(Imagen de Parias. Foto compañía)

En aquesta darrera crònica sobre la Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca, parlaremdels següents espectacles, completant d’aquesta manera la sèrie vista per aquest cronista: Parias, de Javier Aranda, Zaragoza; Rita, la Rínxols i els Tres Ossos, de Binixiflat, Mallorca; La Reina dels Embulls, de Viatge al món de n’Aina, Mallorca; Per Què No?, de TOF Théâtre, Bèlgica; i Odissees, de La Mecànica, Mallorca.

Parias, de Javier Aranda

Coneixia aquesta obra, que vaig veure en els seus inicis i en algunes altres ocasions ja fa uns anys, i em va xocar, en la seva presentació a Palma al Teatre Mar i Terra, el grau de maduresa que ha assolit Javier Aranda després d’haver rodat per tot el món la seva segona i exitosa obra, Vida.

I si una cosa es pot dir de Parias, és que va iniciar una trajectòria teatral que, saltant per damunt de Vida, connecta íntimament amb l’últim títol que encara està acabant de produir i del que vam poder tenir un primer tast en la darrera Fira de Titelles de Lleida: Saeta de papel (veure aquí). Una obra que l’autor considera encara inacabada i que, malgrat això, va rebre el premi unànime nacional i internacional de la Fira al Millor Espectacle.

Foto companyia

És en la primera escena de Parias on Javier Aranda estableix el que podria ser una certa declaració de principis de la seva concepció de les marionetes: una disciplina en la que s’invoca als morts a l’escenari, siguin del tipus que siguin: uns cops, figures que procedeixen del passat o de la memòria i que agafen vida quan el titellaire les invoca; uns altres cops, figures que encarnen obsessions, manies, cabòries inconfessables, veus ocultes misterioses, ridícules o aterridores, o simplement persones mortes que tenen la necessitat de reaparèixer a la vida.

Aquesta manera d’entendre el teatre com un ritual d’invocació, posa tant l’actor com l’espectador en una tensió acusada, en una mena de trànsit en el que ens submergim tots, cosa que obliga i exigeix a l’actor a encarnar amb molta intensitat aquestes veus i figures que surten del no-res.

Ho podem veure en els tres espectacles creats fins ara per Aranda, amb més o menys intensitat en cada cas i escenes, tot i que és en el darrer quan es fa més explícit, atrevint-se l’actor a anar encara més enllà en aquest procés invocatori, cosa que és sens dubte allò que tant va impressionar al públic de Lleida i de Barcelona, quan també es va presentar al Festival Ròmbic.

Foto companyia

La primera escena de Parias, que s’inicia amb tot un protocol mortuori d’invocació, amb espelma inclosa, marca el camí. Després, l’obra avança en números solts que al principi eren independents, però que Aranda ha aconseguit unificar en un continu dramàtic

Hi ha escenes que quedaran com antològiques de l’autor, com la del titella que demana caritat i es serveix d’un pinzell convertit en un titella, amb un final tan lamentable que fins i tot acaba sent enganyat i estafat pel mateix titellaire que l’està movent. Una escena que lliga amb la de la prostituta, per acabar amb el titella assassí que només sap matar, una creació d’Aranda que se’t queda clavada al cervell per unes quantes hores.

Foto companyia

Podríem dir que en Parias ja està tot l’univers de Javier Aranda encara sense desplegar. Una font seva d’inspiració i de recursos per al futur. Unes escenes que també li han permès trobar allò que crec és el més difícil per a un actor-titellaire: el control del temps i quin tipus de temps és el que es vol. Donar a cada personatge i a cada seqüència el temps just i necessari, un temps que neix i es configura orgànicament entre el titellaire i la figura que mou. Un temps que és de fet l’espai vital de la interpretació.

Al dia següent, Aranda va actuar a la sala petita del Teatre Principal amb Vida, i em consta que l’èxit obtingut va tenir igual altura i intensitat, o encara més. Una obra que ja he vist moltes vegades i que vaig sacrificar per poder-ne veure d’altres que no coneixia.

Sens dubte el públic de Palma recordarà aquests dos espectacles durant una bona temporada.

Rita, la Rínxols i els Tres Ossos, de Binixiflat

De Mallorca, però també de Catalunya, va actuar al Pati de la Misericòrdia Biel Porcel, de Binixiflat Teatre, amb l’espectacle Rita, la Rínxols i els Tres Ossos.  Un verdader clàssic de la companyia i de la rondallística popular, sent el seu autor l’escriptor anglès Robert Southey(Bristol, 1774 – Keswick, 1843). Una obra que atrau molt tant als nens com a les companyies de teatre infantil, sobretot perquè té un final obert que es presta a múltiples derivacions.

Foto companyia

En aquesta versió de Binixiflat, el titellaire ha triat un final feliç per a la nena i la família d’ossos, ja que després d’escapar- se la Rínxols d’or, torna a la caseta del bosc i acaba fent-se amiga de l’osset petit però també de tota la família, amb la que comparteix taula i els sofàs del saló.

