Joan Baixas: Art, Titelles i Teatre Visual. Entrevista

(Terra prenyada. Espectacle de pintura amb música de Paca Rodrigo. 1995. Fotografia: Paolo Ciaberta.)

Entrevistar a Joan Baixas per a l’Estudi del Sector del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes, era una necessitat ineludible, sobretot després d’haver complert 50 anys de professió l’any 2018, que va celebrar amb una exposició al Caixafòrum de Barcelona i amb la publicació del llibre ‘Desordre general’, on es fa una revisió, d’una manera bastant exhaustiva, de tota la seva carrera artística (veure aquí).

Han estat moltes les ocasions en les que hem parlat d’ell en les pàgines de Putxinel·li (veure aquí) i en les de Titeresante (veure aquí), però el gran avantatge de parlar i d’entrevistar a Joan Baixas, és que sempre aconsegueix sorprendre’t i donar la volta a les coses. Supervivent nat i recalcitrant vitalista, és una persona que ha sabut compaginar les seves dues facetes principals: la d’artista i la de titellaire. Es podrà dir que per a molts són paraules sinònimes, però em refereixo aquí a les seves significacions més clàssiques i típiques: artista com aquell que cerca crear una expressió personal i única de com un viu i veu aquest món, i titellaire com aquell còmic-actor que oscil·la entre l’ofici, la picaresca, l’enginy, la cultura popular i l’estridència barroera del carrer.

Combinar aquestes dues inclinacions vocacionals no és gens fàcil i demana sobretot una cosa: creure-se-les ben cregudes. És a dir, afirmar que un és un Artista en majúscula, i afirmar amb orgull les minúscules del titellaire. Crec que aquest és un dels secrets que explica la seva trajectòria, d’una riquesa i complexitat monumentals, i que sempre ha sustentat el seu pensament, capaç d’anar del refinament estètic més alambinat, a l’empescada més comuna i popular.

Per poder seguir una carrera d’aquesta mena, es necessita una dosi alta d’aquesta barreja entre inconsciència i valentia, en la que l’una procedeix de l’altra i viceversa, una barreja que va ser tan important com exercida en aquells anys de l’últim Franquisme i més tard de la Transició. Per altra part, també hi compte la personalitat d’algú a qui li agrada ser escoltat, com ja va mostrar de nen a l’escola, quan va ser instituït lector oficial en els dinars comunals (veure aquí). I què és la vocació teatral sinó una obsessió per a expressar-se davant d’un públic i saber-se fer escoltar?

Les idees de Joan Baixas sobre els titelles o el teatre visual han estat dites en moltes ocasions, però mai són iguals sinó que evolucionen en el temps, com és de llei que sigui. Ara que ha arribat a aquella edat en la que un se sent en el dret i en l’obligació de mirar enrere, aquesta entrevista o més aviat aquesta trobada i xerrameca amb en Joan, ens aporta una visió nova i madura d’un veterà que ha navegat per totes les aigües en aquesta barca dels bojos que per a ell és el món de l’art i dels titelles, i que encara té moltes coses a dir.

Donem-li la paraula.

JB- Aquests dies, arran de l’entrevista que em vols fer, em deia, és que ja ho hem dit tot!, però després pensava, vale, sí, és veritat, però hi ha més coses a afegir, perquè en aquella entrevista més grossa que vam fer, jo estava una mica en aquella visió de pensar en un moviment titellaire, de veure la professió, de situar-la en un context de les altres arts, buscar un nom, que si visual, que si objectes, que si teatre d’animació, etc, però alhora situar-nos també en la nostra cultura, la catalana i l’espanyola…

Ara bé, avui, en aquestes qüestions, tinc una altra visió, perquè he ‘sortit de quadro’. Llavors t’haig d’explicar què vol dir això de ‘sortir de quadro’.

