Any 1899.Cartell dissenyat pel pintor Ramon Casas, anunciant una representació de titelles en el local modernista de Els Quatre Gats. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
En el llibre-diccionari Petit Curial Enciclopèdic, publicat l’any 1979 per Curial Edicions Catalanes, si busquem l’entrada: Quatre Gats, hi trobem aquesta definició: Quatre Gats, Els (Cerveseria i cabaret de Barcelona 1897-1903) Promogut per Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo i regit per Pere Romeu. Centre fonamental de la vida artística del modernisme català, s’hi feien titelles, recitals, exposicions (Regoyos, Nonell, Picasso, etc.)
Dos anys després de la seva inauguració l’any 1897, la cerveseria cabaret comparteix la popularitat del seu nom amb una revista creada pel mateix grup d’artistes pintors modernistes i destinada a difondre aquest moviment cultural i artístic.
Un moviment modernista que a més de en la pintura, es manifesta en escultura, música, literatura, poesia, teatre, cartellisme, joieria, arquitectura, etc. Sembla inspirar-se en les formes de la natura, enteses i observades des d’una idea d’intuïció i espontaneïtat creativa.
La arquitectura modernista es perllonga i perpetua –a major glòria dels turistes japonesos- en els fotografiadíssims edificis dissenyats per l’arquitecte Antoni Gaudí. I amb similar qualitat arquitectònica però amb menor atenció turística, en els de Domènech i Montaner i en els de Puig i Cadafalch.
Detall de la façana de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Creació de l’arquitecte modernista Domènech i Montaner. Foto: Blog del Recinte Modernista de Sant Pau.
Entre els escriptors catalans de teatre adscrit al modernisme, podem destacar entre d’altres, els noms de Santiago Rusiñol i Caterina Albert, més coneguda pel pseudònim de Victor Català.
El corrent modernista en tots els àmbits teatrals: dramatúrgia, direcció, escenografia, interpretació, etc., es fa present a tot Espanya, amb noms -entre d’altres- com els de Valle Inclán, Margarida Xirgu, Adrià Gual o Gregorio Martínez Sierra.
El llibre Teatre a Catalunya, editat per la Fundació Jaume I l’any 1994, inclou un referent al teatre de l’època modernista, concretament a l’altre teatre: al teatre de titelles. El referent titellaire havia estat escrit per Xavier Fàbregas: Segurament el gènere que mereix una major atenció per part dels modernistes és el dels titelles: són objecte d’experimentació i hom els considera idonis per a qualsevol aventura estètica.
Xavier Fàbregas, (1931-1985) fou historiador, dramaturg i crític teatral. Foto: Wikipedia
Donant valor a les paraules de Xavier Fàbregas, cal mencionar que l’any 1924, -tot i que la vigència del modernisme ja ha anat decaient- arriba a Madrid la companyia napolitana de titelles: teatro dei piccoli, dirigida per Vittorio Podrecca. Es tractava d’una proposta escènica avantguardista, res a veure amb titelles tradicionals.
Entre el públic, dos amics: el director de teatre i escenògraf Cipriano Rivas Cherif i l’autor de teatre Ramón María del Valle Inclán. Finalitzada la representació, ambdós proclamen amb entusiasme haver-se sentit sorpresos i fascinats per aquell art titellaire.
A Rivas Cherif li sembla haver trobat en aquell espectacle la materialització escènica del concepte teòric de supermarioneta exposat per Edward Gordon Craig i que feia referència a la necessitat d’uns actors i actrius allunyats d’interpretacions realistes, costumistes i sentimentals. I pel contrari adscrits a interpretacions properes al potencial formalista i expressiu de la màscara i de la marioneta.
L’escriptor gallec Ramon María del Valle Inclán, pot considerar-se figura polièdrica del modernisme, conreador del teatre, la novel.la i la poesia. Foto: Wikipedia
A Valle Inclán li sembla haver trobat en aquell espectacle una inspiració per a fer realitat damunt els escenaris, el concepte estètic de esperpento, que ell mateix ha encunyat: Los héroes clásicos reflejados en los espejos concavos dan el esperpento. El sentido trágico de la vida española solo puede darse con una estètica sistemàticamente deformadora.
L’any següent, 1925, a Barcelona comencen els assajos per a representar l’obra de Valle Inclán: La cabeza del Bautista. El repartiment l’encapçala l’actriu italiana Mimí Aguglia. Cipriano Rivas Cherif s’integra a la companyia en qualitat de assessor artístic.
Cipriano Rivas Cherif: director teatral, escenògraf i impulsor d’una escena teatral renovada. Foto: AISGE Notícias.
Rivas Cherif orienta els actors i actrius per tal que interpretin els personatges de La cabeza del bautista com si tots ells, -per comptes de persones- fossin titelles. La companyia incorpora aquest codi i La cabeza del bautista s’estrena el 20 de maig al Teatre Goya. L’èxit és absolut, les crítiques són unànimement favorables. L’espectacle, després de la temporada a Barcelona, es mou en gira per diverses ciutats d’Espanya i Portugal.
