Des de la seva petrificació més absoluta,la taxidèrmia pot transmetre una teatralitat inquietant… Foto: Wikipedia

Els diccionaris ens diuen que la Taxidèrmia és l’art de dissecar els animals morts de manera que tinguin l’aparença de vius.

L’art dels titelles, les marionetes, el teatre d’ombres i el teatre d’objectes consisteix en dotar de vida a figures corpòries, cartolines o làmines planes i estris diversos que prèviament romanen “morts”.

Titella amb aparença animal, entre monstre i mitològic Unicorn, tot esperant ser introduït en una mà humana i així adquirir gest i moviment. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre.

A les “Memòries d’Adrià” de Marguerite Youcernar, hi trobem aquesta frase: “Les grans actituds de les estàtues m’han servit per entendre i apreciar el valor de la gestualitat”

El prestigiós director de teatre belga Jan Lauwers, en ocasions incorpora a les posades en escena dels seus espectacles –compartint espai amb actors i actrius- animals dissecats per les hàbils mans d’un taxidermista.

Espectacle “Billy’s Violence” de la companyia NeedCompany. Direcció Jan Lauwers. Foto: TeatroMadrid

A la seva posada en escena de l’òpera “Moses und Aron”, d’Arnold Schönberg, el sempre espectacular director italià Romeo Castellucci incorporava un bou viu de 1500 kilos, però ensinistrat de tal manera que la seva quietud del tot estàtica al centre de l’escenari, feia pensar en un bou de Taxidèrmia.

.

La realitat animal, confusible amb l’art de la Taxidèrmia, en el creatiu i sorprenent teatre de Romeo Castellucci. Foto: Òpera de París.

Els col·lectius animalistes van alçar la veu, denunciant que la total i sorprenent congelació de l’animal, s’obtenia mitjançant una inacceptable sedació… El que aquí escriu, prescindeix d’opinar avui, sobre aquella llunyana polèmica animalista d’un bou suposadament “drogat”, però manifesta que tant pel bé de l’animal, com pel bé de la ficció escènica, hauria estat preferible que l’espectacle hagués optat per un bou mort, passat pel procés vivificador i teatral de la Taxidèrmia.

En els contestataris anys 60 i 70 del segle passat, la mundialment famosa, iconoclasta i lúdica companyia de Le Grand Magic Circus, dirigida pel genial Jerome Savary, tenia per costum incloure en la majoria dels seus espectacles alguna escena amb personatges d’animals, els quals podien tenir procedència escenogràfica o bé ser una hibridació entre escenografia i Taxidèrmia.

La companyia els anomenava: “Els animals tristos de Le Grand Magic Circus” i la següent imatge ens proporciona un exemple inhabitual de Taxidèrmia en moviment.

Escena circense-animalista de Le Grand Magic Circus, amb dos realistes caps de zebra proporcionats per la taxidèrmia. Foto: Wikipedia

Actualment, les pràctiques taxidermistes són vistes amb desconfiança en ser associades –sense cap distinció i amb excessiva generalització- amb una Taxidèrmia destinada a satisfer la vanitat delinqüencial d’uns caçadors desitjosos d’exhibir al saló de casa seva els trofeus d’animals caçats furtivament, infringint els períodes de veda o la protecció de determinades especies. Els taxidermistes que assumeixen aquestes pràctiques són censurables, però no representen a tota la taxidèrmia.

En el taller, la feina de construcció que du a terme el taxidermista presenta forces similituds amb la realitzada pel constructor de titelles o marionetes. Foto: Wikipedia

Rastrejant amb paciència bibliografia teatral i circense es troben poques referencies de l’espanyol Félix Malleu. En els seus inicis professionals –ubicats en el segle XIX- exerceix com agosarat domador de feres, amb suficient coratge per a tancar-se en una gàbia acompanyat per ossos i lleons. Els seus arriscats números congreguen públics multitudinaris que aplaudeixen entusiasmats. L’any 1892, coincidint amb les festes nadalenques  actua a Barcelona.

En una segona etapa professional, sorprenentment abandona les perilloses feres per a fer-se titellaire. Viu un primer període d’èxit i ja en la tercera edat, un altre de pobresa i decadència, convertit en titellaire ambulant pels carrers de Madrid.

Actua sovint al Passeig de Rosales i en el parc de El Retiro. Sembla ser (no existeix un document gràfic que ho pugui acreditar) que els seus atrotinats titelles de fusta i cartó pedra compartien vetust escenari amb escrostonades nines de porcellana i alguns petits i empolsinats animals dissecats.

Félix Malleu. Celebrat domador de feres i posteriorment titellaire de trajectòria irregular. Foto: Arxiu Sipario

Al llarg del segle XIX, les pràctiques taxidermistes generen molta curiositat. La seva quietud fascina i provoca una atracció similar a la que desperten les figures exposades en els museus de cera. La taxidèrmia, creix i s’instaura.

Si ens plantegem una comparació –a partir del hieratisme que en primera instancia tots ells comparteixen- podem afirmar que la taxidèrmia i les figures de cera adquireixen el seu considerable poder comunicatiu des de la permanència en la seva immobilitat. Per contra, ninots autòmats, ninots de ventrilòquia, titelles i marionetes dimensionen el seu extraordinari poder de comunicació quan abandonen la prèvia actitud estàtica.