L’any passat, a finals del 2018, vaig presentar el llibre de 50 anys de la Claca, que són els 50 anys de carrera de Joan Baixas, vam fer l’exposició del Caixafòrum, l’espectacle dels meus fills, i vaig donar tota la meva documentació al MAE de l’Institut del Teatre: unes 100 caixes, que una noia, la Laura, va estar més d’un any i mig endreçant i digitalitzant. I tot això em va portar a mirar-me per dins i per fora, perquè quan els matins et mires al mirall, simplement et dones un cop d’ull i ja en tens prou, però aquí va ser veure’m per tots quatre cantons i en els mínims detalls amb totes les arrugues visibles i invisibles. M’ho vaig haver de mirar tot, milers de fotos, vaig desenterrar també unes trenta llibretes meves, plenes de notes, dibuixos, vaig veure els vius i els morts de tots aquests anys, els èxits i els fracassos. D’ordenar el material se n’encarregava la meva filla Marina i la Glòria Rognoni, però clar, jo havia de mirar les fotos i els papers per indicar de qui eren, un dia em porten una caixa amb més de 200 fotos, i havia de destriar-ho tot.

Aquest cicle es va acabar el mes de març de 2019, i t’haig de dir que vaig acabar catatònic. Veure tot el que has fet…, en el sentit de dir, quantes coses tens!, coses que et surten, d’una banda veus que allò que estàs fent ara és una continuació del que feies quan tenies 17 anys, altres coses que et pensaves que ho acabaves d’inventar i ja ho havia escrit quan tenia 20 anys, vull dir que veus una línia personal artística que et va definint, veus el treball que has fet amb l’altre gent, l’equip, que en el teatre és molt fort,  equips que duren mesos, menjars, festes, trobades, ligues, un aspecte familiar que és tradicional en el món dels titelles, en el que t’hi has d’adaptar.

Com et deia, vaig quedar catatònic. Què faig ara? No tenia energies per seguir fent res.

Una de les característiques de la meva feina, llegint els escrits de la joventut, és que sempre he pensat que el teatre pertany a una comunitat, a una cultura. Quan tenies el Malic, allà n’hi havia una, de comunitat, teníeu el vostre públic, que venia de llocs molt diversos, d’edats diferents, i que ens trobàvem allà, el Lliure també té el seu públic, etc. En la meva carrera, això no ho he pogut tenir mai. Ho vaig provar de fer a Barcelona, però mai vaig tenir els calés suficients ni la manera d’arribar-hi, per exemple amb la Seca, que jo vaig tenir primer, però no me’n vaig sortir amb els permisos.

Després dels primers anys, els anys que la Tresa Calafell i jo treballàvem pels nens i tots els públics, anys de furgoneta, vaig veure que allò tocava sostre. L’única alternativa era internacionalitzar-se, una opció a més que il·lusionava, anaves a festivals, viatjaves, veies a gent bona, públics formats, pagaven bé, la meva feina estava completament internacionalitzada. Jo mirava tot aquest passat, tot aquest munt de coses, i vaig comprendre que ara tocava prendre decisions.

Nova etapa.

Va ser finalment a l’estiu quan ho vaig veure clar i vaig decidir dues coses:

