El 2014 que s’acaba, com ja sol ser habitual en els últims temps, ha estat un any d’una densitat descomunal pel que fa a esdeveniments capaços de donar tombs a la senyora Història. Sembla que al calendari, a mesura que avancem en el segle XXI, li augmenten les ganes de fer de les seves sense demanar permís a ningú. El seu objectiu és clar: sorprendre’ns en la seva marxa diària.

Harry Kramer
Marionetes de Harry Kramer, París 1955/1957. Stadmuseum de Múnic.

Per als titellaires, és interessant i imprescindible saber cap on apunten els trets, per així situar-nos amb perspectiva històrica i entendre una mica més el sòl que trepitgem. Els entesos en la matèria diuen que ens trobem en un d’aquests moments màxims de canvi, pujats en una onada comparable amb les grans onades que han transformat la civilització humana. La curta distància de la nostra observació impedeix veure el real abast d’aquesta empenta transformadora, per descomptat, i les conjectures portaran sempre el segell de la parcialitat subjectiva.

Però potser perquè som titellaires i gaudim d’aquesta llibertat que dóna la despreocupada gosadia i la desimboltura que s’agrada associar al popular, cal preguntar-se si no ens trobem en un d’aquests momentums claus destinats a obrir noves etapes a una art, la de la figuració animada, de cada dia més rabiosa actualitat.

Trulé
Marioneta de Manuel Costa Dia, Companyia Trulé, Portugal.

Cal comprendre aquí com cada època ha donat un impuls determinat a l’art dels titelles, creant noves formes de posar en escena a aquests personatges duplicats i de matèria inorgànica que són els titelles.

El Renaixement, que va catapultar Europa a la primera gran aventura moderna del individualisme, després d’assimilar el llegat de la cultura grecoromana, va donar peu al naixement del que podríem considerar teatre modern, amb la irrupció de les màscares i la Commedia dell’Arte. D’aquesta matriu, van sorgir multitud de personatges i de formes diferents de representació, que el mosaic cultural europeu va disparar en la seva furiosa creativitat.

David Zuazola
Figures de David Zuazola, ‘Ala Sucia’.

El Barroc va sofisticar aquestes formes en incorporar la música a l’òpera així com les grans maquinàries escèniques, avançant-se en el temps en intuir la mecanització i l’automatisme dels moviments. Curiós que per la mateixa època, sorgís a Japó el Karakuri Nyngio, un teatre d’escenes automatitzades molt sofisticat assentat als barris teatrals d’Osaka que durant el segle XVIII va competir amb les altres formes teatrals del Bunraku i del Kabuki.

El segle XIX es va iniciar amb la Revolució Francesa i la fi de l’Antic Règim, cosa que donà peu al naixement de les modernes nacions i a la irrupció de la Burgesia com a nou poder. Pels titelles, va ser una època d’enormes canvis i de molta creativitat: es defineixen i neixen els personatges populars propis de cada nova nació (Guignol, les noves màscares post-napoleòniques del Nord d’Itàlia, i es defineixen les formes modernes de Punch, Kasperl, Petrushka, i tants d’altres personatges), queden obsoletes les velles formes pomposes del teatre barroc i neoclàssic, i comença l’obertura a nous llenguatges com el teatre d’ombres i més tard la fotografia i el cinema.

Ealter Oberholzer, Stadmuseum de Múnic
Marioneta de Walter Oberholzer, Stadtmuseum de Múnic

Després d’una època d’un cert declivi davant la poderosa emergència del cinema i més tard de la televisió, caldrà arribar als anys 60 i 70 del segle XX, amb els seus esclats llibertaris protagonitzats pels joves universitaris, perquè les velles formes encallades de la tradició col·lapsin, caiguin les barreres dels castellets (en paral·lel a la caiguda de la ‘quarta paret’ dels teatres) i emergeixin noves formes i maneres d’entendre l’art dels titelles. Companyies com Triangle, Bread and Puppet, Ives Joly, Joan Baixas, Neville Tranter, Gioco Vita, Michael Meshke, i tants altres, obren noves vies de desenvolupament, a quina més rica i innovadora. Van ser anys de tumultuosa creativitat, amb el fenomen dels Festivals en creixent auge que va permetre l’encreuament i l’aprenentatge mutu de tots aquests innovadors, a més de posar sobre la taula les més variades tradicions del món sencer.

El segle XXI entronitza la globalització i els referents comparatius es disparen amb l’encreuament que permeten els nous mitjans de comunicació. Els viatges i els intercanvis s’acceleren, i el regne del digital, d’Internet i de la recreació virtual es postula com una nova època per entendre les arts de la representació. I és precisament en aquest context en què la ficció i les representacions virtuals arriben a tan altíssims graus de realitat, on el teatre de titelles de sobte se situa al centre per indicar, amb una autoritat que desconcerta a propis i estranys, que ell sempre ha estat aquí, ocupant-se de coses semblants.

