(Foto companyia)
S’acaba d’estrenar al Teatre La Gleva de Barcelona l’obra El Somni de la Senyora Macbeth, un projecte dirigit per Ferran Madicó, interpretat per Àngela Boix sobre la base del Macbeth de Shakespeare, a partir d’una selecció i textos afegits de Pablo Ley. Una obra que participa també en la programació del festival Grec 25.
El somni de la senyora Macbeth va deixar al públic quasi bé en estat de xoc, gràcies no sols a la factura de la posada en escena i a l’interessant abordatge que es fa del clàssic shakespearià, sinó especialment per l’impressionant treball de l’única intèrpret, Àngela Boix. En ell, l’actriu es deixa posseir magistralment pel personatge de Lady Macbeth sense, però, perdre la contenció que aquest tipus de teatre exigeix als actors.
I és que la versió que vam poder veure té aquests conceptes en la base de la seva proposta: distància i possessió, requisits indispensables perquè una representació entri de ple en els terrenys del ritual, on el teatre troba els seus orígens. D’entrada, la disposició del públic, dues fileres d’espectadors encarant una passarel·la on transcorre tota l’acció; una disposició ‘de banquet’ en aquest cas simbòlic, tot i que podem veure, en una escena posterior, les ombres dels plats i els coberts dibuixats al terra de l’espai escènic, coincidint amb la seqüència del banquet de Macbeth, quan a aquest se li apareix l’espectre de Banquo.
Foto companyia
L’espai és idoni per crear l’artifici d’una invocació dels morts, en aquest cas Lady Macbeth, arquetip de la maldat, perquè ens expliqui en què va consistir la seva tràgica vivència de l’assassina que sobretot vol matar el temps, perquè els seus desitjos es facin realitat sense cap espera, des del sempre somiat ‘dit i fet’. El preu que cal pagar per assolir-ho ja ens ho va explicar Shakespeare fa segles, però què pot haver-hi de més actual avui en dia que voler vèncer el Temps, com la publicitat de les noves tecnologies ens conviden a cada minut: satisfer desitjos i necessitats a l’acte, d’immediat, sense la fatigosa espera que et carrega d’arrugues i d’impotència.
Com explicar aquest desideràtum fosc i malèvol però tan actual de qui accepta pactar amb el mal més absolut per satisfer la seva quimera?
Crec que el format de ritual és la clau de l’assumpte, com abans hem dit, en aquesta invocació del personatge que acudeix des de la distància i la possessió. Però per això és necessari un cap de cerimònies, el mèdium, bruixot o sacerdot que des de la distància del desdoblament, condueix d’amagat el ritus i ens interpel·la a tots, al personatge i als invocadors, vull dir al públic. Aquest rol el compleix la Veu que es dirigeix tant al personatge com indirectament al públic. Una veu distant, la d’un observador que coneix bé el déjà vu de la tragèdia, que el sap extreure del vell context shakespearià i el trasllada a una època intemporal, la pròpia dels éssers humans que seguim atrapats per la lascívia de l’ambició, l’addicció al poder, i la barroeria del ‘dit i fet’ mundà.
I com no podia ser d’altra manera, tot això apareix en una atmosfera onírica de somni, que permet fugir de les diacronies lògiques i barrejar situacions, veus i personatges, sempre vist des de la mirada delirant d’aquesta Lady Macbeth intemporal.
És en el progressiu arravatament d’aquesta possessió, amb una profunda casuística moral feta de dubtes, pors, records i enyorances del futur sacrificat, que Àngela Boix va mostrar l’excel·lència del seu art, transitant d’un registre bàsicament dramàtic de qui viu un malsomni a un estat de possessió total. Això ho aconsegueix l’actriu gràcies al seu increïble domini del teatre físic, capaç de retorçar el cos fins a uns extrems inusitats de violència i crispació, que fins i tot va convèncer al públic que es trobava en un estat de crisi i possessió que feia perillar la seva integritat física, quan en realitat estàvem davant d’un virtuós exercici de recargolament interpretatiu, que ens va deixar a tots amb l’ai al cor, l’ànim suspès i enxampats in fraganti en la catarsi arravatada del ritual.
Cartell
Ara bé, que no es pensi el lector que ens trobem davant d’un teatre de crits i crispació. En cap moment va perdre el personatge aquest punt de contenció i distància que de fet li oferia l’emmirallament invisible de la Veu de l’observador. Una veu que a voltes es convertia en imatges o en paraules projectades en aquest infinit tancat de la passarel·la, que ens recordava a tots que no havíem de perdre la consciència del Temps que no es deixa atrapar, i que oblidar-se’n comporta els costos fatídics de la maldat. Un preu que avui en dia tants humans estan disposats a pagar…
El Somni de la Senyora Macbeth està onze dies en cartellera al Teatre La Gleva, fins al 7 de juliol. No s’ho perdin.