1- no vull viatjar més. Vull ser sedentari, deixar de ser nòmada. Que la gent vingui, no anar-hi jo. Els artistes plàstics, sempre em diuen, ‘Que bé això del teatre, tens el públic davant!’, sí, els dic, però jo m’haig de moure, haig d’anar a buscar el públic. Si tens una peça i la deixes en una sala d’exposicions, et despreocupes d’ella, te’n vas i la peça seguirà allà mesos i mesos. Però en el teatre, tu hi has d’anar. És una meravella tenir el públic davant, que et dediqui una hora, no els 5 minuts de les exposicions, com passa al Macba, que els visitants més que res passegen, però és que això és el teatre. Penso que no hi ha res al món avui en dia que s’assembli al públic de teatre: paga una entrada, està en silenci una hora, sense parlar, sense menjar, sense el mòbil, rarament se’n va si s’avorreix, ‘et regalo la meva atenció, diu, fes el que vulguis, però m’has d’emocionar’. Això no ho trobes ni al cine, ni a la missa, on es dona un missatge que ja és conegut, on vas a corroborar una cosa que ja saps, una cerimònia, també la gent que fa ioga sap el que es fa, però quan vas al teatre, no saps el que passarà, i vols que et sorprenguin, que et neguitegin, més, o menys, a vegades massa, quan hi ha provocació, d’altres menys, a uns els agrada que es baixin els calçotets els cantants, tot això és meravellós, jo li dono tot el valor, perquè és una cosa única, però per a l’actor és un constant dessagnar-se, jo he estat 50 anys als escenaris dessagnant-me, i encara ara em cago a les calces abans de sortir, ‘els agradarà, no els agradarà?…’

Vaig decidir, el primer que no vull és viatjar, potser sí en tren o en cotxe, però ja no vull estar més al mercat internacional. No vull agafar avions, abans els aeroports m’agradaven, hi he escrit, he observat a la gent, era un lloc molt viu, però ara ja me n’he cansat, es viatja en ramat, els low-cost converteixen la humanitat en borregos, no veig viatgers, veig grups movent-se, van a Londres per 30 euros, què dimonis hi van a fer…

S’han acabat els avions, ara seré sedentari. I què hi ha de més sedentari que un pagès? Per això m’he fet un hort, que s’ha de regar a mà cada dia, res de reg automàtic, també tinc unes gallines que cada nit s’han de tancar. És una ocupació que demana atenció diària. Per a mi, això és fer-me sedentari.

2- L’altre cosa que he decidit, és que em segueix interessant treballar amb gent, de manera que estic transformant el meu estudi, hi he tret lo meu, de manera que ara la meva casa, de tres plantes, té a baix un teatret, a dalt un apartament per acollir-hi una residència d’artistes, i jo estaré al mig al meu estudi. 

Amb aquet canviasso, em situo davant la professió d’una altra manera.

Aquestes són les meves dues decisions, que són un canvi radical en la meva vida.

Ara ja sé que em preguntaràs sobre la professió, el sector dels titelles, com m’hi situo, i tot això, i jo t’haig de dir que no sé res sobre la professió al país, jo he sigut com un bolet, ara aquí, ara allà. Per això m’interessa posar-me al dia, conèixer què fa la gent. Mira, he demanat als de la Fira de Lleida si em deixaven ser del jurat, per veure tots els espectacles de cop, així veuré allò que és avui un festival. Veuré gent de la producció, els professionals, els coneixeré, els programadors, els titellaires, els de Lleida, faré una immersió en això.

El Sector.

TR- Què opines sobre el Sector?

JB- Esperava aquesta pregunta. I haig de dir una cosa: és una professió que sempre parla de la professió, no es parla de res més. Vagis a la Índia, al Canadà, a Polònia, allà on sigui,  els titellaires sempre parlen del mateix, de la professió. I sempre hi ha queixes, perquè les coses no van bé.

Doncs jo d’això no en parlaré. No pot ser una professió que sempre parla de si mateixa. Jo veig els artistes visuals i no parlen de l’art, un dia, potser sí, però no gaire estona. Es parla d’altres coses, de filosofia, de política, de dones, de menjar, de platges, de peles, d’impostos, ara vaig estar a la biennal de l’Habana, i vaig estar amb artistes sud-americans, i parles de les coses que fan ells, perquè tu els preguntes, ‘qué es eso, no lo entiendo…’, ‘pues eso simboliza…’, ‘vale vale’, els dic, i em reciten el llibre d’instruccions, però no hi ha aquesta cosa corporativa.

