(Imatge de ‘Tout/Rien’ de la cia. Grosso Modo. Foto companyia)
Ens centrarem en aquesta tercera crònica en alguns dels primers espectacles que s’han pogut veure al Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca, que aquest any ha arribat a la seva 27na edició amb un programa ple de títols interessants.
Parlarem en concret de les següents obres: Rumores Árticos, de La ruée vers l’or, de Canadà; Kariguri, de Giramàgic, de Catalunya; Únic, de Martín Melinsky, d’Eivissa; Tout/Rien, de Grosso Modo, de Bèlgica; i Estación Paraíso, de La Maquiné, de Granada.
Rumores Árticos, de La ruée vers l’or
Vaig veure aquesta obra a la darrera Fira de Titelles de Lleida (veure aquí), un dels títols de més impacte que hem pogut veure en la present primavera titellaire al nostre país.
Com ja vam explicar en aquella ocasió, l’espectacle es basa en l’obra de l’autor danès Jørn Riel i dels còmics de l’il·lustrador Hervé Tanquerelle, amb una adaptació signada per Anne Lalancette, Francis Monty, Jérémie Desbiens, Simon Landry-Desy y Alexandre Harvey.
Foto companyia
Ens trobem davant d’un espectacle de titelles de taula amb música en directe i efectes sonors per a públic a partir de 10 anys, que es va estrenar l’any 2021 al Festival Internacional d’Arts de Titelles de Saguenay, al Quebec. Des de llavors no ha cessat de girar i de presentar-se als més importants festivals d’Amèrica, del nord i del sud, així com d’Europa, ja que l’obra es pot representar tant en francès, anglès com en castellà.
El públic de Palma va tenir la sort de veure l’obra en un espai de mides ideals, com és la sala petita del Teatre Principal de Palma, i això va permetre gaudir encara amb més profunditat el gran desplegament interpretatiu que és Rumores Árticos.
Foto companyia
No tornarem a repetir el que ja vam dir en l’article citat, només emfatitzar el gran treball realitzat per la companyia, que han sabut trobar el registre adequat per parlar d’uns fets altament dramàtics amb la distància adequada. Això els ha permès fer-ho en clau d’humor, generalment de tonalitat negre, sense perdre els aspectes tràgics dels terribles episodis viscuts pels seus protagonistes.
El públic s’entregà entusiaste a l’obra i a la feina extraordinària dels seus intèrprets.
Kariguri, de Giramàgic
Ens trobem davant d’una de les companyies catalanes de màgia més rellevant, en aquesta línia sempre desitjada, tant pel públic com pels mateixos mags, de crear espectacles que siguin, a més de màgics, teatrals. En aquest cas, hauríem de parlar d’una verdadera explosió de l’anomenat Teatre Visual, en el que intervenen tota mena d’efectes lumínics, sonors i titellaires. Amb una particularitat: tots aquests llenguatges estan aquí no només perfectament combinats i sincronitzats, sinó que assoleixen uns nivells de qualitat, per no dir de perfecció, paraula que sempre és millor guardar, extraordinaris.
Foto companyia
Segurament la gran troballa de la companyia és haver trobat aquest contrast entre l’intèrpret masculí, Miquel Crespí, més centrat en la feina de mag, i el femení, Joana Rheingantz, una actriu amb un gran domini físic, contrast que a més l’obra accentua en atorgar a ell el paper d’un vell mag, savi o xaman oriental, i a ella, la del seu acompanyant jove, una mena de trujamán que tant pot treure com ficar al vell mag en mil embolics.
Hi ha imatges realment d’impacte, meravellosament resoltes, com les de l’inici, quan ell arrossega una carreta que, a la manera de los closques del cargol, representa el Temps. De fet, cada escena busca i troba una configuració visual potent, la qual cosa, combinada amb la sorpresa i l’engany de percepció dels efectes màgics, eleva encara més la seva impressió.
Foto companyia
Al principi, l’obra sembla voler tractar la temàtica del Temps, que després es va diluint quan l’espectacle es centra més en satisfer la demanda del públic al qual va dirigit, el familiar, amb cançons molt ben trobades i solucions rítmiques i escèniques que atrapen els petits i grans espectadors en un crescendo que no para de créixer al llarg de la sessió.
Foto companyia
L’extraordinària energia que reflexa i emet l’espectacle és l’altre element que junt al visual més l’element màgic, va deixar a tots amb la boca oberta, conscients d’haver vist una obra feta per uns grans intèrprets i artistes de l’escenari.
