Fa poc, parlàvem a Putxinel·li del Museu de la Innocència, un curiós museu d’objectes realitzat per l’escriptor turc Orhan Pamuk, que qualificàvem de “Teatre del Temps”. Sense anar tan lluny, a Barcelona disposem d’un museu que per a nosaltres, titellaires, té unes ressonàncies i ofereix uns continguts que ens són molt propers. Em refereixo al Museu Frederic Marés que es troba a la Plaça de Sant Iu, número 5, al costat mateix de la Catedral de Barcelona.

Museu Marés
Entrada del Museu Frederic Marés. Foto extreta de Wikipèdia.

D’entrada, per la riquesa figurativa de les seves col·leccions d’escultura religiosa, sense cap mena de dubte extraordinària. Les imatges de verges romàniques ens transporten a l’època en la que s’utilitzaven les marionetes per a representar determinades escenes de la Religió Catòlica a les esglésies, especialment els anomenats Autos de Nadal, i altres Autos dedicats a la Creació del Món, als Reis Mags, així com a certs miracles destacats. Sabem que les llicències que es solien prendre en aquelles representacions van impulsar l’Església a treure-les dels temples i traslladar-les al carrer i a les places. I també es creu que un dels orígens de la paraula marioneta rau precisament en el nom en francès de “Petite Marie”, Marionne, Marionnette.

Museu Marés

Verge Romànica de Puentedura, Burgos. Foto extreta de la web del Museu Marés.

La col·lecció de verges romàniques del Museu Marés ens transporta també a una figuració sintètica i despullada, de trets estilitzats i de bonica abstracció moltes vegades, cosa que les acosta al tipus de figuració que històricament s’ha utilitzat en el teatre de titelles.

A mesura que anem avançant en la diacronia de la Història, la complexitat icònica que ens ofereix el Museu s’incrementa fins arribar a l’explosió del Barroc, en el que els titellaires solem trobar-nos tan a gust (no tots, clar, però sí en el meu cas), ja que va ser en aquesta època quan la figuració de les marionetes que s’han conservat va assolir uns alts nivells de qualitat estètica. La raó és que des de llavors fins ben entrat el segle XIX, a molts llocs d’Europa -especialment en els països que han tingut tradicions de marionetes importants, com Itàlia, Sicília, Alemanya, la República Txeca, Eslovàquia o Hongria-, de la talla de les marionetes se n’encarregaven els mateixos mestres escultors que tallaven l’estatuària religiosa de les esglésies.

Però allà on el Museu Marés fa un gir de 180 graus i s’endinsa per territoris per a nosaltres, els titellaires, molt preuats, és en les seccions que el museu anomena “El Gabinet del Col·leccionista”. És a dir, els dos pisos superiors del Museu on s’exposen tots els objectes que el senyor Marés va col·leccionar en vida. Ens trobem aquí en uns terrenys insòlits en els que l’aspecte figuratiu del Museu desapareix per deixar pas a uns aspectes nous i desconeguts, que la categoria del Col·leccionisme intenta situar, però que per a nosaltres van molt més enllà, per uns dominis que podríem denominar “la teatralitat dels objectes o la parla del Temps”.

Museu Marés

Sala del Fumador. Foto extreta de la web del Museu Marés.

Crec que s’ha de considerar l’afany col·leccionista del senyor Marés tant o més important que la seva pròpia obra de creador escultòric, o en tot cas proveït d’una radicalitat que les seves obres, emmarcades en un paper d’escultor oficial, no podien tenir. Aquestes, per descomptat, tenen una categoria immensa i ocupen de fet un espai important de l’imaginari figuratiu urbà de la nostra ciutat. Però les seves col·leccions d’objectes de tota mena s’escapen de qualsevol actitud de mesura, contenció i ortodòxia, per endinsar-se vers zones d’una gran llibertat, dotades d’una extralimitació i d’una incontinència sense parió.

