(Imatge de ‘Géologie d’une fable’)

S’ha pogut veure aquest Nadal (fins el 17 de gener de 2021) l’espectacle Géologie d’une fable, de la companyia del Líban Collectif Kahraba, a càrrec dels dos actors-titellaires Éric Deniaud i Aurélien Zouki, que també signen l’autoria i la direcció compartides, al Teatre Lliure, dins la programació familiar de la sala petita del teatre de Montjuic.

Ja Irma Borges, a Titeresante (veure aquí), va escriure un article comentant la qualitat d’aquest espectacle, tan ben rebut pels espectadors. Com molt encertadament deia a l’inici del text, La aridez de la tierra trasformada en poesía visual, eso es Géologie d’una fable (Geología de una fábula), un espectáculo que nos transporta hacia las raíces de nuestra tradición narrativa.

Éric Deniaud i Aurélien Zouki s’han inspirat en el món de les faules perses, les que a Europa van tractar autors com Marie de França o Jean de La Fontaine. Un punt de partida que s’ha de considerar més com excusa temàtica que com un fil argumental, amb uns continguts centrats en el món dels animals i també de la natura. A ells s’hi ha afegit l’artifici de considerar els actors-manipuladors com dos arqueòlegs que tenen per missió cercar i endinsar-se en les formes més primigènies de la creació artística dels humans. És a dir, cercar aquells primers passos amb els que vam començar a recrear amb les nostres mans el món que ens envolta, tant el real com l’imaginari, a través d’imatges i figures.

I per immergir-se en aquestes èpoques originàries, els dos autors del Collectif Kahraba recorren a dues de les formes més bàsiques de la representació escènica: les dues dimensions del teatre d’ombres i les tres del teatre de titelles, unificant els dos camps amb el protagonisme escènic del fang i de les mans.

Les mans dels dos actors esdevenen els verdaders protagonistes o agents executants de les diverses metamorfosis escenificades, treballant amb el fang, la matèria amb la que els Déus solen fer les seves creacions. Fang i mans, acció i matèria, voluntat i món, el foc de la imaginació donant forma i vida als elements posats en conjunció. D’aquestes dualitats primigènies i de la seva alquímia, emergeix la creació de l’art, de la figuració de dues i tres dimensions: la del fang moll en una pantalla translúcida que les mans dibuixen, i la del fang matèric amb el que es modelen formes i figures.

Aquesta oscil·lació entre els dos camps d’acció, l’un vertical i translúcid, l’altre horitzontal i matèric, és un dels grans encerts de l’espectacle, perfectament unificats per l’ús omnipresent del fang, símbol excel·lent de la substància primordial. I de la intersecció creadora d’aquestes dues magnituds, la horitzontal i la vertical, que també podríem associar a les magnituds del temps i de l’espai, emergeixen els moments poètics de l’obra, els quals enlairen el ritus teatral envers una experiència catàrtica entre l’estètica, l’encanteri i el coneixement.

Géologie d’une fable aconsegueix totes aquestes fites sense recórrer a cap text ni a cap dicurs teòric o literari o narratiu, sinó sempre a través de l’acció i de les imatges. Es revela d’aquesta manera l’essència de la creació artística de formes i imatges, allò que està a la base de la nostra cultura, quan es creen els miralls cognitius de la consciència, en els que ens podem reflectir i mirar. I així, allò que sempre s’ha fet des de l’impuls espontani de la figuració i de la representació inconscient, aquí se’ns mostra desvelat, a plena llum de la consciència.

En aquest procés vers els orígens, els dos actors del Collectif Kahraba dirigeixen la seva mirada més enllà del Neolític i de les primeres cultures agrícoles i urbanes de les que som fills, per fixar-se en les més antigues arts parietals de les cultures magdalenianes, uns referents que es troben clarament en l’imaginari plàstic i visual de Géologie d’une fable. Una de les escenes sembla inspirada directament en imatges de la cova de Chauvet, allà on els humans vam deixar algunes de les primeres traces dels nostres desdoblaments.

No és gens fàcil mostrar totes aquestes realitats primordials i convertir-les en elements del ritus teatral, perquè tal sembla ser l’objectiu del Collectif Karhaba: fer partícip els espectadors, grans i petits, dels misteris de la creació. La senzillesa  de la proposta i el seu recurs a l’essencialitat primigènia del fang, les mans i la llum, fan que la tremenda ambició d’aquesta obra es realitzi sense pretensions i sense cap mena d’intel·lectualisme.

Tot un luxe a la cartellera teatral d’aquest Nadal.

El Collectif Kahraba. Entrevista.

Vaig poder parlar, acabada la representació, amb Éric Deniaud qui m’explicà les característiques del treball de la seva companyia.

—Abans d’entrar en matèria, ens podries parlar de la teva trajectòria en el món del teatre visual i de titelles?