L’any 1926, Valle Inclán publica Tablado de marionetas para educación de príncipes,un títol que fa ben evident la influencia que l’estètica dels titelles ha deixat en el seu estil creatiu.Tablado de marionetas para educación de príncipes inclou tres peces teatrals: Farsa italiana de la enamorada del rey. Farsa infantil de la cabeza del dragón i Farsa y licencia de la reina castiza.
Cartell anunciador d’un espectacle reunint quatre obres de Valle Inclán, interpretades per titelles. Foto: arxiu putxinelli.cat
La bibliografia sobre Valle Inclán, cataloga algunes de les seves obres com a: esperpentos. D’altres peces teatrals figuren adscrites a referents titellaires, com és el cas de La cabeza del Bautista, o La rosa de papel. En el seu: Pequeño Diccionario del Teatro Mundial, l’escriptora i traductora alemanya Genoveva Dieterich els atorga el qualificatiu de: melodrames per a marionetes.
A Catalunya, mentre el modernisme va entrant en una certa jubilació…, s’obren pas un art i una cultura amb la catalogació de noucentisme, un moviment inspirat principalment en els models clàssics i del renaixement italià. Sustentat en paràmetres artístics mesurats i racionalistes i alhora en uns objectius polítics i nacionalistes.
En la faceta arquitectònica, l’antagonisme amb l’estètica modernista és ben definida, visiblement oposada a l’ornamentació, a la línia corba i ondulant, a la filigrana que caracteritza l’arquitectura dels modernistes. El noucentisme s’orienta en una racionalitat i equilibri de caràcter geomètric, ferm, d’harmonia simètrica. El noucentisme arquitectònic sembla seguir aquella regla que l’arquitecte romà Marco Vitruvio (nascut el segle 80 abans de Crist) aplicava al seu ofici: Els edificis han de ser sòlids, útils i bells.
Retrat de l’arquitecte de l’antiga Roma: Marco Vitruvio. Foto: Wikipedia.
El noucentisme vol funcionar aconduït per una idea d’utilitat pràctica, de política burgesa de centre i de catalanitat amb la mirada posada en els països d’Europa més avançats en cultura i economia.
En la faceta literària, -amb Carles Riba i Josep Carner entre d’altres- el noucentisme assoleix una selecte i exquisida poètica d’acurada i subtil expressió escrita, posada al servei d’un rigor i precisió idiomàtica.
En ocasions però, aquesta literatura ha estat titllada de massa hermètica i elitista, allunyada de la comprensió lectora dels sectors socials més populars. Aquesta possible incomprensió del poble senzill, -tot i semblar una contradicció – era compatible amb despertar alhora, una certa admiració popular envers l’alta cultura inabastable…
El poeta i dramaturg noucentista Josep Carner, aportà al teatre, -entre d’altres creacions i traduccions- la seva versió del mite de el Comte Arnau. Foto: Wikipedia
Josep Carner va encapçalar, amb el suport de la revista Teatràlia, una campanya a favor d’un teatre de volada poètica i sempre escrit en vers. I la màxima responsabilitat del teatre havia de deixar-se en mans dels poetes. Unes argumentacions, tant la del: “sempre en vers”, com la de: “deixar-se en mans dels poetes”, del tot discutibles…
Si el modernisme va gaudir d’un local emblemàtic com Els Quatre Gats, el noucentisme va tenir el seu equivalent en les Galeries Laietanes, un ampli local on s’hi feien exposicions i activitats artístiques. L’espai anomenat Celler, decorat amb pintures murals de Xavier Nogués era punt de trobada, reunió, tertúlia, i debat de molts noucentistes.
Caricatura-autoretrat del pintor noucentista Xavier Nogués. Foto: Wikipedia
L’anomenat Titella Català, es caracteritza per un sistema constructiu molt racional, consistent en dotar-lo d’un cap i bust ample de fusta, amb tres forats per a introduir-hi el dit índex, el dit cor i el dit anular. Amb els dos dits restants, gros i petit, s’accionen els braços.
Aquesta particularitat de construcció “geomètrica” és única en el món, és exclusivament una “patent” del titella català. I el seu particular sistema de manipulació pot dotar-lo d’una presencia escènica més corpòria i destacada, si se’l compara -generalitzant i sense entrar en detalls- amb el titella de guant normal. Podrien aquestes característiques atorgar-li el qualificatiu de titella noucentista?
El titella amb barretina que ens ofereix aquesta imatge, respon al sistema de construcció-animació del Titella Català. I respon al nom de: “Pericu”, el titella català més conegut i més representat. Pericu de la Família Vergés. Foto: fons Titelles Vergés
“Pericu”, personatge de tarannà natural, trapella i casolà, que cal situar a les antípodes de les sofisticacions noucentistes, ha tingut -al llarg dels anys- una presencia permanent en els escenaris de titelles barcelonins, amb l’acceptació del públic popular i de la mà de distintes companyies, entre d’altres la del veterà titellaire Sebastià Vergés. Podrien aquestes característiques atorgar-li el qualificatiu de titella modernista?
