(David Laín durant la seva xerrada a la Biblioteca de Roquetes. Foto Jesús M. Atienza)

Va ser a la Biblioteca de Roquetes on la Titellada 2025 va convocar a la professió i a qui volgués i pogués acudir a la xerrada que va donar David Laín, convidat per l’Associació Titellaire de Roquetes. Xerrada que es va presentar amb el títol: Perquè fer titelles quan podries ser una persona normal?

Un títol tan engrescador i tan carregat de suggeriments maliciosos, que hi va acudir un públic força nombrós, entre titellaires, veïns del barri, voluntaris i organitzadors de la Titellada. Entre ells, aquest cronista que va prendre puntual nota de les paraules del company Laín, un dels grans mestres titellaires del país.

Foto de família dels assistents a la trobada. Foto Jesús M. Atienza

I s’ha de dir que la xerrada no va deixar indiferent a ningú, si tenim en compte que el conferenciant o xerrador de la tarda va obrir amb total generositat i franquesa  les portes i finestres de la seva vida, explicant-nos perquè va decidir, ja de molt jove, no ser una persona normal.

Una vida de militància des del minut zero

Podem dir, en efecte, que David Laín va ser, abans de titellaire, un militant de la vida, en el sentit de comprometre’s amb els principis essencials que per a ell constitueixen tres verbs: instruir-se. emocionar-se, organitzar-se. Paraules que provenen d’un altre militant, italià de Sardenya en aquest cas, anomenat Antonio Gramsci (1891-1937), citat per Laín com un dels seus referents bàsics, ja des de que tenia quinze anys. Uns principis als quals sempre ha estat fidel.

De família treballadora nascut al barri de Sant Antoni, ben a prop del Raval, va explicar David com de molt jove va treballar de descarregador de sacs de sucre, en el negoci d’un amic del seu pare. Una experiència que d’immediat el va posar en contacte amb les injustícies típiques del món laboral i de la nostra societat, constituïda per explotats i explotadors.

Alguns assistents a la xerrada. Pepus Serrat i Mercè Alemany en primer pla. Foto Jesús M. Atienza

El sou oficial eren 300 pessetes al dia, però en realitat li pagaven 200 pts. Quan s’adonà de l’enganyifa, de seguida es mobilitzà davant l’amo, creant ja de molt jove una petita acció-reflexió llibertària que l’impel·lí a deixar aquesta feina i pensar que seria més aconsellable estudiar magisteri, per canviar a poc a poc la societat.

Cosa que feu durant uns anys, en acabar els seus estudis. Però un altre cuc havia entrat a la seva vida, un d’aquests que comenen com d’amagat i que t’acaben posseint fins a la medul·la: el cuc del teatre. Clar que hi havia influències familiars de primer ordre que podrien explicar aquesta deriva.

Membres de l’Associació Titellaire de Roquetes ofereixen un pastel d’aniversari pels 20 anys de La Titellada. David Laín va bufar l’espelma. Foto Jesús M. Atienza

Explica en David que ell no va ser el primer Laín a trepitjar escenaris. Abans ho va fer el seu avi Rafel Laín, cap elèctric del Cabaret Colón que hi havia a les Rambles, i més tard cap elèctric del Gran Teatre del Liceu. La seva àvia Emília Borràs també té una història peculiar: recent arribada a Barcelona de La Granadella, Lleida, va decidir fer-se cabaretera i un dia, actuant al cabaret Colón, va conèixer a qui seria el seu marit, en Rafel Laín. El fill d’ells, Emili Laín, pare d’en David, també va ser elèctric de diversos teatres, i especialment del Liceu, de manera que podem dir que en David va ser el primer a trepitjar un escenari però no un teatre. Un ofici, el d’elèctric de teatre, que ha continuat a la família, en la figura d’en Roc Laín, fill del David.

Assistents a la xerrada de David Laín. Foto Jesús M. Atienza

Una vegada en David i el seu fill Roc eren al Teatre de la Passió de Cervera per actuar-hi. Mentre en Roc penjava els focus, un elèctric del teatre li preguntà si tenia res a veure amb un elèctric que es deia Rafel Laín. En David li va dir que era el seu avi, i l’home, emocionat, mentre els mostrava dos focus vells penjats dalt d’una tramoia, els digué:

‘Aquests dos focus van ser penjats fa uns cinquanta anys pel teu avi Rafel i el teu pare Emili, i des de llavors no s’han mogut del seu lloc!’

En David, més emocionat encara que l’home, respongué:

‘Doncs sap què?, avui, el meu fill Roc Laín n’està penjant uns de nous per la funció que jo faré aquesta tarda!’

