(Clementina Kura-Kura i Nora Vagó (Hongria) van ser les primeres titellaires de la companyia “Wayang Sampah”, idea de l’artista Toni Konde. Aquesta companyia actualment ha augmentat el seu prestigi i compta no només amb titelles de wayang golek fets de material de brossa reaprofitat, sinó també un gamelan)
En aquest tan interessant programa de trobades amb mestres titellaires que organitza UNIMA Catalunya des de fa uns anys, l’útima intervenció ha estat la realitzada per Clementina Kura-Kura, de la companyia de teatre d’ombres i titelles El Gecko con Botas, el divendres 27 de març de 2026. Una trobada telemàtica que hem decidit comentar en aquesta crònica, tenint en compte el seu gran interès, i el fet d’haver-hi pogut assistir com a oient qui escriu aquestes ratlles.
El Gecko con Botas, una gran aventura titellaire
Ja sabem que la majoria de les vocacions que neixen per dedicar-se al teatre de titelles, ombres o objectes, per no dir al Teatre en general, solen procedir de circumstàncies sempre atzaroses i poc convencionals. ¿Qui pot pensar avui en dia que la professió de titellaire sigui considerada com una solució viable de vida en un curt i llarg termini? Poca gent, sens dubte. I aquells que hi cauen, ho solen fer per causes com a mínim curioses quan no estrafolàries.
Wayang Rama and Sinta: Aquesta parella protagonitza el Ramayana: Rama i Sinta (aquest darrer titella tallat per la Clementina Kura-Kura)
És el cas de l’Elena Díez Villagrasa, més coneguda amb el seu nom artístic Clementina Kura-Kura, quan va decidir l’any 2013 complementar amb un viatge a Indonèsia el seu interès pel teatre d’ombres, al qual s’havia apropat de manera experimental en una posada en escena del Ramayana feta amb una companyia de teatre amateur. L’atzar la va portar a saber de les Beques Darmasiswa per estudiar a la Universitat de Solo, a la illa de Java, les arts aplicades al teatre d’ombres indonesi per excel·lència: el Wayang Kulit.
L’illa principal amb Solo al centre. A la dreta, la petita illa de Bali
Com se sap, amb aquest nom es coneix la singular tradició del teatre d’ombres indonesi. I és així com durant pràcticament tres anys Elena Díez va viure en aquest país llunyà, cosa que l’obligà no només a tenir un bon nivell d’anglès -bagatge que ja disposava dels seus estudis- sinó a aprendre la llengua franca que s’utilitza a Indonèsia perquè els habitants d’aquest immens país composat per més de 17.000 illes, amb una població d’uns 285 milions d’ànimes i uns centenars de cultures i llengües diferents, es puguin entendre entre si.
Tot això ens ho va anar explicant la Clementina al llarg de la seva xerrada, que a poc a poc ens va anar posseint, meravellats per aquell torrent de nous coneixements dels que en teníem només idees llunyanes i generals.
Tal com va subtitular la seva presentació, va ser Un viatge que ens va canviar la vida. A ella fins i tot li va donar un nou nom, el de Clementina Kura-Kura, que va adquirir per posar en relleu el canvi que havia significat aquesta aventura immersiva a l’univers de les ombres. També va significar conèixer a qui esdevindria el seu company de vida i de feina, l’actor, director i dramaturg argentí Damián Bojorque, que també es trobava per les mateixes latituds durant aquells anys d’aprenentatge: del 2013 al 2016. Com diuen ells mateixos: Des de dues parts del món, Amèrica del Sud i Europa, Damián i Clementina es van trobar en una de tercera, a Àsia, per crear i treballar amb l’element artístic més característic d’aquest continent: les ombres. És precisament a Indonèsia on neix el grup El Gecko con Botas.
