Cartell anunciador de la XI edició del Festival IF (imaginació i Formes) Dissenyat a partir d’una imatge de l’espectacle Thauma de la companyia La Mula. Foto: @lauravanseveren
El Festival IF, va ser creat l’any 2015 pel titellaire Toni Rumbau, que dos anys després va cedir les regnes de direcció a Jordi Alumar. Actualment, l’IF es dirigit amb notable encert programador per Sara Serrano. Un Festival que a criteri del que aquí escriu, seria mereixedor de més atenció i difusió per part dels mitjans.
El Festival acull una programació amplia, amb propostes molt diverses: titelles, ombres, teatre visual, teatre d’objectes, performances, etc., exhibides en els distints espais de distintes entitats col·laboradores, entre la data del 1-11-2025 i la del 7-12-2025.
El centre de les Arts Lliures de la fundació Joan Brossa, és un d’aquests espais d’exhibició.
Festival IF. Centre de les Arts Lliures. Espectacle Melodama. “La venjança d’una òrfena russa”. Foto: Becky Lawton
D’entre la mitja dotzena d’espectacles que el Festival IF ha programat en el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa, podem destacar per la seva modalitat de teatre de titelles: Melodama “La venjança d’una òrfena russa”
Si a grans trets, sense entrar en matisos, podem afirmar que el vodevil és l’espectacle de la rialla i el melodrama l’espectacle del plor, Melodama , utilitza amb exquisida sensibilitat el gènere de la llàgrima.
Una llàgrima però, -d’aquí el meu qualificatiu d’exquisida sensibilitat- amb unes bones dosi d’humor i poètica que prestigien Melodama artísticament, mitjançant la seva dramatúrgia i posada en escena.
Una i altra, allunyen Melodama de la sensibleria fàcil i previsible tan prodigada per algunes telenovel·les actuals i retrocedint en el temps, pels serials de ràdio i anant una mica més enrere, per les novel·les de fulletó.
Melodama és un espectacle servit per uns titelles altament expressius, de factura clàssica. Melodama ha estat possible gracies al talent i bon ofici d’un equip encapçalat per Eugenio Navarro, Martí Doy i Jordi Prat Coll.
“Melodama”. Foto: Arxiu putxinelli.cat
Un altre dels espectacles, aquest catalogable com pertanyent a la modalitat del teatre d’objectes i destinat tant a públics adults com infantils ha estat C.U.L. de la companyia Escarlata. Interpretat per Jordi Aspa i dirigit per Bet Miralta.
A C.U.L. hi trobem la proposta dramatúrgica i alhora estètica d’objectes que juguen a transformar-se en d’altres i adquireixen -en aquest procés escènic – el màgic do de l’alteritat. Es transformen ells i i també transformen el temps i l’espai.
Festival IF. Centre de les Arts Lliures. “C.U.L” de la companyia Escarlata. Foto: Kati Riquelme.
A “C.U.L.” , la superfície d’un tambor pot transformar-se en un espai escènic circular. I un espai circular en un espectacle d’Escarlata ens fa pensar en la pista del circ, una disciplina escènica que també els hi és pròpia. Foto: Kati Riquelme
L’actuació de Toni Rumbau al Teatre Josep Mª de Sagarra de Santa Coloma de Gramanet, amb l’espectacle de titelles: A mans Lliures , és una altra d’aquestes múltiples activitats escèniques presentades sota el paraigua del Festival IF. (Imaginació i Forma)
De les moltes virtuts formals i imaginatives que ofereix A mans Lliures, i arran de la seva estrena el passat mes de setembre, en vaig parlar recentment en un article publicat en un nº anterior de putxinelli.cat , titulat:Toni Rumbau al teatre de La Gleva (veure aquí.
Festival IF. Teatre Josep Mª de Sagarra. “A mans lliures”. Creació i interpretació Toni Rumbau. Direcció Eudald Farré. Foto: Arxiu putxinelli.cat
Aquesta escena de “A mans lliures”, amb absència de figures morfològiques o antropomòrfiques, ens remet a un moment de l’espectacle on el teatre de titelles conviu amb el teatre d’objectes. Foto: Arxiu putxinelli.cat
La primera part del títol d’aquest article diu: ACTUALITATS TITELLAIRES, volent referir-se a les propiciades pel Festival IF, però si passo a dipositar la meva atenció en la segona part del títol d’aquest article:I UN PARELL DE LLIBRES, em caldrà allunyar-me de la primera part del títol d’aquest article, per a centrar-me en la segona part del títol d’aquest article, amb independència del que acabo d’explicar sobre la primera part del títol d’aquest article, i decididament exposar la primera part de la segona part del títol d’aquest article, alhora que puc retre un entusiàstic homenatge a la genialitat dels germans Marx.