Vist des de l’experiència, és com si els titelles, en el conjunt de la cultura, fossin una serpiente de verano, un perro verde, un cisne negro, que apareix i desapareix, a Barcelona hem tingut un exemple clar, uns anys de molta pujada, amb un festival que eren portes i finestres obertes on van passar tots, els carques, els moderns, els quàntics, els joves… els marginals com el Tozer, i va estar de moda el festival de titelles, i van haver-hi llocs com el Malic on es programava amb periodicitat coses de tota mena, quan més boges millor, etc, però tot això té una caducitat, fins Charleville també es diu que ja no és el que és, que ara s’ha convertit en un mercat…

O sigui que és una cosa que té ritmes. Passa el mateix a altres ciutats… és com si la gent digués, ‘bé, això ja ho hem vist’. Les institucions no poden plegar, això ho sabem, han d’aixecar la persiana cada dia, però les iniciatives més particulars i personals, tenen caducitat.

Tradició i perifèria.

TR- Com encaixes la gran varietat que avui representa el món dels titelles i del teatre visual?

JB- A mi m’ha passat en els meus espectacles que els jurats han dit, ‘llàstima, això teu ens ha agradat molt, però, clar, no et podíem donar el premi, perquè no són titelles…’ . Veus espectacles genials, com aquests francesos que fan desfilar un munt de botelles de plàstic que es van transformant omplint-les d’aire, en una mena de cadena de muntatge, una animalada, però no ho consideren titelles.

Crec que el llenguatge de titelles es dilueix en una multitud de llenguatges, es perverteix, es violenta, es casa, hi ha moltes maneres d’acostar-s’hi, es fa osmosis, tot tipus de mestissatges i de transformacions alquímiques i de tota mena, i això fa que tots aquests marges resultin més interessants que el nucli. Perquè al nucli amb força hi ha molt poca gent. La gent que té idees modernes se’n va als costats.

Al nucli queden les tradicions, sí, però aquí passa que allò que diem tradicions, en realitat no ho són, són llenguatges o tècniques que venen de la tradició, perquè les tradicions les fan els titellaires amb la seva comunitat. Jo he tingut la sort de veure dues tradicions molt vives encara.

Una va ser a Sicilia, a Aciriale, era un poble de pescadors, vam anar a veure la Tresa i jo al Cavaliere Macri que feia cada dia la funció, cadascú pagava el que volia, només hi havia homes, la Tresa va ser la primera dona que va entrar en aquell teatret de pupis, i es va haver de demanar permís al públic perquè pogués entrar. Però no va ser el Cavaliere Macri, sinó que va ser l’Orlando qui, amb els cops d’espasa, va dir: ‘avui us dono una sorpresa, avui he convidat a una dona’ -silenci del públic- ‘una titellaire espanyola que ha vingut a veure’m a mi i que està a la primera fila…’ La Tresa es va aixecar i el públic, composat pel carnisser a qui li compràvem la carn, el taxista que ens havia portat, l’home dels diaris…, es va aixecar i va aplaudir emocionat.

Jo he vist tirar ganivets al titella, un espectador que sortia a l’escenari perquè no es matés a l’Orlando. Sempre explico una escena, quan ens vam quedar un mes i mig amb el Macri i els seus fills, una escena que vaig veure i que retrata el que és el teatre tradicional: l’escena del nen fill d’un cavaller que mor, i que la mare porta al bosc perquè no vegi cavallers i no s’hi deixi embolicar. Llavors un dia l’Angèlica es perd, quan la cort va de cacera. El nen la troba i li diu que la portarà fins al castell. Allà al·lucina, quan veu les armadures, les espases, les banderes, els cavalls… i diu a la seva mare, jo vull ser escuder, jo em vull dedicar això, llavors la funció de sobte es para, perquè un li diu que no hi vagi, que després se’n penedirà… L’obra es va parar tres quarts d’hora, per parlar dels xavals sicilians que anaven a Nova York i als EEUU, un ho criticava, l’altre deia ‘si el meu no se n’hagués anat, ara estaria cuidant porcs com el teu. Mira’l ara, ben vestit i amb un Jaguar…’ Va ser una parada de l’espectacle perquè aquell públic, que era molt pobre, es posés a parlar de l’emigració, i els titelles servien perquè entre conya i conya, i mig en serio, parlessin d’un tema candent. Això és la tradició, i això avui ja no existeix.

