(Imatge del Auto de los Reyes Magos, del Teatro de la Tía Norica, Cádiz)

Convé, quan arriba el Nadal, parlar del Temps. Lògic en ser una festa que ens parla del solstici d’hivern, quan el sol decideix tornar a allargar la seva presència, per a alegria dels humans. Ritmes i cicles. Els anys es repeteixen però per fortuna, sempre són diferents: el nou i el diferent encara són possibles.

I en aquestes festes que duren fins el dia de Reis en el calendari catòlic, el Nadal se celebra com una pausa hivernal, casolana i familiar, abans d’arribar al Cap d’Any i escoltar, exultants, l’estrèpit de les trompetes que anuncien el nou any.

Bonecos de Santo Aleixo, Évora.

Dies d’excessos i tiberis, un intent infructuós de no veure la batuta del Temps; Saturn, aquest déu tan alegre per als romans, que celebraven en aquestes mateixes dates les seves Saturnàlies, per altres és el déu malèfic, el que ho retarda tot i imposa ritmes, terminis i obstacles. Potser perquè li rendien honors i el miraven cara a cara, després d’oferir-li els obligats sacrificis, eren els romans tan alegres, pràctics i positius. El seu pacte amb el Temps els va permetre durar i allargar-se en imperi. I el seu posterior pacte amb el Cristianisme potser buscava el mateix: identificar-se amb el nou Senyor del Temps que representava el Crist, anunciador d’una nova era. I ho va fer amb èxit: l’actual Església Catòlica no deixa de ser la continuació de l’Imperi Romà els codis de dret del qual, avui canònics, segueix regint bona part del món occidental.

Avui, en ple canvi d’època, quan encara no sabem què ens depara el futur, a ningú li agrada mirar el Temps. La gent en fuig. La mort espanta. Per no veure’l, recorren a la pressa i a la velocitat. El carpe diem inconscient s’imposa -i el conscient es practica poc. S’escamotegen les llargues durades amb la simultaneïtat. I les vides flueixen i es cremen a velocitats de vertigen.

Marionetes de Mariona Masgrau Bartis, Museu del TOPIC de Tolosa.

La pràctica dels titelles dóna un respir a aquesta negació, en tenir sempre al Temps entre les mans. El fem servir amb les nostres diferents maneres de moure figures. Reproduïm el que el Temps va fer quan va crear la vida i va començar a animar la matèria, insuflant-hi la ‘voluntat’ de moure’s i duplicar-se. En manipular un titella amb la mà, reproduïm aquesta pulsió bàsica de la vida, que té a veure amb el temps creador.

Amb les marionetes, el Temps encara està més present: en lloc de la immediatesa del titella que identifica el moviment amb la nostra gestualitat, la marioneta ens obliga a ser conscients d’aquesta pulsió del moviment a través del fil que ajunta i separa la figura de la creu i les mans que la subjecten. La verticalitat del fil deté en certa manera l’horitzontalitat del temps fugaç, el que corre i passa veloç, i ens indica com aquesta pulsió de la voluntat primordial cap al moviment és un desafiament a la gravetat. El fil metaforitza l’afany del temps en el seu diàleg amb l’Espai per enfrontar-se a forces primordials com la gravetat i crear circularitats repetitives l’objectiu de les quals és la duplicació, és a dir, la durada de la creació.

Pessebre de Pulcinellas. Museo di Pulcinella di Acerra, Nàpols.

Aturar el temps, no per fugir-ne, com fa la simultaneïtat d’Internet, sinó per viure’l i tenir consciència del mateix. Per això els bons espectacles d’ombres, titelles i marionetes tenen sempre el Temps com a protagonista, com a objecte d’observació, dissecció i reflexió, encara que per a això se’l disfressi de mil maneres diferents. Doncs la cara complementària del Temps creador és l’alteritat infinita de tot el que és diferent.

Petites consideracions titellaires de filosofia de saló -o de cartró- per celebrar des de Putxinel·li les esperades festes saturnines. Bon Nadal!

Etiquetas: , ,