Els germans Marx, representants d’una rauxa necessària i universal. A Catalunya, massa sovint, la vitalitat de la rauxa és bandejada per la imposició d’un seny encartonat… Foto: Wikipedia
Orientada correctament la cronologia narrativa que indica el títol, efectivament em disposo tot seguit a escriure sobre un parell de llibres on l’art dels titelles hi te una determinada presència.
El primer, és el llibre escrit per Sergio Artero: El Dios manipulable, editat per Libros Indie i amb un pròleg de Toni Rumbau. I acollit en la seva presentació a Barcelona, per la programació de l’IF.
Sergio Artero és un poeta, director escènic i actor que ha orientat la seva faceta interpretativa principalment en el teatre gestual. Ha treballat en diverses companyies de titelles.
“El Dios manipulable” de Sergio Artero. Tot el que voldria saber i encara no sap sobre la incidència, interdependència, complementació i antagonisme entre un món sense inèrcia orgànica: titelles, ninots, robots i etc. i el món orgànic de les criatures humanes.
Escriu Artero: “Los títeres no pretenden ocultarse. Se produce una total identificación, como decía Buschmeyer, con los personajes que representan”
Aquesta total identificació es materialitza a partir d’una relació concatenada entre el marcat caràcter escultòric-expressiu que presenta el titella -lògicament inanimat- i la immediata manipulació destinada a l’animació i desvetllament d’aquest caràcter prèviament definit per la construcció i acabat extern del titella.
El Titella-Personatge, perllongat per la seva manipulació animada, impedeix, afortunadament, la possible servitud a una ideologia o a una religió o a una moral… que puguin tergiversar el veritable caràcter d’aquest titella-personatge i abocar-lo, per exemple: a una ensucrada bonhomia, o a una demagògica dolenteria, o a qualsevol altra impostura impròpia del personatge.
La personalitat d’un titella és immutable, tret que es procedeixi a la seva destrucció o a la seva modificació mitjançant una operació d’estètica.
Escriu Artero: “Con la modernidad, desde Alemania nos llegó el Figurentheater: teatro de animación o teatro visual, términos globalizadores, aunque la denominación más aceptada en nuestros lares es la de teatro de objetos.
El teatro de objetos puntualiza que cualquier objeto manipulado caracterológicamente se convierte en un títere, práctica que la mayoría hemos llevado a cabo muchas veces en la vida cotidiana: cuando una madre juega con su bebè y le pone voz y movimiento humanoides a una cuchara, por ejemplo”.
En aquesta imatge, un sonall es converteix fàcilment en un titella: Alexandra, princesa de Gal·les, amb el seu fill primogènit, el príncep Albert Víctor, duc de Clarence i Avondale. Foto: Domini públic, via Wikimedia Commons
Escriu Artero: “Cualquier cosa, cualquier “objectum”, una patata, una sartén o incluso los puntos y los puntos y coma, como logró Jordi Bertran, se pueden usar como títere. Pueden ser títeres puros o impuros, según la terminología de Eichler, ya sea porque el cuerpo del manipulador forma parte de ellos (impuros), como en el títere de guante o en los gigantes, o porque se mantiene independiente (puros), como en los títeres de varilla, de hilo o de peana”
Un Sergio Artero, en la seva faceta escènica més expressiva i histriònica. Foto: Vociferio. Arxiu Festival de Poesia de Valencia
L’altre llibre, publicat recentment per Arola Editors, és Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina. Es tracta d’una incursió dramatúrgica confegida tot pouant -alhora amb fidelitat conceptual i llibertat creativa- en l’ampli corpus -tant de teatre visual com de teatre de text- que ens brinda l’amplíssim llegat escènic-poètic de Joan Brossa. El nom de l’autor, figura en els crèdits que apareixen a la coberta del llibre, reproduïda a continuació d’aquest paràgraf.
La coberta del llibre: “Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina”
Sense ser exactament un Brossa original, Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina pot considerar-se com un perllongament… o com un exercici d’immersió brossiana directament escènica…, ja que en el llibre no es presenta una teoria, o un estudi o un assaig sobre el teatre de Brossa, sinó que s’exposa el continent i contingut d’una dramatúrgia-espectacle molt concreta. És a dir, d’una posada en escena que parteix de Brossa, es passeja per Brossa i retorna a Brossa.
