(El Minotaure de La Machine. Foto d’Oriol Ferre)

Vam decidir familiarment fer una cloenda simbòlica de l’estiu més estrany que mai hem viscut. L’estiu en què menys teatre hem pogut veure, no per manca de ganes, sinó per la suspensió, a causa de la crisi sanitària, d’esdeveniments, actuacions i actes als quals ja teníem programat assistir.

Vam desplaçar-nos a una de les nostres ciutats preferides del sud d’Europa, Tolosa (Toulouse). La ciutat que reposa a la vora del riu Garona i que compta amb desenes de teatres, tant de titularitat pública com privada.

La Halle de la Machine

La jornada començà amb una visita pels carrers més cèntrics de la ciutat per desplaçar-nos després tranquil·lament a La Halle de la Machine, situat a l’antiga pista d’aterratge i aviació de la ciutat. Una zona rebatejada ara mateix amb el nom de La pista dels gegants, fent referència a l’activitat del passat, així com també a la del present d’aquest espai físic, que en condicions normals (de no pandèmia), atreu turistes d’arreu.

Rinoceront mecànic de La Machine. Foto Oriol Ferre.

La Halle de la Machine és, sense dubte, un dels exemples més clars (metafòrica i físicament parlant) de com la cultura pot generar interès i impacte turístic. És un projecte artístic, cultural i turístic alhora, que atreu visitants durant tot l’any. Inaugurat el 2018, i seguint l’estela del ja mític Machine de l’Ille de Nantes, esdevé un lloc increïble. És un espai majestuós en què pots accedir a les naus fent un recorregut que esdevé màgia pura: amb esbossos, maquetes, construccions, proves i fotos de centenars de projectes, alguns materialitzats i d’altres no (si més no de moment). Seguidament pots veure la cirereta del pastís, el gran titella mecanitzat: l’espectacular Minotaure. Un titella de dimensions gegants on l’espectador pot pujar físicament i fer un recorregut d’uns 500 o 600m per les antigues pistes d’aterratge.

Marioneta mecànica de La Machine. Foto Oriol Ferre.

El Minotaure té unes dimensions que impressionen: 16 m d’alçada, per uns 10 m de llargada. Els moviments, tots coordinats per tècniques hidràuliques, estan tan ben aconseguits i treballats que l’espectacular ninot de fusta i metall aconsegueix que et creguis que està respirant. El moviment del cap, dels ulls, dels pulmons i el de les extremitats fan que el seu harmoniós, majestuós i àgil moviment et faci dubtar de si aquesta criatura mitològica està viva, inclús en els minuts previs a començar el seu recorregut itinerant, quan amb els efectes sonors de la seva respiració i grinyols, sumats als efectes especials amb fum i aigua en vapor, desperta del seu repòs.

El Minotaure de La Machine. Foto Oriol Ferre.

Una meravella per a tots els públics: menuts innocents o adults a qui els arrenca també un somriure en veure’l en moviment.

La Cobla Metafísica, de Cabo San Roque

A la tarda, a les 18h, teníem entrades per assistir al Teatre Garonne, per veure “La Cobla Metafísica”. Una instal·lació plàstica i sonora a càrrec de la companyia catalana Cabo San Roque, amb qui vam coincidir fa pocs dies a Banyoles, on s’han instal·lat recentment.

Màquina sonora de Cabo San Roque. Foto Oriol Ferre.

El soterrani del teatre acull fins a mig octubre aquesta creació, que és una exposició d’artificis que esdevenen instruments únics i surrealistes amb els quals, a través de mecanismes, activacions, motors, temporitzadors i autòmats, realitzen un concert amb estris com paelles, martells, vàlvules, ampolles, eines, màquines descriure, olles, etc.

Màquina sonora de Cabo San Roque. Foto d’Oriol Ferre.

De fet aquesta instal·lació és un recull de diferents artefactes sonors que han anat construint amb els prop de 20 anys que porten meravellant el públic d’arreu.

