Rumbau, i el seu espectacle recent estrenat “Mans Lliures” Foto: Jesús Atienza

A cavall entre els districtes de Sant Gervasi i Gràcia, en el barri de El Farró, en el nº 19 del carrer de La Gleva, funciona un acollidor teatre de petit format -aforament per a 50 espectadors i/o espectadores- que pren el seu nom del carrer on s’ubica.

És allà on entre el 17 de setembre i el 5 d’octubre, s’hi pot veure un espectacle de petit format -com el teatre- però d’enorme talent: A Mans Lliures,  creació de l’experimentat  titellaire Toni Rumbau, amb 50 anys d’activitat artística a la seva motxilla.  

Espectacle “A Dues Mans” Any 1987. Foto Albert Fortuny:

Un A Mans Lliures amb antecedents artístics i cronològics que li atorguen la condició de tercera part d’una trilogia, nascuda amb l’espectacle de l’any 1987: A Dues Mans. Perllongada l’any 2009 amb: A mans plenes, i culminada en aquest 2025 amb aquest: A Mans Lliures, exposat, aplaudit i recomanat en el seguit de pantalles que integren aquest article.

Espectacle “A mans plenes”. Putxinel·li. Any 2009. Foto Jorge Raedó

L’intel·ligent i juganer espectacle de Toni Rumbau, ens pot abocar a un parell de preguntes. Mesurat en ordre d’importància comunicativa, de connexió amb el públic, qui és més important i vital: el titella, o les mans que el manipulen? Està clar que el titella el mouen unes mans. Però, què o qui mou les mans del manipulador?

Situat al centre de l’escenari, com sorgit de la foscor: un petit castellet tot ell de color blanc, amb un serrell daurat en el que vindria a ser la línia de prosceni i un altre serrell daurat a la part superior del que vindria a ser el teló de fons. A costat i costat, un parell de focus tipus rocket en versió diminuta, proporcionen una adequada il·luminació frontal-lateral. I l’espectacle comença!

Imatge del cartell i programa de mà de “A Mans Lliures” . Realització Francesc Villena, gràfica Argra Trading S. L.

Toni Rumbau, diu en el programà de mà: “En aquesta obra, el castellet és l’ànima del titellaire a l’interior de la qual habiten els principals oposats de la vida, sempre en constant disputa entre si.”

A Mans lliures comença, a manera d’introducció o pròleg, amb dues mans lliures, obertes, amb els dits separats i els palmells visibles, que van emergint lentament des de sota, generant expectació, talment com si fossin dos personatges protagonistes. Dues mans acompanyades per la suggestiva música del compositor Octavi Rumbau Masgrau. Aquestes mateixes mans, fent una funció el·líptica, tancaran l’espectacle al cap de 60 minuts. El trànsit entre les primeres dues mans i les darreres dues mans, haurà estat ple de troballes escèniques basculant en un encertat equilibri entre la poètica i l’humor.

I si les mans, unes mans pertanyents a una mateixa persona, en aquest cas pertanyents al titellaire Rumbau, son lògicament simètriques; també son simètrics els dos titelles-màscara, que aquestes mans calcen i manipulen. Els dos titelles-màscara que es deixen calçar i es deixen manipular. Dues mans iguals i dos titelles iguals.

Dos titelles idèntics per a dues mans idèntiques. Foto: Jesús Atienza

Dues mans  per tal que els dos titelles vagin incorporant -amb la complementació del vestuari que en cada escena els correspongui- diversos personatges, tant és que aquests siguin masculins o femenins, ja que el parell de titelles-màscara no necessiten un sexe explícit que els defineixi.

Abans però, de que facin entrada els dos titelles que es dupliquen l’un a l’altre, l’escena es situa en la màgica teatralitat que proporcionen unes imatges-ombres, visibles per retroprojecció i transparència a la part inferior i davantera del castellet. Unes siluetes negres que ens avancen quina serà la relació entre les dues mans i els dos titelles al llarg de l’espectacle. Les ombres ens mostren com elles, les mans, es calcen el titella, o tot el contrari, s’alliberen del titella que han calçat.

La mà cerca el titella i el titella cerca la mà. Foto: Rebecca Simpson

Accions acompanyades per una veu en  off: “Fer i desfer. Si i no. A dins i a fora. Néixer i morir. ”  . Ombres i veu en off, que ens situen en el concepte dramatúrgic que orienta tot el discurs argumental.