Les pàgines 20 i 21 de Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina exposen la seva proposta escenogràfica: una fotografia de Brossa que molt ampliada i situada verticalment, funciona com a teló de fons. La mateixa fotografia, situada en posició invertida i horitzontal és el terra de l’escenari.
Conceptualment, en la fotografia del plafó-teló de fons, Brossa, creua la cortina i entra a l’escenari per a veure la: Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina. En la fotografia situada al terra, Brossa es mira la Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina que es desenvolupa al seu damunt.
Una gran fotografia duplicada concebuda per a funcionar com espai escènic a “Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina”. Concepte espacial Damià Barbany. Foto: Arxiu Fundació Brossa
A la pàgines 78, 79 i 80 de Brossa Brossassa Brossarteta Brossartina hi trobem un fragment de l’escena 9 interpretat per titelles:
Apareix per damunt del plafó-teló, un titella de guant. Du una camisa de quadres i una armilla de pana marró. Representa un personatge masculí amb faccions rústegues i galtes vermelles.
TITELLA RUSTEC, mirant a dreta i esquerra espantat, al públic: Comencen les garrotades! Comencen les garrotades!
Apareixen, simultàniament, dos titelles vestits de setí blanc i amb ales blanques a l’esquena. Ambdós amb la mateixa aparença de personatges celestials en la modalitat d’àngels o arcàngels: cabellera llarga, abundant, rinxolada i rossa. Cadascun du un garrot a la mà
TITELLA ANGEL 1, etzibant una bona garrotada al cap de TITELLA RUSTEC: Les grans garrotades! (Etzibant-li un segon cop) Li cau la garrotada!
TITELLA ANGEL 2, etzibant garrotada al TITELLA RUSTEC: Rebut a bastonades! (Li clava un segon cop) Sempre a bastonades!
TITELLA RUSTEC, queixant-se, llastimós: Tot acaba a bastonades!
TITELLA ANGEL 1, amb amenaça: Les garrotades!
TITELLA ANGEL 2, amb amenaça: Garrotades! A garrotada seca!
Ambdós es disposen a colpejar simultàniament el TiTELLA RUSTEC, però aquest s’esmuny avall, com si l’estiressin per sota, desapareixent darrera el plafó-teló, alhora que emergeix una columna de fum amb olor de sofre.
Apareix un TITELLA DIMONI. Vestit de setí vermell i tal i com pertoca al personatge: cara vermella, mirada maligna i banyes al front. Du un garrot a les mans.
TITELLA DIMONI, al públic: L’aparició del Dimoni!(Etziba una garrotada al TITELLA ANGEL 1 i a continuació, ràpid, una altra al TITELLA ANGEL 2. Un i altre resten mig estabornits…) La intervenció del Dimoni! (torna a fotre garrotada a l’un i l’altre. Ambdós resten totalment estabornits, amb el cos inanimat i doblegat penjant del cantell superior del plafó-teló) El Dimoni no deixa mai de sortir a les representacions de titelles! (ajudant-se amb el garrot, fa caure els dos TITELLES ANGELS darrera el plafó-teló i esclata en una gran rialla) On hi ha el Dimoni, guanya el Dimoni! (desapareix esmunyint-se darrera el plafó-teló)
Aquesta escena 9 continua, donant pas a personatges interpretats per actors i actrius de carn i os.
Arola Editors ha publicat l’obra teatral completa de Joan Brossa, integrada per 19 volums. Coberta del volum nº 6.
El volum 6 de l’amplíssima col·lecció acull tot el teatre de Brossa qualificable en alguna d’aquestes tres disciplines: Circ, Màgia i Titelles. Jordi Jané, encarregat de prorrogar-lo, va escriure: “ Joan Brossa tenia una flaca pels titelles que li venia de menut, de quan veia actuar Ezequiel Vigués ‘Dido’(…) la madura reflexió sobre l’espectacle Mori el Merma de Claca Teatre i Joan Miró o el seu suport a l’aventura del Teatre Malic són molt indicatius de la devoció de Brossa per aquesta modalitat teatral”
Doncs, fins aquí, unes ACTUALITATS TITELLAIRES servides pel recomanable Festival IF, i la ressenya d’ UN PARELL DE LLIBRES, el de Sergio Artero i el del col·laborador de putxinelli.cat que ara mateix escriu aquestes línies.
I cloent aquestes línies, el meu recolzament a la difusió del teatre -en tots els seus generes, estils i tendències- que des dels seus inicis du a terme amb constància encomiable l’editorial tarragonina: Arola Editors
