(Andrea Cruz i Toni Masegosa, de El so dels Titelles a la Mediterrània. Foto T.R.)
Seguim amb la nostra mirada als espectacles vistos a la 27na edició del Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. Ens centrarem en aquesta crònica en l’atmosfera i alguns dels espectacles que s’han presentat al Pati de la Misericòrdia, com El so dels Titelles de la Mediterrània, a càrrec d’Andrea Cruz i Toni Masegosa i la instal·lació Zooller, de Sa Vorera des Tassó. També dels espectacles Lampião y Maria Bonita, de Mosaico Cultural; Rondaies, de Estudi Zero Teatre; i Geronto Show, d’Edu Borja.
El Pati de la Misericòrdia
Ens trobem en un dels espais nuclears del Festival de Teresetes, el pati de l’antiga Casa de la Misericòrdia de Palma, un edifici fundat pels jesuïtes el 1565. Un lloc fet per acollir els indigents i necessitats que recorrien els carrers de Palma, i que actualment ha esdevingut des del 1977 propietat del Consell Insular de Mallorca. Antigament, hi tenien la seu el Conservatori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears i l’Arxiu del Consell de Mallorca. Avui s’usa com a seu del departament de cultura del Consell, com a equipament cultural i com a biblioteca, en ser la seu de la Biblioteca de Cultura Artesana i de la Biblioteca Lluís Alemany.
En el seu pati immens i ben assolellat hi tenen lloc algunes de les activitats més populars i pensades per a l’aire lliure que programa el Festival.
Carrusel del Ball del Metall.. Foto T.R.
Per exemple, la instal·lació El Ball del Metall, plena de joc i d’atraccions fets amb materials descartats, com bidons, olles i ferros, instal·lacions lúdiques plenes de creativitat i diversió per a tota la família. La feina dels seus responsables, Lila Jocs Reciclats i Circ, combina enginy, reciclatge i joc per a donar vida a aparells que fomenten la destresa, l’habilitat i la imaginació de persones de totes les edats. Dos carrusels, una balança gegant giratòria i molts de jocs. Una recepta lúdica que va entretenir a les famílies que acudiren al Pati de la Misericòria, mentre esperaven l’hora de les representacions que també s’hi feien.
Zooller, de Sa Vorera des Tassó
En aquest cas ens trobem davant d’una interessant instal·lació que alhora es converteix en una mena de representació itinerant quan el titella que habita a la cabana-habitació de la proposta decideix sortir a passejar i barrejar-se entre el públic.
Com diu el programa, Instal·lació en què trobam na Margalida, padrina autòctona balear, que es veu tancada en una gàbia, on hi ha instal·lada la seva llar, per a així preservar la seva espècie, en perill d’extinció. Juntament amb una sobrassada i el tramvia de Sóller, es troba sotmesa a la mirada del públic turista.
Instal·lació ‘Zooller’, de Sa Vorera des Tassó. Foto T.R.
Margalida, la protagonista del projecte, és una marioneta intrigant de mida humana que és portada per un titellaire-manipulador, ben agafada al seu cos. Els seus autors i portadors, Llúcia Cerdà i Joan Oliver, han volgut reivindicar les essències de la vida senzilla i casolana de Sóller, avui envoltades i asfixiades per la invasió turística, transformant el nom de la ciutat en Zooller, és a dir en un Zoo, on els animals reclosos no són altres que els seus habitants. Un missatge que mai es fa explícit sinó que s’expressa per les indirectes d’un llenguatge més aviat metafòric i suggestiu.
El so dels Titelles de la Mediterrània, a càrrec d’Andrea Cruz i Toni Masegosa
Ens trobem de nou amb una instal·lació que a la vegada es converteix en les hores indicades en una petita representació de titelles tradicionals de la mà del veterà titellaire Toni Masegosa en col·laboració amb la ballarina i també titellaire Andrea Cruz.
Toni Masegosa, en plena representació. Foto T.R.
Coproducció amb el IF Barcelona i la Fira Mediterrània de Manresa, el so dels titelles és una magnífica instal·lació que ha volgut mostrar alguns dels trets més característics del món dels titelles populars a la Mediterrània. Personatges com el Dimoni, que apareix en una munió de figures eixides de les més diverses tradicions, diferents personatges masculins i femenins de gent del poble, guardes, velles, vells, fins i tot algun Sant i alguna Verge, i la Mort casi com personatge protagonista.