Així ho van demostrar els espectadors amb l’entusiasme dels seus aplaudiments.
Únic, de Martín Melinsky
Va agradar molt l’obra presentada per l’actor Martín Melinsky, resident a Eivissa, el qual signa l’autoria conjuntament amb qui ha estat la directora, Celia Ruiz. La representació es va fer a la sala gran del Teatre Sans, un espai perfecte per a la proposta, en facilitar la proximitat del públic.
Foto companyia
El treball de Nelinsky, molt a prop del clown, ens mostra a un oficinista en la seva taula de treball i amb una vella màquina d’escriure, cosa que ens indica un desig d’intemporalitat de la situació, en el sentit de que el drama que ens exposa pertany a qualsevol època de la Modernitat.
Amb uns inicis d’humor de clown clàssic, l’obra va eevolucionant ver un univers cada cop més poètic, en el que la imaginació del modest escrivà s’imposa sobre la realitat, una imaginació cada vegada més disparada i divertida, amb petits moments de records i de pors enquistades que apareixen quan la llibertat de fer i pensar lluita per esdevenir una realitat.
Foto companyia
Una preciosa història d’auto alliberació feta amb l’ajuda de mil objectes relacionats amb la taula on treballar l’oficinista i els seus múltiples elements, o amb l’armari arxiver ple de calaixos, que es complementa amb eficaces projeccions d’imatges enregistrades.
Foto companyia
La combinació del treball de clown de Melinsky amb el teatre d’objectes és perfecte per explicar-nos la situació en la que es troba el personatge d’una manera fresca, àgil i plena d’humor, que al final acaba conquerint el cor i l’atenció dels espectadors, grans i petits.
Tout/Rien, de Grosso Modo
Alexis Rouvre és el creador i únic intèrpret d’aquest espectacle que va meravellar al públic de la sala petita del Teatre Principal. Una obra difícil de definir, tot i que sabem que el seu autor, Alexis Rouvre, de la cia. Grosso Modo de Bèlgica, procedeix del món del circ, havent desenvolupat una potent carrera de malabarista amb molt diferents tipus d’objectes.
Foto companyia
Com ja va explicar en una de les taules de les Jornades Professionals, el malabar es pot considerar com teatre d’objectes, en ser una disciplina que es centra i treballa amb objectes. Però en Tout/Rien, Rouvre va molt més enllà del malabar i de l’objecte, per centrar-se en l’esquelet més abstracte que hi ha sempre darrera de qualsevol espectacle: el Temps.
En realitat, qualsevol disciplina de manipulació, sigui de circ, d’objectes, de titelles o de la mateixa música, els exercicis de la seva pràctica són sempre diàlegs quan no baralles amb el Temps. Però com diu el mateix títol d’aquesta obra, el temps ho és tot i a la vegada no és res. Ho omple tot però mai es deixa agafar ni percebre. Tot i Res. Com els propis déus.
D’aquí la gran i terrible aposta que ha fet Alexis Rouvre de voler crear un espectacle en el que l’essència d’allò que ha fet als escenaris, cercant sempre el més difícil, és l’única o la principal temàtica de l’obra: el Temps.
Però com bé ens va explicar Einstein, el temps és relatiu, i per pescar-lo necessitem dues coses: objectes en moviment, i la mirada d’un observador. I si són dos els observadors, millor. Llavors fins i tot el podem mesurar, com fan els rellotges, accelerar-lo o disminuir-lo. Potser fins parar-lo… En definitiva, el Temps necessita l’espai per moure’s i córrer -sense que mai, però, el veiem.
I això és el que ha fet Rouvre amb Tout/Rien. Qualsevol objecte li serveix. Tot i que ell ha triat els que ha cregut més adients per experimentar aquesta pesca perceptiva del temps: fil gruixut de cotó, agulles, cadenetes, boles metàl·liques a modus de pènduls, pedres que podrien ser meteorits caiguts del cel, robes plegades que es despleguen ad infinitum…
Cada escena de Tout/Rien és una carrera d’obstacles amb un material determinat. En l’inici, l’actor-circense-titellaire es converteix en una mena d’aranya que teixeix la seva pròpia i particular teranyina, la qual, però, i a diferència de les de veritat, que busquen resistir-se al temps en una batalla sempre perduda, es desfà encara a més velocitat de la que triga a fer-se, d’una tongada, com si el temps es replegués sobre si mateix, conduit per les mans d’algú que coneix les seves inexorables lleis.
