(Dora Cantero i Joan Bramon Mora. Foto Joan Gorro)
S’ha estrenat a Barcelona, dins del Festival IF Barcelona, a l’Antic Teatre, l’última creació de Dora Cantero Coses que cauen del cel, una coproducció amb la Fira Mediterrània Manresa i el Festival If Barcelona. L’obra està representada per la mateixa Dora Cantero i el músic Joan Bramon Mora, amb il·luminació i assistència tècnica d’Ivo García Suñé. L’escenografia i el titella han estat a càrrec de Carlos Gallardo.
Amb el mateix equip que va fer El Temps de les Tortugues, Dora Cantero ha aconseguit crear de nou un espectacle d’una extraordinària qualitat, seguint aquesta línia de treball que aposta per creuar diferents fils narratius i simbòlics, cercant un llenguatge ple d’ambivalències, equívocs i dobles sentits, és a dir un llenguatge profundament poètic.
Foto Joan Gorro
Per això ha recorregut a un filó temàtic que li ha anat com anell al dit per trobar aquesta ambivalència entre realitat, poesia i ocurrències populars. Es tracta d’un fet real que ocorregué al seu poble de naixement, la pedania de Molina de Segura, quan el 24 de desembre de 1858 va caure al mig d’un camp de civada un meteorit, el mes gran caigut a la Península. Un tros de pedra de 144 kg amb una antiguitat atribuïda de 4.555 milions d’anys. Un fet que va provocar nombroses llegendes i històries, sent la més coneguda i, segons sembla, ben certificada per la realitat, una especial radiació del meteorit que contagiava d’esperit poètic i literari a les persones que s’acostaven o vivien prop del cràter.
No cal dir que Dora Cantero va ser una de les víctimes d’aquesta radiació, motiu pel qual des de llavors no ha cessat d’escriure i pensar noves històries per explicar-les després, una mena d’estranya malaltia que a la llarga s’ha convertit en la seva professió.
Foto Joan Gorro
El meteorit, que veiem caure simbòlicament a l’escenari, centra l’espectacle però més com una excusa per crear aquesta atmosfera entre poètica i meravellosa que converteix la realitat en prodigiosa i alhora la despulla de les seves màscares, mostrant els seus costats jocosos, però també patètics i malèvols.
Ho aconsegueix Dora Cantero a través de diversos elements populars, propis d’una societat rural pobre, la d’aquell any en què caigué el meteorit, i la que va conèixer de nena, realitats que es barregen i es deixen travessar per la seva mirada obliqua i profunda.
Foto Joan Gorro
Una mirada que deixa emergir sons, ritmes i cançons populars del lloc, vestuaris i costums tan absurdes com curioses y entranyables, músiques que la guitarra, la veu i la trompeta de Joan Bramon Mora converteixen en verdaderes joies sonores. Com diu ella mateixa, un món que vist de de la Catalunya on viu ara, s’ha convertit en una mena de Macondo personal, un lloc ple de records somiats que la condueixen a l’encanteri i la meravella. Un paisatge humà trufat de detalls entranyables, d’històries de personatges singulars i de músiques d’esperit popular que constitueix la base d’aquest espectacle, i allò que els espectadors rebem com verdaderes llaminadures poètiques que brollen de l’escenari.
Foto Joan Gorro
Un espectacle de faldilles i taula camilla, realitats importants en la Múrcia que va viure Dora de petita. Això explica la importància que tenen les robes que tan serveixen per vestir, per convertir-se en llenços on projectar imatges, o en elements per a la metamorfosi i la creació de formes.
El to de la interpretació és intimista, l’actriu ens parla baixet, casi a cau d’orella a vegades per explicar-nos històries inusuals. Un estil propi que Dora ha conreat al llarg dels anys, buscant aquesta tessitura especial que permet creuar diferents línies conceptuals, que és el propi del llenguatge poètic.
Foto Joan Gorro
A destacar la bona compenetració de la intèrpret i el músic, el qual es converteix en una mena de comparsa mut però essencial, amb una presència escènica imponent però que alhora sap camuflar-se i desaparèixer en silenci.
Una obra que no es contenta amb imatges i simples impressions visuals, sinó que agafa pel nas l’espectador obligant-lo a endinsar-se en el món de les paraules i de la poesia, mentre alhora es va desplegant tot un món sensible que embolcalla l’univers que se’ns brinda a l’escenari.
Una nova proposta de Dora Cantero d’altíssima qualitat, que esperem trobi els seus circuits pels escenaris del món.
