(Dora Cantero. Foto companjyia)

Pot un meteorit caigut del cel l’any 1858 a Múrcia esdevenir el centre d’una proposta poètica per a un espectacle? Dora Cantero, reconeguda dramaturga de teatre visual, titelles i objectes ens diu que sí, no perquè s’ho hagi inventat, sinó perquè existeixen uns elements objectius, des del punt de vista de la mirada popular local, que així ho justifiquen.

Li ho preguntem a la mateixa autora, molt entusiasmada amb aquesta troballa poètica que no té res d’invenció, sinó que neix d’una experiència col·lectiva que coneix des de petita:

Dora Cantero en ‘El Temps de les Tortugues’, Foto companyia

En efecte. La nit del 24 de desembre de 1858 va caure un meteorit al mig d’un camp de civada a la localitat de Molina de Segura ( Múrcia), el poble on vaig néixer. Fins avui és el meteorit més gran caigut a la península, i el tercer més massiu amb un pes de 144kg. Se li atribueix uns 4.555 milions d’anys i se sap que va venir des del cinturó d’asteroides amb uns elements constitutius que provenen de la nebulosa originaria que va formar el sistema solar (veure la referència al meteorit a Viquipèdia).

Un fet que segons ens explica Dora va tenir unes conseqüències molt particulars. Diu Dora Cantero:

Fa un temps un grup d’escriptores i escriptores del poble van deixar anar la idea de que aquest meteorit, caigut la nit de Nadal del 1858, portava a dins una mena de radiació (que més tard van anomenar “radioescrivitat” ) que contagiava d’esperit poètic i literari a les persones que s’apropaven al cràter, com si els hi hagués caigut del cel un regal de Nadal carregat de poesia.

Això d’entrada, ja em va semblar prou atractiu com per indagar una mica més en aquesta història. A mi sempre m’ha atret el realisme màgic a l’hora d’explicar històries. Fins i tot, a l’hora de mirar el món. El Realisme màgic et permet allunyar-te del terra per volar una mica  per després aterrar de nou, per després tornar a deixar anar la corda…i així en un equilibri continu entre realitat i ficció.

Foto companyia

És aquest equilibri entre lo racional i el puntet de bogeria necessari perquè la vida sigui més divertida el que m’interessa.  

És curiós que de sobte sorgeixi en el teu imaginari poètic aquesta història que es pot dir pertany als teus anys d’infància.

És que el més curiós de tot és que quan vaig començar a investigar sobre la caiguda del meteorit, vaig descobrir que va caure molt a prop de la casa on jo vaig créixer i on vaig començar a escriure. I això és clar, em va connectar personalment amb la història. En aquest moment vaig comprendre que hi han històries que escollim explicar i altres que ens trien a nosaltres. Jo tinc la sensació de que no he decidit res: és la història la que m’ha escollit a mi.

El fet de ser una artista instal·lada des de fa anys a Catalunya, de quina manera ha influït o interferit en aquest procés de mirada retrospectiva vers el passat?

Després de 15 anys instal·lada a Catalunya, la meva terra natal s’ha convertit per a mi en una espècie de Macondo personal. Només cal llegir les històries i llegendes recollides per l’escriptor Paco López Mengual per a adonar-se que vinc d’un lloc on sultans, bandolers, assassins, gegants, amants impossibles i ànimes en pena han habitat els mateixos carrers per les quals jo he crescut.

Foto companyia

Paco López Mengual , que a més d’escriptor és “mercero” , ha estat una figura clau en aquest projecte. He recuperat algunes de les seves llegendes i personatges dels seus llibres i les he passat pel filtre teatral , barrejades amb els meus propis personatges, alguns inventats, altres inspirats en la meva pròpia família ( com Felipe, ‘el increíble Home mosca’, inspirat en el meu tatatarabuelo)

Les migracions de murcians a Catalunya a principis del segle han deixat també la seva empremta en una bona part de la població catalana. Si avui a Catalunya faig alguna referència a Murcia, sempre hi ha algú que em diu que la seva àvia, el seu avi, besavi o besàvia, vam venir des d’allà a treballar. També van haver-hi catalans que van deixar la seva empremta a Murcia.