A l’escena inicial, els dos titelles observen l’espai que els envolta i un d’ells adopta un rol femení convencional posant-se un vestit i l’altre titella un rol masculí convencional posant-se un frac. I es posa en marxa un joc de galanteig i seducció, amb flors i regals, que acaba en la lògica culminació de l’amor damunt d’un llit i el corresponent embaràs. La majoria de relacions de parella home-dona son així de previsibles…i la reproducció marca el cicle de la vida…

Un senzill vestuari fa d’un titella que és una màscara neutre una dona. i fa d’un titella que és una màscara neutre un home. El teatre té poders incommensurables… Foto: Jesús Atienza

I la panxa de l’embarassada que creix i arriba el part…,on veiem que la criatura surt disparada del claustre matern i vola fora del castellet. Afortunadament, el cordó umbilical -com una corda salvadora- evita que la recent nascuda de nom Rosó, acabi esclafada contra el terra. La vida s’imposa a la mort…

L’escena continua amb les dificultats del titella esdevingut pare, per aconseguir calmar el plor insistent de la filla. La passeja amb el cotxet de criatura, i li canta la famosa cançó Rosó, que tant s’ha prodigat en veus que van d’Emili Vendrell a Marina Rossell, passant per Josep Carreras i un llarg etcètera d’intèrprets.

La petita Rosó, creix paulatinament i cada vegada apareix en escena encarnada per una nina d’aparença realista i de dimensió més crescuda que l’anterior, mentre el pare intenta instruir-la en el dia a dia de la vida.

La nena presenta les dificultats habituals d’una criatura per adaptar-se al mon adult i sempre troba refugi en els braços del pare. Finalment, la darrera criatura que apareix, presenta unes proporcions anatòmiques molt superiors a les del pare, sembla una geganta comparada amb el titella progenitor. I és ella, la Rosó qui se’n du el pare adult, carregat en els seus braços infantils …

Es una “quotidianitat familiar” recreada amb excel·lent humor i poètica, com una metàfora sobre el pas inexorable del temps…

El titella-pare, o el titella sense més…, troba consol o plaer en la música, acompanyat per la presencia d’un simpàtic gos.  Ambdós organitzen una percussió, el titella amb un tambor-pandereta i el gos amb un bastó-baqueta. El titella planta un senyal de tràfic circular indicatiu de que allà hi ha d’haver música i alegria.

I efectivament, la música que van creant el titella i el gos és d’allò més energètica i contagiosa. Tant, que l’espectacle s’enlaira en una catarsi lúdica i festiva amb el públic engrescat i divertit picant de mans.

Com a les pel·lícules de Charlot, un guàrdia apareix per amargar la festa i girar el senyal de tràfic circular que a l’altra cara indica “prohibida la música”. El guàrdia imposa la seva autoritat i la música s’acaba. El guàrdia se’n va. El titella gira el senyal de tràfic i més música. El guàrdia torna, disposat a imposar silenci. El senyal sembla desautoritzar el guàrdia…fins que aquest descobreix el senyal repressor a l’altra cara del disc.  L’escena es perllonga amb la disputa entre autoritat i llibertat, entre música sí, o música no.  

La discussió es complica i com sol ser habitual en els espectacles de titelles tradicionals, hi ha sorolloses bastonades entre el guàrdia i el titella, originades per l’aparició d’un altre senyal de tràfic, que per un costat indica prohibit fer anar el garrot i per l’altre tot el contrari: imposeu el vostre criteri a cops de garrot.

Una escena, aquesta del guàrdia, que vindria a ser una metàfora de la societat actual, totalment polaritzada amb opinions dogmàtiques i intolerants de: o blanc o negre, sense enteses ni matisos. Una polarització que amb la mateixa virulència, va des del polític més rellevant al ciutadà més senzill.

L’escena següent comença amb la instal·lació a l’escenari d’un burladero, un panell de fusta que a les places de curses de braus, els toreros utilitzen per a protegir-se de les escomeses dels toros. Un signe semiòtic, un objecte simbòlic, aquest del burladero que ens apropa a una modalitat  d’espectacle on la representació de la vida i la mort no son de ficció…

I tornen les ombres, les siluetes negres, amb el gran primer pla d’una calavera i tot un seguici de representació de la mort en els cerimonials de la Setmana Santa Catòlica. Amb els nazarenos, aquells tètrics encaputxats amb barret en forma de paperina punxeguda i un paso representant Jesús carregat amb la creu camí del calvari on trobarà la mort per crucifixió.