El soterrani del teatre, al qual s’hi accedeix a través d’una llarga escala de cargol, esdevé un espai misteriós i fantàstic per fer un breu recorregut a través de diferents espais comunicats per passadissos. Amb una acurada il·luminació, el recorregut és converteix en un joc per als més menuts, fins que la vintena d’espectadors per sessió conflueixen a l’espai final, on un aparador musical t’endinsa en un autèntic concert de música màquina o, més ben dit, música feta per màquines. Són uns instruments tan únics i tan especials que escoltant com repiquen, xerriquen, grinyolen o xiulen, pots veure l’ànima de cadascun dels objectes sonors.

Eh man hé, de Zero en Conducta

Per finalitzar la jornada, ens vàrem desplaçar a Tournefeuille, un municipi situat a poc més de 10 km de Tolosa i que acull des de fa 22 anys el Festival Marionnettissimo. Aquest festival internacional durant l’any participa de la programació del Théâtre de l’Escale amb les Sessions Mario, una programació en què el teatre d’objectes i titelles és present al llarg de l’any. Aquest nou curs 2020/21 s’iniciava amb l’espectacle   Eh man hé que coneixem bé, que hem vist diversos cops i que no ens cansarem de veure tants cops com sigui possible.

Zero en Conducta en plena funció. Foto Oriol Ferre.

La companyia Zero en Conducta va estrenar aquesta producció en el marc de la 30a Fira de Titelles de Lleida, on van deixar professionals i públic bocabadats. És una producció que compta amb la complicitat de la Fira i amb la qual vàrem portar a terme una residència artística prèvia a l’estrena a Lleida.

Cinc intèrprets que són manipuladors, que són ballarins i que es fusionen aconseguint  ésser un sol batec que respira coordinat durant tota l’obra. L’espectacle brilla amb una excel·lent manipulació dels pocs elements que se simplifiquen en 2 titelles. El domini de la tècnica i el llenguatge corporal, que són els factors més importants, conjuntament amb el 6è membre de la companyia, que fa un treball brillant des de la cabina tècnica, fan que  l’espectacle acabi hipnotitzant tota platea on es pugui veure. I així va passar també al teatre occità.

Intèrprets i marioneta de Zero en Conducta. Foto Oriol Ferre.

Nolan és el protagonista de l’obra i l’és també visualment, en un  escenari despullat d’escenografia però que s’omple de bat a bat amb el brillant treball corporal, la coordinació i la sincronització dels cinc intèrprets, tant quan manipulen Nolan, com quan comuniquen a l’espectador sense ell.

El ritme s’alia amb el misteri, el misteri amb el batec i amb la respiració de Nolan, els efectes sonors amb l’angoixa i amb el missatge de l’obra, però el somriure i la simpatia no estan renyits amb aquesta producció. Són diversos el moments en què els intèrprets, ja sigui amb escenes o gestos dirigits a l’espectador, es guanyen la complicitat del públic. Sobretot quan descobreix que Nolan el que vol és ignorar que és un ninot que sense els seus companys titellaires poc pot expressar en aquest despullat escenari.

Així finalitzà la nostra jornada a la capital occitana, on de manera casual dues companyies de teatre d’objectes i moviment catalanes compartien cartellera en diferents espais escènics de la ciutat, i que fou motiu del nostre desplaçament. Aquest fet evidencia la qualitat dels espectacles catalans, que generen interès en programacions internacionals. En moments excepcionals com els que estem vivint, en què la cultura -i les arts en viu en concret- necessiten més que mai que les programacions, circuits i festivals nacionals i internacionals es mantinguin, es posa de manifest el que anem reivindicant des de l’inici de la pandèmia: que la cultura és segura i que a més ha de ser (ara ja ho hem aconseguit) un bé essencial i de primera necessitat per tenir una societat viva, crítica i sàvia.

Etiquetas: , , , , , ,