Els guaratelle de Nàpols conserven el llenguatge, però no és la tradició. I quan es fa per a nens, això ja no ho és en absolut. Les tradicions del centre d’Europa, les operetes de Praga o d’Alemanya, ara es fa pels turistes, com els pupi…

L’altre experiència va ser quan vaig estar un parell de mesos amb l’Anom, que feia el Wayang Kulit, a Indonèsia, anava a fer una funció amb dos o tres nebots, pujava a l’autobús, perquè celebraven un sant i li havien encarregat una cerimònia, amb les seves caixes de fusta, l’Anom, molt ben vestit, molt estupendo, sempre de blanc i daurat, quan parava l’autobús, molts baixaven i li feien lloc. Era una autoritat.

Arribava al migdia, es passava tota la tarda de temple en temple, era com una missa, un ritual, els ajudants muntaven la pantalla en una baixada, encenien el llum quan se n’anava l’últim raig de sol, i actuava fins que sortia el sol, els reis parlaven en sànscrit que ningú entenia, uns altres en indonesi perquè era funcionaris, tots parlaven els seus llenguatges particulars, i ell els sabia tots, amb el peu marcava el ritme picant una caixa de fusta, dirigia així als musics que estaven al darrere, tota la nit, 8 hores. Hi havia gent que seguia quieta tota l’estona, d’altres esperaven l’hora de les batalles, mentrestant anaven a menjar, sabien les hores, de les escenes d’amor, de les guerres i batalles, després sortien els pagesos entremig dels cadàvers per a les escenes còmiques… Això era la tradició. Molt del que es fa ara és arqueologia.

Penso que en aquest suposat centre del món dels titelles hi haurien d’haver les tradicions, però no hi són, perquè ja no existeixen. Poca gent utilitza aquests llenguatges d’una forma moderna. Però són uns referents, una font constant d’inspiració, això sí.

Aleshores, veig que aquest nucli és molt problemàtic, hi ha molta falsedat, es parla de tradicions que no ho són de veritat, hi ha un cert sector que vol mirar cap endintre quan la contemporaneïtat i els artistes més interessants miren cap enfora, també hi ha gent que practica tècniques més tradicionals.

Però la veritat és que he deixat de preocupar-me d’aquest tema. L’altre dia vaig anar a Barnasants amb el meu amic el Quico de la Serra, i vaig veure com els que es dediquen a la cançó demanaven un teatre per a ells. Mira, com els titelles, vaig pensar. Té sentit tot això? Crec que no val la pena perdre-hi el temps.

Home, tot és una qüestió de peles, si fessin un teatre i hi posessin calés, llavors tindria sentit…

És difícil pensar què seria bo, perquè ara estem vivim per sota. És un vertader escàndol que a Catalunya es dediqui aquest ridícul percentatge del pressupost a cultura. Una contradicció pels que es diuen molt nacionalistes. Que si és una nació, que si un país, una república, un reialme… per a mi, tot això és un problema administratiu, com si discutíssim què és millor, si una SL, una Societat Civil Privada, una Associació…, l’important és la cultura, si alguna cosa sabem és que Catalunya és una cultura amb dos idiomes i amb un teatre, una pintura… amb una complexitat com tenir dos idiomes… i resulta que s’hi pixen en això.