L’òpera de Jaccques Offenbach “Els contes de Hoffman” interpretada per les marionetes de la companyia Marionettentheater. Foto: Salzburger Marionettentheater

El protagonisme que presenta l’argument de “Els contes de Hoffman” recau en Olympia, un personatge femení que no és de carn i os, no es tracta d’una persona, sinó d’una nina que cobra vida.

En el cas d’una posada en escena interpretada per marionetes, –com ho és la del Marionettentheater- ens trobem amb el doble joc d’una nina moguda per fils, interpretant a una altra nina que cobra vida adquirint gest, moviment i veu de soprano.

En un escenari de titelles o teatre d’objectes, aquest mussol, vivificat per l’art de la taxidèrmia, perfectament podria encarnar un personatge intel·lectual, que des de l’atalaia cultural dels llibres, observa amb mirada severa la ignorància que l’envolta. Foto: Wikipedia.

A l’Anglaterra de l’època Victoriana, moltes famílies benestants decideixen –recorrent a la taxidèrmia- convertir la dolorosa defunció dels seus animals de companyia en un record permanent. O senzillament, adquireixen un animal dissecat com element ornamental dels seus salons. Amb preferència: les especies exòtiques…

El moviment animalista trigarà anys a fer-se sentir, les lleis que protegeixen els animals encara no s’han implantat, de manera que tenir a casa el cap dissecat d’un tigre, amb la pell de la resta del cos estesa al terra a manera de confortable catifa, es converteix en una moda decorativa. Hi qui diu un tigre, diu un lleó, o un ós, o un etc.

La mateixa reina Victòria, adquireix, subministrades pel prestigiós taxidermista James Gardner, diverses taxidèrmies per adornar les amplies dependències del palau de Buckingham.  

Tot i la seva presència gegantina, l’expressivitat d’aquest ós –petrificada per la taxidèrmia- no és bel·ligerant. Instal·lada en un escenari, ens remetria a un personatge amb bones intencions, gens perillós.  Foto:Wikipedia

Una època victoriana i una Anglaterra on la caça ha esdevingut una gran afició. Són molts els caçadors no furtius, és a dir legals, que desitgen tenir penjat a la paret de casa seva, el cap del cérvol, o el senglar que han abatut i així poder presumir i deixar constància de la seva destresa amb l’escopeta.

Destacables els taxidermistes anglesos James Gardner: pare i fill. El pare (1802-1873) va mostrar una selecció dels seus animals dissecats a l’Exposició Universal de Londres de l’any 1851. La família va regentar diversos establiments d’exhibició i venda de taxidèrmia. El pare va publicar amb propòsits divulgatius i pedagògics el llibre: “Taxidermy Made Easy”, del qual –degut a l’èxit obtingut- se’n van fer fins a quatre edicions. L’última, a cura del seu fill James Gardner Junior.

El segle XIX avança amb els seus dies, setmanes i mesos i un sector social que requereix constantment els serveis de la taxidèrmia, és el dels col·leccionistes. Persones peculiars, obsessionades per posseir quants més animals dissecats millor.

En menor grau, el món de l’espectacle també recorre a la taxidèrmia quan necessita incorporar animals estàtics a les seves escenografies.

Amb el seu llibre: “L’origen de les especies”, Charles Darwin (1809-1882) revoluciona el món científic introduint la idea d’una evolució biològica natural, que fa trontollar les creences bíbliques tingudes en aquella època com sagrades i inqüestionables. Foto: Wikipedia

Els transcendentals i determinants descobriments i investigacions  de Charles Darwin, fomenten les ciències naturals i la posada en marxa de museus dedicats a divulgar-les. Ben aviat, la feina dels taxidermistes adquireix  una importància considerable i els animals dissecats es converteixen en eina cultural i pedagògica. Les vitrines dels museus s’omplen d’animals morts amb aparença de vius.

Així, doncs, la tècnica taxidermista es desenvolupa en dues vessants: l’una, del tot lloable, posada al servei de la ciència naturalista. L’altra, més gratuïta i prescindible, es dedica a transformar els animals dissecats en objectes decoratius.   

Taxidèrmia operada sobre un grup de llops que són exhibits amb intenció pedagògica i envoltats per una certa escenografia. Foto: Wikipedia

Dels animals dissecats per la taxidèrmia s’utilitza principalment  l’embolcall extern de la pell, sotmesa aquesta a processos químics per a garantir la seva conservació. En els inicis, entre d’altres productes es podia utilitzar el sabó arsenical –perillós per les seves emanacions tòxiques) i el licor balsàmic especial. Per a l’estructura del que vindria a ser l’esquelet o armadura s’utilitzen materials rígids o flexibles diversos: fusta, metall, filferro, vímet, etc. Materials coincidents amb els utilitzats per a la construcció de titelles i marionetes.

També poden ser diversos els materials del farcit intern: sorra fina, serradures, estopa, cotó, crins, palla, encenalls de fusta, fibres vegetals, etc.

