La celebració de la Diada Mundial Titellaire 2026, que es celebra a tot el món impulsada per la UNIMA, la Unió Internacional de la Marioneta, s’ha realitzat a tot l’Estat sota l’organització de les seves distintes UNIMES federades. Aquí, l’activa UNIMA Catalunya ha estat l’encarregada d’organitzar-la al Mit, el Museu Internacional dels Titelles de Catalunya, a Palau-Solità i Plegamans, com s’ha anat fent els últims anys. La raó principal és la gran capacitat logística i organitzativa que té el MIT, situat a la impressionant masia de Can Falguera, sota la direcció de Teia Moner i Miquel Espinosa, els quals, conjuntament amb la Junta de la Unima Catalunya, han estat els impulsors de la Diada a casa nostra.

Miquel Espinosa i Teia Moner davant l’entrada principal del MIT a Can Falguera. Foto de Jesús M. Atienza

Val la pena destacar els noms de les components de la nova Junta, composada per Teia Moner (presidenta), Ariadna Martí de Puig, Mercè Framis, Maria Castillo, Elsa Lluch i Aran Rey. Un òrgan executiu de l’associació que treballa molt col·lectivament i que ha aparegut amb noves energies i una gran empenta, qualitats indispensables per respondre als reptes del sector.

Mercè Framis, Maria Castillo i Elsa Lluch, de la Junta de Unima Catalunya, després d’entregar l’UBöT, el guardó de l’homenatge, a Carles Cañellas. Foto T.R.

Tot això per indicar l’èxit que ha obtingut la Diada aquest any, celebrada el divendres dia 20 de març com el seu dia principal, els festejos de la qual s’han allargat al dissabte dia 21.

Degut al nombre d’actes realitzats i a la importància de tots ells, fragmentarem aquesta crònica en tres parts: en la primera parlarem dels 4 espectacles presentats, dels dos homenatges als 50 anys de Carles Cañellas i la companyia Marduix Titelles, i de la lectura del text escrit pel mestre Yaya Coulibaly, de Malic, que s’ha llegit a tots els actes realitzats per UNIMA al món sencer, a càrrec aquí del popular titella MIC.

En la segona, ens centrarem en l’homenatge que Unima Catalunya ha fet a Josep Maria Carbonell, davant la necessitat de recordar, recuperar i enaltir aquesta figura transcendental en la història dels titelles a Catalunya i a tota Espanya del tercer quart del Segle XX. Igualment comentarem l’exposició dels anomenats UBöTs, uns meravellosos titelles fets de materials reciclats del taller del fuster Joan Aguirremota.

David Laín i Mercè Framis van presentar l’homenatge a Josep Maria Carbonell. Foto T.R.

I encara dedicarem una tercera crònica a les activitats programades el dissabte dia 21 a Palau-Solità i Plegamans.

Quatre espectacles

Van ser quatre, en efecte, els espectacles presentats el matí a primera hora als jardins que envolten el MIT de Can Falguera: Clàssic, de Jordi Bertran; Gaudim amb Gaudí, amb Mercè Alemany, de la cia. Pengim-Penjam; Els petits més grans, de la cia. Artristras Teatre; i Els Tres Porquets, de Titelles Vergés.

Clàssic, de Jordi Bertran

El marionetista barcelonès Jordi Bertran va demostrar un cop més la seva mestria en l’art del fil, en presentar, davant la façana de Can falguera, l’espectacle Clàssic, que com el seu títol explicita, consisteix  en presentar números clàssics de la companyia.

Però que no es pensi el lector que va ser un simple repàs d’algunes de les seves marionetes històriques. Dos són els agents que van propiciar que això no fos així, i que situaren els espectadors, alguns dels quals coneixíem a bastament la seva obra, com si veiéssim l’espectacle per primera vegada: la sincera i personal introducció amb la que es va presentar al públic, i aquest do que té Bertran d’aconseguir estar tan fresc, còmode i atent al públic quan puja en un escenari.

Jordi Bertran explica com va començar a fer titelles davant la façana del MIT on va actuar el matí. Foto T.R.

En efecte, amb paraules honestes i simples, Jordi Bertran ens va explica d’on venia i com va entrar en això dels titelles. Ens digué que els seus pares tenien una botiga de confecció a les galeries Gondal, que es trobaven en un dels carrers que donen al carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto), en ple Barri Xino (avui Raval). La seva mare confeccionava, cosia i reparava vestits dels qui acudien a la botiga, i el seu pare, amb una grossa maleta, feia de representant de les confeccions fetes per la casa. Una botigueta que donava feina a moltes cosidores del barri. El mateix Jordi, quan va ja tenir uns anys, acompanyava el seu pare a les seves visites i viatges amb les maletes carregades dels abillament en venda.