La gràcia i el gran mèrit de la proposta de Biel Porcel no és només la manera de tractar l’argument de la noia trapella i més aviat descarada que abusa d’una hospitalitat que ningú li ha donada, sinó el com s’explica aquesta història: a través d’un original castellet que en realitat és un aparell escenogràfic de tres cares que gira sobre si mateix, de manera que cada escena té lloc en una cara diferent del teatret o més aviat artefacte escènic.

Foto companyia

Aquests canvis es fan sempre a la vista, ja que el titellaire es col·loca dins de l’espai conformat per diferents escenaris, esdevenint no sols el manipulador solista dels titelles i de tot l’aparell teatral, sinó també el narrador que des de dalt i el darrera explica i interpreta la història.

Hi ha molts elements a distingir en aquesta posada en escena: en primer lloc, l’enginy de l’aparell en sí mateix, que implica un esforç i una complexa logística tècnica en els moviments i el trànsit de les diferents escenes. En la pròpia confecció dels titelles, dels quals en Biel és també l’autor, molt treballats i que estableixen perfectament el tarannà de cada personatge. Una banda sonora molt completa i treballada que fila l’argument de principi a fi. I uns elements que em van agradar molt, com són els núvols que es mouen per damunt la casa dels ossos i que parlen entre si, una presència que ajuda a contextualitzar l’espai i que estableixen ja d’entrada el registre de l’obra: si els núvols parlen, també és de lògica que ho facin els ossos.

Si sumem a això el domini que té en Biel Porcel de les veus, amb una potència envejable i una gran claredat en la dicció, podem constatar el seu aplom en el domini de l’ofici, indispensable per poder fer front a una obra plantejada amb aquesta complexitat escènica.

Tots els espectadors, fossin grans o petits, van aplaudir amb ganes la feina de Binixiflat i del seu veterà titellaire mallorquí, Biel Porcel, també resident a Catalunya.

La Reina dels Embulls, de Viatge al món de n’Aina, de Mallorca

Es va poder veure al teatre Xesc Forteza aquest interessant treball interpretat per Mariona Hauf i Héctor Seoane titulat La reina dels embulls, una història que pertany a la sèrie literària Viatge al Món de N’Aina, de l’autora i actriu mallorquina Aina Zuazaga, amb direcció de Tolo Ferrà, de la productora Coma 14.

Foto companyia

Una obra que juga amb el creuament de molts llenguatges teatrals diferents, des de les pròpies teresetes, el teatre d’objectes, l’animació fílmica, les projeccions i, per descomptat, l’excel·lent feina teatral dels dos intèrprets, l’actriu Mariona Hauf, que encarna al personatge central, n’Aina, i l’actor Héctor Seoane, en el paper del distribuïdor de paquets que l’atzar condueix a deixar-se embolicar pel caos creatiu de l’escriptora Aina, amb problemes per acabar la història que està escrivint.

Diu el text del programa: ‘L’autora Aina Zuazaga està escrivint la seva pròxima novel·la juvenil: La Reina dels embulls. Però la seva calma es veurà a poc a poc interrompuda per les inseguretats que sempre apareixen en els processos creatius: Quina idea és millor que l’altra? N’he de trobar un final aviat!’.

Foto companyia

Una crisi de creació serveix d’excusa per entrar en el món interior del personatge, una jove escriptora que es deleix per ajuntar l’aventura de la vida amb l’aventura de l’escriptura, dos mons que no sempre coincideixen, sobretot si no es surt de casa. I precisament això és el que obliga a n’Aina a acceptar l’ajuda de l’anònim repartidor: si no se surt a fora, que l’aventura entri a dintre.

En efecte, la figura del noi que li porta un paquet serà el catalitzador que despertarà la imaginació de n’Aina, que es dispara quan els dos s’ajunten en aquesta aventura de somiar i tenir visions estant desperts, mentre alhora se la va posant en escena.

Impacta el desplegament escènic que produeix aquest esclat de la imaginació, cosa que sens dubte deu ser allò que persegueix l’obra, connectant d’aquesta manera amb aquests altres universos imaginaris que tots els nens, nois i noies amaguen dins seu, els mateixos que assisteixen a l’espectacle i se senten interpel·lats pels personatges i les situacions que es creen a l’escenari.

Hi ha també la intenció d’ajuntar en present l’acte d’imaginar, d’escriure la història mentre a la vegada es va posant en escena, visualitzant aquest doble procés. Una mena de teatre dins l’escriptura i viceversa, d’escriptura dins del teatre, cosa que intriga l’espectador, que constantment s’ha de preguntar on és. Un exercici fantàstic per al públic jove de consciència perceptiva d’allò que s’està fent i veient.

El públic familiar que assistia al Xesc Forteza va entendre perfectament la situació, entrant en la història amb ganes i molta determinació, com es va poder comprovar al final.

Per Què No?, de TOF Théâtre

Interpretada per Pierre Decuypere i Sandrine Hooge, amb direcció d’Alain Moreau i música de Max Vandervorst, la històrica companyia belga TOF Théâtre va presentar al Teatre Sans de Palma una obra desconcertant i misteriosa, plena d’una radical ambigüitat, la que existeix quan un home de sobte posa un ou i de l’ou surt un fill, una criatura humana representada aquí per un titella.