La instal·lació està dotada de moviment, amb un sensor a cada titella que, per l’acció del so, dispara un moviment espasmòdic en el personatge corresponent. Un lloc especial l’ocupa la Mort, posada en un tocadiscos antic que gira sense parar i que la fa ballar sobre si mateixa una i altra vegada.
Foto T.R.
Una mena de castellet compost per una simple roba mostra una sèrie d’instruments populars que serviran per activar-se quan es fa la representació.
Aquesta comença amb la sortida de Toni Masegosa que s’asseu en un tamboret i, amb el sistema dit del ‘titella à la planchette’, va explicant algunes històries, com algunes vells rondalles mallorquins, amb les seves divertides i populars tornades. En aquest cas va recitar la coneguda amb el nom de Sa mitja faveta, de l’Aplec de Jordi des Racó. Es nota aquí la llarga experiència narradora i titellaire de Masegosa , amb una actuació que manté l’essència de la poesia popular mallorquina, dels girs característics dels seus textos cantats, amb un estil que només podem definir de ‘profundament popular’.
Foto T.R.
La seva és una veu i una manera de fer que pràcticament ha desaparegut dels nostres paisatges, d’algú que va tenir els seus inicis acadèmics estudiant titelles a l’Institut del Teatre de Barcelona, i que després ha seguit una carrera vital de titellaire plena d’alts i baixos, com és propi en aquesta professió, mantenint sempre aquesta connexió indestructible amb la vena poètica de la Mallorca més autèntica i compendiosa. Un luxe per al públic sensible que sap captar les veritats més singulars de les veus populars.
I al seu costat, Andrea Cruz, que des del seu exitós muntatge La Dulce Ingeborg, el Crimen de las Marionetas, no ha cessat d’interessar-se pel món del teatre d’objectes i de titelles, va marcant els ritmes sonors de la representació, quan Masagosa agafa els seus titelles de garrotada i efectua un exercici que defineix com percussió musical.
Toni Masegosa amb el Dimoni. Foto T.R.
Un projecte, El so dels titelles, l’originalitat del qual mereix que es vagi movent i veient, no només per les illes balears, sinó també pels públics populars de València i Catalunya, amb els que comparteix llengua i història.
Lampião y Maria Bonita, de Mosaico Cultural
Ens diu el programa: Aventures, batalles, miracles i bon coratge. Un espectacle de teresetes inspirat en el mamulengo, la xilografia, la musicalitat i els jocs de la imaginació del nord-est brasiler. La narració mostra un retall de la història del cangaço. Un divertit teatre de teresetes amb dones valentes, homes guerrers, miracles, fantasmes, injustícies i altres bogeries molt brasileres!
Ludmila Flores i Rafael Rossa en els papers de Maria Bonita i Lampião. Parque de las Marionetas, Zaragoza, 2023. Foto T.R.
Rafael Rossa i Ludmila Flores són els dos magnífics actors titellaires brasilers que, amb direcció de Nando Rossa, han creat aquest espectacle en què ells encarnen els dos personatges principals que també actuen transformats en titelles al seu castellet.
Per comprendre bé aquest espectacle, ens hem de situar en l’esperit del teatre popular brasiler, amb la seva tradició dels Mamulengos, nom amb el que es coneixen al Brasil els titelles populars. Atenció, Mosaico Cultural practica un mamulengo que ja té molt de teatre contemporani de titelles, del que avui fan els joves saltant-se les formes més tradicionalment aplicades. Ho fan, però, amb els codis ben establerts del teatre popular brasiler de tota la vida, amb la música com la seva columna vertebral. Ja sabem que al Brasil, la festa es converteix inexorablement en música i ball, un ball que tots saben ballar, tinguin l’edat que tinguin. És com si naixessin amb un gen desenvolupat al màxim, el del moviment, el ritme i la música.
El Dimoni. Foto T.R.