Jordi Bertran amb Louis Amstrong en la funció de la tarda al MIT. Foto T.R.

Fins que un dia va ensopegar amb el titellaire Pepe Otal i el seu Grupo Taller de Marionetas. Com si fos una revelació, ho deixà tot i s’enrolà en aquesta tropa d’artistes descamisats que actuaven pels carrers i passaven el barret.

El control dels fils. Foto T.R.

Amb els anys, la botiga va tancar i la situació es va invertir: en comptes d’ajudar ell als seus pares, aquests el van ajudar a ell: la mare fent els vestits de les marionetes, i el pare, que era un excel·lent home de números, portant la comptabilitat de la companyia del seu fill. Per això explicà com aquest espectacle, titulat Clàssic i fet amb algunes dels seus primers titelles de fil, era un homenatge als seus progenitors.

El Rocker. Foto T.R.

Quatre números va presentar: el Louis Amstrong amb la trompeta, una de les seves marionetes més reeixides que agafa vida amb subtils i senzills moviments; el vell rocker punky i eixelebrat, que malgrat els anys i l’artritis, segueix en els seus tretze, boig i hilarant; el Fakir que travessa agulles al seu cos i que es parteix per la meitat; la marioneta d’en Pep Bou, l’home bombolles, un dels seus números estrella, que sempre l’he vist en llocs tancats i ben equipat de llums, però que aquí ha fet a l’aire lliure, amb la seguretat que li donen els anys d’experiència.

El Fakir. Foto T.R.

En acabar la tarda, va rematar el primer dia de la Diada actuant de nou amb Clàssic a la sala gran del MIT, i allà va tancar la sessió amb el seu famós número de l’esquelet, que s’aixeca del sarcòfag en oir una música que el fa ballar. És el conegut esquelet que es disloca, que ell va aprendre de Pepe Otal, el qual l’aprengué de Tozer, conforme a aquesta tradició que quasi bé s’ha convertit en un signe d’identitat dels titellaires catalans, que sempre tenen a la Mort, ja sigui de fil, guant o tija,  com un dels seus personatges de referència.

Pep Bou, l’Home Bombolles de Sabó. Foto T.R.

La Mort sobre el món. Foto T.R.

Una actuació, la de Bertran, que ens deixà a tots admirats per la senzillesa i la mestria del seu quefer.

Gaudim amb Gaudí, de Mercè Alemany, de Pengim penjam

La segona companyia a actuar als exteriors del MIT de Palau-Solità i Plegamans va ser Pengim Penjam, conformada per Mercè Alemany i Pepus Serrat, que va presentar Gaudim amb Gaudí. Un espectacle solista de Mercè Alemanys, autora de l’obra i dels titelles juntament amb Pepus Serrat, el qual signa també la direcció.

Mercè Alemany amb Gaudí, al jardí del MIT. Foto T.R.

Un muntatge que s’ha de situar en la línia que va iniciar fa uns anys la companyia de tractar a personalitats eminents de l’art. La primera va ser Picasso la mirada (veure aquí), dedicada a Pablo Picasso, la seva vida i obra. La segona és aquesta dedicada a Antoni Gaudí.

També aquí es persegueix introduir als nens i de pas a les famílies alguns dels secrets figuratius i simbòlics que s’amaguen en l’arquitectura del genial Gaudí. I ho fa Mercè Alemany centrant-se en un titella que encarna al propi arquitecte de Reus, un ancià de cabells blancs que ja es troba al final de la seva vida i que parla amb la titellaire que li pregunta sobre alguns dels seus edificis més emblemàtics.

Foto T.R.

El domini que té la titellaire de les veus i de l’exercici del seu ofici, fa que les diferents situacions plantejades tinguin la necessària versemblança perquè nens i grans entrem en la proposta i ens deixem portar per les seves  paraules. I talment com ja passava amb Picasso, la mirada, també aquí Pengim Penjam ha sabut trobar el to adequat d’espontània desimboltura que els dona la llicència adequada per tractar el personatge amb absoluta llibertat i alhora respecte, destacant aquells elements que més l’acosten al món dels infants: els dracs que s’amaguen en les composicions de la Casa Batlló, o els guerrers que poblen la teulada de Las Pedrera, o les escales de cargol impressionants que semblen pujar al cel de la Sagrada Família…

El pop-up amb la casa Batlló. Foto T.R.