I tancant la desfilada d’ombres mortuòries, la mateixa mort, dalt d’un cavall, como un d’aquells quatre genets que representen la tragèdia esgarrifosa de l’apocalipsi.

De les fosques i tètriques ombres amb una il·luminació esmorteïda, passem a un esclat de llum, a la música d’un vibrant pasodoble torero i a l’aparició d’un titella torero amb el brillant traje de luces guarnit de alamares i caireles  

El Creador que tot ho pot!, flanquejat pel torero i la flamenca. Foto: Jesús Atienza

I fent parella amb el titella torero, un titella flamenca amb vestit de topos i faralaes. Hi ha escena de galanteria i seducció, requiebro postinero del torero entonant-li -li a la flamenca, amb boca closa – servint-se d’aquell so estrident i nasal característic dels putxinel·lis tradicionals, proporcionat pel petit instrument anomenat llengüeta, que el titellaire es col·loca entre la llengua i el paladar- la cançó de El relicario, famosa música del compositor Padilla, que Luis Mariano i encara més Sara Montiel, van fer internacionals. I de El Relicario, el torero passa a entonar deliciosament, sense que calguin solucions de continuïtat, la música de El toreador de l’òpera Carmen de Bizet. Tot un esclat de vida!

L’escena següent, per contrast, ens situa en la cerimònia de la mort quan veiem el torero enfrontat al toro que acaba d’aparèixer. El torero, servint-se del burladero a manera d’escut, es protegeix de les banyes del toro. I després és el toro, que amb el mateix sistema de defensa, es protegeix de les banderilles del torero. Hi ha toreig amb el capote i la muleta, hi ha, com en tota cursa de braus, la presencia de la mort. 

Després de diverses i perilloses escomeses presidides per un humor excel·lent i delirant que al mateix temps -mèrit escènic de Rumbau- entranya una sensació de perill que voreja la tragèdia, sembla que el toro acaba mort. El torero, se’n du el difunt carregat a l’espatlla…

A l’escena següent es representa una vetlla, amb el toro dintre d’un taüt on s’hi han practicat dos forats per on apareixen les seves banyes. Amb la flama trista i vacil·lant d’una espelma encesa, amb una cadira de fusta amb el seient de boga, com a les obres de García Lorca.  La litúrgia de la mort -en format pompa fúnebre- es ben present.  

Els vius disposen tal com millor els hi sembla, la cerimònia per acomiadar-se del mort, que no pot opinar.  Foto: Jesús Atienza.

I per no faltar-hi elements, també apareix el fantasma o l’ànima del toro: completament blanca i espectral. Amb capacitat de produir un cert desassossec en l’ànim del públic, per més que sigui un inofensiu titella qui representa l’aparició d’ultratomba…  Aparició entremaliada, ja que sense que ho vegi el titella que vetlla el taüt, el fantasma apaga l’espelma, fa trontollar la cadira…Fenòmens que a ulls del titella poden semblar inquietants i paranormals

Però, per a fenomen “paranormal” i del tot teatral i còmic, quan el taüt es belluga i el mort exclama: estic mort!  

L’espectacle arriba a la recta final, el que vindria a ser l’epíleg o el tancament de la el·lipsi plantejada en el inici. Amb una mà despullada i lliure que persegueix un titella fins obligar-lo a retirar-se d’escena fent que s’enfonsi en els baixos del castellet…Les mans tenen poder…

Elles, les mans, semblen tenir preponderància sobre els titelles. Però, potser només ho sembla… Foto: Rebecca Simpson

I ombres finals, que venen a reproduir conceptualment una acció similar a la introductòria on es fa present el conflicte o dependència entre mà i titella. Un antagonisme i una oposició entre mans i titelles és impossible, necessiten complementar-se, necessiten coincidir i trobar una entesa. De la mateixa manera que abans o després hauran de trobar una entesa jueus i palestins.

Amb A Mans Lliures, el talent de Toni Rumbau a fet un èxit, ha completat la trilogia i s’ha envoltat d’excel·lents col·laboradors. Entre els diversos crèdits que apareixen en el programa de mà: Rebecca Simpson, ajudant de direcció i productora executiva. Octavi Rumbau Masgrau, autor de la música. Itzel Silvestre, una dotada estudiant de teatre que ha col·laborat estretament en la producció. Mercè Framis, col·laboradora d’ombres. I principalment Eudald Farré, que ha dirigit l’espectacle i construït els titelles.