Damián Bojorque i Clementina Kura-Kura, amb un Kayon, on apareix dibuixat l’Arbre de la Vida. Foto companyia
El Gecko con Botas, un nom que en substituir el felí Gat pel curiós, enigmàtic i més gran llangardaix típic d’Indonèsia i de bona part d’Àsia, el Gecko, expressa aquest desig que defineix el seu quefer artístic: combinar diferents tradicions per explicar històries amb ombres i titelles. De fet el Gecko va ser un dels protagonistes de les històries del primer espectacle de la companyia.
Però tornem al Wayang Kulit, centre de la seva xerrada.
El Wayang Kulit: Llum, Pell de Búfal i Plataner
Vet aquí els elements bàsics constitutius que utilitza el Wayang Kulit per explicar aquestes tresors mitològics del món hindú: les dues grans epopeies del Mahabarata i el Ramayana, en les versions pròpies d’Indonèsia.
Llum (Blencong): indispensable per al teatre d’ombres. Tradicionalment feta amb foc, com encara es fa a la illa de Bali i a tants llocs de la Índia, i avui en dia amb l’electricitat, com és propi veure a la illa de Java. Ja veurem les significatives diferències que hi ha entre els estils d’aquesta tradició en les dues illes.
El Wayang Kulit de Bali amb foc per la llum. Foto Clementina Kura-Kura
Pell de Búfal: la pell que tradicionalment s’ha utilitzat per construir les siluetes o els wayangs (titelles). Avui el búfal d’aigua és una espècie en perill d’extinció, i les siluetes que es fan són de pell de vaca.
Búfals d’aigua. Foto Wikipedia
Plataner: els troncs de plataner són fonamentals per les tiges que vertebren i donen rigidesa a les siluetes i que surten de la part inferior per poder-les agafar i moure. Com se sap, acaben en punta, les quals serveixen per poder-les clavar als troncs de plataner que constitueixen la base dels escenaris de les ombres; aquests troncs de plataners són tan tous que el titellaire pot clavar allà on necessita cada titella; però cal un nou tronc de plataner per a cada funció, no només perquè queda ben ple de forats en acabar les 9 hores d’espectacle, sinó també per la seva condició orgànica.
Els troncs de plataner aguanten els wayangs. Foto Clementina Kura-Kura
Per cert, la paraula wayang està composada per waya= ancestres i per ang= símbol (Clementina dixit, com un de les possibles origens de la paraula, sent “ombra” – bayang – l’altra opció).
També ens explicà que hi ha altres tipus de Wayang: el Wayang kulit (siluetes de pell per fer ombres), el Wayang klitik (siluetes de fusta també pintades amb braços de cuir), el Wayang golek (titelles tridimensionals de fusta, en comptes de siluetes i ombres).
El dahlang o titellaire
Vet aquí l’element fonamental del Wayang Kulit: el mestre ombrista o dahlang que ell sol mou tots els titelles, fa les veus de tots els personatges, siguin parlades o cantades, és un còmic i un improvisador,escriu el guió, i a la vegada dirigeix la orquestra, el gamelan que rau al seu darrera: ho fa amb una massa que colpeja un caixó de fusta a la seva esquerra, i amb el peu dret clicant unes plaques de metall per indicar ritmes, entrades o finals d’escena. Un supertitellaire, com el va definir la Clementina Kura Kura, que a més ha d’aguantar assegut durant les hores que dura l’espectacle -de 7 a 8 hores durant la nit fins a l’alba-. Recordem que en ser teatre d’ombres, es necessita foscor.
El Dahlang. Foto Clementina Kura-Kura
Això explica que el personatge del Dahlang sigui considerat com un home sant o sagrat, una de les persones més respectades de la comunitat, algú capaç de connectar el món dels vius amb el món dels morts, i de convertir-se en l’intermediari entre els humans i els Déus junt amb els grans herois i esperits menors dels mites hindús. Però també algú capaç d’entretenir, meravellar i fer riure al públic.