I per mostrar aquestes formes i arquitectures, recorre Alemany al llenguatge del pop-up, és a dir, dels llibres desplegables que oculten pàgines que són verdaderes escenografies de paper. A la vegada, les diferents figures de dracs i objectes serveixen per crear amb ells petites coreografies i juguesques teatrals, que la Mercè interpreta amb el seu acostumat savoir faire.

El drac jugant al terratg de la Pedrera. Foto T.R.

Finalment, Gaudí és cridat a pujar al ’pis de dalt’, eufemisme que indica que li ha arribat l’hora, escena que serveix perquè aparegui la Mort en forma d’esquelet, que juga a fet i amagar amb el vell arquitecte. Amb un final alhora murri i teatral que no desvelem al futur espectador.

El joc titellaire amb la Mort. Foto T.R.

Un treball exemplar de Pengim Penjam amb una Mercè Alemany que brilla per les seves qualitats titellaires. El públic va gaudir de valent amb aquest Gaudí titellesc.

Els petits més grans, de la cia. Artristras Teatre

Qui no coneix aquesta companyia fonamental del teatre de carrer i dels grans titelles que va néixer a finals dels anys setanta a La Garriga, i que va ser de les pioneres a Catalunya en aquest quefer d’animar festes i places, i alhora desenvolupar vistoses dramatúrgies amb figures gegants i tota mena d’animacions?

Els Artristras amb la formiga que busca pugons. Foto T.R.

Una feina que buscava recrear ancestrals llenguatges de la tradició joglaresca, des d’una òptica alhora popular i contemporània. Això els va permetre elaborar un llenguatge propi que ajunta el treball del clown amb el de titellaire i el de l’artista plàstic de moviment. I si en els seus primers treballs els titelles solien ser figures de mides grans quan no gegantines, en la producció que ens ocupa, creada ja en la seva última època, Atristras ha optat per anar a l’inrevés, passant del gran al petit. I ells que sempre havien recreat figures d’animals exòtics i fantàstics, ara ho han fet amb aquests espècies que de totes les del regne animal, són les més petites i alhora les més meravelloses i sorprenents: els insectes.

Jordina Font i Quique Alcántara, amb la Marieta. Foto T.R.

D’això va aquest Petits més grans. Les faules de l’equilibri, de mesures ínfimes però que quan ens hi acostem amb una lupa, ens descobreixen formes prodigioses, i canvis metamòrfics que malgrat els avanços de les ciències, ens segueixen sorprenent i causant la màxima estupefacció. Com és possible que les formigues tinguin als seus formiguers cultius de pugons amb l’objectiu d’alimentar-se de la melassa que generen aquests éssers quasi bé microscòpics?

I, per descomptat, el misteri de la metamorfosis d’aquestes cucs voraços que mengen fulles amb tanta esma, per acabar embolicant-se amb fils de seda que ells mateixos produeixen i transformar-se en una papallona. Fenòmens que tot i tan sabuts, no deixen de meravellar-nos.

Ha nascut la papallona. Foto T.R.

Clar que per explicar aquests prodigis en un escenari, no hi ha més remei que amplificar allò diminut perquè el públic ho pugui copsar, convertint el minúscul en titelles visibles i comprensibles. I això és el que fan els Artristras amb aquest espectacle, amb un altre recurs escènics que ells dominen a la perfecció: el treball de clown.

Són dos els actors de la companyia que interpreten l’obra: Jordina Font, filla de la històrica Glòria Font, fundadora d’Artristras junt amb Quique Alcàntara, l’altre actor històric de la companyia. Signa el disseny  i la creació de l’escenografia i titelles el també històric Carles Guardis, que en la representació va fer de tècnic.

La papallona agafa diferents dimensions. Foto T.R.

Com els altres actuants d’aquesta gala titellaire, els Artristras van presentar només un parell de números de Petits més grans, adaptant-se al temps disponible de la petita marató matutina de la Diada Titellaire.

Els Tres Porquets, de Titelles Vergés

També aquí hem de parlar de clàssics quan ens enfrontem a aquesta companyia que és la més longeva de les que estan en actiu a Catalunya, ja que els seus inicis es remunten als primers decennis del segle XX. L’actual formació, conformada per Sebastià Vergés i Montserrat Albalate, és la que manté viu part del repertori i sobretot del savoir faire tradicional de l’anomenat Titella Català: aquest conjunt de gags i rutines de manipulació que s’estén a uns dos segles d’antiguitat.

Monsieur Polichinelle presenta la funció. Foto T.R.

