Article de Damià Barbany. Terra erma o “tierra baldía”, aquesta vindria a ser la traducció al català/castellà de Wasteland, títol de l’espectacle estrenat el 17 d’aquest mes al Mercat de les Flors, formant part de la programació del Grec. Espectacle que potser caldria posicionar més a prop de la performance que del teatre. I seria així degut a la seva característica predominant d’espectacle conformat per una successió d’imatges. Espectacle de situació, pràcticament sense desenvolupament dramàtic. O el que vindria a ser el mateix, espectacle amb els pros i contres, en definitiva risc, que sempre comporta treballar amb un argument mínim : l’home en soledat enfrontat a un entorn opressor i abstracte. I valgui la contradicció, en la mesura en que és abstracte resulta més identificable com a símbol. I en la mesura en que és símbol té un poder relacionable amb d’altres espectacles ja contemplats, des de l’Acte sense paraules de Samuel Beckett a La memòria d’una puça de Sol Picó, tot passant per El senyor de Mockinpott de Peter Weiss, Laetius de Joglars o Paso Doble de Miquel Barceló, i hi cabrien més etc.
El que hem dit fins ara, és que Wasteland és una variació més sobre aquest tema de la identitat de l’home víctima d’un entorn hostil i amenaçador, però amb el qual s’hi tenen lligams atàvics i de fet, per a desgracia de la societat humana, indissolubles… Un entorn a Wasteland, tan literalment hostil com ho poden ser un munt de deixalles, una orografia d’abocador conformada per la gran quantitat de brossa i escombraries que constitueixen l’espai escènic. Potenciada aquesta deixalleria-brutícia pel fet que l’abocador es troba dintre d’un escenariet-aparador instal·lat damunt l’escenari real. Un escenariet també de decadència, malgrat que mostrada en un altre codi: rancis telons de color grana, canelobres, “candilejas”. I a l’interior, l’home sol, l’actor Manolo Alcàntara en un tour de force interpretatiu mereixedor d’aplaudiments. L’embolcall té força, l’escenografia és convincent.
El personatge de l’home comparteix protagonisme amb el tub de considerable diàmetre que emergeix des de “les alçades”, les del poder, és clar…, escopint constantment una basura que inclou també l’abocament d’aquest mateix home. L’home, atrapat entre les estèrils i repugnants deixalles, prové d’aquestes mateixes deixalles, n’és fill d’elles… I és entre aquesta porqueria inútil on intenta, amb angoixa, cercar i trobar la seva existència, supervivència, perllongament de l’espècie…Aquesta és la metàfora, amb una certa inclinació a la transcendència, superada per unes imatges de notable suggestió teatral: l’home penetrant a la terra, enterrant-se com un talp humà i tornant a eixir de la terra que se l’ha empassat: cames que surten, braços que surten, braços femenins emergint des de l’interior de la tapisseria d’una atrotinada butaca. Anem veient en continuïtat el ric imaginari estètic i teatral que ens va oferint Lluís Danès, imposant-se amb èxit sobre una dramatúrgia, com ja hem apuntat, una mica reiterativa…
A l’espectacle hi ha titelles compartint el món de l’actor. Titelles que són com estranys i inquietants éssers proteics humans, sorgits de la deixalla, nascuts d’aquesta matèria mig orgànica, mig inorgànica. A les escenes finals, l’home haurà passat per una desoladora metamorfosi de degradació i el veurem transformat en una d’aquestes criatures modelades en la porqueria de l’abocador. Aturats en la pirueta més pessimista del discurs, potser podem entendre que l’home ja no serà únicament deixalla, sinó condemnat a un abisme pitjor: ser deixalla-titella.
Titelles dissenyats i construïts per l’habilitat contrastada de Martí Doy. Destacable la troballa creativa i formal d’aquells titelles que per completar la seva morfologia, integren a la figura del ninot, les extremitats inferiors del cos del seu manipulador, concretament la part que va dels genolls fins els peus. L’efecte és sorprenent i de gran poètica teatral.
I també el que podríem qualificar com titelles-objecte sobrevinguts de les alçades del poder, com una taula de fusta en estat viu, que es belluga capriciosa i cruel entorpint l’ús domèstic i lògic que d’ella en voldria fer l’home.
Textos en off d’Eduardo Galeano, en codi de crítica social, política, existencial, servits per una veu en off útil per il·lustrar, explicar, acotar i dimensionar les imatges-accions que l’espectador veu a l’escenari.
Lluís Danès
Música de Lluís Llach que ens transporta a melodies recordades…, en grau superlatiu quan identifiquem les notes de “la gallina ha dit que no…”. Notes i harmonies de Llach que funcionen bé escènicament, servides amb excel·lència per Xavi Lloses al piano, Adrià Bauzo als saxos, i Oriol Aymat al violoncel. Instrumentacions aquestes ben perllongades i complementades per la tecnologia sonora que aquests mateixos músics manipulen en directe : aquets aparells de la família informàtica, sintetitzadors i etc.
Mesurades i subtils les ajudes com a manipuladors de titelles i demés intervencions actorals de Mayú Heitmann, Anna Marín i Laura Galofré.
Wasteland no és un espectacle per ser explicat, sinó per ser vist. Com tot espectacle de creació és agosarat, impactant, valent, imaginatiu, digne de ser aplaudit. Wasteland és eminentment el que se’n diu un espectacle de festivals. Per tant, en programar-lo, el Grec ha fet diana.
