A mesura que passen les hores i els espectacles es succeeixen en la programació, el comentaris del públic i dels convidats coincideixen tots en la bona qualitat mitja dels espectacles programats en aquesta 24 edició. Ja hem parlat d’alguns dels del primer dia, els quals van constituir una arrencada de gran expectació, amb una obra inaugural, Bastard! de Duda Paiva, que va entusiasmar al públic. La segona jornada ha continuat pels mateixos rumbs, amb una bona combinació d’espectacles consolidats i que podríem considerar “segurs”, amb d’altres de més risc, ja sigui per tractar-se d’estrenes com per llur mateixa factura, de trets més experimentals. En parlarem aquí d’alguns.

A primera hora, aquest cronista ha pogut veure Gramme d’Âme, de la companyia Marie-Louise Bouillonne, una obra de dansa oberta al teatre d’objectes i de titelles, amb un treball de la ballarina Mathilde Duclaux, que s’ha llançat a la piscina d’aquesta difícil especialitat que és combinar la dansa amb la manipulació d’un titella que es porta incorporat al cos. Obra recentment estrenada, que demana el seu corresponent rodatge, ha convençut al públic gràcies a l’esforç i al bon fer de la ballarina i única protagonista-manipuladora, que també signa la direcció. Dotada d’una bona presència a l’escenari, Mathilde Duclaux sap com utilitzar el seu cos i molt especialment les seves cames per donar vida al titella el cap del qual penja al seu ventre. Per fer-ho, crea un suggestiu espai compost d’un mirall que també pot ser una porta i al qual s’hi van afegint marcs buits de quadres o d’altres miralls. La idea de duplicar-se i de jugar amb el joc dels miralls és no sols un dels eixos de l’obra, sinó també una constant en moltes de les diferents propostes programades a la Fira, cosa que fa pensar que la temàtica de molts dels espectacles de titelles actuals comença a girar a l’entorn d’un dels seus temes nuclears: el de la duplicitat i el del reflex. Mathilde Duclaux s’ha endinsat per aquests camins arriscats  del desdoblement escènic a partir del propi cos. Un camí que esperem li sigui molt propici.

Fira de Titelles de Lleida 2013
Titelles de La Canica

Al Teatre Municipal Julieta Agustí hem pogut veure una obra molt ben resolta per la companyia de Madrid La Canica, dirigida pel veterà i reconegut Pablo Vergne, amb el títol de El gallo de las veletas, de Javier Villafañe. Adaptada pel director, l’obra té tot el sabor de l’escriptura d’aquest gran poeta i titellaire que va ser Villafañe. Pablo Vergne ha sabut crear una eficaç i complexa posta en escena que tanmateix apareix com molt senzilla, sent segurament aquesta una de les seves grans virtuds. Les dues manipuladores, Marisol Rozo i Eva Soriano, fan un treball excel·lent de veu i d’interpretació actoral, amb una tècnica que podríem anomenar de teatre d’objectes i de manipulació a la vista. Llur presència és francament agradable i saben connectar d’inmediat amb el públic, gràcies a una manipulació subtil dels objectes i al to que des d’un principi imposen a l’escenari: suau i poètic, i alhora molt directe amb els nens, cosa que aquests agraeeixen. Els diferents personatges es van composant sobre la marxa de l’espectacle davant del públic per acabar constituint un molt convincent conjunt. Sortir del galliner i veure món, vet aquí la proposta que ens planteja l’obra. Amb el final d’un campanari amb el gall a dalt molt ben resolt visualment.

Fira de Titelles de Lleida 2013
Xim

De seguida ens hem adreçat al teatre de Caixa Fòrum per veure una producció del Centre de Titelles de Lleida, Xim, obra concebuda i dirigida per Joan-Andreu Vallvé. Adreçat als nens més petits, l’espectacle, magistralment interpretat per una única manipuladora, Mireia Perna, compta amb la música en directe d’Olaf Ferigni (saxofon i alguns instruments de percussió) composada per Bernat Vallvé. S’ha de dir que l’obra, d’una extrema senzillesa argumental i escenogràfica, supera amb una nota altíssima el difícil repte que sempre és fer  obres per als més petits. La mestria de Joan-Andreu Vallvé es manifesta en la síntesi estilitzada que sap imprimir als seus titelles i a l’escenografia, així com a un text i a una direcció que funcionen amb enorme eficàcia i precisió. El contrapunt de la música amb l’instrumentista que es mou al costat de la manipuladora i que estableix un diàleg directe amb ella i amb el titella, és una solució dramatúrgica que dóna un gran atractiu a l’obra. Un altre contrapunt, potser no previst en la confecció de l’obra, però que ha resultat ser també d’excepcional riquesa, ha estat la feina de traducció simultània feta amb el llenguatge mímic dels sord-muts per la jove i dotada Merxe, d’una elegància sorprenent en el ritme i la gestualitat que ha afegit a l’espectacle un plus de bellesa extraordinària. Es pot dir que la dramatúrgia de l’espectacle s’ha alçat vers cotes d’altíssima altura gràcies a aquests dos contrapunts, compostos l’un del llenguatge abstracte de la música i l’altre amb la síntesi del sofisticadíssim llenguatge dels gestos, que complementen i alhora desdoben a dues bandes la feina de la manipuladora. El resultat només es pot resumir d’extraordinari.

Fira de Titelles de Lleida 2013
Una de les màquines de “Fràgil

Un estrena esperada era la combinació de dues formacions que ja fa temps col·laboren estretament entre si, Ferroluar i Onírica Mecánica, la primera composta pel creador-inventor de màquines amb moviment autònom Raúl Martínez, i la segona dirigida pel director i veterà home de teatre, pioner del teatre d’objectes a Madrid, Jesús Nieto. L’obra, titulada Fràgil, era una estrena absoluta que es plantejava la difícil feina d’integrar en una dramatúrgia teatral les màquines inventades per Raúl Martínez. Els autors han escollit el concepte de la fragilitat com punt de partida i d’arribada del seu plantejament, de tal manera que han definit el seu espectacle com “un catàleg de fragilitats humanes explicades amb objectes i autòmats de ferro”. Un punt de partida honest que impregna també l’actuació dels tres actors manipuladors, el mateix Jesús Nieto, Enrique de la Cañina i Adrià Pinar. La fragilitat humana i també la de les màquines vol ser el centre temàtic de la proposta, malgrat que al final l’obra planteja el tema de la mecanització de la societat com amenaça. Potser sigui aquesta ambivalència entre fragilitat i perill, pròpia dels humans i de les màquines, allò que dóna més interès a l’obra. Per descomptat, la bellesa, l’elegància, els moviments subtils i poètics, i l’enginy dels invents de Raúl Martínez són realment extraordinaris i conquesta ja d’entrada al públic. En definitiva, una obra de risc que va permetre gaudir del treball d’aquests dos creadors de l’escena objectual y mecànica.

Fira de Titelles de Lleida 2013
Moment de “Fràgil”