En aquesta ocasió, Titelles Vergés van presentar una obra del que podríem considerar ‘el nou repertori’, creat per Sebastià Vergés i la seva companya Albalate, més adaptat als temps moderns i a una iconografia propera al món infantil: Els Tres Porquets. Això no vol dir que no es mantinguin els trets bàsics del quefer tradicional: teatre amb cortina, telons diferents que pugen i baixen marcant les diferents escenes, i l’ús del Titella Català (amb els tres forats al bust on posar els dits centrals del titellaire), en aquest cas amb les boques articulades per poder parlar i d’unes dimensions superiors a l’habitual d’abans, pensant en millorar la visibilitat en públics nombrosos.

Els Tres Porquets es presenten. Foto T.R.

I de seguida tant en Sebastià com la Montserrat van demostrar la seva mestria, adaptant la clàssics història dels tres porquets al temps de funció establert per l’organització de la Diada: uns vint o 30 minuts. La fluïdesa de la manipulació i dels diferents canvis d’escenari va ser extraordinària, amb un domini de les veus que respon a la pràctica tradicional d’aquest tipus de titella. Més que l’argument, en aquest tipus d’espectacle es prioritza el joc dels titelles, els seus disbarats i els hilarants gags de les topades entre ells o el continu ensopegar amb un arbre del decorat.

Montserrat Albalate, Teia Moner i Sebastià Vergés ensenyen els titelles al públic. Foto T.R.

Molt reeixit també el titella del llop, el qual, acoblant-se als corrents actuals d’esporgar els costats foscos i sanguinaris dels vells contes tradicionals, acaba fent amistat amb els porquets que es volia menjar.

Jordi Pujol amb Polichinelle, Joana Clusellas, Sebastià Vergés i Miquel Espinosa, després de la funció. Foto T.R.

Molt encertat és el rol que han donat al personatge de Putxinel·li, extret de la tradició francesa (Monsieur Polichinelle), encarregat de presentar l’espectacle dirigint-se directament al públic i, al final, acomiadant-se d’ell. Un bonic titella de fusta -com tots els altres- que entronca amb pràctiques com la del titellaire Didó, dels anys quaranta, cinquanta i seixanta.

La funció va encantar al públic gran i al petit, immers aquest en les juguesques dels titelles tan magistralment moguts per Montserrat Albalate i Sebastià Vergés.

50 anys de professió de Carles Cañellas i Titelles Marduix: homenatge a les dues trajectòries.

En aquesta ocasió, UNIMA Catalunya ha volgut homenatjar a tres titellaires fonamentals en la història moderna dels titelles a Catalunya: Carles Cañellas, creador de la companyia Col·lectiu d’Animació i més tard Rocamora Teatre; i Joana Clusellas i Jordi Pujol, fundadors de la companyia Titelles Marduix.

Teia Moner presente els homenatjats: Jordi Pujol i Joana Clusellas, de Titelles Marduix, i Carles Cañellas. Foto T.R.

Un homenatge que va reunir al Museu Internacional del Titella a un important nombre de titellaires i amics dels homenatjats en una cerimònia a la sala gran del MIT que va oficiar amb magistral faisó Teia Moner, directora del Museu i presidenta de la UNIMA Catalunya.

Per cert, l’homenatge també va tenir els seus guardons: dos UBöTs, aquests titelles fets per l’artista fuster Joan Aguirremota.

Els homenatjats mostren el seu guardó: els UBöTs. Foto T.R.

Va parlar la Teia com només ho sap fer aquesta figura que amb els anys s’ha convertit en un dels principals referents de la professió: amb paraules senzilles, afables, honestes i plenes d’estima, dirigides al pensament i al cor dels que escoltàvem.

Aquestes foren les seves primeres paraules:

Cinquanta anys fent titelles.

Dit així sembla només un número, però tots els que ens dediquem a aquest ofici sabem que darrere hi ha tota una vida. Una vida de taller, d’escenari, de carreteres, de fils que s’emboliquen, de personatges que no volen caminar… de sobte, un dia, caminen.

Durant la cerimònia. Foto T.R.

I també una vida de públic, perquè al final, tot això només té sentit quan algú a l’altra banda s’emociona, s’hi reconeix o es deixa portar.

Reproduïm a continuació les paraules de la Teia dirigides als tres homenatjats:

Carles Cañellas

Carles,

Tots aquests anys has donat vida a un ofici tan delicat com exigent. Des del Col·lectiu d’Animació, que nasqué els anys setanta arran de la teva experiència amb el Grupo-Taller de Marionetas de Pepe Otal, al  Rocamora Teatre, has construït un univers propi, fidel a la marioneta de fil, una de les formes més subtils i precises del teatre de titelles. Part d’aquest camí l’has fet acompanyat per la teva estimada Susanna, també una gran artista i professional.

