Cal aprofitar la nova oportunitat que ens ofereix La Seca – Espai Brossa per veure aquesta proposta del inclassificable creador i poeta de l’escenari Xavier Bobés, El Rei de la Soledat, obra estrenada el 2006 en una coproducció amb el Festival NEO. Una proposta de la seva companyia Playground que es pot veure tots els dimecres del mes de juliol a les 21h a la Sala Joan Brossa (sala gran) de La Seca.

Xavier Bobés

Des de fa anys que Xavier Bobés experimenta amb el llenguatge dels objectes, no des de la perspectiva del manipulador de titelles que agrada de personalitzar els objectes i donar-los vida “com si” fossin personatges, sinó jugant amb els objectes pel que són per si mateixos en l’escenari, ben col·locats, això sí, en una composició espaial que no acaba de ser del tot comuna –i en alguns casos, “gens comuna”. Es tracta d’una pràctica teatral de “creació”, en el sentit de que el seu autor-intèrpret i oficiant busca crear un  món propi a partir de composar en l’espai una arquitectura escènica formada per mobles vells, estris abandonats i obsolets, i tot un munt de petits objectes de recurs que li serveixen per cosir el fil diacrònic de l’espai composat. El mateix autor, en Xavier Bobés, s’encarrega de donar dinamisme i establir canvis i ritmes gestuals, amb un intens diàleg amb la música que executa en directe, a través de l’electrònica, els enregistraments sonors i un teclat, el músic compositor Julià Carboneras.

Interessant veure els diferents papers que encarna l’intèrpret-autor en l’obra, ja que mentre al principi, quan juga amb una escenografia de maqueta, ocupa el paper de l’observador distanciat que intenta buscar una determinada composició amb criteris més aviat aleatoris, després, quan aquesta maqueta apareix feta “realitat” segons dimensions humanes, l’observador distanciat es fica literalment dins de l’escenografia per a encarnar-se  en el personatge central d’aquest món creat, és a dir, en la seva “subjectivitat”. De sobte, la figura que simplement construïa una maqueta, es converteix en algú obsessiu, que viu posseït per una organització absurda del temps i de l’espai, la marcada pels objectes que l’envolten, i situat alhora en l’entorn d’una mena de despatxet d’oficina en el que manen els diners, les trucades de telèfon  i certs documents que s’han de segellar. Però el més interessant és que aquesta encarnació del personatge no es fa d’una manera naturalista ni psicològica, sinó purament formal i mantenint sempre un to estrany de distanciament que el converteix en una figura ambigua i inquietant. Pateix l’encarnació, però a la vegada se segueix observant, com si mantingués un segon ull que el permet veure’s en l’interior de la maqueta feta al principi, que el públic però veu gran.

Xavier Bobés

Aquest efecte de distanciament no naturalista s’aconsegueix en part gràcies al diàleg amb la música, la qual busca crear “espais sonors”, deixant que el ritme el porti l’actor-oficiant amb les seves accions i gestualitats repetitives i absurdes. És a dir, música i espai escènic s’intercanvien els papers, la qual cosa ajuda a donar coherència a l’escenografia i als objectes (en marcar aquests el ritme de l’acció teatral, adquireixen justificació i credibilitat), mentre la música els hi obre uns espais de ressonància que van més enllà d’allò que són.

Xavier Bobés

Obra de concepció més aviat barroca –que la música espaial emfatitza encara més–, El Rei de la Soledat és una verdadera perla escènica en el sentit de que aconsegueix crear un espai insòlit i autosuficient, que tot i tenir un inevitable encaix temàtic en alguns referents sociològics de l’època (la soledat, l’aleatorietat absurda, el desordre caòtic d’un món formalment organitzat, un cert decadentisme psicològic…), no per això s’hi deixa portar ni anul·la el seu gran valor de creació compositiva: la de qui conforma el seu propi món a partir de la tria aleatòria però ferma i decidida dels elements caòtics de la multiplicitat que ens envolta, per donar-li un sentit propi (amb el seu espai i el seu temps propis) des de la pura subjectivitat personal i intransferible del creador-poeta, que estableix amb llibertat les distintes i contradictòries empaties amb els múltiples objectes .

Una obra que no s’ha de perdre. Tots els dimecres de juliol, a les 21h, a La Seca.

Etiquetas: , , , ,