Per això l’espectacle que ens explica les històries del bandit Lampião i la seva enamorada Maria Bonita està ple des del començament fins al final de música i de ball. Els dos actors ja intenten que el públic els segueixi en el ritme, però per descomptat som a Mallorca i a Europa, i aquí els peus solen estar molt arrelats a la terra, de manera que per posar-se a ballar, necessiten un terratrèmol físic, humà, festiu o musical, cosa que succeeix en comptades excepcions. O la discoteca pels més joves, que és com anar a la caserna a marcar el pas, quan el clarí de l’hora ho marca.
Això no vol dir que el públic no gaudís d’aquest plus d’alegria que sortia dels actors i els personatges posats en escena pel Mosaico Cultural. En absolut, la joia que transmeten els dos actors brasilers es va transmetre al públic del Pati de la Misericòrdia, alguns dels quals no van poder evitar moure el cos i seguir alguns compassos de les músiques que sonaven.
Atenció, els dos personatges de l’obra estan inspirats en figures reals. Com ens indica la Wikipedia, Lampião va existir, sent el seu nom de naixement Virgulino Ferreira da Silva (Serra Talhada, Pernambuco, 4 de juny de 1898-Poço Rodó, Sergipe, 28 de juliol de 1938). Es tracta del més famós cangaceiro brasiler que va actuar a la regió nord-est del sertão de Brasil. Segons el biògraf Cicinato Ferreira Neto, el sobrenom de “Lampião” prové de la seva facilitat en el maneig del rifle: “de tant disparar semblava un llum encesa en les nits fosques de la caatinga”.
Lampião va ser probablement el líder de bandits més reeixit del segle XX. Per a les autoritats aquest bandit representava la brutalitat, una malaltia que havia de ser tallada en sec. Per a una part de la població del sertão, encarnava valors com la valentia, l’heroisme i el sentit de l’honor. Com a resultat, les seves gestes el van convertir en un heroi molt popular al Brasil, particularment a la regió nord-est del país, havent esdevingut una figura molt coneguda i tractada pels cançoners populars i pel mateix cinema.
Els Cangaceiros Maria Bonita i Lampião. Foto Wikipedia
Pel que fa a la protagonista femenina també va existir en la realitat: Maria Gomes d’Oliveira, més coneguda com Maria Bonita (Glòria, Badia, Brasil, 8 de març de 1911-Poço Redondo, Sergipe, 28 de juliol de 1938), va ser la primera dona a participar d’un grup de cangaceiros i la companya del més cèlebre dels seus caps, Virgulino Ferreirada Lampião.
Maria Bonita, fotografada el 1936 per Benjamin Abrahão Botto. Retratos do cangaço. Extreta de Wikipedia
Filla de María Joaquina i José Gomes, als quinze anys es va casar amb José Miguel da Silva, conegut com a Zé Neném, un sabater. En 1929, per una desavinença matrimonial, va conèixer Virgulino Ferreira da Silva, àlies «Lampião», qui era el cangaceiro més conegut del nord-est brasiler.
A l’any següent, Maria Gomes d’Oliveira es va unir a Lampião i va viure amb el cangaceiro durant 8 anys, fins al dia de la seva mort a Angico, Porto da Folha, el 28 de juliol de 1938, quan la banda fou sorpresa en un campament i Maria Bonita va ser degollada. Durant aquests vuit anys, Maria Bonita es va guanyar el sobrenom de Reina del Cangaço. Va tenir quatre fills, dels quals només va sobreviure Expedita, nascuda el 8 de setembre de 1932. Maria Bonita s’ha convertit en part del folklore llatinoamericà, i és comú trobar comerços i llocs públics batejats en honor a la Reina del Cangaço.
Rafael Rossa, Amándio Anastácio i Ludmila Flores. Foto T.R.
Val la pena conèixer aquesta història per entendre bé l’espectacle de Mosaico Cultural i gaudir-lo en tots els seus aspectes, una obra que ens està explicant ni més ni menys que fets reals.
L’alegria, la força i l’entusiasme dels dos actors, Rafael Rossa i Ludmila Flores, va colpir els espectadors, que van seguir l’espectacle amb constants i sentits aplaudiments.