Carles Cañellas a la Plaça del Pi a finals dels setanta. Tocant la guitarra, JHordi Bertran. Foto de Jesús M. Atienza

Amb les teves mans, el moviment s’ha fet poesia. Cada gest, cada detall, cada figura, parla d’un domini profund de la tècnica i d’una sensibilitat que ha sabut connectar amb públics d’arreu. Cinc dècades de creació continuada, donant vida a un ampli repertori d’espectacles, la teva col·lecció de marionetes ha recorregut el món. Europa, Amèrica, Àsia, i molts festivals internacionals que han valorat amb premis la qualitat i la singularitat del teu treball. 

La Corrida, amb la seva germna Rosa Mª Cañellas. Foto Jesús Atienza

Però la teva aportació no s’ha quedat només a l’escenari. També has treballat per preservar, investigar i difondre l’art titellaire, i has assumit responsabilitats dins el sector, com la presidència d’UNIMA Catalunya i la representació internacional d’UNIMA Federació Espanya contribuint activament a fer créixer i enfortir aquest ofici.

Amb els anys, no només has creat espectacles, sinó que has ajudat a sostenir tot un llenguatge artístic, amb rigor, compromís i una mirada pròpia.

Susanna Rodríguez i Carles Cañellas brinden per celebrar el nomenament de Soci d’Honor d’Unima Cat

Vas ser pioner en portar els titelles al públic adult i, amb la visió sempre més enllà, ens has fet avançar.

Un ocellet ens ha dit que ets tendrament seriós, tots sabem que ets un gran amic i un professional compromès i respectat.

Imatge de l’espectacle ‘Identitats’, de Carles Cañellas. Foto companyia

La teva fal·lera per crear un espai de titelles i un festival al Moianés no l’han pogut parar ni burocràcies ni ajuntaments.

Avui celebrem la teva trajectòria i també la teva manera de fer: precisa, poètica i profundament honesta.

Gràcies Carles.

Joana Clusellas i Jordi Pujol, Marduix Titelles

Joana i Jordi

Marduix Teatre neix fa 50 anys, l’any 1976 a Sant Esteve de Palautordera, de la mà de Joana Clusellas i Jordi Pujol.

Sé d’aquell històric “dos cavalls” amb què, carregats de titelles, material, els quatre fills i vosaltres dos, recorríeu el país de punta a punta representant Verdurapí i la filla del carboner. (la primera de les vostres creacions, el 1976).

Joana Clusellas i Jordi Pujol, de Marduix. Foto de Jesús Atienza

Des del vostre taller-teatre, que funciona com a espai de creació, exhibició i petit centre de patrimoni titellaire, arrelat a la cultura popular catalana, donant  vida a rondalles, mites i llegendes, heu atrapat a infants i adults.

Cinquanta anys fent i desfent la furgoneta, i el Jordi dient allò de: “ara les coses planes”.

Amb prop de quaranta espectacles creats i més de dos-cents titelles heu recorregut escenaris d’arreu: a Catalunya, a tot l’Estat i també a diversos països d’Europa.

Jordi Poujol i Joana Clusellas. Foto companyia

Amb títols com Tirant lo Blanc, El mariner de Sant Pau, El garrofer de les tres taronges, Frederic, i tu què fas?, i Et regalo la lluna; heu estat pioners en aquest art i heu fet créixer generacions.

Recordo amb carinyo aquelles trobades casuals mentre fèiem les campanyes del català a l’escola per poblets de Catalunya. Ens creuàvem per la carretera, paràvem, petàvem la xerrada amb una cigarreta i en acabat, cadascú cap el teatre que ens tocava.

També heu impulsat i dirigit la Fira de Titelles Romà Martí de Caldes de Montbui, perquè fos un espai de trobada, de creació i de difusió del nostre art, contribuint a fer créixer i visibilitzar el sector.

Jordi Pujol i Joana Clusellas. Foto Jesús Atienza

Amb els anys, no només heu creat espectacles, sinó que heu contribuït a  dignificar el teatre de titelles com a llenguatge artístic.

I aquest compromís amb la cultura us ha fet mereixedors de reconeixements com la Creu de Sant Jordi l’any 2018.

Avui no celebrem només una trajectòria llarga. Celebrem una manera de fer, d’entendre el món i una creativitat que han deixat empremta.

Sou uns referents imprescindibles, perquè si avui el teatre de titelles al nostre país és el que és, és també gràcies a Marduix.