Elektra, La Fura
Elektra, La Fura dels Baus. Foto de Mats Backer

Curiosa sensació la de saber que l’art dels titelles es troba al cor del pensament contemporani. Neguit i responsabilitat. I eufòria creativa per als que es deixen portar per l’onada dels canvis i els agrada surfejar per ella.

Caldria examinar quines són les característiques de l’època que més concerneixen al nostre art.

1- D’entrada, un nou individualisme d’una radicalitat superior a les formes fins ara conegudes. La seva expressió més evident i directa, i també la més perniciosa, és el triomf mundial del capitalisme desenfrenat dels nostres dies: el tot val per a la consecució dels fins individuals proposats. Un individualisme depredador que es recolza en la globalització selectiva dels poders que controlen les tecnologies de les modernes indústries del transport i de la navegació aèria, de les finances i de les comunicacions. És clar que al costat d’aquesta manifestació perniciosa, hi ha una manera radical i eufòricament positiva d’individualisme que escapa als contextos nacionals del XIX i les seves revolucions burgeses, i que s’institueix com subjecte lliure i sobirà de l’evolució d’un mateix, del conjunt humà i del mateix planeta. Un nou individualisme que neix associat a la responsabilitat de saber-se sobirà i subjecte evolutiu o, almenys, vivencial.

Kasperl
Kasperl, Stadtmuseum de Múnic.

Si tenim en compte que va ser durant els dos grans moments d’esclat de la individualitat revolucionària (el Renaixement i la Revolució Francesa) quan els titelles van prendre formes diferents i innovadores, es podria pensar si aquesta nova irrupció de l’esperit individualista contemporani no ens portarà també noves formes encara desconegudes de concretar i definir el desdoblament de la figuració titellaire. L’interès que darrerament desperten els vells personatges de la tradició europea fa pensar que podria haver-hi un nou despertar de personatges, tipologies i formes de parlar i actuar. El que sí sembla evident és que ja no podran gaudir de la ingenuïtat dels seus antecessors del segle XIX, tan embeguts de l’autocomplaença narcisista del model burgès. Avui, la gravetat del moment que ens fa subjectes sobirans i per això responsables, impedeix la deriva ingènua de les formes velles de la tradició.

2- L’altra característica essencial de la contemporaneïtat seria l’element globalitzador que ens porta a la ciutat cosmopolita, on totes les cultures, presents, passades i futures, pròximes o llunyanes, conflueixen. Una realitat que les xarxes d’Internet i els nous mitjans de comunicació encara fan més evident. Tot es troba a l’abast de la mà, els llenguatges i les formes estan a disposició de qui vulgui usar-los, la relativització arriba al món de la cultura per instaurar un únic punt de vista possible, el subjectiu, tal com passa també amb la Teoria de la Relativitat, que entronitza un únic temps real, el propi d’un mateix. El subjectiu s’estableix com la veritable i única realitat de partida, capaç d’instaurar un temps propi: tal és el terreny de on neix la manifestació creativa d’aquesta nova individualitat, lliure ja de condicionaments externs, com els socials o nacionals. El creador titellaire s’inscriu doncs en aquestes coordenades de l’època: creador necessari de mons propis. Per això compta amb una paleta d’infinits mitjans, la qual cosa obliga a no poc coneixement i a no poca necessitat de síntesi.

3- Una altra característica pròpia del moment actual és la massificació. El consum i les tècniques modernes de governança dels grans col·lectius, ben conduïts per les més avançades tecnologies de la comunicació, ens porten a una de les derives més perilloses de la contemporaneïtat: l’imperi de la massa, la col·lectivització de l’oci i de la cultura, el control estadístic i l’emergència de les formes avançades d’Intel·ligència Artificial. El que s’ha anomenat Singularity, aquest moment en què la capacitat dels ordinadors i de la intel·ligència artificial superarà la capacitat humana -els devots de la Singularity el situen cap a 2030 o 2040- posa sobre la taula el tema de la Llibertat dels humans, quan aquests es troben en mans dels tècnics i dels especialistes. En el camp de la cirurgia, ja hem arribat a aquesta fase: avui s’opera amb més seguretat a través d’un robot que de la mà del cirurgià.

Mechanischen Theater
Mechanischen Theater ‘Die Klappe’, de Ben Vornholt, Göttingen 1961-1965/66. Stadtmuseum de Múnic.

Una problemàtica que afecta totes les arts i molt especialment la dels titelles. La robòtica i l’ús dels sistemes automatitzats és cada vegada d’ús més comú i ho serà encara molt més en breu. L’element distorsionador de la presència i la gestualitat humana, de la paraula en viu, serà fonamental per esquerdar els sistemes tecnològics que busquen la perfecció del moviment automatitzat. Heus aquí un futur camp de batalla per als artistes de la recreació visual de mons nous i particulars.

Reflexions apressades, les del present article, a manera de mirada crítica tot i que eufòrica per al trànsit aquesta nit del vell 2014 al nou i impol·lut 2015, aquest ou tan carregat de futur que les celebracions del calendari ens permeten gaudir i cruspir-nos entre les escumes del xampany .

Feliç Any Nou!

Etiquetas: , ,