, a Bèlgica, a 30 km de Brussel·les. El seu director artístic i general és Alain Moreau, del Teatre TOF.

El festival, que l’any 2024 va complir 10 anys, està organitzat per dues entitats: el Monty, antigament un cinema, avui un espai per a 150 espectadors, situat al cor del centre de Genappe. Se’l considera un Tercer Lloc, és a dir, un espai cultural que combina un lloc de trobada cívic, un lloc de formació contínua, una fàbrica de teatre, una botiga d’alimentació col·laborativa, una sala d’espectacles i un cinema…

El Monty compta amb molts voluntaris, un centenar especialment durant els dies del festival Maboule, que es fa el mes de desembre. Igualment rep forces companyies en residència durant l’any, que intervenen en les activitats del centre.

L’altra entitat organitzadora és el Théâtre TOF, una companyia històrica dirigida per Alain Moreau, a la qual pertany també My-Linh Bui.

Le Monty. Salle. Foto Teatre

El Maboule programa uns 25 espectacles amb un total d’unes 70 funcions. També conviden a programadors, 90 en l’edició anterior.

La paraula Maboule vol dir, en francès, fou, és a dir, un boig. Seria per tant un Festival dels Bojos, molt en la manera medieval d’entendre les festes populars, sobretot les properes al carnaval.

En l’edició de 2024, el Maboule va programar dues companyies espanyoles: M.A.R., d’Andrea Díaz Reboredo i Antologia, de Jordi Bertran.

Anaralcamp, de la cia. Coloradas, de Mallorca

En una de les pauses del segon dia de les Jornades, vam poder veure un fragment de l’obra encara en procés de creació de la cia. Coloradas Anaralcamp.

Ens trobem davant d’un projecte ideat per Blanca Alonso, alma mater de Coloradas, consistent en una experiència immersiva i interactiva sobre l’entorn rural pensat per a la primera infantesa, és a dir, de 0 a 3.

Proves dins del paracaigudes. Foto companyia

Proposa crear un espai on els nadons i els seus acompanyants poden estar i interaccionar amb diversos elements visuals, com ombres, objectes i fins i tot amb l’espai sonor. S’utilitza per això un verdader paracaigudes blanc que delimita i converteix en ‘interior’ l’espai escènic, creant un ambient de joc i descobriment. A mesura que pares i bebès s’endinsen a l’espai, es veuran envoltats d’ombres i colors.

Molt interessant és la parada d’objectes relacionats amb un dia de pícnic al camp, que en realitat és un instal·lació sonora, ja que cada un dels objectes genera una sonoritat prèviament enregistrada que es dispara al mínim contacte a través de sensors estratègicament col·locats en els estris de l’acampada.

Foto companyia

La instal·lació compta amb dos col·laboradors: l’encarregat de l’espai sonor, Txema González de Lozoyo, músic, antropòleg i fonografista, el qual  desenvolupa tasques de recerca, creació i producció a l’àmbit del so i la música, especialitzat en instruments tradicionals, enregistrament de camp i art sonor; i Francisco Hernández, inventor nat, ple d’enginy i curiositat, capaç pot aplicar els coneixements informàtics a la invenció d’objectes escenogràfics interactius.

Blanca Alonso mostra alguns dels seus objectes sonors en fase d’experimentació. Foto T.R.

L’obra, que s’estrenarà el mes de gener del 2026 a Mallorca, farà abans una residència a Asturias on treballarà amb la companyia argentina/mexicana Teatro al Vacío, que col·laborarà en la posada en escena de l’obra en la seva segona fase de treball.

Infinitiu, de Sardina de Fuente

Infinitiu va ser la proposta encara en fase de producció de la companyia Sardina de Fuente, de les Illes Balears, una creació de Raquel Bueno, la qual ha estat en residència a la Sala La Fornal a principis de 2025.

Raquel Bueno en el seu rol de mare embarassada. Foto companyia

Es tracta d’un espectacle de marionetes i teatre gestual que reflexiona sobre la maternitat i el creixement d’una criatura. Es presenta des d’una perspectiva molt personal, la pròpia de l’autora, que com diu ella mateix és crua i plaent.

L’espectacle ens mostra el naixement d’una criatura, les seves primeres passes, però de seguida, la veiem crescuda ja com una nena, i al poc com una senyoreta. Una marioneta que Raquel Bueno mou directament, creant una dualitat mare-filla molt interessant, la d’una mare que en certa manera es mira a si mateix en la seva feina de criança.

Foto companyia

Un distanciament que existeix ja des del moment de l’embaràs, quan la dona apareix amb una mena de globus que ve a representar la seva panxa però separada del cos. Una distància que estableix el registre de tot l’espectacle, una separació que permet a la mare reflexionar i oferir al espectadors una mirada diferent, en la que es combina la vivència interna i l’exterior, de qui s’observa a sí mateixa.

Foto companyia

Serà interessant veure vers on porta l’evolució de la proposta a Raquel Bueno i la seva companyia Sardina de Fuente.