Tot plegat ens indica clarament que ens trobem davant d’un teatre que bàsicament constitueix un ritual de coneixement, de retorn als orígens mítics de les cultures del sud-est asiàtic, però també d’entreteniment en íntima relació amb aquests rerefons mítics.
Com s’estructuren les representacions. El Kayon
Tal com ens va dir la Clementina, hi ha un element visual comú que serveix per començar i acabar l’espectacle, però que en realitat va més enllà, una mena de comodí que s’utilitza per moltes més coses: indica l’inici i el final dels actes (tres en general) i també pot esdevenir un element escenogràfic que emmarca l’acció: és el Kayon, una silueta sense forma humana dins del qual hi ha dibuixat l’Arbre de la Vida, una figura que curiosament també es troba en el teatre d’ombres del Karaköz turc, cosa que recolza la tesi dels historiadors de que el primitiu teatre d’ombres que es feia a Egipte a l’Edat Mitjana i que derivà en el Karagöz, procedia d’influències del sud-est asiàtic, com es creu majorment.
L’Arbre de la Vida o Kayon a Bali. Foto Clementina Kura-Kura
El Kayon obre i tanca la sessió, i indica també els intermedis, quan canvia el to de la representació, que abandona l’èpica i els drames dels déus guerrers de la mitologia clàssica hindú, i entra en continguts còmics, de divertiment i també de l’actualitat. Aquests intermedis serveixen per relaxar les tensions dramàtiques i permetre que, en acabar-se, nens i dones se’n vagin a casa, ja que no poden passar-se tota la nit desperts. Són moments còmics molt esperats pel públic. També és propi que els espectadors es centrin més en els moments àlgids de l’acció, en especial les gran batalles i els desafiaments dels déus.
Ens recordava la Clementina que en tots aquests canvis i transicions, el Dahlang o titellaire seguia impertèrrital seu lloc de treball o de combat, mentre anava bevent tes i fumant cigarretes.
El Gamelan
Amb aquest nom es coneix l’orquestra que acompanya el Wayang Kulit. De fet es tracta de la formació clàssica de les orquestres tradicionals de la regió, composades bàsicament d’instruments de percussió. Tal com ho explica la Viquipèdia:
Els instruments que es fan servir més habitualment són metal·lòfons percudits amb martells i un conjunt de tambors que es percudeixen amb les mans, anomenats kendang, que mantenen el ritme. Altres instruments que s’hi poden trobar són el xilòfon, la flauta de bambú, el rebab i de vegades s’hi incorporen cantants o vocalistes (sindhen).
El Gamelan a punta darrere la pantalla. Foto Adrian Crapciu
La sonoritat del gamelan és única i des de fa temps que ha despertat un gran interès en les societats occidentals. A Barcelona, per exemple, hi ha un magnífic gamelan al Museu de la Música, que compta amb una plantilla excel·lent d’executants que s’hi ha especialitzat. Així es va poder comprovar la temporada anterior en un concert a la sala petita de l’Auditori, en el qual hi van participar alguns instrumentistes indonesis convidats per a l’ocasió. Un concert que va mostrar l’alt nivell de la formació, com aquest cronista va comprovar personalment.
De fet, la companyia Gecko con Botas ja ha actuat alguna vegada amb músics del gamelan de Barcelona, i estan a l’espera que un dia puguin mostrar algun dels seus espectacles amb el gamelan sencer d’acompanyant.
Diferències entre Java i Bali
Sabem que és en aquestes dues illes on s’han conservat les formes més pures o arcaiques del Wayang Kulit. Però hi ha distincions en les formes que agafa a cada lloc.
Wayang Kulit de Java, amb llum elèctrica. Foto Adrian Crapciu
Ens explicà Clementina com l’illa de Bali, molt més petita que la de Java, és majorment de religió hinduista. Aquí tot és més tradicional: la llum es fa amb foc i les siluetes o wayangs dels déus i herois són més realistes en relació a les proporcions de la figura humana.
