S’ha acabat la 27a edició de la Fira de Titelles de Lleida amb uns balanços molt positius. En parlarem més endavant quan comentem les dades i els fets ocorreguts en l’Espai PRO. Mentrestant, continuem en aquest article parlant d’alguns dels espectacles vistos: Antón Retaco, de Los Titiriteros de Binéfar; Tria Fata de la companyia La Pendue; El petit piano, del Centre de Titelles de Lleida; i el CorroC, d’Escarlata Circus. Mancarà encara un tercer article dedicat a espectacles que publicarem en breu.

Antón Retaco, de los Titiriteros de Binéfar.

La companyia que dirigeix Paco Paricio y Pilar Amorós no para de plantejar-se reptes que es concreten amb noves propostes d’espectacle. L’últim ha estat l’adaptació del llibre per a nens Antón Retaco, obra d’aquesta gran escriptora que va ser María Luisa Gefaell (1918-1978), autora del llibre Las hadas de Villaviciosa de Odón (1953), considerat com una de les obres de referència de la literatura infantil espanyola.

Los Titiriteros de Binéfar

Antón Retaco té la gran virtut de que es centra precisament en la vida d’una companyia d’artistes ambulants, vista a través de la mirada tendre i amable d’Antón, un nen nan. Un tema que sembla pensat expressament per als Titiriteros de Binéfar, que sempre han defensat i s’han compromès intensament amb la feina dels titellaires que van en carro amunt i avall per la geografia del país, carro que ara ha estat substituït per les furgonetes, és clar.

Paco Paricio, que interpreta l’obra junt al músic Roberto Aquilúe (Quiri), ha plantejat l’espectacle en la línia en què es mou en els darrers temps: un respecte estricte pel text, amb la intenció de recrear-se i de gaudir de la riquesa del llenguatge popular, sempre acompanyat per la música i les cançons. Un gaudi que es transmet al públic, extasiat aquest de sentir expressions, paraules i formes populars d’exquisida riquesa i factura que normalment no s’utilitzen en el context de la vida urbana d’avui en dia. En aquest sentit, cada espectacle de Paco Paricio és un verdader exercici de recuperació del llenguatge popular, com ja va fer amb l’anterior obra que li vaig veure, En Boca del Lobo, un filament insòlit de contes, cançons, refranys, acudits i endevinalles que Paco ha cosit en una mostra de teatre de la més pura tradició popular.

Amb Antón Retaco s’aconsegueix el mateix efecte, tot i que basat en la riquesa literària del text de María Luisa Gefaell. L’adaptació que n’ha fet Paco per a titelles és modèlica, amb un castellet obert que mostra tota la seva tramoia i uns titelles que semblen sortits d’un bagul de joguets antics.  Pel que fa a la música, s’integra plenament en l’obra, ja que els instruments que utilitza Quiri són la majoria també d’extracció popular i d’una riquesa visual que lliga amb els joguets i els objectes que pengen del castellet, de manera que quasi es pot parlar d’una interpretació musical feta a base d’objectes sonors, constituint-se d’aquesta manera una íntima unitat orgànica entre so i titelles.

Realment, s’ha de dir que Paco Paricio es troba en el moment més dolç de la seva carrera artística, amb un desplegament de facultats i una riquesa en la manipulació, la dicció i el llenguatge que constitueix, crec, un cas únic de maduresa titellaire. El públic va seguir l’obra entregat, en resposta a l’entrega dels artistes a l’escenari, en una representació d’estrena memorable. Una obra que tindrà un llarg recorregut.

Tria Fata de la companyia La Pendue.

Aquest espectacle, que ha rebut els dos premis més importants de la Fira, com són el del millor espectacle i l’atorgat pels Festivals Internacionals, va realment entusiasmar al públic en la seva presentació a la sala petita del Teatre de l’Escorxador. Coneixem bé a La Pendue, que amb el seu Polidégaine va meravellar al públic europeu en mostrar una manera nova de tractar la tradició putxinel·lesca de guant. Sempre és difícil, quan es parteix d’un espectacle d’èxit com va ser el del seu Polichinelle, presentar un nou espectacle mantenint una altura similar. La Pendue ho ha fet amb escreix, en profunditzar en la mateixa temàtica, però anant a l’essència de l’art dels titelles, sense perdre la frescor i el virtuosisme de la manipulació, i apostant per un dels personatges claus de la tradició europea dels titelles: la Mort.

La Pendue

Treball solista d’Estelle Charlier, amb l’acompanyament musical de Martin Kaspar Läuchli i direcció d’escena de Romuald Collinet, l’obra es centra en els últims minuts de la vida d’una dona que apareix en cadira de rodes i que rep la visita de la Mort. Tema truculent que tanmateix es deixa tractar, sense perdre el seu dramatisme però incorporant tota la poètica, l’humor i la subtilesa que permeten els titelles, quan a més estan tractats des d’un registre de sinceritat expressiva. De fet, l’atmosfera és la d’un cabaret negre ben carregat d’allò que coneixem per expressionisme: tant el músic com la manipuladora es mouen en aquesta zona, omplint amb la seva estricte humanitat l’escenari.

El punt de partida i allò que constitueix el nucli de l’obra, és la relació entre la manipuladora i el titella de la mort. Hi ha un joc d’identificació constant entre els dos personatges, de manera que aquesta veritat profunda però que costa tant d’acceptar, de que la Mort som nosaltres mateixos, una simple projecció d’una de les nostres cares més fosques, es fa del tot patent. Estelle Charlier borda aquesta relació entre la manipuladora i la Mort, en un constant joc de fet i amagar, i a la vegada l’amplia al tercer personatge, la de la dona que seu en una cadira de rodes, i que la titellaire encarna en alguns moments de l’obra. De fet, el mateix títol ens indica aquestes tres cares de la Mort: les tres Parques, La Tria Fata, que representen el naixement, la vida i la mort. Moments que apareixen en l’obra en un joc constant de projecció i desdoblament.