L’esforç de posar uns límits als objectes recollits, per poder-los presentar en marcs assequibles a la percepció humana, és notori i força reeixit. Ho demostren els expositors que va fer construir, així com els panells mòbils lligats per frontisses múltiples, un invent d’allò més enginyós per poder donar cabuda a la infinitat de làmines, auques, dibuixos, targes, felicitacions de Nadal, cromos i tants altres elements gràfics que apareixen ordenats en blocs més o menys temàtics o formals, però que a la vegada, gràcies a l’enginy dels panells múltiples, sobrepassen les mesures de l’abastable.  És a dir, per molt que s’hagi esforçat en permetre que l’ull humà pugui seguir el detall de l’infinit, finalment allò que s’aconsegueix és mostrar aquesta infinitat inabastable dels objectes col·leccionats, com en efecte succeeix en aquest tipus d’objectes d’ús efímer i quotidià (bitllets de metro, gravats de caixes de mistos o de tabac, vitoles de puros, cromos de jugar els nens, targetes dels gremis de la ciutat per a felicitacions de cap d’any, programes de festes i carnavals, menús de restaurants…), els quals són efectivament infinits i d’impossible recompte.

Museu Marés

Sala Masculina, amb la col·lecció de bastons. Foto extreta de la web del Museu Marés.

I tanmateix, el senyor Marés, amb els seus expositors i la seva lògica expositora, va aconseguir emmarcar l’Infinit i donar-li una forma acabada, no en tots els objectes, però sí en una bona quantitat d’ells. En realitat, aquest afany de copsar la infinitat dels objectes quotidians d’una època va en paral·lel a l’afany de voler atrapar el Temps d’aquesta època. I és aquí on cal posar un al costat de l’altre el Museu Marés amb el Museu de la Innocència d’Orhan Pamuk, a Istanbul.

Són dos museus del tot diferents i alhora íntimament units i propers, i en certa manera complementaris. El mateix Orhan Pamuk ha dit en algunes ocasions que la visita del Museu Marés va ser, junt amb la d’altres museus especials d’Europa, un dels detonants de la seva idea de crear el seu propi museu d’objectes, que ell ha titulat “de la Innocència”. Però mentre el català recorre a la compulsió col·leccionista per expressar la infinitat formal dels objectes efímers d’ús quotidià d’una època, el turc utilitza la mateixa pulsió per crear composicions d’objectes capaços de donar expressió als Moments efímers d’aquella època. La repetició ad infinitum dels objectes exposats al Marés aconsegueix extreure la categoria formal-abstracte de la multiplicitat objectual, la seva “idea-forma” subjacent a cada forma particular, el seu “universal-abstracte”, mentre que la composició de les “caixes” o dels quadres de Pamuk ens remet a una singularització dels objectes que, combinats entre si, expressen o volen expressar l'”universal-abstracte” d’un Moment viscut -el seu Temps viscut.

En els dos casos, es tracta d’atrapar Moments (Temps), el d’una època i el d’unes vivències particulars. En ser Pamuk novel·lista -i Premi Nobel- no necessita subterfugis i va directament al gra: l’important és el Moment íntim, personal, intransferible. Marés, escultor i persona pública, ha de dissimular el seu afany personalista i ho vesteix tot de Col·lecció. Els seus Moments estan amagats en els Universals de la multiplicitat objectual exposada: tots els seus bons havans fumats, els seus àpats memorables, els infinits moments que l’hedonista urbà sensible als detalls viu en el dia a dia d’una existència ben oberta al món, tots aquests Moments s’han de buscar -ben dissimulats i integrats- en l’Universal de la Col·lecció. I així, mentre en Marés es queda en els límits correctes dels estris del fumar abans de la combustió, Pamuk no té por d’anar més enllà i, potser com a resposta o homenatge a la memorable col·lecció de pipes, cigars, vitoles i tota mena d’estris i artefactes de fumar del català, ell es fixa en les burilles, és a dir, en els residus del fumar, els quals a més fixa individualment amb una data i una hora. El panell amb centenars de burilles datades que hi ha a la planta baixa del Museu de la Innocència és la rèplica poètica -i el merescut homenatge- a l’exposició de l’Infinit que aconsegueix Marés amb els seus panells i expositors de vitoles, puros, pipes i caixes de mistos.

Els dos són “artistes del Temps”: l’un el fixa des de la multiplicitat bigarrada i infinita de l’efímer, l’altre des de la singularitat d’una composició concreta de l’efímer per definir el Moment viscut.

Dos museus complementaris que es fiten amb enveja mútua des de cada extrem de la Mediterrània.

Etiquetas: , , ,