CARNAVAL! BARCELONA! CARNAVAL! Per Damià Barbany

Rua pels carrers del barri del Raval. Carnaval de Barcelona 2026. Foto: Betevé

Del 12 al 18 del passat febrer, Barcelona celebrava amb l’alegria i desinhibició corresponents, les festes de Carnaval. Nombroses rues o passa carrers desfilen per tota la ciutat. Al barri del Raval, a l’Eixample, a Gràcia, a Sants, a Nou Barris, a Ciutat Vella, etc., etc.

El Carnaval, festa instaurada des de fa segles i pagana per excel·lència, conclou el seu periple disbauxat – any rere any i fent cas al que ens diu la tradició catòlica i popular- el Dimecres de Cendra, tot celebrant el ritus de l’Enterrament de la Sardina i entomant l’arribada de la puritana i repressora Quaresma, precedida aquesta pel Diumenge de Rams (altrament dit dia de la palma) Període, aquest de la Quaresma, avant sala del dol de Setmana Santa, finalment alleugerit pel miracle de la resurrecció.

Ninot o titella representant la beata figura de La Quaresma. Foto: Institut Municipal d’Història.

La Quaresma i el Carnaval s’enfronten. L’una rebutja la vida llicenciosa i promou la cotilla constrictora. L’altre, promou les llicències vitalistes i es desfà de la cotilla. Foto: Institut Municipal d’Història.

Les molt instaurades vacances de la Setmana Santa, previstes en origen com una etapa dedicada a la introspecció religiosa i com a tal a les antípodes de l’esperit Carnavalesc, han anat perdent amb el pas dels anys la seva identitat consubstancial…

Així es vivien, majoritàriament, les vacances d’aquella Setmana Santa d’abans. Foto:Wikipedia

Si abans, en els anys de la dictadura franquista, majoritàriament i de grat o per força, la gent ocupava el dies Sants en recloure’s a l’interior d’esglésies i catedrals, actualment, encara més majoritàriament, opta per l’esbarjo de la platja o la muntanya o els viatges a països exòtics o paradisíacs.

Les piràmides de Keops, Kefrén i Micerino, conviden a ser visitades durant les vacances de la Setmana Santa actual. Foto: Wikipedia

L’objectiu d’aquest article però, no és constatar que les pràctiques religioses fa temps que van de capa caiguda i la multinacional catòlica-vaticana perd cada dia més adeptes, sinó dedicar l’espai d’aquestes pantalles a exposar-los un cert flashback històric sobre la celebració del Carnaval a la ciutat de Barcelona.

Abans però, deixar constància de l’actual triomf descordat i multitudinari del Carnaval a ciutats catalanes com -entre d’altres- Sitges i Vilanova i La Geltrú. No menys famós i alegre el de ciutats andaluses com Cádiz, o ciutats canàries com Santa Cruz de Tenerife.

Venècia, la ciutat dels canals es converteix els dies de Carnaval en la ciutat de les màscares. Foto: Wikipedia

Imprescindible citar el sofisticat Carnaval de Venècia. O el Mardi Gras de Nova Orleans. I el mundialment més famós, el celebrat a Río de Janeiro, tot exhibint una sensualitat esclatant, desfermada i a ritme de samba: “Brasil, la, la, la, la, la, la! Brasil! Brasil!”

Imprescindible també, una menció a la companyia de teatre Comediants, bons impulsors del Carnaval a la ciutat de Canet de Mar, localitat de la costa catalana on van residir durant uns anys.

Una seqüència de la pel·lícula “Karnabal”, creació de la companyia teatral Comediants, recreant diferents aspectes lúdics de l’esperit carnavalesc. Foto: Arxiu Arola Editors

Unes primeres i mínimes referències a la celebració del Carnaval en terres catalanes es remunten al 1313. La data queda lluny i les dades recollides són mínimes. La mancança de documentació es perllonga al llarg dels segles següents. Cal esperar a la segona meitat del segle XVIII per a disposar de referències més concretes i abundants.

Desgraciadament, al llarg dels segles, Espanya, -en tota la seva amplitud territorial- passa per llargs períodes on la ciutadania, degut al mandat de monarques absolutistes o de militars dictatorials, o d’ambdós alhora, es veu privada total o parcialment de llibertats democràtiques i drets constitucionals.

Fernando VII, rei Borbó de tendència absolutista i contrari a les llibertats emanades de constitucions i parlaments. Foto: Wikipedia

Períodes foscos on qualsevol acte públic de caràcter social o cultural necessitava l’autorització de la governació militar comandada pel capità general adscrit a cadascuna de les distintes regions.

Quadre de Francisco de Goya, retratant la vitalitat i bullícia col·lectiva de la festa carnavalesca. Foto: Wikipedia

Coincidint amb l’autoritat local exercida pel capità general marquès de la Mina en els períodes 1742-1746 i 1755-1767, el Carnaval a Barcelona gaudeix d’unes celebracions eufòriques i vitalistes. El marquès de La Mina, l’autoritza i a més promou balls, saraus i desfilades de disfresses, comparses i carrosses. Molts d’aquests actes son de pagament, i les arques públiques s’embutxaquen uns bons diners.