Rondaies, de Estudi Zero Teatre
Va ser un goig pel públic de Mallorca i pels visitants que podien seguir el mallorquí aquest espectacle, un regal a les oïdes, en tractar-se d’un desplegament de diverses rondalles mallorquines, expressades per l’escena i per la paraula.
Foto Alvaro Maldonado
Bé sabem la importància que va tenir el recull de rondalles mallorquines fet per Mossèn Alcover a finals del segle XIX, conegut amb el nom de Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó. Poques vegades, però, n’hem pogut sentir dites en la seva llengua original, que per a un no mallorquí té les seves dificultats, però que en canvi et permet descobrir la gran riquesa que s’hi amaga.
Foto Alvaro maldonado
Per això va ser un regal veure com les tres actrius de les Rondaies, capitanejades per la veterana Pepa Ramon, que va demostrar una enorme presència escènica fruit de la seva llarga i reconeguda carrera teatral, junt amb les joves Lourdes Erroz i Laura Dalmau, expressar-se les tres en el mallorquí dels contes populars. Una joia pel públic local, que podien retrobar-se amb les arrels més profundes de la seva cultura, i pels foranis, que tinguérem l’oportunitat de deixar-nos portar per una musicalitat i una dicció tan agradables a l’oïda, i alhora tan exòtiques i familiars.
Amb una posada en escena funcional i ben resolta, amb la direcció de Pere M. Mestre, l’obra va presentar una acurada selecció de moments culminants de les rondaies, plantejant un joc d’històries imbricades, foses i combinades en un festival de fantasia, com diu el programa. A destaca la bona factura de les teresetes, obra de les tres mateixes intèrprets: Pepa Ramon, Lourdes Erroz i Laura Dalmau.
El Teatre Sans, la seu de la companyia, es va omplir de famílies amb ganes de recordar les velles narracions i de refrescar el repertori rondallístic, que tan pes cultural ha tingut i segueix tenint a Mallorca.
Geronto Show, d’Edu Borja
Edu Borja, un titellaire dels més refinats que hi ha a València i que s’ha prodigat poc en els escenaris, en haver combinat sempre els titelles amb la seva feina de director de doblatge, ens va sorprendre a tots amb aquest espectacle tan singular i potent com és Geronto Show.
Foto companyia
En efecte, aquest mestre de la marioneta de fil va demostrar la seva vàlua i estar plenament en forma, presentant un cabaret de marionetes en el que tots els seus artistes eren els vells d’un geriàtric. Un geriàtric dit El Retir Feliç molt especial, ja que els seus residents són antics artistes de circ i de cabaret jubilats i més que jubilats, passats de rosca i de temps, però tots ells amb ganes de sortir a l’escenari i de mostrar les seves habilitats, ni que sigui des d’una cadira de rodes o incorporant el caminador en els seus números.
Edu Borja en plena representació. Foto T.R.
Proveït d’un humor clàssic i molt valencià, més aviat tirant a negre, però que a poc a poc es va inclinant vers la mirada poètica i entranyable de qui és el seu cuidador, és a dir el seu titellaire, aquell que li nua els fils que s’han desprès de la creu o del cos, que els arregla una cama o un braç que s’ha caigut o el lligament del genoll que se li ha torçat… Un cabaret que a voltes em portava per algun moment a l’antiga Bodega Bohemia de Barcelona, quan reunia a potentíssims artistes de veles plegades, però sempre dignes i orgullosos del seu ofici.
Foto T.R.
El to d’Edu Borja en presentar els seus diferents artistes entre distant i a la vegada tendre, ple d’una curiosa ambigüitat, em va semblar un dels aspectes més intrigants i atractius de l’espectacle. Per no parlar dels mateixos artistes, tots ells petites joies del fil, cadascun amb la seva sorpresa i els seus trets característics i singulars. En cap moment va estirar més del compte els números executats, amb una mesura implacable del temps, per acabar rematant la funció amb un plafó de titelles planistes articulades.
Foto T.R.
Edu Borja va saber captar l’atenció del públic de la tarda al Pati de la Misericòrdia de Palma, format per grans i petits que van romandre l’hora de representació ben atrapats per la gràcia i el virtuosisme de les petites marionetes del mestre valencià. Un luxe d’espectacle que el públic va aplaudir amb moltes ganes.