És potser el joc de malabars que fa amb les cadenetes que entren i surten de les petites gerres com per art de màgia, una de les troballes més originals de Rouvre, un material insòlit per actuar en un teatre. O les boles que pengen com pènduls, marcant temps diferents cada una d’elles, i contra els quals l’actor s’enfronta sense mai interrompre’s, com si hi hagués un misteriós pacte de no agressió entre aquests temps múltiples i Alexis Rouvre.
Dèiem que per percebre-sense-percebre el Temps eren millor dos observadors que un. En aquest cas, la principal mirada és la de Rouvre, que des de l’inici ocupa la centralitat de l’espai escènic marcat per una boca teatral molt titellesca. Aquesta mirada, present sempre des del silenci i des d’una atenció màxima, és la de l’ull que ha pactat amb el Temps unes regles de joc en el seu diàleg durant l’estona que dura la representació. Segueix unes pautes que són les pròpies que emergeixen d’una disciplina quasi bé inhumana de parlar amb allò que els rellotges amaguen.
L’altra mirada és la del públic, a qui se’l convida a deixar-se portar per l’estrany diàleg que es produeix a l’escenari. La mirada de l’espectador es mimetitza amb la de l’actor, i la representació esdevé llavors una mena de ritual en el que allò que més importa no és tant el que es veu com el fet mateix de veure, de percebre.
Segurament només des de la consciència de la percepció sigui possible percebre el temps, aquest Tot que és Res que teixeix tots els fils de l’Univers i, per descomptat, els de la vida. Un espectacle, Tout/Rien, que ningú s’hauria de perdre.
Estación Paraíso, de La Maquiné
Vet aquí un dels títols que més ha destacat en les últimes temporades de teatre a tot el país, un espectacle creat per la companyia andalusa de Granada La Maquiné, i que està interpretat en un magnífic i virtuós treball solista per Elisa Ramos, coautora junt amb Joaquín Casanova el qual signa també la direcció.
Foto companyia
Un verdader capolavoro de la companyia que tracta aquest tema tan universal del teatre de titelles de tota la vida, la Mort.
Ja va vaig parlar d’aquesta obra a Titeresante, arran de la seva presentació del Festival Titirijai de Tolosa l’any 2023 (veure aquí). Vaig dir llavors:
Un cop més el tema de la mort apareix als escenaris titellaires, tractat en aquesta ocasió amb un encert total, en convertir-se tot el que apareix en escena en una rica i versàtil metàfora de l’òbit o tràngol final: l’estació terminal d’aquest últim viatge de quan la cosa s’acaba, el tren que passa però ja no pots agafar, en part perquè és de joguina; el rellotge parat, velles fotografies de temps passats i detinguts, i, com a objectes de recordatori, els titelles en una maleta, aquells éssers que també són morts però que cobren vida si se’ls mou i se’ls dona veu. Figures que encarnen els éssers estimats que es van quedar enrere, ella inclosa, i que tornen a l’últim moment, per acomiadar-se ells del món i d’ella mateixa, que descobrim era de professió titellaire.
Foto companyia
En aquesta darrera estació, el temps s’ha aturat. Posar llum i consciència en aquests moments de trànsit, en què hi ets, però ja no hi ets, en els que et trobes a dos llocs a la vegada, quan t’has convertit només en espai sense cap temps que t’empenyi, tot això és un enorme exercici dels més difícils d’executar, si es vol fer bé. I La Maquiné ho broda amb l’actuació d’Elisa Ramos, que sap mostrar força i fragilitat,, il·lusió esperançadora i acatament de l’inevitable.
Però on refulgeix la seva interpretació és quan agafa els titelles i, com qui no fa res, executa escenes de gran qualitat i virtuosisme, en la difícil disciplina de la catxiporra i del titella de velocitat, que combina amb el titella íntim, disciplines que prtactica com si ho hagués fet tota la vida. I bona part d’això ho fa a la vista, utilitzant el seu propi cos com a castellet, amb les escenes brillants del llop i finalment de la mateixa Mort, quan aquesta apareix com un titella.
Foto companyia
A Palma, La Maquiné es va presentar al magnífic Teatre Mar i Terra, un lloc que permet una intimitat amb l’espectador i que li va com anell al dit a l’espectacle.
El públic de Palma, sorprès per l’exquisida qualitat de la proposta granadina, esclatà en aplaudiments, convençuts que havien assistit a una de les representacions més memorables del Festival de Teresetes.