Volen controlar. Però la paraula cultura i control, son antagòniques. La cultura necessita llibertat, és el terreny de la llibertat. El Cildo Meireles deia que l’art és el terreny de la llibertat. Tothom pot fer el que vol i a tothom li pot agradar o no, és la llibertat total. A Catalunya això no es veu així, no sé si a Espanya passa el mateix… a quin nivell està…  A Espanya hi ha més atenció. El que passa que aquí tenim unes inèrcies que donen molta potència a la cultura, això sí.

Barcelona sempre ha tingut com a ciutat aquest tendència, una base de gent preparada, outsider, jove, alternativa, que té molta vitalitat i que es busca la vida. És el costat emprenedor, l’empresari que hi ha al costat de tot artista. Uns han guanyat diners i uns altres no.

Circuits, programacions.

TR- Parlem de circuits, de programacions…

JB- Jo ara estic fora d’això. Pel motiu que sigui, jo he tingut la sort de que no m’he lligat amb cap circuit, però sempre hi he pogut posar una peu a tots. L’obra meva s’ha pogut obrir un camí. Jo sé que a Lleida, a Tàrrega no hi compten amb mi, però si dic que tinc una cosa, s’ho miren. Això m’ha donat molta força. I he pogut accedir a circuits molts diferents. A la Champions amb el Mori el Merma, quan em venien a vegades a buscar en una limusina a l’hotel, fins a les funcions als parvularis o a les festes dels pobles, i això m’ha fet desconfiar de casar-me amb els circuits, Si estàs massa lligat amb un, els altres se’t tancaran. Ha estat possible viure així i viure prou bé, com per comprar-me una casa, per anar a dinar, suficient.

Els circuits es burocratitzen, els copen gent que estan més interessats en les seves empreses, produccions, petits empresaris, no és parlar malament d’ells, perquè no els conec prou, i és obligatori que tots siguem una mica empresaris, això és evident, però em refereixo a aquests petits empresaris que controlen una comarca, una comunitat, que tenen un teatre, gent que fan una mica de por, s’hi colen aquí persones que els importa un pito l’art, que busquen influències…

Els Festivals.

TR- Parlem dels Festivals, tu que vas crear el de Barcelona l’any 1972 i que vas dirigir una de les edicions més brillants, la dels  25 anys del Festival el 1998…

JB- Als Festivals m’hi he dedicat molt intensament. Parlant del Festival de Barcelona, en l’art les coses son cícliques, està bé que una cosa neixi, creixi i mori i deixi espai per a una altre cosa. Això és lo millor. Com vosaltres amb el Malic, que vau tenir molta influència, i va ser collonut que s’acabés… Els projectes de cultura han de tenir vida pròpia biològica. Menys les institucions, que tenen edifici. A Barcelona tenim exemples d’institucions collonudes teòricament de molta vida, i que han sigut problemàtiques, com el Macba, que no troba com encaixa aquí… entre la cultura internacional, la local i el turista.

L’experiència que tinc jo dels festivals és molt agradable. Per a mi, han sigut el lloc on m’he guanyat la vida. Fas espectacles festivaleros. La comunitat, jo no l’he tingut, un públic meu, tot i que a vegades et trobes un espectador que diu que sempre et ve a veure… però no tinc una sensació de tenir una presència en la cultura catalana. Però en canvi, si en els festivals.

Els millors festivals són els que tenen una bona convivència, trobar-se amb la gent. El públic mai saps com serà. Però lo bonic és trobar-se amb la professió. En fer-me sedentari, pensava, perdré això. Penso que els festivals de titelles tenen una cosa especial, familiar, potser perquè són companyies més petites, als festivals de teatre no passa això, tenen equips més grossos, que es mouen apart, pel seu compte.

He après molt als festivals, és on més he après. Jo soc autodidacte. Els meus germans eren els artistes de la família, pels Reis, a ells els regalaven aquarel·les, a mi, una pistola.

