(Imatge coral dels actors de Les Pastoretes de Vallvidrera. Foto companyia)

Vaig assistir el dissabte passat, dia 13 de desembre de 2025, a una de les representacions de Les Pastoretes de Vallvidrera, i haig de confessar que vaig quedar del tot impressionat. M’hi va convidar el meu amic Andreu Carandell (amb qui havia fet fa segles uns Pastorets amb titelles), que s’ha ofert de voluntari per participar a Les Pastoretes junt amb la seva filla Senda de sis anys, actuant els dos l’un en el paper de Dimoni Lasciu, i ella encarnant a una de les Fúries de l’Infern. Una verdadera delícia que intentaré explicar en aquesta crònica.

Cal dir que no hi havia cap titella, de manera que l’interès per l’obra i el motiu que en parlem a Putxinel·li prové d’unes altres raons a les titellesques. D’entrada, perquè ens trobem davant d’una representació coral de llarga tradició a Vallvidrera (porten més de vint i-tants anys fent-los), sempre amb una intenció o més aviat un ‘neguit’ al darrere: donar la volta als personatges tradicionals i a les conegudes seqüències dels Pastorets de Josep Maria Folch i Torres, que com se sap són els més canònics i representats a Catalunya.

Foto companyia

Una obra que sense ser ben bé un ‘auto de Nadal’ -tot i que en certa manera en derivi-, tots els seus personatges són símbols i al·legories procedents de l’Evangeli i de les ancestrals creences del Catolicisme. Una història que gira a l’entorn d’un suposat fet històric, el naixement del nen Jesús, però que en realitat sabem molt bé que pretén exposar i adoctrinar als humans d’avui en dia sobre assumptes que tenen a veure amb qüestions mistèriques, metafísiques i doctrinals: la distinció entre el Bé i el Mal, encarnats pels Àngels i els Dimonis, la innocència del poble pla representat pels pastors, el naixement del nen Jesús, considerat com el Fill de Déu, el personatge de la Verge Maria, i el misteri de la Immaculada Concepció, entre altres temàtiques.

Amb direcció d’escena de Dana Carbonell Soler, Juan Pujol i Marina Toronell, dramatúrgia dels dos primers, i direcció musical de Roger Sansa i Núria Boleda (amb una banda de 15 músics i un cor també de 15 veus), Les pastoretes de Vallvidrera donen la volta a aquests estereotipis i fan un o diversos salts de campana per mostrar-nos aquests personatges tradicionals sota òptiques actuals.

Foto companyia

Ara bé, crec que la canònica lluita entre el Bé i el Mal que centra bona part dels clàssics Pastorets, en aquesta versió queda traslladada a una altra lluita: la dels antics continguts al·legòrics que representen els personatges, contra els continguts actuals que fugen de l’al·legoria i busquen encarnar realitats psicològiques o més aviat socials d’avui en dia. Quins s’acaben imposant en aquesta batalla?

Veiem com el poble de pastors de l’antiga Palestina, considerats com peces de caça dels dimonis banyuts que venen a la Terra per frenar els plans del Naixement Diví, aquí estan substituïts per la població actual, posem per cas, del barri de Vallvidrera, en la que pugnen per imposar-se les dones del lloc, especialment les que han arribat als 50 anys i estan fartes de servir i ser esclavitzades pels marits i pretendents.

Una rebel·lia que s’estén com si fos una taca d’oli invisible no només per la Terra, sinó també pels dominis tradicionals del Bé i del Mal, és a dir del Cel i de l’Infern, on tant els exèrcits celestials com els infernals estan farts d’obeir i de fer sempre el mateix paper. De manera que l’empenta fraternal que comanda a la banda de dones de 50 anys, contamina als dos bàndols del Cel i de l’Infern, els quals es troben als camps de batalla terrenals i acaben ballant junts i confraternitzant, amb enamorament inclòs entre Sant Miquel i el Dimoni lasciu, per desesperació de Satanàs i del Senyor de l’Univers des del pis de dalt. Per posar-hi remei, els dos envien les seves forces invencibles: les Fúries de l’Infern i els Querubins celestials.

Qui guanyarà en aquesta batalla? Perquè, sent fidels a la imprescindible escena de l’Infern dels Pastorets de sempre, les Fúries acaben enviant-los a tots als averns, per cantar plegats la famosa cançó de les Fúries de l’Infern. Inútilment, clar, ja que quan sona la trompeta divina, tots s’inclinen a sa majestat.

Foto companyia

Però l’important aquí és veure qui guanya la batalla principal: el pensament modern i progressista dels habitants de Vallvidrera, identificats amb els aires de llibertat que bufen per aquestes altures de Barcelona, o els vells rols al·legòrics marcats per la tradició?

Crec que guanyen les al·legories i els papers tradicionals, no literalment -l’obra acaba amb càntics i balls de llibertat col·lectiva-però sí subliminal i també retòricament, si tenim en compte que els números més potents de l’obra són els que venen marcats per les fortes personalitats que procedeixen del Cel i de l’Infern, no tant per Satanàs o Sant Miquel, malgrat la gran interpretació dels actors que els encarnen, sinó per les Fúries i els Querubins, ambdós els grans vencedors d’aquestes batalles mistèriques i sociològiques que són aquestes Pastoretes.

En efecte, els moments en què apareixen tant les Fúries com els Querubins, esdevenen els més potents de l’espectacle, per una raó elemental: en ser criatures que no passen dels 5 o 6 anys, representen no sols el món d’avui sinó el del demà, cosa que s’imposa a l’escenari amb una evidència aclaparadora, i com un gegantesc interrogant. En aquest sentit, podríem dir que la Batalla acaba en taules, és a dir, en un equilibri entre el Bé i el Mal, però imposant-se per golejada el seu valor al·legòric enfront del psicològic o social. Una victòria que és en definitiva allò que permet que Les Pastoretes de Vallvidrera segueixin sent de veritat uns Pastorets com una catedral, en mantenir incòlume el seu sentit tradicional més positiu de la paraula, i que permet que la població d’un barri de Barcelona, el de Vallvidrera en concret, ‘s’aixequi del sofà’ durant aquests dies nadalencs i s’embarqui en aventures teatrals metafísiques carregades d’una doble consistència tant social com al·legòrica.

Una mostra genial de mobilització ciutadana a l’entorn d’una obra que permet combinar la Festa, la gaubança, la tradició, la reflexió metafísica, la batalla de les idees i els anhels de llibertat que avui tothom sent, i molt en especial el món femení.

Admirable al cent per cent, i d’una exemplaritat fora del comú.