—Vaig fer els meus estudis a l’Institut International de la Marionnette, a Charleville-Mézières, on a més de situar-me en aquesta cruïlla de llenguatges que és avui el teatre de marionetes, vaig conèixer a molta gent. Soc de la mateixa generació de la titellaire cubana Yanisbel Martínez , amb qui m’uneix una gran amistat. Clar que també he treballat amb moltes altres formes de teatre, cosa que m’ha donat una visió ampla, necessària per encarar la nostra feina en el Collectif Kahraba.

Representació de ‘Géologie d’une fable’ al exterior, al Líban.

—Com es va formar la companyia i quins objectius té?

El Collectif Kahraba és un col·lectiu d’artistes. La seva definició seria crear ‘un lloc de trobada’, amb un objectiu clar: aconseguir aquest espai privilegiat del teatre, d’un temps fora del temps, per quelcom que ens és molt important: com és possible pertànyer a una comunitat única i plural, malgrat tot allò que ens divideix i separa (classes socials, pertinences de clan, polítiques, nacionals o religioses, les nostres orientacions sexuals, els orígens ètnics). Un objectiu que neix evidentment de la complexa situació que vivim al Líban.

—Quan i com es va crear el Col·lectiu?

—Va ser després de la guerra al Líban dita dels 33 dies, l’any 2006. Quatre artistes, Rima, Camille, Aurélien i Éric, vam somiar que aquesta unitat era possible i que la nostra pràctica artística seria el camí. Teníem el desig de retrobar el públic en el conjunt del territori libanès malgrat la manca d’infraestructures, i també fer accessible al major públic possible una vida artística. Vam representar el nostre primer espectacle, Arabiyetna, prop de 200 vegades, i els demés han seguit el mateix camí. Ha estat gràcies a una xarxa cada cop més gran d’actors, escriptors, directors d’escena, fotògrafs, titellaires i ballarins, que el Collectif Kahraba interroga d’una manera poètica el món que ens envolta.

—Com funcioneu?

—La nostra comesa és posar les distintes disciplines que tenim en comú, mentre establim un fil preciós per a nosaltres entre l’art popular en el seu sentit més noble, i una constant recerca de noves formes d’expressió amb una exigència d’estètica viva, sempre en evolució. Des de la seva fundació, el nostre col·lectiu ha intentat trobar les múltiples comunitats que hi ha al Líban allà on són, girant la major part del temps fora de Beirut i creant espectacles que s’adaptin a les realitats tècniques del país, sense rebaixar les exigències artístiques. Bona part dels nostres espectacles són per a tots els públics, ja que no volem adreçar-nos a una única franja o categoria ni a una generació del públic, sinó al cos social en el seu conjunt. És per això que els nostres espectacles per a públic jove van dirigit tant als nens com als pares.

—Com encareu la necessitat o demanda d’un teatre de continguts polítics en un país tan plural i fragmentat com és el Líban?

—És un tema complicat que s’ha de tractar amb tacte. Molts dels joves actors volen expressar i posar en escena les seves idees polítiques. Però sabem perfectament que això divideix el públic, ja que els radicalismes i les polaritats polítiques estan a flor de pell al nostre país, com a tot arreu, per altra part, i de seguida es fan lectures partidistes i divisòries.

La manifestació política del nostre treball la desenvolupem no a través de les idees sinó a partir del gest artístic i d’una paraula poètica davant l’absurditat de les nostres societats. Es troba, sobretot, i ben simplement, en la nostra capacitat de d’ajuntar i fer seure l’una al costat de l’altra persones que mai es troben ni es tracten. L’obertura als altres i al diàleg, aquest és el motor que utilitzem per anar a l’encontre del nostre públic. El veritable gest polític del Collectif Kahraba s’encarna en aquesta utopia: l’unitat en la diversitat. Amb aquests principis hem creat 18 produccions que giren amb regularitat a través del Líban i a l’estranger.

—També heu inaugurat un festival.

—Sí, li hem dit Nous, la Lune et les Voisins. El vam iniciar el 2011, un festival gratuït i multidisciplinari. Amb 6 edicions, el festival ha aconseguit posicionar-se com una veritable plataforma de col·laboració, d’intercanvi i de trobada entre públics diferents i artistes locals i internacionals.

—Quins són els vostres projectes de futur?

—Tenim un projecte en el que hem començat a treballar a través de diverses residències en el Hammana Artist House (veure aquí), el nostre centre de treball artístic i obert a residències a la localitat de Hammana.

Edifici del Hammana Artist House, el centre creat pel Collectif Kahraba.

El títol és ‘Cabaret Migrant’ i pretén retrobar aquell llenguatge creatiu del Cabaret Voltaire dels dadaistes, inscrit però en les nostres tradicions dels cafès, quan en altres èpoques eren l’espai per a les representacions del Teatre d’Ombres del Karagöz, o del contador d’històries o hakawati, una figura molt important en la tradició local. Treballarem a partir de textos de l’escriptor romanès Matéi Visniec, i la idea és col·laborar amb molts diferents artistes i disciplines, sempre buscant una cohesió en aquesta diversitat.

—Des de Putxinel·li desitgem a Éric Deniaud i al Collectif Karhaba sort en els seus projectes.

Etiquetas: , , , ,