Cent per cent artesanals, indiferents a etiquetatges de modernisme o noucentisme, indemnes a qualsevol intromissió de la intel·ligència artificial, els titelles i les marionetes van fent -a dia d’avui- la seva vida sense entrebancs. Amb una presència i permanència constant en escenaris d’arreu del món. Al llarg i ample d’Europa, podem trobar fermament arrelats a la cultura d’un país: el titella Pulcinella a Italia. Guignol a França. Punch and Judy a Anglaterra. Petrushka a Russia. Don Cristóbal a Madrid i Andalusia. I el ja citat Pericu a Barcelona i Catalunya.
Titella Don Cristóbal. Enormement popular, Federico García Lorca el va incloure en alguna de les seves dramatúrgies. Talla feta per Elena Millán, segons l’aproximació realitzada per Adolfo Ayuso a partir de velles fotografies del Don Cristóbal. Foto: Enciclopèdia de la Marioneta
Titelles històrics i amb història que han gaudit en el passat d’una presencia teatral intensa i continuen gaudint-ne en un present on comparteixen el seu espai d’identitat quasi ancestral, amb l’aparició “revolucionaria” de nous i distints titelles. Amb l’arribada d’espectacles trencadors i transversals. Amb propostes escèniques actuals que van sorgint arreu i ens aporten un present renovador i innovador. I un futur artístic titellaire, optimista!
Fidel testimoni d’aquell ahir i d’aquest avui, el trobem en la permanència dels cartells anunciadors d’espectacles. I amb un mostrari de cartells, es completa i culmina el contingut i el títol d’aquest article: Modernisme, Noucentisme Titelles i Cartells.
Cartell anunciant el VI Festival Internacional de Titelles de Barcelona. Organitzat per l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
El VI Festival de Titelles de Barcelona es va celebrar al llarg del mes de novembre de l’any 1984. L’encertat disseny gràfic del seu cartell s’inspira –fent una recreació simbòlica de la indestriable relació titella-titellaire- en el famós fresc de Miguel Ángel que decora el sostre de la Capella Sixtina Vaticana.
En aquesta edició hi van participar 20 companyies de diferents països, i es van programar 60 representacions. Algunes d’elles van tenir com escenari el recent inaugurat Teatre Malic, un espai que per iniciativa i gestió del grup de titelles La Fanfarra, es posava en marxa amb la intenció de programar principalment espectacles de titelles i marionetes.
Any 1973. Cartell del primer Festival de Titelles de Barcelona. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
El primer festival però, es va celebrar l’any 1973, sota el títol de: Teatre de Titelles-Primavera 73, i va comptar amb la participació de sis companyies catalanes.
De llavors ençà, el Festival de Titelles de Barcelona s’ha convertit en una cita escènica instaurada i esperada. En un Festival que edició darrera edició, ha anat adquirint muscle artístic i professional. Ha anat guanyant prestigi i ampliant l’afluència de públic.
Cartell de l’espectacle “Mori el Merma”, creat pe la companyia La Claca i protagonitzat per titelles gegants pintats per Joan Miró. Direcció Joan Baixas. Foto: arxiu Putxinel·lis Claca
Cartell anunciant el catorzè festival de titelles per a públic adult, organitzat per l’entitat “Unima” Unión Internacional de la Marioneta. Foto: arxiu Unima
Cartell d’un festival celebrat a la ciutat de Córdoba. El disseny gràfic ens mostra la imatge del titella Pulcinella.Foto: arxiu titeresante.es
Històric cartell de la Sala Reig, un espai barceloní que programava espectacles de titelles i ombres xineses per a públic infantil. Foto: arxiu Adolfo Ayuso
Cartell anunciant el festival “Dones i mans” celebrat al taller del titellaire Pepe Otal. Foto: arxiu putxinelli.cat
Cartell d’una exposició organitzada pel titellaire Sebastià Vergés, que reunia titelles i castellets. Foto: arxiu putxinelli.cat
Vuit, cartells, vuit!, acabats d’abocar ad libitum en aquestes darreres pantalles. Testimonis cartellistes d’un passat i present titellaire perpetuat pel disseny gràfic.
El disseny del següent cartell, ens projecta envers un futur pròxim, ens anticipa l’estrena de l’espectacle: A mans lliures , que el titellaire Toni Rumbau presentarà el proper mes de setembre al Teatre La Gleva de Barcelona.
Si l’observem, el cartell, podem trobar-hi a la part superior: un ull humà natural, que podem considerar de concepció modernista? Envoltat però, per una intensa geometria de línies rectes a considerar noucentista?
A la part central hi ha un ou, que amb la seva superfície corba ens pot remetre a una idea modernista? Però la perfecció d’aquesta mateixa corba, ens fa pensar en un concepte noucentista?
Conclusió: el cartell no és ni modernista, ni noucentista. Senzillament, és: “A mans lliures”
Cartell dissenyat per Toni Rumbau i Francesc Villena per a l’espectacle: “A mans lliures”, de Toni Rumbau. Direcció Eudald Ferré. En els inicis de la temporada 2025-2026, formarà part, entre el 17 de setembre i el 5 d’octubre, de la programació del Teatre La Gleva de Barcelona.