Carles, Joana i Jordi, sou part de la història viva del titella a casa nostra. 

Heu estat allà, any rere any, espectacle rere espectacle, fent una cosa que sembla petita però que en realitat és molt gran:

Teia Moner llegeix les seves paraules als homenatjats. Foto T.R.

Fer que els titelles tinguin ànima.
Perquè els titelles no són només objectes.
Són mirada. Són emoció.
Són aquells instants màgics en què ens oblidem que allò és fusta o tela… i creiem que és viu.
I això, durant cinquanta anys, ho heu fet vosaltres.
Heu fet riure, heu fet pensar, heu fet somiar.
Heu emocionat generacions senceres.
I també heu ajudat a obrir camí perquè molts altres titellaires poguéssim continuar avançant.

Per això avui, des d’UNIMA Catalunya, però també des del cor de tots els que estimem aquest ofici, us volem dir una cosa molt simple:

Gràcies.
Gràcies per la vostra fidelitat a aquest art.
Gràcies per la vostra sensibilitat.
Gràcies per no haver deixat mai de creure en el poder dels titelles.
Aquest homenatge és petit comparat amb el que representen cinquanta anys… però està fet amb molt de carinyo.
I espero, que encara ens quedi molt camí per compartir. 

Perquè mentre hi hagi titellaires com vosaltres…els titelles continuaran respirant. 

Moltes gràcies.

(vegeu més informació a Putxinel·li sobre Carles Cañellas aquí i sobre Titelles Marduix aquí)

El titella MIC llegeix el missatge de Yaya Coulibaly

Acabarem aquesta crònica de la Diada Mundial Titellaire 2026 amb un dels actes més esperat, especialment pel públic infantil que va acudir al MIT per deixar-se embolicar en els entreteniments professionals dels titellaires: la presència del famós MIC, el titella protagonista del no menys conegut programa MIC i els seus amics, de Tv3, que es va emetre entre el 2005 fins el 2025.

Mercè Framis amb MIC. Foto T.R.

(Recordem que en MIC va baixar un dia dels platós de la TV per pujar als escenaris del teatres amb MIC, MAC, MEC, obra presentada al Teatre de la Biblioteca. Vegeu aquí)

En MIC va venir acompanyat per la Mercè Framis, una de les titellaires que l’ha servit i li ha posat veu en infinites ocasions, i per en Manel Trias, el director artístic del programa. Uns acompanyants de luxe, com de seguida vam poder comprovar.

La Mercè, en Mic i en Manel Trias preparen la lectura del missatge de la Unima Internacional. Foto T.R.

Llegir un text llarg de dues pàgines d’una certa densitat no és cosa fàcil, i menys per a un titella com en MIC, a qui li agrada sobretot jugar, riure i escapar sempre que pot dels seus manipuladors. I a més quan la lectura demana una atenció acurada i conscienciosa, en procedir d’un dels mestres titellaires africans més reconeguts, Yaya Coulibaly, de Mali. Al final d’aquesta crònica adjuntem el text sencer del seu missatge.

Manel Trias consulta a Mic. Foto T.R.

Com fer-ho sense cansar el públic més jove i mantenint uns trets pròpiament titellaires, tenint en compte que el verdader mestre de cerimònies no era altre que el jovenet MIC?

La mestria de l’equip que envolta el personatge va trobar la solució: Manuel Trias seria l’encarregat de llegir el text, arranjat prèviament per la guionista Maika Massegué, amb la complicitat d’en MIC que al seu costat, ben conduit per la Mercè Framis, aniria intervenint, com qui posa punts, comes i altres signes de puntuació, la majoria d’ells estrafolaris i desconeguts pels humans.

En plena lectura. Foto T.R.

I així es va fer, emocionant al públic i a tots els titellaires. Entre aquests hi havia el qui podríem considerar no el seu pare putatiu sinó el de veritat, és a dir, aquell que el va construir al seu taller: en Martí Doy, el qual contemplava la seva criatura amb ulls crítics, mirant si s’havia afluixat alguna articulació, si els ulls li giraven bé, si li faltava un cargol, i mil detalls que només ell coneix.

Teia Moner felicita al Mic. Foto T.R.

Però tornem a la presentació. En Manuel Trias, aquest director, titellaire i home de circ reputat (un dels creadors del Circ Cric i de la històrica companyia Zotal), que té una especial mà esquerre per dirigir el seu equip de titellaires durant més de deu anys, sempre com si fos el primer dia d’emissió, va anar llegint les paraules del mestre Coulibaly amb un to entre relaxat i apassionat pel que deia, sempre atent a la mirada d’en MIC, com si ell fos un dels principals destinataris, mentre la Mercè Framis l’anava controlant, ben atenta a que no fes de les seves i se li escapés de les mans.