I la forma corpòria sobre la que descansa la pell de l’animal, podia aleshores i també pot ara, recórrer a modelats de guix, argila, cartó pedra, paper maixé, resina, etc. Materials coincidents amb els utilitzats per a la construcció de titelles i marionetes.

La fauna taxidermista dels felins, exposada en un museu o en un escenari, pot adquirir una presència intimidatòria. Per a gent excessivament impressionable: malèfica  Foto: Wikipedia

La ficció truculenta, principalment la cinematogràfica, ha convertit el felí pantera negra, casi en demoníac…

Mentre aquest article continua instal·lat en el segle XIX, a Espanya, també en un context familiar, hi trobem l’activitat del taxidermista José Mª Benedito Mendoza, que va accedir a l’important càrrec de Preparador del Departament d’Història Natural de la Universitat de Valencia.

L’ofici d’aquest destacat taxidermista es perllonga –ja entrats en el segle XX- en la figura dels seus dos fills Jose Mª Benedito Vives i Luis Benedito Vives.

L’any 1913, el duc d’Alba Jacobo Stuart-Fitz-James Falcó, caça un elefant a l’Africa, en terres del Sudan. Els ullals de preuat ivori se’ls queda per a ell. La resta del paquiderm la cedeix a la ciència museística.  

Exemplar d’elefant africà posseïdor d’un volum corpori  capaç d’omplir tot un escenari. Donat pel duc d’Alba al Museu de Ciències Naturals de Madrid  i perpetuat per l’excel·lent l’ofici taxidermista de Luis Benedito Vives. Foto: GoogleArts & Culture

Interior de la ben proveïda botiga del taxidermista de la Plaça Reial de Barcelona. En primer terme, a l’esquerra, un impressionant parent de King Kong. Foto: Bioexplora  

Al llarg del segle XX, en una Barcelona encara no envaïda per la massificació turística, concretament  a la popular Plaça Reial, hi podíem trobar una botiga de taxidèrmia que reclamava l’atenció dels vianants per la sorprenent i variada fauna que mostraven els seus aparadors. A l’entrada hi figurava un cartell amb la llegenda: “Museo Padagógico de Ciencias Naturales.”

Lluís Soler Pujol, el famós taxidermista de la Plaça Reial, havia estat deixeble del no menys famós taxidermista Francesc Darder. Foto: Bioexplora

La botiga del taxidermista ja no existeix…, però continua present en la memòria de molts barcelonins que amb decepció,  han vist desaparèixer un bon nombre d’establiments emblemàtics i tradicionals, condemnats a cedir el seu lloc històric i ciutadà a vulgars botigues de “souvenirs” o de “burger-hotdogs”.  

El documentadíssim periodista i cronista de la ciutat: Lluís Permanyer, en més d’una ocasió ha alertat sobre una Barcelona massa absent o indiferent a l’hora de preservar el patrimoni urbà.

A l’inici de l’article he deixat constància de com el teatre pot, en determinats espectacles, servir-se de la taxidèrmia. El pintor surrealista Salvador Dalí, propens a dotar d’una imaginativa teatralitat el seu museu, les seves performance, presentacions, inauguracions, conferencies i actes varis,  alguna vegada va recórrer a la taxidèrmia…

Aquest magnífic cavall blanc, -malgrat la quietud conferida per  la taxidèrmia- “s’afanya a pujar les escales” de l’Hotel Ritz de Barcelona, camí de la suite ocupada pel genial Dalí. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La funcionalitat cultural i pedagògica que podem atribuir a la taxidèrmia, continua a dia d’avui, nodrint –amb més o menys incidència- museus de ciències i història natural d’arreu del món. I nodrint, quan artísticament es requerida, una determinada escena d’algun determinat espectacle.

El taxidermista Diego Jara, adjunt al Museo Nacional de Historia Natural de Chile, fa pedagogia tot instruint un grup de visitants. Foto: Wikipedia

Amb una intenció pedagògica distinta i alhora similar a la de Diego Jara, moltes companyies de titelles, -un cop finalitzada la representació- mostren als espectadors la cara oculta de l’espectacle, els ensenyen les particularitats de construcció, caracterització i manipulació de cadascun dels titelles.

Finalitzada la seva conferència-espectacle: “El titellaire, l’ombra i el doble” Toni Rumbau, mostra al públic tots i cadascun dels secrets del seu art. Foto: T.R.

Tanco aquest article amb la suggestiva i interessant teatralitat que ens procura –sense ocultar la trampa al públic- la falsa taxidèrmia d’un animal inexistent, producte d’una invenció: “Nandertalensis”.

Tot imitant l’aparença realista de la taxidèrmia, “Nandertalensis” és una creació plàstico-escultòrica dels artistes Joan Fontcuberta i Pere Formiguera, la qual ha estat exhibida en distintes exposicions, sempre presentada en una vitrina escenogràfica a la manera de l’estètica taxidermista.

La fascinant, teatral i impossible taxidèrmia de “Nandertalensis”.Exposició Figures del Desdoblament 2015, Arts Santa Mònica. Fons: MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Foto: T.R.