Així que imagina: una família d’asteroides xoca al cinturó d’Orió i milions d’anys després, el petit de la família acaba impactant contra la terra. Si fas la comparació amb persones, segur que trobes històries de migracions i exili semblants. 

I com has cuinat tot aquest univers des de la perspectiva teatral?

Com a directora i dramaturga d’espectacles de teatre visual, titelles i objectes, he integrat de manera natural el salt cap a l’imaginari poètic que les imatges, figures i objectes ofereixen. En aquesta proposta hi ha una clara aposta pel material tèxtil com a punt de partida: Teixits tradicionals, brodats, puntes de coixí… barrejat amb objectes quotidians resignificats poèticament i amb un ús “moderat” de videoprojeccions que ens porten cap al món contemporani.

Quant al format d’aquesta proposta artística, és principalment teatral i narratiu, travessat per una dramatúrgia musical interpretada en directe per Joan Bramon Mora, basada en el folklore murcià.

Parles en la teva proposta d’una ‘cultura del braser’. A què et refereixes?

Al voltant de la taula del braser es feia la vida de la casa i es trobaven les persones, a escalfar-se els peus i les cames i a petar la xerrada.

Per a mi té un nivell de cultura pel fet de que genera la trobada, l’intercanvi i el diàleg entre persones i contribueix a construir una comunitat. La seva forma rodona acull i afavoreix el diàleg i la seva escalfor reconforta i relaxa el ritme de vida que existeix fora d’ell.

Tot passa doncs, al voltant de la taula del braser

Foto companyia

Com t’imagines l’espectacle, quin format creus que tindrà?

Personalment m’agraden les propostes senzilles que amaguen complexitat. A “Coses que cauen del cel” tenim una taula i dues cadires. I a partir d’aquí, el joc.

A mi em costa molt trobar una idea que em sembli prou senzilla com per amagar molta profunditat. Abans de trobar-la, passo per moments de molta neurosis i boicoteig, fins que al final, arriba. Potser no sigui la millor idea, però és l’escollida. I llavors, la defenso a mort.

Foto companyia

A nivell conceptual, la proposta és un homenatge als contadors i contadores d’històries, una defensa de la ficció com a descans davant d’una realitat que a vegades es fa insuportable. Necessitem històries que ens facin imaginar mons possibles. I si no, que caigui un meteorit i ens contamini a tothom.

Respostes plenes d’orgullosa humilitat, com hauria dit el gran Pavlowsky, que ens confirmen la importància de combinar poesia, intel·ligència i gosadia per esdevenir una creadora que, com Dora Cantero ha demostrat en tots els seus treballs, s’ha situat, a la chita callando, com una de les dramaturgues més creatives del panorama teatral català.

Es presenta, en aquesta ocasió, amb un equip de primera, el mateix amb el que va crear el seu darrer espectacle, ‘El Tiempo de las Tortugas’, un dels seus títols més brillants: el músic Joan Bramon Mora, que a més d’intèrpret musical és actor i reconegut performer; l’escenògraf, també d’origen murcià, Carlos Gallardo, un còmplice dels seus muntatges amb qui Dora ha col·laborat en múltiples ocasions; amb el vestuari de Paulette San Martín, una de les millors estilistes que tenim a Catalunya; i amb l’il·luminador i també performer Ivo García Suñé, figura indispensable en els muntatges de Dora Cantero.

Un espectacle, coproduït per la Fira Mediterrània i pel Festival If Barcelona, que sens dubte serà un dels plats forts de la propera temporada.

En tornarem a parlar quan s’estreni. Mentrestant, desitgem a Dora Cantero que els propers mesos de feina siguin altament productius i ben inspirats  per les vibracions radioescrivitistes del meteorit caigut a Molina de Segura, que sembla ser ha contaminat profundament a la nostra autora.