Mercè Framis amb el ‘papi’ de Mic: Martí Doy. Foto T.R.

I s’ha de dir que el text va fluir amb la suavitat d’un raig d’oli verge i pur, d’aquests que s’acosten al color de l’or, convertint l’exercici de la retòrica en una viva performance on les paraules calaven sense traves la nostra percepció.

Emocionats tant pel contingut del discurs com per la bona entesa dels tres personatges que l’interpretaren, el públic va aplaudir amb força, conscient d’haver assistir a un dels actes més memorables d’aquest primer dia de la Diada.

Aquest cronista també es va fotografiar amb Mic

Molt divertit va ser veure com els titellaires es vam fer tots la foto amb en MIC. Aquest es deixà retratar molt content d’estar entre la gent de l’ofici al qual pertany.

A continuació, reproduïm el missatge sencer escrit pel mestre Yaya Coulibaly, de Mali, en ocasió del Dia Mundial de la Marioneta 2026:

Yaya Coulibaly. Foto Unima

Estimats compatriotes, titellaires de la UNIMA, habitants de la Terra:

Els Bamanan de Mali, com altres pobles del món, conceben la creació com un procés continu, en què les coses emergeixen successivament de la veu del Déu creador, en remolins i paraules en espiral.

L’esperit del primer volcà va deixar caure sobre la terra Meren, la primera Divinitat, una marioneta encarregada de governar aquest món encara caòtic.

Aquesta primera marioneta, amb forma de dona, va donar origen a les plantes, als animals i als éssers humans (Jiriw, Sogow ani maaniw).

Reviure el nostre passat i mostrar la marioneta –element fonamental del patrimoni cultural del món– no respon únicament a una tasca científica; és també una prova d’intel·ligència i amor propi.

El tema no és nou, però continua tenint vigència.

En aquest gest, en aquest tipus de teatre on tots tenen un doble paper, fins i tot un home d’excel·lent posició social no pot escapar a les conseqüències morals de l’acte de la marioneta.

El joc dels titelles constitueix un testimoni revelador de l’esperit d’una època: el poble és el veritable heroi d’aquest teatre, amb la felicitat de viure i les alegries senzilles.

La bellesa original de la marioneta, el teatre, la música tan rica i variada, els cants i les danses —reflex d’una civilització autèntica i d’una creença ancestral— constitueixen una immensa font d’inspiració en benefici dels homes i les dones de teatre i, en particular, de la joventut compromesa amb el procés d’una cultura universal.

L’educació de la joventut és una de les preocupacions constants del poble del Mandé i de la resta del món. Per això, el consell dels ancians s’esforça per oferir als joves les condicions més favorables per al seu ple desenvolupament físic, intel·lectual i moral, a través de la pràctica de l’art del titella en tota la seva diversitat expressiva.

Mai en el nostre passat la societat dels adults i dels ancians ha deixat la joventut actuar al seu gust, sense orientació. Els adults no han d’abandonar els joves a ells mateixos.

El savi ha de ser també un exemple perfecte als ulls de la joventut.

Yaya Coulibaly, Sogolon Theatre Company, Bamako. Foto Centre for Humanities Research

Fer riure corregint els costums. La marioneta que es desplaça a la llum de la lluna, dins o fora del castellet, és com una caravana: és un poble.

Aquest poble és el meu; és aquest poble el que habito.

«Quan el voltor va a la fira dels cavalls, és per preparar el futur», ja que s’avança a la gana. Aquest llenguatge enigmàtic del titella Bamanan de Mali ensenya la joventut a tenir sempre present l’organització del territori, la creació anual de nous camps i la conservació de la tradició.

Celebrar el Dia Mundial de la Titella és celebrar la llum de la vida.

Així doncs, al si de les institucions culturals més significatives del món es troben les marionetes- la UNIMA. De naturalesa primordialment religiosa, se situen al centre de la vida en termes de relacions artístiques, polítiques i socials.

Obeïm els esperits dels titelles quan es dirigeixen a nosaltres. El titella és com el sol: aquest sol ha d’encendre en nosaltres la calor de l’amor i de l’entesa. Això és la UNIMA, com l’amor d’un sol etern.

La UNIMA és un compromís amb la vida. És una institució política i cultural d’alt nivell de la que els pobles del món no han de prescindir mai. Instruments de conscienciació, d’expressió solidària i de comunicació, les marionetes, en la seva evolució actual, mereixen una atenció especial tant en la concepció com en la realització i en la difusió a escala mundial.