Als festivals és on he après. Sempre he admirat el llibre que vas fer quan parles dels mestres amb els que havies après[1]. Un exercici molt maco de reconeixement, de qui s’ha après. Un dels motius pels que faig aquesta residència d’artistes, sense peles ni ànims de lucre, és aquest. Perquè jo he après tant amb els mestres, he tingut tanta sort, que jo dic, almenys no trencaré la cadena, el que van fer Brossa, Miró, Macri, el Tozer, la Tresina dels Didó, tots els meus mestres…

Això m’emociona, quan més gran et fas, més importància li dones a aquesta generositat entre artistes. Jo no he anat a la universitat ni m’ha interessat. Nosaltres ho hem fet, gràcies als mestres, uns altres en parlen, a la universitat, però no han fet res.

La Formació.

TR- Tu que has estat professor molts anys a l’Institut del Teatre, com veus el tema de la Formació en el camp dels titelles?.

JB- Jo crec que escoles n’hi han d’haver. Sobre com han de ser, hem de reconèixer que cada escola pertany a un lloc. Cada lloc marca les seves condicions. Aquí en paral·lel amb el festival i les companyies joves, hi va haver una escola de titelles de la que van sortir molts professionals. Això es va acabar. Però ara, que he fet unes substitucions durant 10 dies a l’Institut del Teatre i vaig conèixer allò que fan els de Visual, i els que ho feien d’optativa, em va semblar molt bé. Veig que l’especialitat de Visuals a l’Institut està pujant, els professionals són molt bons, la Laura, l’Andreu Martínez,… són molt bons. Són tots fill de l’Alfred Casas. Joves com el fill de l’Estaquirot, el Guillerm, collonut…, o el Néstor Navarro, hi ha una molt bona generació, que no ha anat a l’escola i uns altres sí, però que estan molt ben preparats. Hi ha una bona generació.

Una cosa molt maca de l’institut, que considero fonamental, és que han posat al centre de l’espectacle l’actor. Amb els titelles el centre fins ara havia estat la construcció, durant molts anys,  això és una merda, s’ha acabat. La construcció és allò que defineix l’artesà… però els millors constructors d’aquest país no han sigut bons titellaires, mira el Paco Peralta, o el mateix Tozer, no eren bons titellaires, eren bons constructors, el Pepe Otal no era tan perfecte, però feia espectacles, i era un bon actor, tenia una bona presència, la veu, les seves collonades, les rates, les parides mitològiques del món mundial, era collonut, era l’actor. Un actor que movia coses. Ara, a l’Institut, el centre del teatre és l’actor. Un bon actor fa un bon espectacle amb un bon o mal text. Un mal actor, amb el millor titella, no és fàcil que faci un bon espectacle.

No, no som manipuladors, sinó animadors: donem ànima. Som actors que fem animació, però no manipuladors. La paraula i el concepte em semblen espantosos. Manipulen els polítics, els carnissers, els muntadors de televisió, però els titellaires, no. Els titelles són un instrument que es toca, que s’anima.

Jo he sigut sempre molt anàrquic, ensenyant. Una cosa que m’ha agradat molt és anar a les escoles i veure gent que havien treballat amb mi, com la Rene Baker, o el Paulo Duarte, que han aconseguit ordenar una mica algunes de les coses que jo feia. I penso, chapeau. O el Gabi. I em sembla fantàstic que utilitzin el material que els he donat.

Crec que a l’Institut del Teatre es dona una bona formació general, que després els permet especialitzar-se, l’institut ha trobat el camí. Molt més ric això que especialitats tancades, la pantomima, el titella, etc. Després, sempre poden profunditzar en les tècniques treballant amb les companyies, o a Charleville, amb Philippe Genty, etc.