La Pendue

El treball d’Estelle Charlier és realment extraordinari, proveït d’una potent humanitat que es posa cara a cara amb el drama de la Mort, un drama que alhora es converteix en un joc, el joc de la vida. També posa de relleu i en subtil evidència aquesta veritat quasi bé ontològica del titellaire, demiürg que dóna vida i la treu als seus personatges, encarnant el drama de la vida i de la mort en el seu joc de múltiples identitats que es superposen i es succeeixen. Un drama que els de la Pendue converteixen també en jocós i poètic. Un espectacle, en definitiva, ple d’autenticitat, brillantor, senzillesa i profunditat filosòfica.

El petit piano, del Centre de Titelles de Lleida.

Vet aquí una estrena molt esperada sobretot pel públic popular de Lleida, en tractar-se d’una obra feta per celebrar, des dels titelles, el centenari de la mort d’Enric Granados. Com se sap, Granados va néixer a Lleida el 1867 fill de pare cubà i de mare gallega, i va morir el 1916 quan el barco que el transportava a Europa, el Sussex, es va enfonsar, tocat per un submerí alemany. Acabava d’estrenar al Metropolitan de Nova York la seva òpera Goyescas.

El Petit Piano

Dirigida i escrita per Joan-Andreu Vallvé, qui signa igualment l’escenografia, els titelles i els dibuixos que es projecten en una pantalla, l’obra està interpretada per dos titellaires manipuladors, Angel Perez i Aitana Giralt, i compta amb tres músics a l’escenari: Neus Puig, Marta Castelló i Jordi Roure. La música, com és lògic, són fragments de l’obra de Granados, amb arranjaments de Jordi Cornudella.

L’espectacle té la factura pròpia del Centre de Titelles de Lleida, ben marcada per la saviesa teatral i l’impressionant domini de l’ofici del seu director, Joan-Andreu Vallvé: claredat expositiva, minimalisme en l’escenografia i l’espai escènic, una relació sempre íntima i directa dels titelles amb els seus manipuladors, que es caracteritzen per l’entranyable to maternal emprat. Això fa que els nens, identificats amb els personatges, se sentin alhora atrapats per aquesta tonalitat que els abraça i bressola.

El Petit Piano

Tot plegat es tradueix en una mestria que agafa el públic des del principi i no el deixa fins al final, com es va poder veure a l’Auditori Enric Granados, ple a vessar de gent, amb les seves 800 butaques plenes de gom a gom. Si hi afegim la gràcia de la noia que tradueix l’espectacle al llenguatge de signes, una habitual de la companyia, s’entén que els espectadors, grans i petits, seguissin les peripècies de la vida de Granados com si algú els hagués hipnotitzat, en silenci i entregats a la causa, que en aquest cas era la de l’art, la música i una vida consagrada als viatges i a la creació.

El públic va premiar els artistes intèrprets amb llargs aplaudiments i, a la sortida, molts van comprar ell llibre que es venia al vestíbul amb el mateix títol, amb text i dibuixos de Joan-Andreu Vallvé.

CorroC, d’Escarlata Circus.

Amb aquest títol capicua, compost de Cor i Roc, la companyia Escarlata Circus va sorprendre al públic de Lleida, tant el local com l’internacional, amb un espectacle insòlit i rodó, proveït d’una càrrega poètica d’alt voltatge. En realitat, allò que ens proposen Bet Miralta i Jordi Aspa és anar més enllà del simple espectacle i entrar en un registre desconegut on la museística es barreja amb la ciència geològica, la història, l’art, la fisiologia, la filosofia i la poesia, vist tot plegat des d’una òptica lúdica i teatral, amb pinzellades de circ, titelles, teatre d’objectes i performance. Un còctel que tanmateix es manté en una línia de discreció, d’humilitat i d’humor sa i proper, sense mai caure en les grans paraules tot i tocar continguts de gran volada.

Corroc, Escarlata Circus

La visita guiada que ens proposa la senyoreta Coral, doctoressa o guia turística, en companyia del senyor Pedro, una mena d’ajudant, secretari, home per a tot i bidell, consisteix en realitat en un viatge per l’espai del coneixement amb un fil conductor: la pedra, quan aquesta, per raons de l’atzar, agafa forma de cor. Un punt de partida que ens ofereix d’immediat un munt de ressonàncies i de metàfores, sobretot quan les pedres apareixen emmarcades per diferents composicions, a la manera d’objectes d’art, d’objet trouvé, de collage amb altres elements o de signes d’escriptura d’uns continguts màgics i misteriosos.

I potser la principal virtut de la proposta sigui la barreja de ficció i de veritat que hi ha en la presentació i la visita, ja que si per una banda estem en mans de dos actors amb una llarguíssima experiència en les arts del circ i del teatre,  de l’altra banda hi ha també un nivell de veritat que obra espais a la ingenuïtat, a la verdadera interrogació, al diàleg sincer amb el públic i a l’aventura genuïna del coneixement. I és aquest estat de trobar-nos als límits entre espectacle i realitat, allò que desconcerta i descol·loca al públic, per finalment convidar-lo a participar en l’aventura proposada amb un esperit d’obertura i d’espontaneïtat deslligada.

I què més podem desitjar, en un món tan ple de vel·leïtats i d’impostacions com el nostre, que trobar vies de connexió real, ben encaixades en el marc lúdic i distès que ofereix el teatre, per explorar, des de la humilitat, espais de reflexió i de coneixement?

Etiquetas: , , , , , , , ,