Distintes màscares de carnaval. Foto: Institut Municipal d’Història

L’any 1774 el Carnaval de Barcelona es veu afectat per la prohibició de balls i celebracions públiques. Les autoritats militars, temoroses de protestes i desordres reivindicatius, recelen de la concentració de gent i de la impunitat que procuren les màscares. Aquesta prohibició troba el total recolzament d’unes altres autoritats: les eclesiàstiques, que veuen el Carnaval com una exaltació i una estimulació dels inacceptables pecats de la carn…

Les prohibicions dictades pels capitans generals i recolzades per bisbes i capellans sovintegen en els anys següents, però, no poden impedir les celebracions carnavalesques de caràcter privat. En els domicilis particulars la gent ho celebra tant com pot…

“El petó”. Pintura d’Edward Munch. Foto: Wikipedia

Barcelona recupera tot l’esplendor del Carnaval públic l’any 1797, quan un altre capità general: Agustí de Lancaster, -en el càrrec entre 1797 i 1799- torna autoritzat la follia carnavalesca pels carrers i locals públics. Molts dels actes eren de pagament i sembla ser que els diners recaptats es destinaven a la beneficència.

L’any següent, l’èxit del Carnaval de 1798 adquireix dimensió històrica. Hi participen, segons una crònica del Baró de Maldà, més de 40.000 persones.

Ja entrats en el segle XIX, les celebracions de la festa del Carnaval -a Barcelona i també a la resta de Catalunya- continuen vigents malgrat aquelles circumstancies extraordinàries que li resten festivitat, com la guerra derivada de l’ocupació napoleònica.

Mascarada carnavalesca a La Pobla de Segur. Les disfresses representen el casament d’una parella d’ocells: la mallerenga i el pinsà. Foto: Institut Municipal d’Història.

A la Catalunya Nord, el ball de les Filoses, un dels més característics del Carnaval. Els homes ballen vestits de dona. Foto: Institut Municipal d’Història.

Cal assenyalar el segle XIX com un període del tot important en el desenvolupament i progrés de Barcelona. La ciutat creix en tots els aspectes i la classe social anomenada burgesia ostenta el poder en tots els àmbits, principalment en l’econòmic. Els carnavals llueixen festa grossa.

Cinc invitacions per a balls de disfresses celebrats al llarg del segle XIX en distints anys, distints carnavals i distints espais. Foto: Arxiu Joan Amades

S’urbanitza el passeig de Gràcia. S’instal·len els primers fanals de gas. Comença l’enderrocament de les muralles. Barcelona s’obre al creixement del comerç i la burgesia posa en marxa grans fabriques industrials. També son els temps inicials del moviment obrer i del republicanisme. Josep Anselm Clavé, funda i organitza les veus dels seus cors. S’aprova el pla de construcció de l’Eixample d’Ildefons Cerdà. Factors, tots ells, favorables a uns Carnavals amb participació joiosa i multitudinària.

Segle XIX. Barcelona. La Rambla. Desfilada de la Rua. Litografia de Ramon Puiggarí. Foto: Institut Municipal d’història.

Ja entrats en el segle XX, el Carnaval a Barcelona, bascula entre la lluminària permissiva i la tenebra de la prohibició…

Croquis preliminar del cartell anunciador del Carnaval de l’any 1900. Dissenyat per Picasso. Foto: Institut Municipal d’Història.

En els primers anys, la celebració creix en festivitat, però fets com els de la Setmana Tràgica de l’any 1909, fan que les autoritats passin a considerar el Carnaval com una perillosa concentració de gent propicia a generar aldarulls. La festa no decau, però s’incrementa un control policial -agents sense uniforme camuflats entre la gentada- disposat a intervenir davant de qualsevol manifestació de caire polític o social.

Mentre a Europa transcorren els anys difícils de la primera guerra mundial, a Barcelona gaudeixen de bona salut el Carnaval i el Carnestoltes.

Carnaval i Carnestoltes? El Carnaval es la festa en tota la seva dimensió. El Carnestoltes es la figura personificada i grotesca que el representa encapçalant la rua. El detall més característic del Carnestoltes sol ser el seu nas prominent.

“Serafí Pollastre”, el Carnestoltes del Carnaval de Barcelona de l’any 1935. Foto: Institut Municipal d’història.

Un Carnestoltes integrat en una carrossa representativa del mes de Carnaval (febrer) desfilant a la Expo de Sevilla de l’any 1992. Desfilada organitzada per la Companyia de Teatre Comediants i carrossa construïda pels escenògrafs Castells i Planas de Cardedeu. Foto: Arxiu Arola Editors

El 1919, la gran vaga obrera de La Canadenca, coincideix amb les dates del Carnaval i el fa inviable. Any rere any, l’autoritat restrictiva del governador de Barcelona Martínez Anido es mostra contraria a la celebració del Carnaval.

La tensió política en els carrers i els continuats enfrontaments entre els afiliats al sindicat obrer de la CNT i els pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure promogut per la patronal, justifiquen, a ulls de les autoritats, les prohibicions carnavalesques.