Aquell dia es van ajuntar al teatre de Cervera quatre generacions dedicades al teatre en especialitats perifèriques bàsiques: les llums, els titelles i el teatre d’objectes. Uns antecedents i unes coincidències que han marcat amb foc la vida del titellaire Laín.

Actuar i militar

La paraula militar cal aplicar-la aquí al seu sentit més polític i activista, no en el de la carrera militar, de la qual fugí en una època en la que encara hi havia mili obligatòria. No anomenarem les sigles que van marcar el rumb de les seves múltiples militàncies, però si dir que van ser unes quantes i que sempre s’ocupà de feines pràctiques i positives, en ser ell un home d’acció i realització, la que es fa amb les mans i amb l’ofici de la construcció que a poc a poc va anar aprenent, primer a l’Institut del Teatre i després pel seu compte, mentre creava espectacles i viatjava pel món.

David Laín en una de les seves múltiples representacions de comiat a La Casa dels Contes. Foto T.R.

Per altra part, una constant seva ha estat posar-se al servei d’organitzacions socials de base, escoles, biblioteques, centres cívics i culturals, per oferir, molt sovint sense cobrar res, els seus espectacles per a causes que considerava justes o importants.

Va explicar en David la importància que van tenir en els seus inicis figures com les d’en Xesco Boix o la del seu amic Albert Coromines, i més endavant, ja a l’Institut del Teatre, les d’en Josep Maria Carbonell i en Joan Andreu Vallvé, els dos professors inicials de l’Escola de Titelles, que l’ensenyaren les bases de l’ofici, no només tècniques sinó també teatrals. Aquests dos mestres, provinents de la històrica companyia L’Espantall, van ser claus sobretot quan es va crear la companyia de l’Escola de Titelles. Amb els seus espectacles van viatjar per mig món, actuant als millors teatres i a les escoles titellaires més importants d’Europa.

Cartell de Miles Gloriosus. Cia. de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre

En un moment determinat, en David va deixar de ser mestre en actiu (sempre ho va seguir sent des dels escenaris) i decidí arriscar-se vivint només del teatre. I tal com ens digué a la Biblioteca de Roquetes, als 4 mesos ja es mantenia amb els titelles, actuant a la Plaça del Pi però també a mil altres llocs que a poc a poc van començar a arribar a la seva agenda.

Seguint aquesta dèria seva d’Instruir-se, Emocionar-se i Organitzar-se, en David es feu soci de la Unima Catalunya, esdevenint és un dels responsables de la iniciativa Titelles per la Pau, per la qual van viatjar uns quants titellaires amb el fotògraf Jesús M. Atienza, als camps de refugiats de la llavors Guerra de Iugoslàvia. Un viatge del qual en sortí un preciós llibre de fotografies.

David Laín amb el personatge de Joan Bola. Foto Jesús M. Atienza

Una característica d’en David Laín és que no sap dir que no quan li encarreguen algun espectacle per a una causa justa o ocasió concreta interessant. Tal fou el cas d’alguns encàrrecs que han marcat profundament la seva carrera artística com els fets per Biblioteques de Barcelona, d’on van sortir obres dedicades a Joana Raspall, a Olga Xirinacs, a Miquel Desclot o la posada en escena del Tirant Lo Blanc. També va ser curiós i important l’encàrrec de l’equip de Salut de Ciutat Vella de realitzar una campanya sobre coses elementals per a la canalla, amb l’espectacle Dents Netes Sí!, que més tard va fer seu la Salut Pública de Barcelona, amb el resultat d’unes extenses campanyes de funcions fetes per tota la ciutat.

Després d’una carrera plena d’èxits i títols -ha tingut sempre una ampla cartera d’espectacles en oferta- i amb una de les darreres obres, El Col·leccionista de Pors, en la que es va posar en mans del director Jordi Farrés, esdevinguda sens dubte un dels seus capolavoros més sonats en el que va trencar no pocs motllos del seu propi quefer, en David Laín, ja jubilat, es planteja nous reptes, sempre en aquesta dèria seva de combinar creació i militància. Perquè ben sabut és que les carreres dels creadors mai s’aturen, per molt que les convencions i les inèrcies socials així ho pretenen.

David Laín en ‘El Col·leccionista de Pors’. Foto companyia

I vista l’energia i l’empenta amb la que ens va explicar a la Biblioteca de Roquetes la seva vida de compromís amb l’art dels titelles i amb les idees de llibertat que sempre l’han acompanyat, és de caixó que en David Laín mai esdevindrà la persona normal que va decidir no ser quan de jove va abraçar titelles i militància.

Des de Putxinel·li celebrem aquesta constatació, ben percebuda pels qui vam assistir a la xerrada ordida per la Titellada 2025. I esperem amb ànsies les properes campanades i cops de teatre que en David ens anirà revelant al llarg dels dies i dels anys.