Java, en canvi, on predomina la religió islàmica, les siluetes són més estilitzades amb aquests característics colls tan estirats i unes faccions més esquemàtiques que a vegades s’acosten a l’abstracció. La llum aquí sol ser elèctrica. I a la representació se li poden afegir petits recordatoris religiosos, obligats pels corrents d’intransigència que a vegades té l’Islam
On es posa l’atenció?
Es diria que tractant-se de teatre d’ombres, el públic hauria d’estar més interessat en veure l’acció des de la part de les ombres, és a dir, sense veure ni al titellaire ni als músics. Però com explicava la Clementina, és a l’inrevés: hi ha més interès en veure actuar al Dahlang: la seva feina solista que requereix un virtuosisme difícil d’aconseguir constitueix tot un espectacle, així com el gamelan, amb la brillantor dels seus instruments que crea un rerefons magnífic i màgic, visual i sonor, a l’acció dels wayangs. Les cantants (sindhen) també desperten un gran interès entre el públic.
Pocs espectadors davant la pantalla. la majoria estan al darrera per veure el Daklang i els músics del gamelan. Foto Adrian Crapciu
Deia la Clementina que en les pràctiques a la Universitat, era comú posar la pantalla de les ombres contra una paret, com si la imatge que es veia de l’altre costat fos el menys important.
Una aventura de coneixement
Tot això ens ho anava explicant la Clementina Kura-Kura, sempre des de la seva mirada personal. Com ens va recordar en iniciar la seva presentació, “És difícil fer notar a un occidental el lloc i la importància que el teatre d’ombres i de titelles pot tenir en una civilització, atès que per a ell només és sobretot un espectacle infantil” (Jacques Pimpaneu).
Per a Clementina, aquesta gran aventura de coneixement que van ser els seus quasi tres anys a Indonèsia, no van servir tant per poder esdevenir una executant de Wayang Kulit, cosa pràcticament impossible si no has nascut en aquesta cultura i a més sent dona – els dahlangs més reconeguts són homes -. Tot i així, cada vegada hi ha més noies que estudien les seves tècniques i procediments, i que els apliquen en propostes de caire contemporani, entrant en el joc del creuament de llenguatges que ha esdevingut habitual en la pràctica titellaire arreu del món.
Nyi Paksi Rukmawati, estudiant en el mateix moment que la Clementina, en l’actuació per a la seva graduació. Fotografia de Nyi Paksi Rukmawati
Per la Clementina va ser una ocasió única per conèixer en profunditat una de les tradicions més potents i antigues de l’univers titellaire, endinsar-se en les seves tècniques i maneres, però a la vegada experimentar des de perspectives més pròpies i interdisciplinàries. Els seus treballs comuns amb altres estudiants i artistes de diferents països van ser sens dubte una de les millors experiències.
Papermoon és una reconeguda companyia d’Indonèsia de teatre visual i de titelles, sobretot internacionalment, especialitzada en la tècnica de bunraku. La Clementina va poder participar al festival amb “Wayang Sampah Laut” i posteriorment va aprendre la seva tècnica de construcció de titelles tridimensionals. Foto Clementina Kura-Kura
També ens va exposar com viatjant per diferents ciutats d’Indonèsia van anar coneixent titellaires joves que arrisquen ja amb nous llenguatges. Amb alguns d’ells, Clementina hi ha treballat, havent après molt d’aquestes experiències.
El Festival d’Ombres de Catalunya
I per acabar la seva presentació, ens va donar una molt bona notícia, que des de Putxinel·li anirem seguint amb atenció: els dies 8, 9 i 10 de maig de 2026, el Gecko con Botas s’ha llançat a la piscina i inaugurarà a Santa Maria de Palautordera el 1er Festival d’Ombres de Catalunya.
Una notícia magnífica que omple un forat en l’ecosistema titellaire catalài que promet ser una immillorable ocasió perquè el públic es vagi iniciant en les arts del teatre d’ombres, que a Catalunya compta ja amb excel·lents companyies, com tothom sap.