La dictadura del general Miguel Primo de Rivera, (1923-1930) malgrat ser restrictiva i repressiva com ho és tota dictadura- autoritza la recuperació del Carnaval amb espectaculars rues desfilant pels carrers. Les cròniques destaquen la fastuositat imaginativa de la rua de l’any 1927..

Imatge al·legòrica símbol de La República. Foto: Wikipedia.

L’adveniment de la Segona República a tot el territori espanyol, obre les portes a les celebracions del Carnaval sense cap mena d’obstacles, sense restriccions, lliurat a una gran festa ciutadana eminentment lúdica i popular.

1935 serà el de l’últim lliure i multitudinari Carnaval barceloní. L’any següent, els generals africanistes posen en marxa, des d’un autoritarisme implacable, il·legal i feixista, una cruenta guerra fratricida: la de “las dos Españas que hielan el corazón”.

Comparsa femenina guanyadora del primer premi de la rua del Carnaval de 1935, amb el títol de “El rei Neptú”. Queda clar que totes van disfressades de sirena. Foto: Institut Municipal d’Història

La victòria de El Generalísimo Franco, que s’anomena a sí mateix: “caudillo de España por la gracia de dios” , prohibeix les festes de Carnaval a tot el territori espanyol. Una prohibició que amb fermesa castrense i policial es va mantenir vigent al llarg de quaranta anys!

Una dictadura espantosament procliu en afusellaments, consells de guerra, penes de mort, judicis del TOP (Tribunal de Orden Público), condemnes, denuncies, empresonaments, delacions, detencions, tortures, multes, censura de premsa i espectacles, prohibicions d’identitats i llengües històriques, manca de llibertats generalitzada i silenci imposat.

La cantant catalana Rosa Maria Coscolin Figueras, nascuda a Vilafranca del Panades i coneguda artísticament a tot Europa pel nom artístic de Gloria Lasso. Foto: Arxiu particular D.B.

En els anys 50 i 60, la cantant Gloria Lasso, dotada d’una veu càlida i embolcallant- -després d’emigrar a París i adoptar la nacionalitat francesa- triomfa amb plenitud, les seves cançons esdevenen grans èxits i Pirineus enllà, sense por a ser censurada, pot evocar el Carnaval, posant veu a La Fiesta Brasileña: “Carnaval de ritmo ardiente / orgía de la gente / es la fiesta brasileña” . La seva famosa: Luna de Miel, arribarà a ser versionada per The Beatlles.

A Espanya, les generacions de la postguerra desitgen i clamen per la llibertat. Des de de primers dels anys 60, el cantant valencià Raimon, canta: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”.

Recital de Raimon davant d’un públic integrat per estudiants universitaris d’esquerres. Foto: Wikipedia

Les contestatàries i compromeses cançons de Raimon -com les d’altres intèrprets de l’anomenada Nova Cançó- van ser censurades repetidament. Raimon posa música a diversos poetes: Salvador Espriu i Ausiàs March entre d’altres. La seva prestigiosa carrera musical es perllonga fins el segle XXI, amb la cloenda l’any 2017 oferint un seguit de recitals al Palau de la Música de Barcelona.

El dissident polític de militància anarquista Salvador Puig Antich, -sense la garantia i el dret d’un judici imparcial- va ser condemnat a mort arbitràriament i executat a garrot vil a la presó model de Barcelona, l’any 1974.

Any 2024. Acte d’homenatge recuperant i honorant la memòria de Salvador Puig Antich, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. Foto: Ajuntament de Barcelona

Amb la defunció l’any 1975 de “el inquilino del Palacio de El Pardo” Francisco Franco, comencen a recuperar-se -paulatinament però sense aturaments- unes llibertats democràtiques que acabaran concretant-se en una Constitució ben rebuda per una majoria de ciutadans que van emetre el seu vot a favor. La Constitució de 1978.

Pel que fa al Carnaval, l’any 1976 ja es parla de la necessitat de recuperar-lo. Es prepara la celebració per l’any següent, però els darrers vestigis de la censura franquista encara no s’han extingit del tot i el Carnaval de 1977 es prohibit a última hora, quan la festa era a punt d’iniciar-se.

PEU : Aquest cartell dissenyat per Joan Brossa pel Carnaval de 1978, va topar amb la prohibició. El mateix cartell va rebre autorització dos anys després, anunciant el Carnaval de 1980. Foto: Institut Municipal d’Història.

El 1978, no únicament pateix censura el cartell de Joan Brossa, la proclama escrita per Terenci Moix també rep la prohibició. I els actes de celebració multitudinària s’han de circumscriure i concentrar a Montjuïc. A la resta de la ciutat: prohibició

Amb l’inici de la dècada dels 80, el Carnaval es consolida definitivament. Han estat, des de 1935 a 1978, massa anys d’absència.

Entrats en el segle XXI el Carnaval continua expandint la seva empenta festiva any rere any. La imatge següent, retratant-nos un esplendorós i interracial moment del recent Carnaval 2026, n’és la millor prova.