Un tema profundament titellaire, si tenim en compte que el mateix Pulcinella, l’heroi que ha sigut la matriu de tants i tants herois dels titelles populars europeus, neix d’un ou que posa ell mateix.

Foto companyia

Es tracta d’una situació casi bé arquetípica del teatre de marionetes, aquesta capacitat que té de distanciar-se de les realitats mundanes i de situar-se en els registres del mite, en aquesta zona on no sols habiten els déus, sinó on les metamorfosis són possible i fins i tot desitjables, i des d’on es fan les reflexions més profundes, que necessàriament han de ser les més distanciades.

L’obra produeix una intrigant ambigüitat al personatge i als espectadors, sacsejant d’alguna manera els rols tradicionals de pares i mares. Ho fa en clau  d’un humor que no és ni paròdic ni burlesc, i que també podríem qualificar d’ambigu. És un humor-sense-humor o una ironia-sense-ironia, si se’ns permet ajuntar aquests contraris en una sola paraula.

Foto companyia

Dilogia, ambivalència, inconcreció i obscuritat. Tot a la vegada, però amb claredat expositiva: l’ou és un ou, el nen és un nen, el pare és un pare, tot i que també és una mare. Al final hi ha una sorpresa, que millor no desvelar. La qual no deixa de complicar una mica més la cosa.

I tanmateix, el gran valor d’aquest espectacle és haver plantejat una situació de  radical ambivalència, potser una anticipació del futur que ens espera: qui ens pot assegurar que en un futur llunyà els nens no naixeran embolicats en un ou criat, no tant a les panxes de senyors i senyores, sinó a les granges generatives de l’esdevenir?

Però millor no entrar en distòpies tecnològiques i quedar-nos en l’element més filosòfic de la situació: viure con normals les paradoxes i les apories, un exercici que hauríem de començar a practicar.

L’extravagància de la proposta de TOF Théâtre va sorprendre i agradar molt al públic, que va sortir de la sala amb el cap ple d’interrogants. I què més es pot desitjar d’una obra de teatre?

Odissees, de La Mecànica

L’últim títol que vam poder veure a Palma va resultar ser tot el contrari d’un espectacle, d’aquests que uns fan i els altres seuen i miren. La definició que en feia el festival ens donava algunes pistes: ‘Experiència immersiva de teatre físic i noves tecnologies dirigit a joves a partir de 12 anys i a adults que un cop varen ser adolescents. Una proposta de format no convencional que convida al públic a formar part del devenir de la vida. Quin camí dibuixarem? Una reflexió Intergeneracional sobre el nostre pas fugaç per aquest món físic i digital’.

Una explicació si més no tan intrigant com seductora. I, com és lògic, de les que desperta moltes suspicàcies i fins malfiances. Sobretot si els mòbils són essencials i necessaris, com així fou.

Fotos companyia

És curiosa la mania que tenim als mòbils les persones que vivim relacionats amb la cultura, quan és de caixó que els utilitzem tant o més que ningú…, jo el primer.

Ara bé, només entrar i deixar que passessin els primers minuts de la sessió, les suspicàcies van començar a desaparèixer com per art de màgia i de sobte ens vam veure involucrats en una meva de pràctica que era i no era joc, que deia coses sense afirmar-les, i que posava reflexió o més aviat consciència sobre allò que es deia o es feia.

Cap seient, tots bellugant-nos per un espai fosc, amb aires de discoteca. Públic de totes les edats, des dels més vells fins als més joves que permetien a l’entrada (a partir de 12 anys), amb les edats mitjanes corresponents, segurament les més nombroses.

Fotos companyia

Perquè una de les temàtiques principals que planteja Odissees és la de les edats i la relació entre les distintes generacions. Un guió fet per sociòlegs, com a mínim, donat el coneixement de causa que hi ha havia en els textos que sonaven pels altaveus.

És a dir, una reflexió molt viva sobre conflictes, contradiccions i fenòmens reals, del nostre dia a dia. Donant la paraula a les diferents generacions, posades cara a cara però sense la necessitat del conflicte, sinó de l’encarament que condueix a la consciència o al mutu coneixement.

Aquest cronista no es va poder quedar fins al final de la sessió, perquè havia d’anar a l’aeroport per agafar l’avió. I haig de dir que em vaig quedar amb les ganes de veure com evolucionava l’experiència i com acabava. Però pel que vaig veure, puc dir que la proposta no sols era honesta sinó profundament útil, divertida, intel·ligent i reflexiva. Lúdica perquè avui la gent no es belluga si no hi ha el caramel del joc i del divertiment, però en aquest cas d’un lúdic quasi bé acadèmic, de classe universitària per a majors de 25 anys, amb música inclosa i algun que altre ball.

Millor callar ara i potser més endavant tingui l’ocasió de completar l’experiència que amb tant d’encert ens va proposar La Mecànica.

Amb direcció i autoria de Pau Bachero, música de Joan Vila, actuacions de Sienna Vila i Joan M. Pascual. I amb l’ajudantia en la dramatúrgia i la direcció, més la concepció visual, de la titellaire i escriptora Carme Serna.