Tenia un amic que sempre em deia: per aprendre un ofici, com a mínim són 7 anys: 4 d’escola i tres de pràctica o al revés… Jo no vaig a anar a cap escola, perquè l’Ives Joly em va dir que no hi anés. Tenia la possibilitat d’anar a estudiar a l’escola de Praga, eren 7 anys, i un any per aprendre el txec. I vaig dir que no. L’Ives Joly em va mirar el que feia, i em va dir, no hi vagis, que t’espatllaran. Jo vaig aprendre el meu ofici en els 10 anys de furgoneta pels pobles, com els toreros que anaven a la carretera, passa com amb els titelles, ara hi ha escoles de tauromàquia boníssimes… Un gènere, el dels toros, que sempre m’ha interessat molt. Hi vaig poc, anava abans a Madrid, al Sant Isidro perquè tenia un amic, però ja no hi viu. Ara miro els programes de toros del dissabte a TVE. Tendido 0, de les poques coses que veig a la televisió. I ara veiem les corrides de Sudamèrica, veus allò que es fa a Mèxic, o a França, es fan reportatges sobre les ganaderías, amb un coneixement brutal de l’ofici.

Els Museus.

TR- Què opines dels museus de titelles?

JB- No en tinc ni idea. Veig que n’hi ha. No és una cosa que m’importi massa. De fet, no m’ìmporta gens. No hi vaig mai. Quan hi ha exposicions, com la que vau fer de les Figures del Desdoblament, que hi havia una tesi, un discurs, això sí que m’interessi. No crec en la idea antiga del museu. Pel que veig dels museus d’avui, en les arts plàstiques, que ja tenen molta experiència, veig que són centres de producció intel·lectual, i que tenen moltes activitats. Produir exposicions, crec que això és molt interessant, com és el cas del TOPIC, amb les seves distintes exposicions temporals que fan, aquest és el camí.

Crec que tenen sentit que siguin centres actius. El titella, com a peça museística, és molt torracollons. És un objecte que quan arriba al museu està mort, deixa d’estar viu.

Sobre aquesta idea teva de la latència que tenen els titelles parats, és cert que tenen una energia potencial, que són una ambigüitat entre allò que està viu i està mort. Però no són cadàvers, són una representació de la mort. De fet, els titelles estan relacionats amb la mort des dels inicis, és un dels seus temes grans.

Quan he ensenyat aquestes coses, sempre dic que no s’entén el Punch i els putxinel·lis tradicionals, fins que el Punch no ha matat a tothom, i s’enfronta ell amb la Mort. Llavors entens el personatge. Es l’únic que arriba viu davant de la Mort i li planta cara. Enganyar-la o guanyar-la amb els sistema que sigui, ficar-la en un sac, etc. No són cadàvers, són representacions dels morts, morts més conceptuals. Poden tornar a la vida en qualsevol punt. Els dimonis són tremendos. Com tots els esquelets que es veien en la teva exposició.

Un altre tema, que té a veure amb el centre i la perifèria: crec que el centre dels titelles avui està en el cine i en l’animació 3D. Mira el Klaus, la pel·lícula d’un animador espanyol a Hollywood, que tothom es pensava que guanyaria un Oscar, són titelles. Klaus és una obra de titelles, amb humor de titelles, d’un animador català que viu als EEUU,

Els titelles viuen ara en aquests llenguatges, un dels millors titelles del segle XX és l’Alien, mig animal mig mecànic, surt del pit, estava latent en una cova on hi ha els elements: aigua, aire, foc, terra… i allà dins hi ha alguna cosa que està viva.

L’Alien, una barreja d’animalitat i tecnologia, lo dels titelles tradicionals, com un bon Punch, que ha d’estar ben construir i ben mogut, però és una animal, una bèstia.

L’altre que també és un titella del s.XX és el King Kong, el cor pur, el nen,  la innocència, i que s’enamora, té sexe, té tota aquesta innocència del nen… i que acaba mort pels adults que no l’accepten, que no saben què fer-ne d’ell…

Un tema molt important.

Organitzacions.

TR- Finalment, què penses de les organitzacions?.

JB- D’això sempre he passat. Per això soc amic de tothom i me’ls estimo a tots.

---

[1] ‘Malic, l’Aventura dels Titelles’.