A l’edició d’enguany de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, els objectes hi han tingut un protagonisme innegable. El residu, el testimoni d’un temps pretèrit i la presència física d’unes vivències reals han estat el missatge de no pocs espectacles, dels organismes robòtics de Ferroluar al Sota mínims presentat per La Cònica, passant fins i tot per un espectacle infantil com El gallo de las veletas, de la companyia La Canica. En el cas de Ferroluar i La Cònica, aquest missatge és explícit: objectes o peces de motors que, en tots dos casos, han passat a significar més coses que el del simple ús que tenien originalment; han esdevingut un ressò de la vida de la gent.

mercè gost

La matèria d’aquest espectacle és la transparència del vidre, la translucència dels líquids i la lluminositat dels records. Foto de Jesús M. Atienza.

En el cas de Mercè Gost (cia. La Cònica), comença Sota mínims donant la clau de la lectura poètica necessària en aquest espectacle. Amb el format d’un àpat d’amor en el qual el públic ha escollit de la carta el tipus d’experiència que vol viure un cop a dins de la sala (que en aquest cas era una haima on, malauradament, se sentia tot el soroll del carrer), Gost presenta els objectes que té damunt la taula. Són de vidre: culs de got de colors, flascons i gerros amb tinta xinesa o rom, copes de vi, pàmpols de llums antics… El cas és que cada un d’aquests objectes té un valor personal per a la mateixa Mercè Gost: tots són o bé un regal d’algun amic o amiga seva o bé destil·lats d’experiències viscudes (com el rom). Ella ho presenta amb una informalitat absoluta, com si realment haguéssim estat convidats a un àpat a casa de l’artista i ens expliqués com ha preparat cada plat o a quina parada del mercat compra els ingredients. I d’una manera més o menys inconscient, segons em va explicar ella mateixa, situa l’espectacle en el pla poètic.

mercè gost

Foto de Jesús M. Atienza.

Els objectes estableixen una relació metonímica amb el seu origen, són l’indici d’una persona o diverses en un moment donat. Al mateix temps, l’objecte es presenta com a tal (“un cul de got”, “un gerro”, “un pàmpol”…) i, per tant, manté el correlat objectiu i qualsevol espectador, per tant, s’hi pot reconèixer. Mercè Gost ja diu que Sota mínims és un muntatge molt personal, i gairebé sembla que insinuï que es tracta d’una mena de seqüela de treballs anteriors, escènicament més ambiciosos, o bé un divertimento. Però, de fet, aquest és un espectacle ambiciós: no és freqüent, en el teatre d’objectes, que les peces presentades mantinguin la seva individualitat; més aviat, en el moment de formar part d’una dramatúrgia, es transformen en una altra cosa, com passa, per posar un exemple del mateix cap de setmana de la Fira de Lleida, amb El gallo de las veletas, en què un cistellet, una forquilla de fusta amb una agulla d’estendre i una escombreta esdevenen un gall. Si en el teatre d’objectes estem acostumats a assumir que un gra de cafè és una brasilera, que tap de suro és un veí o que una joguina vella es personifica, Mercè Gost engrana el mecanisme poètic a partir d’un altre supòsit: la copa de vi no deixa de ser una copa de vi, però té l’entitat que té a causa d’una relació de continuïtat o per analogia.

mercè gost

Foto de Jesús M. Atienza.

Cada objecte porta la seva història, de la qual rep allò que és essencial en aquest tipus de teatre: la capacitat de semblar éssers animats. Aquesta capacitat, tenir “ànima”, és la manipuladora qui la dóna, i, en el cas de Sota mínims, a més a més és en la llum que traspassa el mateix objecte, translúcid, per projectar-se com un joc d’ombres. El moviment de les ombres sobre una petita pàgina de paper d’una llibreta és un llenguatge de signes que es descriuen a si mateixos i que expressen, gràcies al seu bagatge, a la memòria, aquells amors que Mercè Gost ha deixat escollir al públic.

A més, durant l’espectacle, Gost explica fins al detall més mínim de les músiques que posa, ens fa entendre que són músiques realment importants per a ella, i per tant ens condueix a un terreny molt íntim. No hi ha res amagat, tot és a la vista. Màxima honestedat. Som, com si diguéssim, al menjador de casa seva.

Etiquetas: , , , , ,