(La mundialment famosa cantant i actriu Juliette Grecó, fa un doble brindis, –alçant una copa a cada mà- tot celebrant els primers deu anys de vida de putxinelli.cat. (2012-2022) i els del que aquí escriu col·laborant-hi” Foto: AFP via Getty Images.)
Les cada dia més presents fake news, són –amb l’atròfia informativa que les caracteritza- demagògiques, o tendencioses, o tergiversadores, o calumniadores. O en el pitjor del pitjor, cadascuna és alhora transportadora dels quatre defectes acabats d’assenyalar. En definitiva: totes les fake news són pernicioses i tòxiques. Sempre existeix però, la possibilitat remota d’alguna insòlita excepció…
Juliette Grecó, suposadament celebrant l’aniversari de putxinelli.cat és una d’aquestes excepcions. Lloable excepció, donat que no és perniciosa ni tòxica. Ben al contrari, és una fake news poètica, festiva i al·legòrica.
Una fake news fàcilment detectable com a tal, tenint en compte que Juliette Greco, musa de l’existencialisme francès, intèrpret de cançons de George Brassens, Leo Ferré o Jacques Brel, i actriu en pel·lícules de Jean Cocteau, Jean Renoir o John Huston, va morir, -amb més de 90 anys- el 23 de setembre de 2020. Fa gairebé 2 anys.
Amb Juliette Grecó alçant les copes per a brindar, ha quedat clar que el primer propòsit d’aquest article és felicitar a la revista digital putxinelli.cat (2012-2022)en el seu desè aniversari! I un segon propòsit, simultani al primer, consisteix en rememorar uns quants dels més de 60 articles que al llarg d’aquests deu anys, el que aquí escriu ha anat publicant a les pantalles de putxinelli.cat
Del ja llunyà 2012, recordo amb preferència una article que amb el títol de: Titelles ninot amb el toc de Joan Miró, contemplava l’espectacle Mori el Merma, de la companyia teatral La Claca, fundada i dirigida per Joan Baixas i Teresa Calafell. L’espectacle es va estrenar l’any 1978.
La particularitat més destacable eren els titelles-ninots pintats per Joan Miró. A Barcelona es va representar al Teatre del Liceu. Amb el pas del temps, Mori el Merma pot ser considerat com un espectacle a figurar en la història del teatre català contemporani.
Del 2013, opto permencionar dos articles. Un, sobre la fascinació que el prestigiós actor i director de teatre Jean Louis Barrault, va experimentar en veure, per primera vegada i a la ciutat d’Osaka, un màgic espectacle de titelles Bunraku.
L’altre article publicat aquell mateix any, exposava l’existència d’un bon nombre de lletres de conegudes cançons que tenen com a protagonistes titelles, o marionetes, o nines. Un bon exemple ens el proporciona el tango de Carlos Gardel: Marioneta. Fragment:
¡Tus ojos se extasiaban!
Aquellas marionetas
saltaban y bailaban
prendiendo en tu alma inquieta
la cálida emoción
Del 2014, em ve a la memòria un article amb el títol de: Quan mans i dits esdevenen titelles, fent referència a la intensitat dramàtica dels dits i les mans de les bailaores i bailaors de flamenco a Espanya. O de les ballarines de Bali a Indonèsia. O de les ballarines de Kathakali a la Índia. Les mans i els dits d’aquests artistes adquireixen una gran dimensió expressiva, com si fossin titelles
Del 2015, vull seleccionar La llum dels titelles, un article tocant un tema tan important com poc habitual pel que fa a difusió: el disseny de llums en els espectacles de titelles, marionetes i teatre d’ombres. Article confegit mitjançant un parell d’entrevistes. Una d’elles a José Diego,il·luminador en els seus inicis i avui ànima i motor de la companyia A la Sombrita.
L’altre entrevistat, Quico Gutiérrez, que al llarg de dos anys va exercir com il·luminador de la companyia de titelles La Fanfarra, integrada per Toni Rumbau, Eugenio Navarro i Mariona Masgrau
En el 2016, un dels articles que vaig publicar duia aquest títol: La presència del bestiari fantàstic català en el teatre de titelles. No cal dir que els dracs i demés animals fabulosos procedents de la tradició i el folklore popular català, han tingut i tenen una considerable influència en el món dels titelles i les marionetes.
Escriure articles per a putxinelli.cat suposa, en el meu cas, dipositar una part de la meva atenció en espectacles, companyies i creadors pertanyents de manera directa a una o altra d’aquestes tres modalitats teatrals: titelles, marionetes, i ombres.
I una altra part d’atenció, en personalitats i esdeveniments històrics i culturals que de manera indirecta presenten coincidències, semblances o proximitats amb totes o amb alguna de les tres modalitats teatrals mencionades.
D’entre tots els del 2017, recupero Un parell de titelles de fama mundial, article que deixava constància dels transvasaments que de vegades experimenten titelles i marionetes quan passen de l’escenari o castellet que els és originari, a les tecnològiques finestres del audiovisual: el cine, el vídeo o la televisió.
Un dels articles del 2018 el protagonitzava el llibre de Maryse Badiou: L’ombra i la marioneta o les figures dels déus. Badiou exposa una amplia descripció antropològica de l’objecte animat al llarg del temps, des dels orígens més primitius fins a les substancials aportacions de Heinrich Von Kleist, Edward Gordon Craig i Vsevold Meyerhold, sobre el concepte marioneta.
De la collita del 2019, he triat un parell d’articles. El primer, es feia ressò d’uns dibuixos poc coneguts obra del novel·lista Frank Kafka. Un conjunt de dibuixos que el seu amic i editor Max Brod va batejar amb el nom de: Marionetes negres de fils invisibles. Efectivament, semblen marionetes a l’espera de fils i moviment…
L’altre article es va publicar fent-lo coincidir amb la celebració del centenari de la Bauhaus. (1919-2019) Aquella escola alemanya fundada per Walter Gropius i que aplegava les disciplines d’arquitectura, fotografia, arts gràfiques, disseny de mobles, disseny de làmpades, de teixits, artesania i objectes varis, entre els quals hi trobem estilitzats titelles.
D’entre els del 2020, vull rescatar un article que jugava a establir una comparativa relacional entre estètica circense i estètica de titelles i marionetes.
Del 2021, em complau destacar aquest: L’abans i el després del famós personatge Pulcinella. Al llarg del text i les imatges establia orientacions sobre els possibles antecedents històrics i escènics inspiradors del personatge… I també sobre els paral·lelismes entre el Pulcinella interpretat per un actor persona i el Pulcinella interpretat per un actor titella.
En el que va d’aquest 2022, ja he publicat un parell d’articles. L’un comparant la relació antagònica entre la quietud de les figures de cera i el moviment de titelles i marionetes.
L’altre, fent memòria de la sèrie de televisió Thunderbirds, exhibida arreu del món i interpretada al complet per titelles de taula.
He començat aquest article commemoratiu amb una fake news i em disposo a finalitzar-lo de la mateixa manera, amb una altra fake news. Aquesta:
“La revista putxinelli.cat es troba en aquests moments ultimant l’organització d’un sopar multitudinari per a celebrar els seus primers deu anys de vida digital. L’accés a taula serà gratuït per a tothom. La confecció del menú ja ha estat encarregada als millors cuiners i cuineres guardonats amb estrelles Michelin”
Per cert, i això ja no és fake news, la famosa i simpàtica imatge de la marca Michelin, presenta una molt bona pinta de titella!
I ja per a concloure, res millor que una imatge evocativa, simbòlica i conceptual. Dedicada a putxinelli.cat en el seu desè aniversari.