La marioneta és un mirall de la nostra identitat cultural, un trampolí per a la florida del nostre art i la nostra cultura, un marc irreemplaçable per a l’afirmació del nostre geni creador. Per això, l’art del titella ha de ser socialitzat.

La bellesa llegendària de la marioneta desperta l’admiració de tothom. Les marionetes han estat i continuaran sent una pràctica del poble del món des de la nit dels temps. Definir és, en efecte, traçar límits. La marioneta és el rebuig del límit: ho envaeix tot, s’estén a tot; és l’expressió més sobirana de l’ànima del poble.

Antigament, s’utilitzaven per educar els pobles a través de relats i per divertir mitjançant representacions de petits éssers humans o animals, amb fils o sense, manipulats per persones.

Quan comença la història de les marionetes a Mali? És difícil respondre aquesta pregunta. Per a molts historiadors, la seva història començaria entre els segles IX i XII… (continuarà).

El teatre de marionetes de Mali ocupa un lloc excepcional en la història de la marioneta africana. Descobert el 1878 per Paul Soleillet, va ser el primer entre els teatres africans de marionetes a donar-se a conèixer fora d’Àfrica (Soleillet, P., Viatges i descobriments al Sàhara i al Sudan, París, M. Dreyfous, 1881), citat per Olenka Darkowska-Nidzgorskan, Teatre Popular de Marionetes a l’Àfrica subsahauriana. 1980.

A la cruïlla de les arts d’Àfrica, la marioneta a Mali és una gran piragua que, amb vela o sense, només necessita el vaivé de les onades per partir.

La rivalitat entre comunitats es resol en forma d’aliança a través de l’art del titella, que ha sabut consolidar i transformar els conflictes en pactes. La UNIMA, o la marioneta, és sens dubte el somni de la hiena (animal totèmic).

La història de la hiena, símbol de força i ímpetu, ens condueix aquí al seu somni: un somni de futur, un somni en què l’ésser humà sigui sensat i visqui en sinergia permanent amb el seu cos i el seu esperit; un somni de comunió i de compartir, un somni en què la hiena afronta les diferents situacions per construir el seu matí, i si és possible, un demà millor. No tinc dificultat a establir vincles amb els camperols Bamanan de Mali, perquè quan no se sap d’on ve, no se sap on se’n va. I a terra Bamanan, si no se sap d’on ve, tots els genis venen un darrere l’altre a escopir-te a la cara la nou de cua que estaven mastegant.

He heretat els meus genis del meu pare, que alhora els havia rebut del seu. El meu pare volia que jo encarnés la imatge de la casa del món Bamanan i de la seva tradició.

El que em passa és meravellós: dono al meu pare idees noves.

Estimats compatriotes titellaires del món: la marioneta és l’instrument que transmet la veu dels ancestres. El seu abast la converteix en l’instrument per excel·lència del comandament i del poder dels caps, depenent, evidentment, de la regió on un es trobi.

Tradicional en la modernitat, el meu objectiu principal és donar a conèixer a tot el món les marionetes tradicionals i les pràctiques ancestrals en vies de desaparició, des de l’escultura fins a les tècniques de manipulació. També donar a conèixer el teatre tradicional d’Àfrica i del món sencer, el seu estil particular de màscares i titelles, basat en la música, la dansa i el cant.

Per als infants de Mali, d’Àfrica i de tot el món, esperant que arribin a estimar aquesta vasta memòria social que constitueix el nostre patrimoni cultural universal.

No deixo de lluitar perquè l’art del titella tradicional sigui plenament reconegut per la seva originalitat, tradicions i riquesa.

Finalment, vull expressar la meva gratitud més profunda als membres de la UNIMA ia tots aquells que confien en l’art de la marioneta i en els titellaires del món. Em plau igualment agrair al Congrés Mundial de la UNIMA 2025 pels serveis prestats, que no es poden quantificar.

Gràcies per les extraordinàries col·laboracions i les competències que han estat de gran utilitat per a tothom.

BA FARO (Deessa de l’aigua) sigui el meu país, fins que el meu país pugui ser veritablement meu.
Feliç i pròsper Any 2026!
Tingues cua nuts for you —¡Deu nous de cua per a tu!
Visca la UNIMA! Visca el Dia Mundial de la Titella 2026! Visca Charleville-Mézières!

Yaya Coulibaly
President, Companyia Sogolon
Cavaller de l’Ordre Nacional de Mali
Bamako, 10 de desembre de 2025